Parròquia
de St. Esteve, Ciutadella de Menorca
1.“Barri
Joan Gelabert”, primera construcció urbanística de Ciutadella
En el
segle XIX la nostra petita ciutat era encara una Ciutadella
fortificada dins les seves velles muralles, dividida en dos sectors
delimitats. La divisió parroquial tingué en compte aquesta
disposició urbanística i posà com a cap de les parròquies les
dues esglésies més capaces de Ciutadella: la Catedral i l’església
de l’antic convent de Sant Francesc, desmantellat i perdut en
ocasió de la Llei de Desamortització. Les dues esglésies quedaven
l’una vora l’altra; però açò no era un gran obstacle en el
cercle d’una vila de les dimensions de la nostra, que no iniciaria
la seva expansió urbanística fins després de la revolució del
setembre de 1868, coneguda com “La Gloriosa” (destronament
d’Isabel II), període denominat “sexenni democràtic”.
L’església
de la postguerra mantingué aquesta mateixa divisió. La primera
ampliació urbanística de Ciutadella fou la construcció de la
barriada d’habitatges protegits, que es diria “Barri
Joan Gelabert”. Habitatges destinats a les
famílies obreres. Un barri de treballadors-proletaris, en front de
l’eixampla desplegada als voltants de les “contramurades” de
caire més burgès.
La
construcció de l’ambulatori de la Seguretat Social tindria
important significació per a la nova barriada. L’obria a la
població i l’atracava al nou concepte social de la salut assistida
i gratuïta. Per suggeriment del Bisbe Bartomeu Pasqual s’afegí
enmig de les dues ales laterals, a la part posterior de l’edifici
un cos central en funció de capella. El dia 18 de març de 1955
tingué lloc la benedicció del nou temple, sota l’advocació de
Sant Esteve màrtir, sant vinculat a Menorca per l’arribada de les
seves relíquies a les nostres voreres en temps del Bisbe Sever.
L’endemà, festa de Sant Josep, s’hi celebrà la primera missa.
Durant els anys que seguiren, tots els diumenges i festes es digué
missa, fins que s’inaugurà la nova parròquia.
Una
altra edificació que afavorí el barri fou l’institut Laboral
inaugurat l’any 1964. El nou centre docent comptava amb una sala
polivalent, convertible en capella. El prevere Jaume Gener Campins,
professor de Religió de l’institut, començà a celebrar-hi missa
els diumenges, a fi d’engrescar els alumnes del centre a
l’acompliment del precepte dominical. Aquestes celebracions, en les
quals hi participaven també els veïns, es perllongaren fins a l’any
1967.
2.
Fundació de la Parròquia de Sant Esteve
Mn.
Llorenç Olives s’explica així referint-se a la construcció de la
nova parròquia que es pretén aixecar en el “Barri Joan Gelabert”:
“L’any 1964 arrencava un petit grup de
cristians de l’eixampla de Ciutadella. El grup s’anava definint
com ferment d’esperança al bell mig d’una gent que s’anava
independitzant cada dia més de l’església, vivint només per al
seu treball vertiginós a cronometratge...”
L’any
1966 s’havia materialitzat el projecte
de la fundació d’una nova parròquia, que formava part de la nova
reestructuració parroquial decidida per a la diòcesi. El
24 d’octubre d’aquell any, el Bisbe
Rafel Álvarez Lara, Administrador Apostòlic de la Seu de Menorca,
signava el decret de creació de la Parròquia de Sant Esteve
Protomàrtir en el lloc anomenat “Barriada Joan Gelabert”, per
desmembrament de la parròquia de Sant Francesc.
St.
Esteve es convertia en la primera de les noves parròquies que
s’havien previst crear a Ciutadella. Amb aquesta previsió, el
bisbat havia adquirit uns anys abans, un solar de 1400 metres
quadrats, encarat amb la plaça Menorca, limitat per aquesta i els
carrers Madrid i Magnífics Jurats, destinat a la creació de la nova
parròquia. El llibre de
Gabriel Julià i Seguí “Vint-i-cinc anys de
l’Església amb la Parròquia de Sant Esteve”,
llibre d’on extret el que vaig dient, assenyala a la seva pàgina
11: “En fer la distribució del trast, es destinaren 400 metres
quadrats a zona verda i es renuncià –tal vegada erròniament- a
construir el clos que delimitaria la propietat... No hi ha dubte que
l’opció afavorí l’urbanització de la plaça, avui una de les
més espaioses de Ciutadella i que fou una sessió a la ciutat
veritablement generosa, que no s’hauria d’oblidar”.
El
12 d’octubre de l’any 1967 fou nomenat el primer rector,
nomenament que va recaure en el canonge Llorenç
Olives Galmés, persona fortament
vinculada en aquells moments, amb la gent d’aquella zona entre la
qual vivia i “principal promotor del complex parroquial”. Olives
digué als seus feligresos: “Cap feligrès
pot estar exclòs de la sol·licitud pastoral del rector, que ha de
ser universal i per damunt de tendències i opcions diverses... En la
mesura en que podrem dir que, entre nosaltres, els pobres són
evangelitzats, podrem tenir l’esperança que ha arrelat aquí
l’església de Crist”.
Una
comissió de tècnics presenta un projecte de Parròquia que rompia
amb el concepte tradicional del temple-parròquia. Una circular ho
esmentava així: “Entre els cristians primitius era molt viva la
consciència de la provisionalitat d’aquesta vida. Els cristians es
sabien passatgers i peregrins en aquest món... No pretenem fer una
gran instal·lació. Tot és absolutament funcional i té una o altra
utilitat. S’ha volgut evitar la
monumentalitat, hem convingut en que no volem instal·lar-nos, que
som una comunitat peregrina vers el Senyor i vol viure aquí, a la
terra, “sota la tenda” i no té la pretensió d’immortalitzar-se,
construint obres perdurables... Volem una
casa oberta al servei de tots, creients o no, que hauria de ser,
segons el nostre entendre, un edifici com un altre, vist des del
carrer, sense massa signes distintius...”.
Una
organització laica amb seu a Brusel·les “Les compagnons
batisseurs” fundada en la finalitat d’ajudar en la construcció
d’equipaments de barri en els suburbis, portà a terme la primera
fase del projecte de construcció de la Parròquia. El
15 d’octubre de 1967, el Vicari General de la Diòcesi, Dony Joan
Jaume beneí i inaugurà la nova església parroquial.
El 5 d’octubre de 1969 el Bisbe Miquel Moncadas ordenava sacerdot a
la parròquia a Pablo Arévalo Rincón i el mes de novembre vinent el
nomenava coadjutor de la mateixa parròquia.
Al
finals de 1971 quedaven definitivament delimitades les demarcacions
parroquials de Ciutadella, comptant ja amb la creació de dues
parròquies més: la de Sant Rafel i la de Sant Antoni Maria Claret.
St. Esteve enceta el seu camí amb aires d’experiència renovadora,
com un exemple nou del la doctrina del Vaticà II. És notícia en la
premsa diària i en revistes nacionals i estrangeres. La seva
projecció interessa i s’estudia el seu desenvolupament i la seva
funció.
3. Deu
anys després
El primer de febrer de 1975 era
nomenat rector de la Parròquia, el prevere
Antoni Sintes Anglada.
La mort del Cap d’Estat, General Franco, el 20 de novembre d’aquell
any obria un gran interrogant: per a uns era el final d’un ordre
establert, per a molts era una esperança de llibertat. Començava
una nova època i s’aixecaven noves veus.
A
Sant Esteve es va conèixer el sofriment de les dimissions. Segons
alguns, els qui marxaven no fugien de la lluita, ni dels ideals
primers; però canviaren de camp d’operacions, Desitjosos
d’eficàcia, trobaven tornalls de major rendiment i més
prometedors. Passar-se la vida lluitant contra les institucions
inamovibles, no és esperançador per a ningú. El canvi polític
oferia unes oportunitats que l’església havia negat reiteradament.
Segons d’altres, l’església no solament no s’havia quedat
enrere, sinó que fou capdavantera del canvi i que les dimissions i
els abandons foren els d’aquells qui, amb preocupacions socials més
que religioses, s’havien enlluernat per uns moments amb la postura
dels sectors avançats de l’església i quan tingueren un vehicle
nou, s’aprofitaren d’aquest i deixaren l’església de banda.
4.
Començant els anys vuitanta
El
4 d’octubre de 1980 era nomenat rector, Jaume Albert Vidal Pelegrí.
Amb ell, la parròquia encetà el seu primer quart de segle de camí
i quefer comú amb l’església menorquina.
El mes
de març de 1983 era inaugurat el nou oratori del Santíssim,
construït al fons del bell jardí parroquial.
El mes
d’octubre de 1985 s’acabà la construcció de quatre aules per a
catequesi i altres activitats parroquials adreçades particularment
al jovent. S’aixecaren al primer pis de l’ala esquerra del
complex parroquial. Una vegada engrandit l’edifici, la construcció
primitiva encarada amb la plaça, quedaria destinada a zona de
serveis parroquials.
A la
parròquia van sorgint moviments i activitats que li donen vida:
grups de catequesi, de fe i de reflexió, de monitors, de teatre i de
joventut, concretats singularment en la JOBAC. La parròquia té cura
de les persones grans, dels malalts...
5. La
Parròquia s’obre a la Càritas parroquial i a la Catequesi
d’adults
El
desembre de 1995 és anomenat rector de la Parròquia Mn. Francesc
Triay Vidal. Mn. Triay apropa la parròquia, sobretot, al sector dels
marginats. Per tot on ell passa, sempre hi ha un prevere disposat a
atendre i a acompanyar l’experiència de no poques persones que
pateixen diverses necessitats. Càritas amb ell, agafa força. No
pocs el recorden com el rector que els ha fet estimar més als més
necessitats. La parròquia amb ell, mostra una de les pàgines més
autèntiques de l’evangeli: les benaurances.
F.
Triay, a més, inicia la Catequesi d’adults i potencia la
Biblioteca. La Parròquia, després de trenta anys d’història, es
troba en la necessitat de canviar l’enrajolat i el cel-ras de
l’Església.
6.
Període actual
L’onze
de juliol de 2002 és anomenat rector de la
Parròquia Mn. J. Bosco Faner i Bagur.
Mn. Bosco exerceix la tasca parroquial tenint la intenció de
reconduir la comunitat a l’esperit del seu origen tan bé expressat
per Mn. Olives: “Cap feligrès pot estar
exclòs de la sol·licitud pastoral del rector, que ha de ser
universal i per damunt de tendències i opcions diverses... En
la mesura en que podrem dir que, entre nosaltres, els pobres són
evangelitzats, podrem tenir l’esperança que ha arrelat aquí
l’església de Crist”.
El
rector actual té plena consciència que la vida i la presència de
la parròquia a l’antiga “Barriada Joan Gelabert”, avui
barriada de Ciutadella que convida al passeig marítim i a fer-se amb
el silenci i la contemplació a la vorera del mar, recau sobre la
passió que són capaços de viure els seus membres a favor de
l’evangeli de Jesús.
Els
rectors passen. És la comunitat la que resta passant els anys. La
comunitat ha de ser en instruïda i adulta. Una comunitat capaç de
renéixer a cada moment gràcies a la seva convicció: la vida és
important quan traspua l’Esperit! Avui la Parròquia va prenent
consciència que ha de ser, en benefici d’aquesta part de
Ciutadella: zona de silenci, de pregària i de celebració creient.