Homilia diumenge 26 de març 2023

 

Diumenge 5 (A) de Quaresma

Text de l'Evangeli (Jn 11,1-45): En aquell temps, un home que es deia Llàtzer estava malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimes està malalt». Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era.

Després digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li diuen: «Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?». Jesús contestà: «¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum». Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit, però vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer és mort, i m'alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!». Tomàs, l'anomenat Bessó, va dir als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres i morim amb Ell!».

Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?». Ella li respon: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món».

Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida». Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà». Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs». Jesús començà a plorar. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Però alguns replicaren: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?».

Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, li diu: «Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Li respon Jesús: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que vós m'heu enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: «Llàtzer, surt a fora!». I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell.

 

HOMILIA 

          

  A prop ja de la Setmana Santa i Pasqua, avui som cridats a dir amb el salm 129: “Des de l’abisme us crid, Senyor. Escoltau el meu clam. Estigueu atent, escoltau aquest clam que us suplica”.

            Avui, segur que mos surten del cor, clams, angoixes, necessitats  diverses. Pens, en aquests moments, en persones que han entrat a la Parròquia:

-I alguns m’han demanat si coneixia pisos o habitacions per poder llogar. Un d’ells em deia: “Tenc feina, però no trob casa o una habitació”. Un altre em deia: “Tenc feina i estic a un pis. Però pel lloguer que pag no em queda quasi res per poder pagar llum i comprar menjar”...

-I m’han demanat que anés a visitar algú que en aquests moments en que es troba molt dèbil i no pot sortir de casa.

-I m’han dit que no es trobaven massa bé i que em preparés perquè prest hauria de celebrar el seu Funeral.

            Us convid a tenir present els clams, les angoixes, les necessitats que uns i altres tenim.  Us convid a obrir el llibre dels salms i a resar amb el salm 129: “Des de l’abisme us crid, Senyor, escoltau el meu clam. Sou Vós qui ens salvau de totes les penes, culpes, misèries...

            Adonem-nos com Déu, avui, mitjançant el profeta Ezequiel que anuncia la restauració del poble d’Israel, ens diu: “Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, les vostres angoixes, el vostre dolor, i us en faré sortir. I així sabreu que jo som el Senyor. Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”.

            I Sant Pau, amb la carta als cristians de Roma, ens recorda un mètode per recobrar la pau en hores difícils. Pensau, mos diu, que: “L’Esperit de Déu habita en voltros. I si Crist està en voltros, l’Esperit és la vostra vida”. Qui resa i qui contempla en moments difícils, troba pau. La pregària és conversar amb Déu: “Senyor em passa açò! Sent al cor aquesta dificultat, aquesta tristesa, aquest dolor...”. I la contemplació és viure en silenci per a poder escoltar Déu. És sentir-te acompanyat per Ell.

            Marta i Maria, en un moment de la seva vida que ploraven la mort del seu germà Llàtzer, viuen la pregària i la contemplació.

Preguen: “Senyor, aquell que estimau està malat”. I ja més tard:  “Senyor si haguéssiu estat aquí el nostre germà no haguera mort”.

I en silenci “contemplen” com: Jesús plora, es commou profundament, és sensible al seu patiment... I també, en silenci i contemplant, s’adonen com “la llosa del sepulcre” és llevada, és suprimida, i “com Llàtzer retorna a la vida” i elles aconsegueixen de nou la pau.

Preguem i contemplem sempre que visquem una circumstància que ens fer al cor. La pregària ens farà viure com les lloses que ens impedeixen viure en pau davant dificultats, són també suprimides, llevades.

Podem fer altres coses que avui tants recomanen (Exercicis físics, caminar, prendre algun medicament...) però avui veiem que el millor de tot és resar i, gràcies a la pregària,  contemplar, adonar-nos com la pau ens retorna al cor gràcies a que sentim que Déu ens acompanya.

Homilia diumenge 19 de març 2023

 

Diumenge 4 (A) de Quaresma

Text de l'Evangeli (Jn 9,1-41): En aquell temps, Jesús, tot passant, veié un home que era cec de naixement. Els seus deixebles li van preguntar: «Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares?». Jesús respongué: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu. Mentre és de dia, nosaltres hem de fer les obres del qui m'ha enviat: però ara s'acosta la nit, quan ningú no pot treballar. Mentre sóc al món, sóc la llum del món». Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, el va estendre sobre els ulls del cec i li digué: «Vés a rentar-te a la piscina de Siloè —que vol dir “enviat”». Ell hi va anar, s'hi rentà i tornà veient-hi.
Els veïns i els qui sempre l'havien vist captant comentaven: «Aquest, ¿no és el qui s'asseia a demanar caritat?». Uns deien: «Sí que és ell». Altres contestaven: «No és pas ell: és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sóc jo mateix». Llavors li preguntaren: «Doncs com és que se t'han obert els ulls?». Ell respongué: «Aquell home que es diu Jesús ha fet fang, me l'ha estès sobre els ulls i m'ha dit: ‘Vés a Siloè i renta-t'hi’. Jo hi he anat, m'he rentat i ara hi veig». Li digueren: «On és, aquest home?». Respongué: «No ho sé».
Dugueren als fariseus el qui abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte. També els fariseus li van preguntar com havia arribat a veure-hi. Ell els respongué: «M'ha posat fang sobre els ulls, m'he rentat i ara hi veig». Alguns dels fariseus començaren a dir: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte, no pot venir de Déu». Però altres replicaven: «Com és possible que un pecador faci uns senyals tan prodigiosos?». I estaven dividits entre ells. Llavors es tornaren a adreçar al cec i li digueren: «I tu, què en dius del qui t'ha obert els ulls?». Ell respongué: «Que és un profeta».
Els jueus no es van creure que aquell home hagués estat cec i hagués arribat a veure-hi. Per això van cridar els pares del qui ara hi veia i els van interrogar: «¿És aquest el vostre fill, el qui segons vosaltres va néixer cec? Doncs com és que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Pregunteu-ho a ell, que ja és prou gran per a poder donar raó de si mateix». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que llavors ja havien acordat expulsar de la sinagoga tothom qui confessés que Jesús era el Messies. Per això els seus pares van dir que ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.
 

 Llavors van cridar per segona vegada l'home que havia estat cec i li digueren: «Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: aquest home és un pecador». Ell contestà: «Si és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet. Com t'ha obert els ulls?». Ell els respongué: «Ja us ho he dit i no me n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? O és que també vosaltres us voleu fer deixebles seus?». Ells el van insultar i li digueren: «Deixeble seu, ho deus ser tu! Nosaltres som deixebles de Moisès. I de Moisès, sabem que Déu li va parlar, però aquest no sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em sorprèn. Ell, a mi, m'ha obert els ulls, i vosaltres no sabeu d'on és. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, però sí que escolta els qui el veneren i compleixen la seva voluntat. Mai no s'havia sentit a dir que ningú obrís els ulls d'un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no hauria pogut fer res». Ells li van replicar: «Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons?». I el van treure fora.

Jesús va sentir a dir que l'havien tret fora i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell li va respondre: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Li diu Jesús: «Ja l'has vist: és el qui et parla». Ell va afirmar: «Hi crec, Senyor». I el va adorar. Llavors Jesús afegí: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «¿És que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix».

 

HOMILIA 

 

Com és normal, també els capellans som diferents

Avui, 19 de març, celebram el Dia del Seminari. Per tal motiu he viscut el plaer de comunicar-me amb el seminarista Jaume Denclar. Parlant amb ell sobre la diferència que hi ha entre vocació i professió, m’expressà a dins del marc d’una conversa amiga i espontània:  “Vocació” és el que Déu et crida per a ser feliç: matrimoni, vida consagrada (prevere, religiós, religiosa...)... “Professió” és un mitjà de vida. A  dins d’un matrimoni cristià, per exemple, s’homo o sa dona que es vegi cridat/da a ser mestre no aparca sa seva vida matrimonial. El mateix podria passar amb una congregació religiosa que tengui un carisma d’ensenyança, o d’atenció a malalts...

Arran de la seva resposta, i tenint present les vocacions i professions que avui criden més l’atenció, sentia que m’agradaria que sobresortissin les vocacions i professions de caire humà i de compromís a favor de la dignitat humana de tothom. Per açò, em deia a mi mateix, els educadors hem d’assumir compromisos seriosos.

I conversant amb obertura i sinceritat em comunicà: Des de fa uns anys vaig començar a intuir que potser Déu em cridava a ser i a viure com a prevere. Per açò vaig iniciar un discerniment vocacional dins l’Església per a poder entendre si realment el Senyor em cridava a aquesta vida. Ara visc a un Seminari, lloc on discernim, ens formam i estudiam per a ser capellans.

Escoltant-lo atentament, em sorgien preguntes: És coneix avui el que és un Seminari? Els menorquins sabem on viuen i què fan els salesians, les germanes franciscanes i les de la consolació, els germans de la Salle, les germanes clarisses i concepcionistes, les filles de la sagrada família i les dominiques, les filles de la caritat i les carmelites, ...

I em vaig atrevir a demanar-li obertament el que respirava en el meu interior: I què és el que t'atreu més de la vocació sacerdotal?. Amb sinceritat em va respondre: És una pregunta difícil, la vida de prevere és molt ample. Per una banda, la consagració a Déu, l’entrega plena a l’Església, la donació de la seva vida, la predicació de l’Evangeli, la celebració dels sagraments, ser signe de la presència de Déu... En definitiva, concep el meu servei sacerdotal com una entrega plena al Poble de Déu seguint al Bon Pastor i col·laborant amb el Bisbe.

Escoltant-lo amb atenció em ressonaven a dins meu paraules que ens va regalar na Gabriela Alladio -una amiga argentina que viu a Ciutadella i forma part de la comunitat de sant Esteve-, durant la celebració de l’Eucaristia del dijous, dos de març, pregant per les vocacions sacerdotals i consagrades: Ciertamente, la cosecha es mucha pero los trabajadores son pocos, por eso pidan ustedes al dueño del campo, que envíe obreros a la mies. Tras años de formación en el Seminario, los aprendices son ordenados sacerdotes, ya son "obreros de la mies". Salen a trabajar en las parroquias, pero también son "personas". Los hay de todo tipo, carácter, personalidad, carisma, estilo, genio. No salen del Seminario hechos en serie, ni al gusto y modelo de quienes frecuentan las iglesias. Llegan a un sitio desconocido, nueva casa, nueva ciudad... En ésta situación necesitan sentirse acogidos y apoyados… A su lado, todos debemos aconsejarnos sin imponer, ayudarnos sin estorbar, acompañarnos sin coaccionar… Todos debemos darnos la oportunidad de conocer al párroco sin prejuicios, aceptarlo tal como es… No pidamos "obreros" para luego tratar de despedirlos!... Madre!: te pido que el Espíritu Santo ilumine a la comunidad que recibirá a sus servidores, con gran apertura de corazón. Amén.

   

Homilia diumenge 12 de març 2023

Diumenge 3 (A) de Quaresma

Text de l'Evangeli (Jn 4,5-42): En aquell temps, Jesús arribà en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s'assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia.

Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: «Dóna'm aigua». Els seus deixebles se n'havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?». Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: ‘Dóna'm aigua’, ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva».

La dona li diu: «Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D'on la trauràs, l'aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?». Jesús li respongué: «Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar». Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat».

La dona li respon: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li diu: «Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat».

Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan Ell vingui, ens ho explicarà tot». Jesús li respon: «Sóc jo, el qui et parla».

En aquell moment arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se'n va anar al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?». La gent va sortir del poble i l'anà a trobar.

Mentrestant, els deixebles el pregaven: «Rabí, mengeu». Però Ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: ‘Quatre mesos més i ja serem a la sega?’. Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja cobra el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s'alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: ‘Un és el qui sembra i un altre el qui sega’. Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball».

Molts dels samaritans d'aquell poble van creure en Ell per la paraula de la dona, que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Per la paraula d'Ell mateix encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món». 

 HOMILIA

   

A la primera lectura d’avui, de l’Èxode cap 17, davant les queixes del poble fent camí pel desert, davant el que van repetint: El senyor és amb noltros o no hi és, Moisès demana a Déu: Què puc fer per aquest poble?. I el Senyor li respon: Passa al davant del poble, jo estaré davant teu.

 
   Davant les dificultats i els dubtes, l’orant del salm 94, va sentint en el seu interior: Tant de bon que avui sentís la seva veu, tant de bo que no endurís el meu cor quan em trob enmig de proves i em sent temptat. (Tan de bo que visqui en connexió amb Jesús que en va marcant el pas)  

 

   Sant Pau camina fidel i ferm entremig de proves i dificultats quan escriu avui als cristians de Roma (5,1-2.5-8): Com a creient que som, estic en pau amb Déu. Déu vessa en el meu cor el seu amor. (Ho sent, ho visc. La meva relació amb Déu em satisfà) 

 

  I tot açò va reflectit avui a l’evangeli de Joan (4, 5-42) quan mos narra la trobada de Jesús amb una dona samaritana. 

 

   Aquesta trobada es viu a una ciutat de Samaria anomenada Sicar, i a prop d’un pou. Ja sabem prou que, per a Jesús, jueu com és, aquest lloc no li era propici, més bé era un lloc hostil. Els jueus i els samaritans no es tractaven a causa d’una llarga història d’enfrontaments entre ells.

 
   Jesús es troba davant una dona sense nom, una samaritana. Açò em fa pensar amb un personatge que es pot referir a qualsevol de noltros en hores de carència i necessitat.

 
   Jesús, i altra vegada en aquest cas, es presenta com un jueu estrany ja que dirigeix la seva paraula a una dona samaritana que, a més, i molt possiblement, no gaudia de massa fama entre els del poble ja que havia tingut cinc homes. Un tractat rabínic diu referent a la relació amb les dones: Un home jueu cerca fer-se mal tant en quant passa temps conversant amb una dona.

   Jesús constantment demostra que no fa cas d’aquelles normes que exclouen a persones. El que a ell l’interessa, l’únic que li interessa, és curar, salvar, tornar la pau a la gent.

Mirem avui com: 

 -La vida d’aquella dona és una vida marcada per la carència, per la insatisfacció existencial. Representa una vida que sent buidor interior i que no hi ha res que la satisfaci. I Jesús li ralla d’una aigua -el seu missatge, la seva persona- que la satisfarà plenament.

 
-Els samaritans de Sicar escolten l’anunci d’aquella dona: Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet, però no en tenen prou. Volen veure’l ells mateixos, es volen trobar amb ell. I una vegada que s’han trobat amb ell afirmen: Ara ja no creiem només pel que ens has dit; noltros mateixos l’hem vist sentit, i sabem que aquest és de ver el Salvador del món”.

 
   Qui conversa cor a cor amb Jesús viu el procés de la dona samaritana: passa de cercar una aigua que no satisfà, d’una aigua superficial, a desitjar i tastar una aigua més profunda i sanejadora. Passa de creure que Jesús és un més entre tants, al reconeixement que ell és el
Messies, el Salvador.

 
Tots necessitam d’una aigua que ens satisfaci plenament. La dona samaritana ens mostra el camí. Conversem amb Jesús. Escoltem a Jesús. Siguem orants constantment.

 

 

Homilia diumenge 5 de març 2023

 

Dia litúrgic: Diumenge 2 (A) de Quaresma

Text de l'Evangeli (Mt 17,1-9): En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies».

Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: «No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts».

 

HOMILIA

        A la primera lectura veiem un imperatiu de Déu dirigit a Abraham: “Surt de la teva terra!”.  La salvació de Déu, el seu missatge, la seva presència no és sols pels qui estan al nostre costat i més o manco ens interessa i el procuram viure. Aquesta mateixa expressió dita al “pare de la fe” que és Abraham, servirà després a sant Pau per anunciar el cristianisme als pagans, a tothom. Quan la fe ens toca de ver el cor, quan la nostra relació, comunicació, pregària amb Déu, ens arriba al fons, ens recolza perquè ens obrim als plans de Déu i anunciem l’evangeli amb valentia arreu, sense quedar tancats a la parròquia, al nostre grup.

            La segona lectura, carta de sant Pau a Timoteu,  comença també animant a participar a l’obra de l’evangeli. I ens anima a fer-ho amb convicció i superant dificultats: “Suporta tot el que has de sofrir a causa de l’evangeli amb la fortalesa que et dóna Déu”.

            Però l’evangeli d’avui, el de la Transfiguració, ens comunica clarament que sols anunciarem l’evangeli als altres, a tothom sense diferències,  si la nostra relació amb Déu és real i viscuda profundament.

            Per anunciar l’evangeli és necessari tenir una experiència semblant a la que van tenir Pere, Jaume i Joan. Una experiència de resurrecció, una transfiguració de Jesús davant d’ells. Jesús no és un personatge més. Jesús és “el Fill estimat de Déu. En ell Déu s’hi complau del tot”.

            Sols serem capaços de transmetre la fe als altres, superant dificultats, si hem viscut alegria, festa, bon estar en moments de pregària i de silenci a una muntanya alta, a un lloc silenciós de casa, o a un espai de la parròquia. Sense transfiguració no serem capaços de tornar al lloc de la nostra vida diària i en ell anunciar l’evangeli de Jesús.

            Per anunciar Jesús amb coratge l’hem d’haver viscut com a “Fill de Déu”.  Pere, Jaume i Joan, en silenci i al cim d’una alta muntanya, reben l’impacta de descobrir que Jesús és la Paraula definitiva de Déu. Per açò, a partir d’ara, és a Ell i tan sols a Ell que escoltaran i anunciaran.

            La pregària és necessària per oxigenar l’esperit i per enfortir la nostra voluntat de cara al compromís amb Déu i l’evangeli. Però la pregària no ens pot fer enfora mai de mai de la realitat, tot al contrari. Ens ha de servir per a tornar a la realitat amb més confiança i voluntat.

            Arran de la Paraula de Déu, és convenient que avui ens demanem: Quins motius de resurrecció, de transfiguració vivim en la pregària? Els vivim? Resam? Ens comunicam amb Déu? La nostra relació amb Déu ens dóna pau, alegria, fortalesa...?

            La pregària ens fa viure el nostre dia a dia amb més ganes, amb més compromís a favor de l’evangeli?

            Què hem de fer per ser cristians amb més voluntat d’anunci? Hem d’intensificar millor la nostra pregària? L’hem de viure amb més atenció? L’hem de viure amb més sorpresa?

            La pregària, i l’alegria de la pregària, de la comunicació amb Déu, és imprescindible per a ser uns bons comunicadors seus.