Homilia vigilia i dia de "PASQUA" 27 de març 2016

Pasqua – 2016 

      

Quan avui, Vigília i Dia de Pasqua, tenc present que els cristians som cristians si creiem que Crist ha ressuscitat, crec que és una bona ocasió per donar: 

       -Gràcies a tots aquells i aquelles que, com Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume, ja de bon matí cerquen i es troben amb Jesús, resen i demanen a Déu tenir prou força per seguir construint la seva família i la casa del món. 

       -Gràcies a tots aquells pares i mares que, com van fer Maria i Josep amb Jesús al llarg de tota la seva vida, il·lusionats i esperançats abracen i besen els seus fills, els cuiden, els alimenten i els eduquen amb ganes perquè arribin a ser molt bones persones, persones que, com digué Pere sobre Jesús després de la resurrecció, viuen fent el bé. 

       -Gràcies a tots aquells i aquelles que, quan miren als altres, siguin els qui siguin, els saben mirar, com Jesús va fer amb els seus amics els apòstols abans i després de la resurrecció, amb aquells ulls que els fan sentir dignes de ser estimats encara que amb ells hi hagi fins i tot restes de mal, restes de Judes, d’enturions, d’assassins, actituds, espais no educats, no convertits al bé. 

       -Gràcies a totes aquelles i aquells que han entès el que ens diu la litúrgia d’avui: “La pedra que ha estat refusada per inútil i feble a la creu, ara corona l’edifici”. A totes aquelles i aquells que entenen que en l’entrega als altres, que en el servir als altres fins el final, hi ha la raó del sentit de la vida, el sentit de la paternitat, els sentit del sacerdoci, el sentit de ser cristià. 

       -Gràcies a tots aquells i aquelles que opten per fer de la seva vida, com va ser la intenció de Jesús durant el llarg camí de la seva passió i mort en creu, un motiu de canvi, conversió a favor dels qui viuen aferrats a les seves manies i dèries sense sentit. A favor d’un canvi de pensar i fer en tots els qui avui són els nous fanàtics. 

       -Gràcies a totes aquelles i aquells que, com va aconseguir Jesús amb la samaritana, intenten que l’Església sigui coneguda com la plaça pública de la història i del món on tots els veïns puguin trobar en ella aigua que refresca, silenci que pacifica, paraula que anima, profunditat que apropa a Déu. Avui, especialment, als qui celebren l'Eucaristia diàriament. Ells fan de st. Esteve un espai de pregària i de celebració “diària”. 

       -Gràcies a tots aquells i aquelles que, com Tomàs després d’haver tocat les ferides de Jesús, les nafres dels qui més pateixen, es disposen a passar hores i hores acompanyant malalts, persones grans, persones amb discapacitats considerables, es disposen a fer un servei a favor dels altres. 

       -Gràcies a totes aquelles i aquells que, com l’apòstol Pere, després d’un temps de negació, tornen a Jesús, tornen a la fe, la fan créixer més i més 

       -Gràcies a tots aquells i aquelles que, com demana l’apòstol Pau, cerquen cada dia més allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu, i deixen de posar al cor en allò que és de baix. Persones que cuiden l’espiritualitat. 

       -Gràcies a totes aquelles i aquells que, com la Samaritana, Zaqueu, Pere, Tomàs i tants d’altres són conscients dels seus pecats, demanen perdó, freqüenten el sagrament de la reconciliació i, com aconsella l’apòstol Pau avui, es predisposen a viure per a Déu. 

       -Gràcies a tots aquells i aquelles que, com els apòstols es Dia de Pasqua, no tenen por d’expressar, portes obertes, les seves conviccions, la seva experiència amb Jesús, la seva pertinença a l’Església, al carrer, a la feina, a llocs públics. 

       -Gràcies a tots aquells i aquelles que, escoltant l’anunci de Jesús “Anau per tot arreu i sigueu testimonis del que heu vist”, han entès que avui hi sobren els mestres i hi fan falta els compromesos, els testimonis. A tantes i tants que no surten els mitjans de comunicació, que no tenen massa paraules per dir, però que s’han convertit en referència per la família, per la parròquia, ... 

       -Gràcies a tantes i tants que, com Maria Magdalena, es troben amb Jesús mitjançant la pregària i la bona relació amb els altres, i transmeten clarament: “He vist el Senyor”, i són pares i mares catequistes, i són catequistes a la parròquia, i són catequistes al seu lloc de feina. 

       -Gràcies a tants i tantes que, com els deixebles després de la resurrecció, no perden les seves conviccions, segueixen fidels a l’Eucaristia i a la pregària. Ni Jesús ni els primers cristians no van perdre les seves conviccions ni la seva pregària quan sentien soledat a la creu o en temps de persecucions. 

       -I gràcies, també, tantes i tants que en hores en que alguns proclamen que Déu ha mort, que ja no és present a les famílies, al carrer, als temples, ... ells el porten al cor allà on es troben i en fan una experiència viva diària. 

       Gràcies a tots, a tots perquè d’una manera o d’una altra feis possible que Pasqua sigui de ver un Bon Anunci. Gràcies!

Homilia Divendres Sant 25 de març 2016

Divendres Sant

      

Avui, Divendres Sant, fixem la nostra mirada en la creu i recordem l’obra de misericòrdia que diu: “Vestir al despullat”. Què vol dir açò?. Vol dir que prestem atenció, que no siguem indiferents davant tantes persones que avui, com Jesús, pateixen situacions de vergonya i són descartades, violentades, assassinades.

       Segur que no som pocs els qui d’una manera o d’una altra ajudam a qui, per les raons que siguin, no té ni per comprar roba, ni per abrigar-se. Però crec sincerament que molts hem de prestar més atenció per a no desvestir a altres amb el nostre pensament, paraula, acció o omissió.

       Què senten, em deman avui, els despullats de la seva fama, del seu bon nom, de la seva veritat, de la seva dignitat, de la seva vida?

       Què devia sentir Jesús front dels qui li malbarataven les seves ensenyances o amagaven la seva mentida acusant-lo injuriosament? Què devia sentir quan li van carregar sobre el seu coll una creu pesada, quan va haver de fer tot un recorregut ultratjat, flagel·lat, ningunejat...? Què devia sentir quan va ser clavat en creu i aixecat tot mirant confusament, amb els seus ulls empobrits, els qui el maltractaven i assassinaven?

       Què senten avui tantes i tants que explícitament ens comuniquen que s’estimen més estar enmig del fang i patint el fred i el malestar de les fronteres que tornar a reviure experiències totalment feridores del seu país natal? Què devien sentir les quatre religioses Missioneres de la Caritat en Eden (Yemen), on ajudant a persones grans i discapacitades patiren la degollació a mans dels yihadistes després d’haver fet l’opció de quedar al seu costat i servir-los en hores tan dures de violència? Religioses víctimes dels seus assassins, però també de la globalització de la indiferència en països com el nostre i de ridiculitzar en ells, no poques vegades, el cristianisme i els seus membres? 

       Mirant Jesús clavat en Creu, referent de tantes i tants que avui segueixen vivint passió i mort:

       -He llegit que la UE només s’ha repartit 497 dels 160.000 refugiats. La xifra de 160.000 és la que els governs europeus es van comprometre a acollir el mes de setembre. Al ritme actual, diu la informació, la UE acabarà de complir el seu compromís el 2149. Si açò és cert –i em costa tant creure que és cert!-, quina vergonya! Mentre Espanya ha acollit -segons afirma Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau-, només 18 dels 16.000 refugiats que havia de rebre, el Canadà ja n’ha rebut 16.000 dels 25.000 a què s’havia compromès.

       -Per més INRI, l’any 2015 han perdut la vida al Mediterrà unes 3.770 persones, sense comptar els desapareguts, i Holanda vol que es retornin a Turquia tots els refugiats que arribin a Grècia..

       I, així, un dia rere altre rebem informacions que no ens poden deixar indiferents.

       Quan avui, seguim amb Jesús la passió de tanta gent, hem de recordar que l’article 3 de la Declaració dels Drets Humans diu: “Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona”. Si tots els qui seguim aquests dies diverses processons i vivim el Via Crucis ens ho creguéssim, si aquells que durant aquests dies han criticat aquestes processons i n’han fet fan d’elles una rèplica burlesca i descarada, fóssim conscients de qui seguim o de què en fem burla, segur que no es produiria la situació actual de deixar desabrigats i indefensos a tants i tantes. Però som com som. Avui també, mentre uns pateixen i són injustament assassinats, uns altres no saben fer altra cosa que fer-ne burla, ser indiferents i/o pretendre que desaparegui de la nostra vista la passió de Jesús que és referent de la passió de tants i, entre ells, també de cristians i cristianes. 

       Davant aquest drama que vivim any rere any des de l’inici de la història humana: ¿no augmentam la passió de molts quan malparlam del curt d’enteniment, fent-ne centre de les rialles dels més sabuts; quan quedam indiferents davant el maltractament escolar, familiar i social; quan ridiculitzam a qui no pensa com pens jo, quan no aixecam la veu front una injustícia, quan per comoditat i/o per por no ens comprometem en accions socials, ...? 

       Què hem de dir més, avui divendres sant, perquè siguem més conscients de que en no poques ocasions repetim la passió de Jesús, la passió que despulla de la seva dignitat a molts, a massa!!! 

       Quan aquests dies ens adonam del comportament tan digne de Jesús quan és torturat i matat (Pare, perdona’ls, que no saben el que fan!), tan digne de molts que també avui són torturats i assassinades, ja va bé que sentiguem vergonya profundament i demanem perdó humilment.

Homilia dijous Sant 24 de març 2016

Dijous Sant  24 març 2016 

      Diumenge passat, diumenge de Rams, en començar la Setmana Santa, sentíem com st. Pau ens comunicava que Jesús és aquell que, essent Déu, es va fer no res i que, per a fer-se proper, va acceptar la mort, i una mort de creu.

      Aquest “fer-se un més”, el va dur a escollir a una petita comunitat d’íntims, els apòstols, família amb la qual va conviure durant tres anys, a la qual va formar nit i dia amb la seva paraula i testimoni, la qual el va acompanyar per tot allà on ell anava, i a la qual, i avui en fem memòria, va convocar al final de la seva vida a seure junts entorn d’una taula i, com en aquelles converses íntimes que exposant intimitats d’uns i d’altres se’ns esborrona la pell i el cor, van viure dos signes i un manament: 

      Primer signe: l’Eucaristia.

      Aquest signe ens el recorda avui st. Pau a la seva carta als corintis: “Germans, aquesta és la tradició que jo he rebut i que us he transmès. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i dient l’acció de gràcies el partí i digué: “Açò és el meu cos ofert per a vosaltres” “Açò és la meva sang...”. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial”.

      D’aquest primer signe n’hem de fer atenció i reflexió. L’Eucaristia no és una activitat o una celebració més entre les que fem els cristians. L’Eucaristia és la celebració fonamental, essencial, primordial. Sense ella no tenim memorial de Jesús. Sense ella no vivim una relació amb Jesús íntima, particular. Sense ella no som convidats a compartir taula amb Jesús i, per açò, no som dels seus més íntims. No som coneixedors ni dipositaris de la seva paraula, ni de la seva sang i cos. 

      Què vol dir açò? Açò vol dir que:

      -Hem de valorar l’Eucaristia i ens hi hem de sentir convidats almanco cada setmana.

      -Qui pugui, l’ha de viure, a més, qualsevol dia normal en senyal que cerca viure, que desitja aquesta intimitat amb Jesús.

      -Que, com a cristians, valoram el ministeri dels preveres que fan possible la celebració de l’Eucaristia.

      -Que pregam per ells, perquè siguin bones persones i referents de Jesús.

      -Que pregam, a més, perquè hi hagi suficients capellans per a poder realitzar les necessitats de l’Església que tenen el seu centre en els sagraments: Baptisme, Confirmació, Eucaristia, Confessió, Matrimoni, Unció, Ministeri sacerdotal.

      -Que ajudam a despertar aquesta vocació imprescindible en l’Església en els joves que tenim al nostre costat: a ca nostra, a catequesi, entre els amics, als clubs i Escoltes, a la litúrgia, ...

      -Que, com a pares, familiars, catequistes, amics, ... ens sentim cridats, ens hi hem de sentir, a proposar aquesta vocació específica als qui en veiem capacitats. 

      Segon signe: Lavatori de peus.

      El veiem en concret avui a l’evangeli: “Jesús, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, es va aixecar de sa taula, es va treure es mantell i es va cenyí una tovallola; després va tirar aigua a una ribella i es posà a rentar els peus als seus amics... I els va dir: Enteneu açò que us acab de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho som. Si, idò, jo que som el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres”. 

      Què vol dir açò, açò vol dir que els cristians:

      -o servim els altres, o no servim per res.

      -o cuidam amb atenció exquisida Càrites, o no som de Jesús.

      -o visitam els malalts amb presència esperançadora, o no som Església

      -o intentam viure i transmetre un sentit profund i transcendent de la vida, o no som creients.

      -o agraïm i sentim la convidada personal que ens fa Jesús a ser els seus amics i alumnes, o ens falta cor i sensibilitat per tot allò que som i vivim i ho hem rebut generosament de Déu. 

      I, finalment, no visquem aquest Dijous Sant sense valorar el manament que rebem: “Feis també voltros el que m’heu vist fer a jo”, diu Jesús. 

      Quantes coses rodaven pel cap i pel cor dels deixebles en aquell vespre d’un sopar tan íntim! Segur que recordaven experiències viscudes amb Llàtzer, Marta i Maria, amb la Samaritana, amb Zaqueu, amb fariseus i saduceus, amb la gent normal des poble..., però sobretot, segur que es devien demanar: “Per què vam ser elegits precisament noltros? Per què jo, devia dir Pere, que fins ara he estat persona revolucionària i violenta? Per què jo, devia dir Mateu, que he estat un criticat pes poble per haver-los cobrat un impost a favor de Roma? Per què jo, devia dir Joan, que som un jove sense experiència i molt tendre per a fer el que ell em demana? I així, uns i altres, fixa la mirada en Jesús, devien reflexionar i fer-se preguntes. 

      Fem-nos-les també noltros avui, Dijous Sant: Per què, precisament jo, som cristià? Per què crec, precisament jo, en un Déu que és Pare i Mare? Per què, precisament jo, he estat cridat a ser amic seu, amic íntim seu com els apòstols?