Homilia VII diumenge de Pasqua 01 de juny 2014



Ascensió – 1 juny 2014 

                                                                Avui en deman:
     1.Quin és el moment actual:
- D’una banda veiem ganes d’un món millor: més humà, més feliç.
- D’una altra banda: està creixent el desencant, l’escepticisme i la incertesa davant el futur. Vivim molts conflictes enverinats, que ens fan dubtar del progrés humà.
Davant aquest moment actual ens adonam que:
- El progrés que vivim sols el tasten i l’exprimeixen alguns
- Aquest progrés no ens salva de tot. Perquè... què fer davant l’envelliment, la mort inevitable, el poder del mal...? 

     2.Convé que reflexionem la frase del teòleg i jesuïta Theilhard de Chardin: “Cristians, a només vint segles de l’Ascensió, què n’hem fet de l’esperança cristiana?”

     3. I... per no perdre-la mai, convé que:
        a) Ens fem una pregunta: que vol dir que Jesús ha ascendit al cel?
        b) Escoltem un missatge: L’Esperit no ens deixarà orfes mai!
        c) Visquem un desafiament: Hem de continuar la missió de Jesús 

     a) Resposta a la pregunta que ens fem. Ascendit al Cel, Jesús és reivindicat com a Fill. En Ell Déu s’hi ha complagut del tot. El Fill retorna al Pare. El Fill ha acomplert la missió que el Pare li havia donat. Aquesta missió s’ha de continuar. I què ha fet? S’ha donat del tot per salvar a tots!. Noltros també serem fills de Déu si ens entregam del tot. Serem i ens veuran fills de Déu si la nostra vida és regalada als altres.
        Totes les cultures afirmen que “pujar” vol dir escalar, anar més amunt, i deixar a uns altres més avall.
        Els cristians diem que “pujar” és davallar primer fins a l’infern de la misèria i del pecat per “pujar” amunt amb els altres. Només a qui ha davallat, Déu l’espera. 

     b) El missatge que escoltam és que l’entrega ha de ser alegre i convençuda. No es tracta de les rialles buides. Es tracta de la serenitat i de la pau que té qui, davallant per ajudar a pujar a uns altres, se sent que Déu l’estima i l’espera.
     No és l’alegria que viu aquell que “passa” de les penes i de les desgràcies dels demés. Ningú pot alegrar-se si veu que hi ha qui no té menjar, roba, casa, salut... L’alegria del deixeble de Crist té la seva rel en la fe. 

     c) El desafiament que vivim és “fer-nos com Jesús”: “ser per als demés!”. Ser uns nous Jesús per als altres. Viure el programa que ell va complir un dia rere un altre. 

     Ascendeix a Déu qui abaixa als inferns d`aquest món:
     - Un cristià no és indiferent davant el mal
     - Un cristià no passa davant les necessitats dels altres
     - Un cristià s’atura, escolta, acompanya, comparteix... Avaluem-nos!

Homilia VI diumege de Pasqua 25 de maig 2014



Diumenge VI de Pasqua - 25 de maig 2014

      L’apòstol Felip surt constantment a la primera lectura d’aquests diumenges de Pasqua. Avui se’ns diu que va predicar a la provincia de Samaria i que unànimement molta gent li feu cas després de sentir-lo i veient el que feia: pacificava la gent i era proper als més necessitats.
      És interessant que ens adonem que si Felip en va batiar a molts d’ells, els apòstols en conjunt es van interessar per aquesta descoberta de la fe i van enviar a Samaria Pere i Joan perquè, pregant per ells, rebessin l’Esperit Sant, fossin confirmats. 

      Viure sagramentalment la nostra fe és un deure que ens arriba des de la primera comunitat cristiana. Qui ha descobert al Déu predicat i revelat per Jesús, els apòstols i l’Església: 

      - Ha de demanar el Baptisme. S’ha de sentir cridat, escollit i compromès en el cor de la comunitat per a viure una vida segons Déu desitja. El Déu de Jesús és el Déu que ens ha confiat la seva Església com el seu sagrament, com la seva presència visible entre nosaltres. Hem d’estimar l’Església. Hem de formar part, amb el Baptisme, del sagrament de Déu que és l’Església.
      - Ha de desitjar confirmar la seva fe. Ha de desitjar el bany de l’Esperit. L’Esperit ha d’envair la seva vida. Constantment hem de demanar a Déu el do de l’Esperit.
      - Ha de dipositar en Déu la seva vida, el seu present i el seu futur. 

      La segona lectura, carta de Pere (1Pe 3, 15-18), comença així: “Estimats!”. Pere estima a qui dirigeix la carta. Els estima i ens estima. Avui també ens valora el Papa, el bisbe, la comunitat... I, ja ho sabem, l’Església ens valora a tots perquè Déu ens estima.
      I Pere segueix dient: “Reverenciau de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt de donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte”.
      Què polit! Quina humanitat! Quin sentit de la vida! Només Crist ha de ser el Senyor. Cap altre. Res més. Ningú més. Qui té a Crist per Senyor en Ell hi troba l’esperança. Fixem-nos amb tants i tantes que sentint-se estimats per l’Església, per Déu, s’han complicat i es compliquen la vida sense perdre l’esperança: familiars nostres, amics, gent que fa feina pels altres, etc. Qui de ver es posa en mans de Déu, la corrent de Déu se l’emporta i no perd ni la confiança ni l’esperança.
      Ja ho diu l’evangeli, qui fa pinya amb Déu mai és, ni mai se sentirà “orfe!”· Sabrà que Jesús viu en el Pare, i que ell viu en Jesús. Units a Déu el vaixell de la nostra vida surt de port i acara des de la confiança tot tipus de mar. 

Aportem als altres la confiança i l’esperança que ens aporta posar-nos en mans de Déu. D’Ell som i en Ell vivim! I units a Déu, parlem d’Ell. Fem-ho serenament i amb respecte.

Homilia IV diumenge de Pasqua 11 de maig 2014






Diumenge IV de Pasqua – 11 de maig 2014

      En el rerefons del discurs del Bon Pastor que hem proclamat avui (Jn 10,1-10), hi ha aquestes paraules d’Ezequiel: “Ai dels Pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos… Jo mateix cercaré les ovelles, els les prendré de les mans i no les tornaran a pasturar” (Ex 34). 

      Déu es va comprometre a pasturar i a guiar el seu poble com un Bon Pastor, i en Jesús s’acompleix definitivament aquesta promesa. 
   
            L’evangelista Joan usa dues imatges: pastor i porta:
            - Jesús s’identifica, s’autorevela com el bon pastor que cuida i dóna la vida 
               per cadascuna de les seves ovelles.
           - També s’identifica com la porta que condueix a les ovelles a la seva pau, 
              a la vida. 

      El context immediat en que s’insereix aquest passatge és un fort enfrontament amb els fariseus i els dirigents del poble. Després de la curació d’un cec de naixement es genera una crua polèmica entre els fariseus, el cec i els seus pares. Polèmica on Jesús fa descobrir als fariseus la seva hipocresia quan els diu: “Vosaltres sou els cecs, els qui no voleu veure la realitat del que ha passat”.
      Jesús serà el Bon Pastor que entregarà la seva vida a favor del poble que estima. Bon Pastor que passa de polèmiques absurdes i sense sentit, i s’entrega, serveix a qui en té necessitat.
      Els primers versets (9, 1-6) posen de manifest la diferència que hi ha, davant una necessitat, entre ell i els dirigents del poble. Aquests no formen part del poble. No entren per la porta. Entren de qualsevol manera. Per açò són identificats com a lladres que roben, maten i fan destrossa segons la seva conveniència.
      Com els pastors d’Israel que ens parla Ezequiel (34), els qui “posseeixen el poder” no es preocupen de les ovelles. Es preocupen sols d’ells mateixos. Jesús, bon pastor, es converteix en el seu jutge més implacable cuidant amorosament les ovelles.
      Qui serveix als altres és l’autèntic pastor. Per açò els altres es fien d’ell. Hi ha una sèrie de verbs que il·lustren la íntima relació entre el pastor i les ovelles (un pare i els seus fills, un dirigent i el seu poble, un rector i la seva parròquia): 

      1. El pastor “entra” per la porta, no violenta ningú. És un més de casa que assumeix el seu rol específic. (Transmetent la fe no hem de violentar ningú).
      2. Les ovelles “reconeixen” la seva veu quan el pastor les crida pel seu nom. La seva veu els és propera, amiga, una veu coneguda perquè el pastor passa temps entre elles. (Transmetent la fe ens hem de fer propers).
      3. El pastor “camina” davant d’elles. Les ovelles veuen com el pastor els obre camí, com els convida anar avant sense descans i sense por. El bon pastor ens ajuda a superar obstacles, a viure riscs, a caminar, a caminar sempre més enllà. (Transmetent la fe hem de ser capaços d’afrontar obstacles i riscs).
      4. El pastor hi és perquè les ovelles “tenguin” vida, i en tenguin a desdir. El bon pastor anima, ensenya, testimonia, indica camins, entrades i sortides... (Transmetent la fe hem d’ajudar a trobar sentit a la vida, a la vida que ens crida a viure “a totes!”).