Homilia 31 d'agost 2014

Diumenge XXI 31 agost 2014

     Idea principal: O pensam com pensa Déu o pensam com pensa el món. No tenim altra opció.

     Síntesi del missatge: Quan Jesús anuncia per primera vegada que va a Jerusalem a patir, i que allà serà entregat per ser matat, i després ressuscitarà al tercer dia, es troba amb la reacció de Pere, de bona fe, que li vol impedir aquest fracàs. La resposta que dóna Jesús a Pere, no és avui de lloança com ho va ser diumenge passat, avui conté unes paraules molt dures: “Fuig d’aquí Satanàs perquè no penses com Déu sinó com els homes”. Jesús ens convida a pensar com a Déu. 

     Reflexions a partir d’aquesta idea principal 

     1.No poques persones pensen avui sols en clau d’èxit. I quan no els arriba l’èxit, els ve la depressió, la tristesa. Mirau com s’expressa el profeta Jeremies a la primera lectura. Jeremies és un profeta que apareix al final de l’exili del poble jueu i és figura del camí de passió que feu Jesús. Jeremies era jove en aquesta ocasió i el ministeri que li va tocar no era fàcil: anunciar desgràcies si el poble no canviava de conducta i de plans. Ningú li va fer cas. El van perseguir, el van ridiculitzar. Ni en la seva família ni en la societat va trobar recolzament. Cansat, va pensar deixar el seu ministeri. Els cristians vertaders, els profetes vertaders no solen ser populars i a vegades acaben malament, com Jesús. Mirau el Papa Francesc com està a l’ull de mira de l’Estat Islàmic, i no de pocs altres que els costa assumir el camí de senzillesa i austeritat que ell viu i pregona. Avui les persones que no són políticament correctes, no solen caure bé. 


     2.No poques persones pensen avui en clau de poder i ambició, no en clau d’humilitat i despreniment. Pere no comprenia un Jesús humiliat, despullat de tot, un Jesús crucificat, col·locat al darrer lloc de tot. No entenia que tota autoritat havia de ser exercida com un servei a favor del poble. Aquest sentit d’autoritat el Papa Francesc el repeteix constantment. Aquest és el sentit d’autoritat que demana amb exigència als qui tenen responsabilitat a dins de l’Església. Als qui viuen el poder sense servir, el Papa els anomena “mundans” a la seva carta “Evangelii Gaudium” nn. 93-97. I açò és el que fa mal a molts que, exercicint el poder, passen de respectar els drets humans. Quan Pere va entendre Jesús va ser perseguit fins arribar al seu martiri a Roma, en temps de Neró. Els projectes de Déu no són els dels humans. 


     3. Finalment, no poques persones pensen en clau de comoditat i no de creu. Ni a Pere ni a noltros ens agrada la creu, la creu física –infermetats-, la creu moral (calumnies, incomprensions...), la creu espiritual (nits obscures de l’ànima). Jesús no ens va prometre que el seu seguiment seria fàcil i còmode. Ell va dir explícitament: “Qui vol ser deixeble meu, que carregui la seva creu i em segueixi”. No pocs es fan un cristianisme a la carta, acceptant algunes coses de l’evangeli i unes altres no. Desitjam Tabor, no Calvari. I així ens va. 

Per a reflexionar:

     -Pensam segons Déu en temes de negocis, de moral sexual, de política, de relacions humanes?

BERENETA A BENEFICI DE L'ERMITA SANT JOAN DE MISSA

Homilia 24 d'agost 2014

Diumenge XXI 247 d'agost 2014 QUÈ DIEM NOSALTRES 

      Una pregunta com aquesta –Què diu la gent que som? Què deis vosaltres- sempre ens agafa per sorpresa. 

      Jesús avui es mostra com un de tants que constantment van fent enquestes per aquí per allà sobre qüestions diverses. I no sempre es troba gent preparada per a respondre. 

      I estem noltros preparats per a respondre? Hi està la nostra comunitat parroquial? 

      Jo crec que aquesta pregunta quasi bé ens agafa com quan qualsevol foraster que arriba a Menorca i ens demana on és “Sa Cavalleria” “Mongofre Nou” “Sa platja de Sant Llorenç” o fins i tot es poble de Llumaçanes. Ells creuen que formant part de Menorca tots aquests llocs, els menorquins sabrem respondre correctament. I no és així. Són molts els qui essent menorquins i estant a Menorca viuen amb indiferència i desconeixement molts dels nostres llocs i fins i tot els més emblemàtics. 

      Una cosa semblant, idò, passa quan Jesús ens demana qui és ell a noltros que ens diem cristians, que som batiats, que hem anat a catequesi, alguns també a escola de religió... I quines respostes rep? 

      A vegades passa que tenen més interès per a conèixer Jesús i el cristianisme els estrangers, els qui fins ara l’han desconegut que nosaltres que hem passat anys i anys de formació, de celebracions de l’Eucaristia o, si més no, que hem assistit a celebracions sagramentals, venim de famílies cristianes, hem vist quadres i imatges religioses a ca nostra, celebram Nadal, Pasqua, Cinquagesma, Quaresma... Tot festes religioses cristianes.

      Com és açò? La pregunta de Jesús ens fa revisar la nostra relació amb ell. 

      Coneixem cada vegada millor Jesús, o fa temps que no anam a catequesi, o no llegim un llibre d’espiritualitat, o escoltem amb indiferència el que un capellà qualsevol ens pot dir a l’homilia? 

      Som comunitats vives, interessades a posar Jesús en el centre de la nostra vida i de les nostres activitats, o vivim estancats en la rutina i la mediocritat? Venim amb ganes a la celebració de l’Eucaristia setmanal? Entenem que ella vol dir viure amb Jesús la passió de tants i l’esperança que necessitam tots davant les adversitat? 

      Els qui s'apropen a les nostres comunitats poden sentir la força i l'atractiu que té per a nosaltres? Els atenem correctament? Cuidam i estimam els més necessitats? Tenim un diàleg sincer i profund amb els més allunyats? 

      Ens interessa el que aquests dies es diu sobre el què passa a Irak, Síria, Palestina... Seguim Jesús col·laborant amb ell en el projecte humanitzador del Pare, o seguim pensant que el més important del cristianisme és preocupar-nos exclusivament de la nostra salvació? 

      Vivim el diumenge cristià celebrant la resurrecció de Jesús, o organitzem el nostre cap de setmana buit de tot sentit cristià? 

      Hem après a trobar Jesús en el silenci del cor, pregam? o sentim que la nostra fe es va apagant ofegada pel soroll i el buit que hi ha dins nostre? 

      Creiem en Jesús ressuscitat que camina amb nosaltres ple de vida? 

      Creiem que Jesús ens estima amb un amor que mai s'acabarà? 

      Creiem en la seva força renovadora? Sabem ser testimonis del misteri d'esperança que portem dins nostre?

 

homilia diumenge 17 d'agost 2014

Diumenge XX  17 d'agost 2014 

      Crec que avui podríem resumir el contingut de la Paraula de Déu dient: “Jesús és de tothom!”. 

      -Jesús és dels estrangers, dels emigrants, com ens remarca el profeta Isaïes. I ho és perquè tots els pobles, si es comporten com Déu mana, poden anomenar la seva casa, casa d’oració. 

      -Jesús és dels jueus i dels no jueus, com ens recorda Sant Pau: “Si de fet d’haver estat ells exclosos ha vingut la salvació del món, ¿Que no vindrà quan ells s’incorporin”. 

      - Jesús és dels pagans i dels creients. Després de la conversa amb una dona cananea, amb una dona no creient -on l’evangeli demostra, implicant a Jesús amb algunes frases que ens sonen molt dures, l’ambient d’aquella època de cara als pagans i de cara a les dones- Jesús expressa el que sent així: “Dona, quina fe que tens!”. 

      1.Jesús pertany, correspon a tots aquests immigrants que arriben als nostres països cercant feina i benestar. En Xec Marqués –salesià missioner- ens podria dir avui, compartint com fa amb noltros l’Eucaristia, moltes coses d’aquest continent que és Àfrica. Ens podria accentuar la seva dignitat i com ell ha après –ens ho deia fa uns dies- a saber conviure pacíficament enmig d’una gent diversa culturalment i religiosament. 

      Jesús pertany a tantes persones immigrants que toquen les portes de la nostra parròquia i ens demanen ser atesos, escoltats, considerats com a persones. 

      2. Jesús pertany a jueus i no jueus, pertany a les persones que professen diverses religions. Alguna part de la seva identitat podem trobar en el camp dels musulmans, dels protestants, dels Indus... S’altre dia, anant pel carrer me van convidar a fer un refresc a un bar. I estant assegut a sa taula amb alguns, algú va dir: -Jo no me faig amb aquest perquè no és catòlic. I fent un somrís li vaig dir. Idò, jo sí voldria ser amic seu perquè Jesús era amic de tots. 

      Hem de tenir una mirada profunda quan ens trobam amb persones que no comparteixen la nostra mateixa fe. Més enllà de ser d’una o d’una altra religió, hem de reconèixer en el terreny del nostre interior que tant noltros com ells som fills de Déu, i Déu a tots ens estima i ens ajuda a fer camí. 

      3. Jesús pertany als creients i no creients. Jesús ens vol acompanyar a tots. Jesús dignifica tothom: homes i dones, persones religioses i no religioses, practicants i no practicants, contraris i amics.... Jesús sap veure la fe, els valors, les bones experiències viscudes i compartides per uns i altres. Jesús té una mirada positiva davant de tots: - “Dona, quina fe que tens!, va dir a aquella persona tan contrària a la seva cultura jueva de l’època: cananea i dona. 

      Siguem persones de relació oberta, flexiva, comprensiva... Visquem les nostres conviccions. Som creients, som cristians, som catòlics, som humans. I precisament per açò, reconeguem el flaire de Déu que tenim tots i totes essent, uns i altres, fills d’un mateix Déu. 

      No excloguem ningú, acompanyem tots i valorem el positiu que hi ha en tots.

Homilia 15 d'agost 2014

Asumpció de María. 15 – agost - 2014 

     Idea principal: Hoy celebramos la fiesta del primer ser humano –María- que, después de Cristo su Hijo, experimentó la victoria total contra la muerte, también corporalmente. No estamos hechos para la muerte sino para la vida, para la resurrección (segunda lectura). 

     Resumen del mensaje: Este ha sido el último dogma proclamado por el Papa Pío XII el 1 noviembre de 1950: “Pronunciamos, declaramos y definimos ser dogma divinamente revelado que la Inmaculada Madre de Dios, siempre Virgen María, terminado el curso de su vida terrena, fue asunta en cuerpo y alma a la gloria celestial”. Después de haber luchado contra todos los enemigos de nuestra alma (primera lectura) y gracias a que Cristo venció el último enemigo –la muerte- (segunda lectura), Dios nos concederá la resurrección de nuestro cuerpo. 

Puntos de la idea principal: 

     En primer lugar, ¿qué significa que María fue elevada al cielo en cuerpo y alma? María, como primera seguidora de Jesús, es la primera cristiana y la primera salvada por la Pascua de su Hijo; participa ya de la victoria de su Hijo, y es elevada a la gloria definitiva en cuerpo y alma. El motivo de este privilegio lo formula bien el prefacio de hoy: “con razón no quisiste, Señor, que conociera la corrupción del sepulcro la mujer que, por obra del Espíritu, concibió en su seno al autor de la vida, Jesucristo”. ¿Por qué este privilegio? Porque Ella fue radicalmente dócil en su vida respondiendo con un “sí” total a su vocación, desde la humildad radical (evangelio). Ella estuvo siempre con Jesús, hasta el final, luchando contra el dragón que quería devorar a su Hijo (primera lectura). 

     En segundo lugar, ¿qué significa para nosotros esta fiesta? En María se condensa nuestro destino. Al igual que su “sí” fue representante del nuestro, también el “sí” de Dios a Ella, glorificándola, es un “sí” a todos nosotros, que somos sus hijos. Señala el destino que Él nos prepara, si vencemos los dragones del mal que nos acechan (segunda lectura) y si caminamos en la fe y en la humildad como María (evangelio). Nuestro destino es la resurrección final en cuerpo y alma, como María que la obtuvo antes, como premio a su fe, humildad y a su vida sin pecado, y para poder abrazar a su Hijo querido y preparar junto con Él un lugar para nosotros. 

     Finalmente, esta fiesta nos infunde esperanza y optimismo en nuestra vida. El destino de nuestra vida no es la muerte, sino la vida. Toda la persona humana, cuerpo y espíritu, está destinada a la vida. 

     Nuestro cuerpo tiene, pues, una grandísima dignidad; no podemos profanarlo ni mancharlo. Lo que Dios ha hecho en María, lo hará en nosotros. Lo creemos. Lo esperamos. Lo deseamos. 

     Nuestra historia tendrá un final feliz. No terminamos en el sepulcro, sino en la resurrección de nuestro cuerpo. Y la Eucaristía que recibimos semanalmente o diariamente es un anticipo de lo que será nuestra gloria futura: “quien come mi Carne y bebe mi sangre, tiene vida eterna y yo le resucitaré el último día”. 

     La Eucaristía es como la semilla y la garantía de la vida inmortal para los seguidores de Jesús. Lo que María consiguió –la glorificación definitiva-, nosotros también lo conseguiremos, como fruto de la Pascua de Cristo. 

     Para reflexionar: al pensar en la resurrección final, ¿me lleno de alegría y optimismo al saber por la fe que mi destino es la vida y no la muerte en el sepulcro? 

     Ya aquí en la tierra, ¿estoy sembrando las semillas de la inmortalidad y resurrección en mi cuerpo, comulgando el Cuerpo de Cristo en la Eucaristía? Esta fiesta de María, ¿me invita a llevar una vida de santidad, de fe, de humildad y de amor?