Homilia diumenge 30 agost 2020

Diumenge XXII (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 16,21-27): En aquell temps, Jesús com

ençà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient: «Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà». Però Jesús es girà i digué a Pere: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes». Aleshores Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres. Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l'home venint en el seu Regne». 

HOMILIA

     Les paraules d’Isaïes són d’una gran actualitat i motiu de tenir-les present en una societat que posa traves a la fe, a la religió. Aquestes paraules presenten, com ses de s’evangeli, una quarta temptació: M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir. Us heu apoderat de mi... Però la teva Paraula, Senyor, m’és constantment motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom del Senyor.

      Sant Pau, a la comunitat de Roma, intuint que aquesta experiència d’Isaïes es repeteix, els diu per donar-los ànim: No us conformeu a l’estil del moment present. Transformau la vostra manera de veure les coses, ...

       Aquesta temptació d’Isaïes i de la comunitat de Roma, la viu també Jesús i, precisament, en boca d’un dels seus preferits, Pere. Pere pretén fer caure Jesús en la temptació de fugir de la creu, de cercar una vida fàcil. I Jesús, s’enfronta en Pere, i li arriba a dir: Fuig de mi Satanàs. Tu vols que visqui no segons el que vol Déu sinó el que cerquen els humans. I accentua: Si algú vol venir en mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

      Quina és la conseqüència de la tònica de les tres lectures? La indiferència de molts, la burla d’uns altres... és una creu que hem de saber dur amb valentia.

     La Paraula que avui ens presenta la litúrgia mos convida a reflexionar i veure que els cristians de totes les èpoques haurem de viure assumint que pretenem un estil de vida totalment diferent als criteris del món.

      Molts batiats es troben avui davant la sorpresa de dos camins: el camí de renunciar, amagar-se, callar que són creients o batiats, deixar de celebrar l’Eucaristia, fer-se amb els deus de la facilitat, del comodisme, ... o el camí de ser valents i de donar la cara afirmant que som cristians i que practicam els sagraments.

     Mos convé tenir present sempre el salm d’avui, el 62: Tot jo tenc set de vós, Senyor, Déu meu. Resem aquest salm constantment, us hi convid. És bo resar tenint a la mà el llibre dels salms. Preguem cada dia, almanco, un salm.

      Des de l’inici de l’Església, dirà el Papa sant Pius X, els salms tenen una força especial per edificar la pietat dels fidels. Els salms, dirà sant Basili són la veu de l’Església. Els salms, dirà sant Atanasi, són la millor lloança a Déu. Lloança que expressa totes les emocions de l’ànima. Sant Agustí, també expressa: Tota l’Escriptura és inspirada, però el llibre dels salms són com el paradís de tots els llibres.

Siguem valents i deixem-nos acompanyar dels salms.

Homilia diumenge 23 agost 2020

 

Diumenge XXI (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 16,13-20): En aquell temps, Jesús va arribar a la regió de Cesarea

de Filip, i preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l'home?». Ells respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes». Ell els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Simó Pere li respongué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu». Llavors Jesús li va dir: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel». Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que Ell era el Messies. 

 

HOMILIA

    Avui som cridats i enviats per l’evangeli a respondre personalment a la pregunta de Jesús: I voltros, qui dieu que som?

     Respondre a la primera pregunta que fa Jesús a l’evangeli als seus deixebles: Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?, avui, a més de trobar una gran indiferència, trobaríem segurament algunes d’aquestes respostes: Un home que va estimar i es va fer estimar, una persona que va passar fent es bé, una persona revolucionària a dins del món jueu, una persona valenta que no deixava de dir el que pensava, algú que mostrava a seguir un camí d’ètica, el Fill de Déu...

     Però la resposta que cerca Jesús no és tant, i també, el que pensen els altres, sinó el que pensam i vivim sobre Jesús noltros mateixos: Què significa, què representa per noltros Jesús de Natzaret? Què mos diu a la pràctica el seu missatge, el seu testimoni, la mort i la resurrecció que ens assenyalen els evangelis?

     I aquí les nostres respostes no poden ser de llibre, o d’alguna cosa que diuen els altres. No serveixen les frases, les definicions no viscudes, no cregudes.

     El que cadascú respongui no sols l’influeix segurament a ell mateix en la seva manera de viure, que és prou important per tenir present i per sospesar la importància que donam personalment a Jesús. La nostra resposta, la resposta que tots i cadascú donam, és també decisiva per a la imatge social que els altres poden tenir tant de Jesús com de l’Església.

     No pocs diuen -per exemple Teilhard de Chardin-, que la resposta que donam com església entre tots és l’evangeli, l’únic, que avui llegeix molta gent. Per açò, la imatge personal que donam, entre els del nostre entorn, i la imatge col·lectiva que donam com Església, influeix en gran manera perquè Jesús sigui o no sigui atraient, seductor, decadent, indiferent. El que avui pensa molta gent sobre Jesús i sobre l’Església, depèn de la imatge que d’ell i de l’Església transmetem.

     La responsabilitat que tenim no és poca. Revisem la nostra fe i la responsabilitat que tenim sobre el què pensen de Jesús i de l’Església almanco aquells que més a prop nostre estan.

Homilia diumenge 16 agost 2020

 

Diumenge XX (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 15,21-28): En aquell temps, Jesús se'n va anar d'allí i es retirà a la

regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: «Senyor, Fill de David, tingueu pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre». Jesús els digué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel». Però la dona vingué a prosternar-se davant d'Ell i li deia: «Senyor, ajudeu-me!». Jesús contestà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Ella digué: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús li respongué: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

HOMILIA

    El tema de la reflexió d’avui és molt clar: Déu s’ofereix a tots els pobles. El seu missatge no va destinat només a uns, al poble d’Israel, als qui celebram la fe cada setmana. El seu missatge és universal, per a tots.

     -Isaïes, primera lectura, ens diu: Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.

     -St. Pau, segona lectura, expressa: Déu es compadeix dels qui obeeixen i dels qui no obeeixen.

     -L’evangeli, el de Mateu que va destinat a una comunitat on es trobava molt arrelat l’exclusivisme jueu, presenta un exemple concret: La dona cananea.

     Jesús educa als seus apòstols i als qui l’escolten mitjançant paraules de la seva mateixa cultura. A la cultura jueva era molt freqüent aquesta metàfora d’anomenar “cossets” als deus i a les nacions no jueves, paganes. Ells eren, en canvi, els fills d’Israel.

     Partint, idò, de les seves mateixes expressions, els educa a obrir-se a totes aquelles persones que presenten una actitud humil i de pregària perseverant.

     Jesús dedica a la dona cananea un del màxims elogis que podem fer a una persona creient: Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.

     -Una fe que es basa en la confiança total des d’una pregària sincera: Senyor, ajudau-me!

     -Una fe que és corresposta amb una pregària senzilla i humil: Senyor compadiu-vos de mi!

     -Una fe que és perseverant davant les dificultats: És veritat, Senyor, però també els cossets mengen de les miques que cauen de la taula dels seus amos.

     Gràcies a la fe d’aquests estrangers, el cristianisme va poder superar les fronteres d’Israel i arribar fins a noltros. Siguem cristians oberts a aquesta vocació universal de la nostra fe. Dialoguem amb tothom. La salvació també és pels qui no estan batiats o no han sentit mai la Paraula de Déu, o l’han sentida i ara viuen d’espatlla a ella.

Homilia dissabte 15 agosto 2020

15 d'Agost: L'Assumpció de la Mare de Déu

Text de l'Evangeli (Lc 1,39-56): En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un

poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».

Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.

HOMILIA

    Celebram avui la inserció de Maria en el misteri de Pasqua. Maria s’ha avançat en la resurrecció. Una resurrecció que un dia ens arribarà a tots, ens diu st. Pau a la segona lectura.

     Ens hem de fixar en Maria. Ella és la nova arca de l’aliança. Porta al Senyor a les seves entranyes com reconeix Joan Baptista des del si de la seva mare Elisabet.

     I Maria és la dona orant com ens la presenta el Magníficat. Dona que dóna gràcies per tot el que Déu ha obrat en ella i mos convida a tots a cantar les meravelles que Déu ha obrat en cadascú.

     No hi res escrit en el Nou Testament sobre el final de la vida de Maria. No sabem ni com ni quan va ser. Però la fe cristiana veu en la seva mort el que serà el final de tota la humanitat. La nostra trobada definitiva amb Déu.

     Va ser el Papa Pius XII, l’any 1950, qui va declarar com a veritat de fe que Maria (la dona piropejada), en acabar el curs de la seva vida, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria del cel. Maria, com assenyala el Concili Vaticà II (Lumen Gentiu, 68) esdevé un signe d’esperança per a tots. Ella es converteix en signe del que serem!

     Maria és la dona orant. El Magníficat és una de les seves pregàries que mai acabarem d’assimilar plenament. Aquesta pregària és una crítica contundent a les maneres de ser homes i dones poc madures i poc humanes.

    Crítica als homes i dones que no es valoren. El meu esperit celebra Déu que em salva. Ell ha obrat en mi meravelles.

    Crítica als qui dominen, exploten, malferen la dignitat dels altres. La meva ànima magnifica el Senyor perquè ha derrocat els poderosos del soli i exalçat als humils.

    Crítica als qui s’exhibeixen públicament i socialment. El Senyor omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res.

     Maria pregava d’aquesta manera perquè no era superficial ni indiferent: Ella meditava totes les coses en el seu cor.

    Maria és el millor model d’una Església sempre atenta a l’Esperit que mos crida a viure atents als més pobres i descartats.

Homilia diumenge 9 Agost 2020

 

Diumenge XIX (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 14,22-33): Quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els

deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'Ell cap a l'altra riba, mentre Ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari.

A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà a enfonsar-se i cridà: «Senyor, salveu-me!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'Ell i exclamaren: «Realment sou Fill de Déu».

HOMILIA

Aquests dies la Paraula de Déu ens crida l’atenció amb la necessitat del silenci i de la Pregària. Es veu que vol que ens ho gravem al cor.

-En el silenci d’una muntanya Déu es deixa experimentar per Elies. I ho fa en el so d’un aire suau, no en el so d’una ventada tan forta que esmicolava muntanyes, o d’un terratrèmol o d’un foc encès.

-Jesús després de despedir als deixebles i a la gent, acull també el silenci d’una muntanya perquè té necessitat de resar. I allà resa fins a les tres de la matinada.

Resar, el silenci, la quietud d’una muntanya, la quietud del camp, d’un lloc silenciós qualsevol avui se’ns presenta imprescindible per a poder envestir les ones, les dificultats de la vida. No perdem el temps quan resam o quan esteim en quietud, tot al contrari. La quietud ens pacifica i la pregària ens enforteix. St. Joan d’Àvila ens diu: “Si ens adonéssim del negoci que feim quan esteim amb el Senyor, hi estaríem molt més”.

Jesús, resant, portant al cor la quietud regalada pel temps compartit amb Déu, camina tranquil per les ones, per les dificultats de la vida. Pere també ho vol. Fins i tot ho intenta quan veu la quietud que viu Jesús. Però és prest quan s’enfonsa. És prest que les dificultats de la vida l’ofeguen i crida: “Senyor, salvau-me!”.

Pere no ha experimentat encara el valor de la pregària, no ha viscut e

ncara temps de quietud i d’intimitat en Déu. Li manca fer-se amb Déu, estar amb ell. Li manca confiar en Déu.

Jesús repeteix als apòstols el que han d’aprendre: No tingueu por! Quina poca fe! Per què dubtau!

Les dificultats dels apòstols desapareixen quan Jesús torna estar amb ells i comparteix la barca, comparteix la vida, el temps, les circumstàncies amb ells.

Hem passat uns dies de quietud i de pregària al Seminari amb els seminaristes majors. Tenint present al patró dels capellans, sant Joan d’Àvila, teníem present unes paraules seves extretes de sant Pau (1Tes 3,8): “Revivim si vivim amb ell”.

Homilia diumenge 2 Agost 2020

 

 Diumenge XVIII (A) de durant l'any  

 
Text de l'Evangeli (Mt 14,13-21): En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de Joan

Baptista, se n'anà en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts.
Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me'ls aquí».
Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures.

HOMILIA

     Com mos passa a quasi tots, quan Jesús té alguna cosa que li pertorba la seva pau cerca un lloc solitari per pregar i reflexionar el que viu. Quan vivim un cert malestar interior és difícil voler participar de llocs on hi ha molta gent o moltes paraules. Ens importa reflexionar per integrar, i ens importa pregar per demanar ajuda a Déu. És el que mos diu avui el profeta Isaïes: Oh tots els assedegats, veniu sense pagar res. Veniu a mi i us saciaré de vida.

     El que li passava a Jesús era greu. El seu cosí Joan Baptista havia mort, millor dit, havia mort assassinat. El seu cor vivia malestar almanco per dues raons: Primera, Joan Baptista era un cosí. La seva Mare i la mare de Jesús havien viscut relacions familiars atentes i constants. Recordem la visita que va fer Maria a Elisabet quan les dues els havien concebut. No era un cosí qualsevol, els unia amistat, una bona relació de sempre. Segona: Joan Baptista era un exemple per a molts i una persona totalment fidel a Déu. La fi tràgica del seu ministeri no era un bon presagi per Jesús. Pel pensament de Jesús hi devien passar records i possibles esdeveniments futurs gens simpàtics.

     Aquest era el seu món interior en aquell moment. Però, hi ha una circumstància que el fa sortir del seu espai personal, íntim i de quietud. Una gran gentada l’esperava. Entre ells hi havia no pocs malalts. I aquí ve, per a mi, el testimoni d’avui: En tost de quedar rumiant el que pertorbava el seu interior, acull a la gent i als malalts i, una vegada més, espavila els apòstols. A ells els diu: La gent té fam, compatiu amb ells el que teniu!

     No importa dir massa coses més, avui. Tan sols accentuar el que hem comentat per aprendre’n lliçó:

- Importància del que passa a qualsevol dels nostres familiars. Atenció a les nostres famílies. Establir i refer llaços familiars.

- Tenir a algú com a referent. A Algú que la seva vida, per la veritat i la sinceritat que viu, ens és un model. Quins són els nostres models?

- La fam dels altres, el seu interès positiu per sentir paraules que inquieten, ens ha de fer sortir del nostre món personal, i prestar-los atenció. El que sentim dir: “En tenc prou amb les meves preocupacions”, no entra a dins de l’estil de vida de Jesús.