Homilia diumenge 27 gener 2019

Diumenge III (C) de durant l'any 

     Text de l'Evangeli (Lc 1,1-4;4,14-21): Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure

un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.

      En aquell temps Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». 

HOMILIA

      Avui la litúrgia ens vol fer fixar en la importància de la Paraula de Déu i de Jesús.

      Mirau, en primer lloc, què ens diu sobre la importància de la Paraula de Déu: 

1. La lectura de Nehemies:

      -El sacerdot Esdres dur el llibre de la Llei en presencia del poble, i des del matí fins al migdia el llegeix davant tothom: homes, dones i criatures capaç d’entendre-la.

      -Tot el poble escoltava atentament la lectura. 

     I com és proclamada la Paraula de Déu?

      -Esdres obre el llibre a la vista de tot el poble, i el poble es posa dret (Es gestos, es signes són molt importants. No és un llibre qualsevol, mereix ser obert i escoltat amb respecte) 

      -Acabada la lectura, el poble deia: “Amén” (Així és, així ho crec, així vull viure)

     I després l’adoraven. (Es bo tancar els ulls participant de la besada que es capellà fa quan ha acabat la lectura. És aquest un signe d’estima i d’agraïment per poder viure la sort de ser “oients” de la Paraula). 

      -El lector, llegia ben clar (No es tracta només de llegir. Es tracta que tothom pugui seguir i entendre la lectura).

      -Un levita, després, n’exposava el sentit perquè la lectura fos entenedora (Aquí la responsabilitat recau sobre els qui portam a terme l’homilia. Ella ha de ser fruit de la nostra pregària i atenció).

      -El governador Nehemies, el sacerdot Esdres i els levites que exposaven el sentit, deien: El dia d’avui és sant, dedicat al Senyor. (El dissabte no podia ser per ells un dia qualsevol. Cada dia el Senyor ha d’estar present però, perquè açò sigui possible, durant un dia ens hem d’exercitar perquè aquesta connexió amb ell sigui possible).

      -I, com que la lectura es feia des del matí fins el migdia, en senyal de familiaritat, compartien els uns als altres el que tenien perquè alguns no tenien res. (Açò em fa pensar que des de l’Antic Testament, càritas forma part dels qui escolten i agraeixen formar-se segons la Paraula de Déu). 

     2. L’evangeli de sant Lluc també ens aporta orientacions que ens han de ser fonamentals. Ens diu:

      -L’evangeli que és proclamat forma part de l’ensenyament que han rebut dels testimonis que van veure i viure Jesús i van transmetre de paraula el que havien vist i viscut. 

     -Fer cas de la Paraula de Déu és tan important que alguns, com sant Lluc, escriu a Teòfil (Amic de Déu. Podem ser tots) perquè també ell conegui la solidesa d’aquesta experiència. 

     -És curiós que Lluc posi la primera ensenyança de Jesús a dins d’una Sinagoga i no al camp, a l’exterior. (Directament, aquesta puntualització, em fa pensar en la importància de proclamar la Paraula i d’escoltar-la en un lloc apropiat, sant. En un lloc especial que demana, front d’ella, un comportament també especial.

     -I segons Lluc, Jesús des del primer capítol del seu evangeli, es presenta i és concebut com el Messies esperat: Com aquell que ha estat enviat per portar la bona nova als més necessitats! Per açò, proclamant la Paraula, tots tenien la mirada fixada en ell. 

Tinguem present: 

* Que la importància de la proclamació de la Paraula de Déu i de la seva acollida és tan important, que el nostre arxiprestat prepara tres trobades durant el mes de març, dies 7,14 i 21.

*Donem importància, quan entrem a l’Església, agafar el Full dominical, i començar a mastegar les lectures. O comprem el llibret “La missa diària”, un per cada mes, 25E.)

*Posem intenció a viure gest durant la litúrgia. Sobretot, el de “fixar-nos en Jesús”. En aquell sobre el qual recau tot el pes de les lectures.

Homilia diumenge 20 gener 2019

  Diumenge II (C) de durant l'any 

   
   Text de l'Evangeli (Jn 2,1-12): En aquell temps, es van celebrar unes noces a Canà de

Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora». La seva mare diu als servidors: «Feu tot el que Ell us digui».

      Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una. Els diu Jesús: «Ompliu d'aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells li'n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor». Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea.  Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell. Després d'això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s'hi quedaren uns quants dies.

 HOMILIA  

    

      Isaïes ens diu que no hem de callar fins que no aparegui la salvació de Déu com una torxa encesa que il·lumina la nostra vida i el com ens convé viure.

      La litúrgia, cada diumenge mos regala un motiu de reflexió a fi de que, escoltada i posada en pràctica col·laborarem a conviure millor entre uns i altres.

      Quin és el motiu de reflexió d’aquest segon diumenge, just quan començam un nou camí ordinari en el nostre dia a dia litúrgic?

      El veig a la segona lectura. Per a ben conviure, ens diu st. Pau, reconeixeu que tots teniu dons diversos distribuïts per l’Esperit. Dons que són serveis a favor dels altres. Dons que ens hem de descobrir i aprofitar per afavorir la nostra convivència.

      El primer que hem de tenir present, és: Si volem descobrir els dons dels altres, ens hem de mirar mútuament amb bons ulls. Si no ens miram amb bons ulls, sempre ens veiem els defectes, no els dons.

      L’experiència de st. Pau contemplant la comunitat de Corint, va ser: Uns tenien el do de la paraula profunda; uns altres el de descobrir veritats; uns altres, la fe; d’altres, el do de regalar salut; alguns, el do de la profecia (viure compromesos en nom de Déu); hi ha també qui descobreix el misteri present en tot i el sap discernir.

      Quins dons, així, observa Pau aptes per a construir una comunitat?: la profunditat, la veritat, la fe, la salut, la profecia, el misteri, .... Una comunitat és construïda gràcies als dons de l’Esperit. Gràcies a donar importància a la vida interior. St. Pau no parla del do de saber molt, el de ser “uns manitas”, el d’escalar llocs alts, el de guanyar diner, el de ser guapos, el de tenir bona presència exterior, ...

      Observem com aquests dons són viscuts i accentuats també a les bodes de Canaà, l’evangeli d’aquest diumenge (Jn 2,1-12): 

      -Hi ha parelles que viuen el do de casar-se. El do d’unir-se per sempre i ser fidels. El do de formar una família i de batejar els seus fills i formar-los com els seus principals catequistes.

      -Hi ha qui tenen el do de comunicar als altres, de convidar, a la festa de l’inici de la seva família. El do de convidar a participar d’una festa per la raó que sigui. El do de convidar, és el do de reconèixer que no podem viure d’esquena als altres. Que tots som persones obertes a la relació.

      -Hi ha com Maria, que tenen el do de l’observació. De viure atents a les necessitats dels altres. Sols construïm una comunitat si les necessitats dels altres ens importen tant com les nostres.

      -Hi ha qui com Jesús, tenen el do de fer preguntes, de fer pensar, d’anar a fons (Mare, per què m’ho dius a mi?). El camí del progrés, de tot progrés, és acarar-nos i respondre a preguntes.

     - Hi ha que té el do de servir perquè els altres tenguin el que els pertoca.

     - Hi ha qui té d’organitzar i de satisfer necessitats, com Jesús.

      L’evangeli i Pau coincideixen: els dons que cadascú de noltros té és un do de l’esperit a favor de tots. 

      Avui som convidats a reconèixer els dons de la nostra família i a sentir profundament que és un gust compartir taula familiars.

      Avui som convidats a reconèixer els dons de la comunitat cristiana i a sentir que és un gust compartir la taula de l’Eucaristia. Participar junts, des dels nostres diversos dons, a la invitació que ens fa Jesús a regalar la nostra vida, com Ell, a favor dels demés.

Homilia diumenge 13 gener 2019

Baptisme de Jesús.  

Text de l'Evangeli (Mc 2,13-17): En aquell temps, Jesús tornà a sortir cap a la vora del llac. Tothom venia a trobar-lo i Ell els ensenyava. Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: «Segueix-me». Ell s'aixecà i el va seguir. Després es posà a taula a casa d'ell, i molts publicans i altres pecadors es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles; eren molts els qui el seguien. Llavors, quan els mestres de la Llei del grup dels fariseus veieren que Jesús menjava amb els pecadors i els publicans, digueren als deixebles: «Com és que menja amb els publicans i els pecadors?». Jesús ho va sentir i els digué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors».«No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors»

HOMILÍA

      

Amb aquest diumenge s’acaben les festes litúrgiques nadalenques, celebrant el Baptisme que va rebre Jesús al peu del riu Jordà, just abans de començar la seva etapa pública. El Baptisme de Jesús és com sa frontissa entre els relats de la seva infància, que predominen en el temps de Nadal, i el seu ministeri públic quan la seva paraula i actuació ocupen un lloc central. En la litúrgia, el Baptisme funciona com la transició entre Nadal i el temps ordinari.

       A la litúrgia cristiana, i a tot el Nou Testament, no els interessa recordar tant una història com el misteri de Jesús.

       Avui tots hem de recordar el nostre baptisme: ornamentació de la font baptismal, aspersió de l’aigua substituint l’acte penitencial, la renovació de les promeses baptismals després de l’homilia.

       El Baptisme resulta central en la vida de Jesús i ha de resultar central en la vida de qualsevol cristià. En el Baptisme vivim el misteri de Jesús i el misteri de la nostra vida. L’explicació última del baptisme de Jesús i del nostre, a dins d’una altra dimensió, és la comunió íntima que vivim amb el Pare.

       Com diu avui el llibret mensual de la “Missa de cada dia” (que us convid tenir), quan algú diu que ens estima mos està confessant que som importants per ell, que no som uns qualsevol. La nostra vida està empeltada a la seva per complir un propòsit compartit.

       Jesús de Natzaret ha estat escollit pel Pare per a ser la seva màxima revelació: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. En tu jo m’hi sent satisfet, m’hi revel. 

       Noltros celebram i vivim el baptisme perquè també creiem que Déu ens ha escollit perquè siguem també revelació seva.

       El Baptisme és un signe senzill carregat del misteri –gran misteri- que és el viure. La nostra vida sols té sentit si la vivim des de l’Esperit: “En Ell, amb Ell i per Ell”. Qui és batiat confessa que més important que “nàixer”, és confessar que tot naixement és un regal de Déu. Que més important que “viure”, és confessar que vivim per a revelar el misteri de Déu. Que més important que explicar científicament el fet de morir, és confessar que el nostre jo interior profund retorna a Déu per a viure en Ell una aliança eterna.

       Jesús, enmig de pecadors, rep el Baptisme, i noltros també mos batiam perquè volem afirmar i viure, entremig de les nostres limitacions, que tot i tots som teofania de Déu.

       Tant per a Jesús com per a noltros, el Baptisme ens encomana una missió com ja prediu el profeta Isaïes, avui: “Implantar el dret, el seny, la profunditat a la terra, sense defallir, sense dubtar”. I fer-ho amb un estil propi de Déu: “Sense alçar la veu, sense cridar; amb cordialitat i comprensió, sense rompre la canya esquerdada; sense passar de ningú, sense pagar la flama del ble que vacil·la”.

       Avui és un bon dia per actualitzar la nostra consciència sobre el que significa per cadascú ser membres d’un poble de batiats. Revitalitzem les promeses baptismals.

Homilia Diumenge 6 gener 2019

L'Epifania del Senyor 

      Text de l'Evangeli (Mt 2,1-12): Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’».

      Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».

      Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

HOMILIA

     A les lectures de la festa d’avui hi trobam molts punts que mos conviden a reflexionar, que cadascú n’escolli algun. Jo us en propòs avui aquests:

     -Som d’aquells que necessitam que venguin de fora per ensenyar-nos a valorar el que passa a prop nostre? Els habitants de Betlem no s’adonaren que la vida d’aquell fillet tan normal, i d’aquella família nouvinguda, era extraordinària. Va ser necessària la presència d’uns savis d’Orient per revelar-los que amb ell Déu estava al seu costat. Som o no dels qui vivim sense prestar atenció a res, sense tenir capacitat d’aturar-nos i fixar-nos que Déu mos parla constantment al llarg de la nostra vida? Déu em parla cada moment. Cada circumstància de la meva vida –el que visc, el que sent, el que veig, ...- m’és lliçó, aprenentatge. 

     -Mos adonam de la importància que té el sortir de casa i cercar? Mos adonam de la importància que té incomodar-nos, aixecar-nos, escoltar, visitar, viure oberts a altres realitats, tenir inquietuds, com van fer els tres savis d’Orient que ho van deixar tot per a trobar aquell que, segons el seu pensar i saber, era el Messies, el sentit més profund de tot? O som dels qui en tenim prou en no sortir de casa, ni dels nostres costums o quotidianitats, i anar fent sense que mos importi profundament res? Qui cerca troba. I sols qui té inquietud cerca!!!

     Qui no cerca, sempre es queda allà mateix sense descobrir que tot és més del que ell normalment viu, toca, veu, sent. L’expressió: “Cercau i trobareu” és del tot evangèlica i programàtica. Els tres savis d’Orient avui mos diuen: “Us heu d’atrevir a reflexionar i a inquietar-vos més del que feis” Us heu d’atrevir a viure amb constant inquietud al cor. Una persona que no té inquietud no cerca res ni troba res. 

     -Qui cerca troba. I qui troba viu el gran goig de la trobada. “La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa”. Creure és dir: “Ningú ha parlat mai com aquest homes! Ningú ha tractat mai a la gent, a fent pensar, a curat, com aquest home!” (Jn 7,46). Creure és viure tant atent a tot que fins i tot, qui creu, troba sentit al patiment a favor dels altres. El centurió, veient la passió i mort de Jesús, afirma: “És ver, aquest és el fill de Déu”. Cercar i trobar aquell que parla amb profunditat és un goig. Cercar i trobar aquell que mos dóna una pau interior envejable, és un goig. Cercar i trobar qui mos fa veure que patir pels altres és bo, és humà, és un goig personal indescriptible. 

     - “I postrats a terra li prestaren el seu homenatge” (evangeli d’avui). El camí de la recerca i de la trobada important acaba sempre amb l’oferiment de la nostra vida. Sols oferim la nostra vida a favor de la família si hem descobert el seu valor. Sols oferim la nostra vida a favor de l’evangeli si hem descobert en ell el sentit de la vida. Sols oferim la nostra vida a Déu si hem descobert que l’únic Déu pel qual val la pena viure és el Déu de Jesús. Si no feim aquesta descoberta és normal que visquem una mediocritat en la vivència de la família, de l’evangeli i en la transmissió que Déu és Déu. 

     Dues frases que he sentit aquests dies i que em motiven a cercar i a transmetre amb més seriositat la fe:

     -Tens molta feina, perquè tens moltes ovelles avui mancades de fe.

     -Per què organitzar fer tants plans i convocatòries si la gent no ve? 

     Els Savis d’Orient mos mostren que per aconseguir alguna cosa convé estar disposats a emprendre un llarg camí. El que és fàcil mai resulta positiu per aconseguir el que és important. 

     Mentre s’altre dia algú deia: “Hem de tocar amb els peus a terra”, la seva intenció era frenar uns projectes que es proposaven. Un altre responia: “No mos suprimiu les il·lusions”. Tocar de peus a terra és aconsellable, però no suprimir les il·lusions és absolutament necessari. Els savis d’Orient no van suprimir les il·lusions quan, tocant de peus a terra, van ser conscients que emprenien un llarg camí.