Homilia 30 de març 2014




Homilia IV de Quaresma/A 30 de març 2014
       Celebram el quart diumenge de quaresma i anam avançant en el camí que ens condueix cap a Pasqua.
       Mentre anam fent camí, la Paraula de Déu ens il·lumina: ens fa descobrir realitats i ens fa revisar. No és cap altra la nostra intenció en la participació activa de l’Eucaristia. El que volem és viure l’evangeli, no sols conèixer-lo.
       Avui la Paraula de Déu ens demana que ens fixem en diverses realitats: 

       1.Qui és el cec de naixament? És una persona que pateix en la seva pròpia carn la interpretació errònia del concepte de Déu. Alguns creuen encara avui, i uns altres ho han cregut al llarg de la història, que qualsevol limitació física o psíquica és conseqüència del pecat. És un càstig de Déu.
       El cec de naixement ha d’escoltar, un dia sí i l’altre també, si és ell qui ha pecat o hsan pecat els seus pares. La ceguesa així era interpretada.
       Aquesta concepció de Déu no és cristiana. Déu no vol la mort, el mal. El Déu dels cristians és amor. L’únic que vol és que, qui peca, es converteixi i visqui. Les deficiències de tot tipus no tenen res a veure amb la voluntat de Déu. Les deficiències que vivim són fruit i són pròpies de la nostra naturalesa humana.
       Si res hi ha, elles ens poden servir per a descobrir qui som i quin és el nostre destí. Jesús ho deixa clar a l’evangeli: “No és cec perquè hagi pecat ell o els seus pares. A partir de la seva ceguesa, a partir d’una deficiència qualsevol que patim uns i altres, a partir del mal que vivim i patim, se’ns pot revelar la necessitat de la llum, de descobrir el sentit de tot, de caminar cap a un estil de vida que sigui goig per a tots”.
       Davant un patiment qualsevol moltes persones descobreixen el valor de la humilitat, de la companyia, de la solidaritat, de la confiança, de l’esperança, del que és essencial, de Déu! 

       2. Qui són els fariseus? Els qui no han descobert l’esperit de la Paraula de Déu i es queden en la lletra. I amb una lletra interpretada fora del seu context global. Els fariseus, oblidant l’esperit d’amor, de convivència, d’ajuda... que aleteja en totes les pàgines de la Bíblia, afirmen: “Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu!”. Els fariseus de tots els temps no han entès que el repòs del dissabte hi és per a descobrir i no oblidar mai l’essencial de la llei: l’amor. ¿Com poden dir que els pobres no tenen dret a interrompre’ls el repòs que viuen? Qui gaudint el repòs, fa el sord a les necessitats dels altres, no és de Déu. Qui no és capaç de capgirar horaris, de no fer el que desitjava fer, davant algú en necessitat, no és de Déu. 

       3. Què els passa als creients? Els creients d’abans i d’ara som interrogats constantment. Sempre se’ns demana donar raó de la nostra fe. El cec de naixement es troba davant el repte de respondre vàries preguntes: Com se t’han oberts els ulls? On és qui t’ha obert els ulls? Què en dius d’ell?... I no sols es troba obligat a respondre davant preguntes que el jutgen, el que és pitjor, ha d’escoltar malediccions: “¿Tot tu vaig néixer en pecat i ens vols donar lliçons?". I, encara més, no sols ha d’escoltar malediccions, ha de viure una altra vegada l’exclusió just quan se li han obert els ulls: “I el van excloure de la sinagoga”.
       Hi ha persones, avui i sempre, que són exclosos de la societat, i del dret a viure, perquè són alguns es presenten o ens arriben a la vida amb deficiències, i n’hi ha, també, que són exclosos perquè sols la seva presència provoca reflexió, replantejament d’idees, canvi d’actituds, a qui no vol ser molestat, inquietat, per res i per ningú.
       El que hi vegi un cec de naixement en un dia de repòs sabàtic va posar en crisi la presència i la manera de jutjar dels fariseus. I els fariseus, gent intocable, no ho podien admetre.
       Anem observant, cadascú i detingudament, com actua Jesús i quin rol tenen els pares del cec en aquesta pàgina del Nou Testament. I de tot vulguem-ne treure conseqüències.
       No hi ha res com la Paraula de Déu per ajudar a descobrir-nos i per a veure què és el que vertaderament és essencial.

Homilia 23 de març 2014




Homilia III Quaresma/ A 23 març 2014 

        El Llibre de l’Èxode ens diu: El poble passava tanta set que deia murmurant contra Moisès: Per què ens has fet sortir d’Egipte? Vols matar-nos de set amb els nostres fills i bestiar? 
        Per a començar un diàleg des de la fe amb algú, ens hem de fixar quines són les seves preguntes, les seves necessitats. El diàleg que no ens fixa amb les necessitats que presenten els altres, és inútil. És inútil dialogar allà on no hi ha interès per a fer-ho.

        Per a dialogar hem de suscitar preguntes i hem d’escoltar-les! 

        Per què el Papa Francesc suscita adhesió i atenció de gent prou diversa? Perquè respon preguntes i suscita preguntes! Quan va a Lampedusa, quan s’apropa a la gent, quan engega reformes al Vaticà, quan convoca als familiars dels morts per la màfia i prega pels qui han estat matats... no pocs es demanen: “Què té aquest Papa que s’implica personalment amb la causa dels pobres?”
        Jo avui també em deman -a partir de la mort aquesta setmana de n’Esperança Bagur Coll, estimada prou per la nostra comunitat parroquial-, per què hi havia tanta gent al seu Funeral? La resposta és facilíssima: Perquè va estar tota la seva vida al costat dels més necessitats, silenciosament i eficaçment. Perquè hi va estar sense cercar mai publicitat ni imposició de medalles. Hi va estar, senzillament, per convenciment, per opció de la seva fe.
        La vida de Jesús va provocar també preguntes i en va respondre. 

        Avui veiem com, a la plaça de Sicar, se seu a la plaça del poble esperant que algú vagi al pou del poble, en aquest cas el pou anomenat de Jacob, per a treure aigua. 

        A partir d’una necessitat seva, descansar i beure, va fer veure a una samaritana les seves necessitats i inquietuds més profundes:
                        - Per què un jueu em demana a mi aigua que som una dona samaritana?
                        - Em parles d’aigua viva. On es troba l’aigua viva?
                        - No sereu vos el Messies? 

        I la Samaritana, dialogant sobre experiències reals, descobreix necessitats seves molt profundes:
                        - Senyor, dóna’m aigua d’aquesta que apaga per sempre la set!
                        - Senyor, parla, veig que sou un profeta! 

        El Papa, l’Església, ens convida a evangelitzar. I ens demanem ¿què hem de fer per evangelitzar una gent que sentim enfora de l’Església o a dins l’Església però com a desconnectats? 

        Jesús, amb el seu actuar ens dóna pistes:
        1.Hem d’anar a la plaça del poble, allà on es troba la gent. Allà on la gent hi és per a satisfer les se ves necessitats.
        *Al carrer el poble hi va per a desplaçar-se i per passejar-se
        *A la feina, per a guanyar-se la vida
        *A la família, per acollir i sentir-se acollit
        *A Centres culturals, per a formar-se
        * ...
        2. I hem d’anar, per fer-los anar més endins a partir d’allà on naveguen:
        * A partir del carrer: ajudar-los a trobar la direcció del sentit de la vida
        * A partir de la feina: ajudar-los a descobrir la tasca que cadascú ha de fer en el seu interior
       * A partir de la família: ajudar-los a intuir la necessitat de participar d’una comunitat de fe
        * A partir dels Centres culturals, esportius, ajudar-los a sentir la necessitat de participar i formar part de la Parròquia 

        Els cristians som cridats a estar amb la gent, a fer-nos preguntes i a fer-los preguntes.
Si no som capaços de fer reflexionar el diàleg des de la fe és boni bé impossible.

Homilia 16 de març 2014



Seminari, sorpresa, servei... (J. Bosco Faner Bagur, rector del Seminari) 

      A vegades me demanen si hi ha seminaristes a Menorca. I més de dos, quan els dic que sí, es sorprenen. Per què es sorprendran? Es sorprenen perquè troben estrany que hi hagi joves que avui es plantegin ser capellans? Es sorprenen perquè desconeixen la vida real de les nostres comunitats?... No ho sé. Tot és molt complexa. 

      La sorpresa, però, és positiva. Tota sorpresa crea inquietud i provoca preguntes. Per açò, just saben que hi ha seminaristes a Menorca, demanen amb expressió admirativa: I quants n’hi ha? La meva resposta no pot ser altra que dir la xifra real: 2 seminaristes estan en el Seminari Major (un a Menorca vivint la seva etapa de pastoral, i, un altre, a Moncada –València-, tres en el Seminari Menor intern de Xàtiva (València), i quatre a Menorca en el que coneixem com a Seminari Menor en Família. 

      I la conversa continua amb aquell grau de novetat que la fa quasi sempre interessant. I què pensen els pares? I, els seus amics?... 

      Idò, sí! Jesús segueix cridant a unes persones que, atentes a la realitat que vivim, intueixen que el servei als demés és important, reconeixen que les persones vivim obertes a un sentit transcendent de la vida, desitgen participar en l’educació que ensenya a pensar críticament i que ofereix un camí de maduració en valors, opten per integrar un projecte comú més enllà dels beneficis i desigs personals, més enllà de la veritat subjectiva..., descobreixen les necessitats variades que vivim i volen estar-hi del tot atents, ... 
      
      És o no és atraient aquesta manera de ser i de fer davant la vida? Tot depèn. Depèn de l’educació, de la forma de ser de cadascú, d’allò que un aspira. En el fons crec que aquesta opció, viscuda coherentment i amb ganes, és atraient per una gran majoria, encara que no ho manifesti obertament. Quan algú se la planteja, és clar que ha de cercar referents que el moguin positivament en aquesta direcció. Cercant, segur que en trobarà d’altres que no són conseqüents? Però en trobarà molts, moltes persones, homes i dones, que des d’una opció per Jesús, i del tot explícita, entenen que el valor de la vida no està en apropiar-se egoísticament d’ella, sinó en donar-la generosament. I uns ho faran a través d’una vida familiar viscuda sacramentalment; uns altres a través d’una opció política atenta a les necessitats dels més febles; hi ha qui entendrà que s’ha d’abocar al món de l’educació per ajudar a qui vol fer-se respectuós de tot i de tots, íntegre en tot; també alguns s’encaminaran cap a una vida consagrada i/ o sacerdotal. 

      Celebrant el Dia del Seminari, jo vull tenir present a totes aquelles persones que es dediquen als altres. Són poques? Què va! Són moltíssimes. Són tantes que, el seu testimoni, arrela en el cor dels més joves. Aquests dies he tingut una conversa amb alguns d’ells. Els hi he demanat: Quin és l’ideal de persona que voldríeu aconseguir? He quedat gratament sorprès quan la majoria m’anava dient explícitament: Voldria ser generós! I pensava, els adults ens hem d’espavilar perquè quan aquests joves arribin a una edat madura l’arrel de la generositat dipositada en ells creixi i no desaparegui. 

      Sols des de la generositat s’entén una vida entregada als altres. S’entén, entre moltes altres opcions, l’opció d’entrar al Seminari i, essent sacerdot, si Déu així ho vol, viure per als altres. A qui consideri als preveres i sigui creient, li deman una pregària perquè siguem fidels i amants totalment de la nostra opció. I a tots els qui valoren una vida d’entrega als altres, els dic que m’afegesc, convençut, a la seva llista.

Homilia 9 de març 2014



Diumenge Primer de Quaresma/A -9 març 2014-03-06 

      Just fa tres dies vàrem celebrar el dimecres de cendra. En aquesta celebració ens proposàvem dejunar per a sentir la fam de tants i per a compartir, i vàrem viure l’abstinència per a recordar-nos que sense disciplina i esforç no hi ha creixement humà i cristià possible. 

      Aquest primer diumenge de Quaresma ens recorda que sempre som temptats a no fer-nos amb la pobresa i misèria de tants, i a no dur a terme disciplines per a adquirir consciència de que la convivència humana sols és possible si despertam la consciència, si li suprimim la pols que tantes vegades l’amaga.
      El relat del Gènesi (2, 7-9; 3, 1-7) que ja hem proclamat tantes vegades ens fa tenir present avui (amb el Paradís inicial, amb l’arbre del coneixement i de la vida, amb la persona humana com a centre de la creació i amb la serp com experiència del mal), que la consciència moral sols restarà viva si som fidels a Déu, si som conscients que a Ell tot sol li devem culte i adoració. El Papa Benet ja ens recordava que: “Quan l’home es fa enfora de Déu, no és Déu qui el persegueix, sinó els ídols”.
      La temptació no ve de Déu, ve del mal, d’una realitat que ens arriba a través de l’inconscient, de la imaginació, de l’entorn... La persona humana, en un moment o un altre, se sent abocada a transgredir l’ordre moral i a fer el que li ve en gana, a sentir-se Déu, a sentir-se lliure dels deures que li recorden que conviu amb els altres, que conviu amb la naturalesa, i que ha de créixer com a persona: fer-se més i més tal com Déu és, tot amor!
      Podem dir que caiem en la temptació quan exigim ser lliures sense sentir cap responsabilitat davant els altres, davant allò altre, davant Déu. La història que ens relata el Gènesi és una història arquetip de l’existència humana de tots els temps.
      Sant Pau ens recorda que el mal que vivim i fem avui també té, com el pecat de l’origen, una ona d’expansió que afecta a tots. Però també ens recorda que quan l’home assumeix la seva responsabilitat i obra el bé, aquest bé també se superdimensiona. I Sant Pau ens anima quan diu: “I el bé, i la gràcia que vivim, és superior al mal”. 

      Jesús va ser conduït al desert després del Baptisme. Què ens vol dir aquesta apreciació? Que és Déu qui ens ha elegit, però noltros li hem de respondre essent-li fidels.
  1.  Fidels a la nostra consciència. El temptador se li va “acostar” oferint-li una vida fàcil: Quan tenia fam, aconseguint que les pedres es tornessin pans! Idò, res de vides fàcils. El bé s’aconsegueix solament a força de constància, d’esforç, de principis.
  2. Fidels a l’Església i a Déu mateix. El diable el deixà a dalt la cornisa del temple. La temptació fou: Si Déu és amb tu, tot et serà fàcil, ell et durà a les palmes de les mals. I açò no és cert. L’Església i Déu ens demanen compromís per a plantar cara a les dificultats.
  3. Fidels als altres. El diable, el mal, la temptació el va portar a dalt d’una muntanya i sentir la temptació no d’estimar-ho tot el que veia, sinó de posseir-ho, de sentir-se l’amo, el déu de tot. És la temptació de perdre el sentit de la fraternitat humana.
      En aquest primer diumenge de quaresma, l’Església ens recorda que hem de ser autèntics. Que hem de cuidar la integritat del nostre jo interior; que hem d’assumir la responsabilitat del nostre compromís cristià sense esperar obtenir una vida exempta de dificultats; que ens ha d’importar aprofundir en la fraternitat.