Homilia diumenge 01 de març 2015

Diumenge II de Quaresma

      Abraham diu a Déu: “Aquí en teniu!” I què li demana Déu?: “Que es desprengui fins i tot del qui més estima, el seu fill, si té capacitat d’estimar-lo a Ell per damunt de tot allò altre”. I Abraham s’hi disposa. I quan ja està a punt a fer-ho, Déu li diu que no li ofereixi el seu fill. El que importa, i sols el que importa, és que tot allò que Abraham té reconeixi que pertany en primer lloc a Déu mateix. I que, per açò, tot ha de ser estimat des de Déu. 

      Reconeixent que tot el que té pertany a Déu, i que ell mateix també li pertany, reconeixent que sols Déu és Déu, i que sols Déu mereix tota la nostra confiança i atenció, Déu li diu: “Ja que has fet açò de no refusar-me el teu fill únic, jur per mi mateix que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel”. 

      Qui és aquell que sols amb la seva presència ens apropa Déu? Segur que el desposseït, el qui comparteix el que té, el qui dóna sense queixa el seu temps als altres. Aquest es vesteix de tantes benediccions de Déu que Déu es dóna a conèixer en ell. 

      L’oració col·lecta de la missa d’avui té un final preciós: “Feis que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. 

      Qui descobreix Déu? Qui el viu? El descobreix i el viu qui va purificant dia rere dia la seva visió interior. Aquell que aprèn a veure que tot pertany a Déu. Aquell que, davant tot i tots, actua amb un respecte sagrat. Déu li parla, li surt a camí, cada dia en tot allò que fa i amb tots aquells amb qui es relaciona. Aquell que traspua bellesa als seus ulls. Aquell que fa feliç a qui no s’adonava que Déu l’estima. Aquell que acompanya cap a la seva llibertat a qui viu esclau del que té. 

      Déu ha vestit de benediccions a tot aquell, purificada la seva visió interior, viu sabent que res li pertany a ell, tot pertany a Déu i tot ha de ser estimat com Déu ho estima: esposa i espòs, fills i filles, germans i germanes, companys de feina, persones que pateixen, gent que la societat ha descartat i ni en fa cas. 

      Qui gosarà condemnar els elegits de Déu, es demana st. Pau avui? Qui gosarà anar contra d’ells? Jesucrist, no! Jesucrist intercedeix per ells, accentua st. Pau. Jesucrist està al seu costat, està en ells mateixos. Sols gosaran els qui no viuen desposseïts, els qui creuen que els altres són possessió d’ells, els qui es pensen que la terra els pertany a ells, els qui per açò no dubten en violentar, maltractar, insultar, robar... Tot es seu, creuen! Tot els hi pertanyen, criden! 

      Jesucrist és el Fill de Déu, hem sentit avui a l’evangeli de Marc (9,2-10). Quina ha de ser la nostra meta? Seguir-lo a ell! I ell qui va ser? Aquell que va viure fent el bé. Aquell que no es va guardar per ell mateix ni la seva condició divina. Aquell que es va entregar als altres fins al final i del tot. 

      Quan Pere, Jaume i Joan no desitjaven baixar del Tabor perquè allà ells s’hi trobaven molt bé, no havien encara conegut qui era Jesús i encara no podien ser cridats per ser missioners seus. 

      Allà on Déu es manifesta del tot és en el Calvari, lloc d’entrega total de Jesús a Déu. És en el Calvari on el poble, en boca de l’enturió, ha descobert que Jesús és el Fill de Déu. 

      Descobrim avui a Déu en tants cristians assassinats? En els qui resten fidels a la fe a pesar de tot? En els qui segueixen una vocació de despreniment exemplar?

Homilia diumenge 22 de febrer 2015

Diumenge Primer de Quaresma/B 

     Marc presenta l’escena de Jesús al desert com un resum de la seva vida. Assenyalem algunes claus. Segons l’evangelista, «l’Esperit empenyé Jesús cap al desert». No és una iniciativa de Jesús. És l’Esperit de Déu el que el desplaça fins col·locar-lo al desert: la vida de Jesús no serà un camí d’èxit fàcil; més bé li esperen proves, inseguretat i amenaces. 

     Però el «desert» és, al mateix temps, el millor lloc per escoltar, en silenci i solitud, la veu de Déu. El lloc al qual convé tornar en temps de crisi per obrir camins al Senyor. Així es pensava en l’època de Jesús. Així ho vivim avui. 

     Al desert, Jesús «és temptat per Satanàs». Marc no diu res del contingut de les temptacions. Només que provenen de «Satanàs», l’adversari que cerca la ruïna de qualsevol ésser humà destruint el pla de Déu. Satanàs ja no tornarà a aparèixer en tot l’evangeli de Marc. Jesús el descobrià actuant en tots aquells que el volen desviar de la seva missió, inclòs Pere.

 

     El breu relat de Marc remarca avui dues imatges en fort contrast: Jesús «s’estava entre les feres», però «els àngels l’assistien». Les «feres», els éssers més violents de la creació, evoquen els perills que amenaçaran sempre Jesús i el seu projecte. Els «àngels», els éssers més bons de la creació, evoquen la proximitat de Déu que beneeix, té cura i defensa Jesús i la seva missió. 

     El cristianisme està vivint moments difícils. Un periodista, Luis Ventoso, parla d’un nou holocaust referit al cristianisme. I remarca que avui en moltes parts del món no hi ha llibertat de fe. Recorda que s’està decapitant i crucificant persones tan sols per a viure el seu dret a les creences religioses. 

     Seguint els estudis sociològics, parlem de crisi, secularització, rebuig per part del món modern… Si més no, parlam de la indiferència que avui apareix davant l’experiència de la fe. Però potser, des d’una lectura de fe, hem de dir alguna cosa més: No serà Déu qui ens està empenyent a aquest «desert»? No ens serà alguna cosa d’aquestes per alliberar-nos de tanta vanaglòria, poder mundà, vanitat, falsos èxits, rutina acumulada inconscientment durant tants segles? Mai no hauríem elegit aquests camins que avui vivim. El desert ens fa obrir els ulls a favor de ressuscitar l’ànima del món, la bondat que hi ha en el cor de cada persona. 

     Aquesta experiència de desert, que anirà creixent en els propers anys, és un temps inesperat de gràcia i de purificació que hem d’agrair a Déu. Ell seguirà cuidant el seu projecte. Només se’ns demana rebutjar amb lucidesa les temptacions que ens poden desviar una vegada més de la conversió a Jesucrist. 

     L’Església ens ofereix quaresma, quaranta dies per a reflexionar, per a reaccionar, per a posar-nos de nou en pista i córrer cap a la meta que Déu ens proposa. 

     Quaresma significa quaranta dies. Repetidament la Bíblia ens presenta la quarantena –de dies o d’anys- com a període de preparació a un esdeveniment important: els 40 dies de diluvi universal, els 40 dies de Moisès a la muntanya abans de segellar l’aliança, els 40 anys d’Israel pel desert abans d’entrar a la terra promesa, els 40 dies que Jonàs va donar a Nínive per a la seva conversió, els 40 dies de Crist pel desert, els 40 dies entre la resurrecció i l’ascensió de Jesús. 

     Aprofitem aquesta quarantena a favor de deixondir la nostra fe i ser conseqüents amb el nostre baptisme. 

     Prou de dormir, és hora de despertar-nos!

Homilia diumenge 15 de febrer 2015

Diumenge VI del temps ordinari 

      En el seu caminar per Galilea, Jesús troba una varietat molt gran de persones: rics i pobres, sords i muts, fariseus, saduceus, pescadors, pagesos, etc. Avui veiem com, un malalt de lepra, de forma inesperada, se li agenolla davant seu i el commou. Segons la llei, aquest leprós, no pot entrar en contacte amb ningú. És un «impur» i ha de viure aïllat. Tampoc pot entrar al temple. Com pot ser que Déu aculli a la seva presència un ésser tan repugnant? El seu destí és viure exclòs. Així ho estableix la llei. 

     Malgrat tot, aquest leprós desesperat s’atreveix a desafiar totes les normes. Sap que està obrant malament. Per això s’agenolla com demanant perdó. No s’arrisca a parlar amb Jesús de cara. Des de terra, li fa aquesta súplica: «Si vols, em pots purificar». Sap que Jesús el pot curar, però voldrà netejar-lo?, s’atrevirà a treure’l de l’exclusió a què està sotmès en nom de Déu? 

     Sorprèn l’emoció que li produeix a Jesús la proximitat del leprós. No s’horroritza ni es fa enrere. Davant la situació d’aquell pobre home, «se’n compadeix». La tendresa el desborda. Com no voldrà netejar-lo ell, que només viu mogut per la compassió de Déu envers els seus fills i filles més indefensos i menyspreats? 

      Què fa? Sense dubtar-ho, Jesús «estén la mà» cap aquell home i «toca» la seva pell menyspreada pels purs. Sap que està prohibit per la llei i que, amb aquest gest, està reafirmant la transgressió iniciada pel leprós. Només el mou la compassió: «Ho vull, queda pur». 

      Això és el que vol el Déu encarnat en Jesús: netejar el món d’exclusions que van contra la seva compassió de Pare. No és Déu qui exclou, sinó les nostres lleis i institucions. No és Déu qui margina, sinó nosaltres. D’ara endavant, tothom ha de tenir clar que no s’ha d’excloure ningú en nom de Jesús. 

      S’altre dia, algú tocava a sa porta de la Parròquia i em demanava una botella de butà, tenia fred i dormia al carrer. S’altre dia em vaig trobar enmig des carrer amb algú que duia més de quatre copes. El que volia és senzillament que l’escoltés una estona. S’altre dia una persona malalta volia conversar un poc i desitjava que hi anés. 

      Vos convid a repensar sa vostra història d’aquests dies passats per adonar-vos també amb les persones que us heu trobat i que viuen marginades a causa de la seva manca de salut psíquica, mental, física... Què heu fet? Com els hem tractat?

 

      Per a Jesús, el primer és la persona que pateix i no la raó del seu patiment. A vegades, per a no atendre a algú, diem: “Es que aquest mai ha volgut fer feina!” “És que aquest, trafica en drogues!” “És que aquest sempre ha estat un poc seny”, etc. Posar sempre per davant una excusa és la millor manera d’anar perdent la sensibilitat davant els menyspreats i rebutjats. És la millor manera de viure sense compassió. De no fer-nos amb el que Jesús feia. Mirau com el Papa s’altre dia el Papa es aturar a un poblat marginat. 

      En pocs llocs es reconeix més bé l’Esperit de Jesús que en aquestes persones que ofereixen suport i amistat gratuïta a persones marginades, que acompanyen malalts o persones grans oblidats per tothom… Ells ens recorden que al cor de Déu hi cabem tots.

Homilia diumenge 8 de febrer 2015

Diumenge V del temps ordinari

     Mil quatre-cents quaranta són els minuts que transcorren al llar del dia. És una quantitat que, quan en prenem consciència, fa mirar la jornada com un espai temporal que dóna per a molt. Està plena de molts moments, circumstàncies i oportunitats. A les lectures d’avui veiem dues maneres d’afrontar un dia qualsevol: Job i Jesús. 

     -El Llibre de Job és una de les obres més singulars de tota la Sagrada Escriptura. Comença i acaba com un tipus de conte amb un final feliç, però en el cor del llibre, format pels diàlegs que manté Job amb els seus amics i, finalment amb Déu mateix, hi trobam el gran enigma del sofriment i la pregunta pel sentit de l’existència. El fragment d’avui té un to terriblement ombrívol. Job es lamenta davant dels seus amics de la seva vida, que ella experimenta com una càrrega insuportable. I expressa com passa un dia. Diu: “Estic neguitós del vespre a la matinada”.

     Job representa avui a tantes persones que viuen la llum i la fosca de cada dia, amb el cor encongit. Els problemes que viuen els priva de l’oxigen que els fa respirar tranquils. Passen dia i nit amb el cor adolorit perquè la parella..., perquè un fill..., perquè el sou que reben..., perquè la malaltia que pateixen... Job representa a no pocs que creuen que “els seus ulls no tornaran a veure la felicitat mai més”.

     En el fons, Job té molta sort. No deixa de confiar la seva causa mai a Déu. I confiant i pregant, un dia la pau tornarà al seu cor. 

     -I ens trobam també amb Jesús que passa un dia ben aprofitat. Passa un dia, com s’assenyalarà a l’evangeli i als Fets dels apòstols: “fent el bé”. Jesús no es centra amb els seus problemes. La seva preocupació són els problemes dels altres.

     Comença el dia predicant a la Sinagoga. Llegint la Paraula de Déu, cercant el seu sentit i exponsant-lo als altres. I, després, què fa? Visita la sogra del seu amic Pere que no es troba bé, comparteix amb ells un poc de taula, atén a no pocs que, no trobant-se bé ni de salut física ni psíquica, volen fer-se amb la seva presència, amb la seva paraula, amb el seu somriure guaridor. No el deixen en posa. I, cansat, acaba el dia cercant silenci, fent pregària.

     Com devia pregar Jesús si tot es dia es relacionava amb persones que volien ser alliberades de les seves xacres? La vida i la pregària de Jesús està relacionada amb fer feliç a la gent. A que els marginats tornessin a sentir-se integrats, a que les persones que viuen experiències com les de Job, sentissin de nou el goig de viure... Jesús devia resar perquè el seu ànim i la seva confiança amb el Pare no decaigués mai! ElI vol sol “salut” per a tothom! 

     St. Pau va ser educat en aquesta actitud de confiança total amb Déu i de serenor en la seva vida davant circumstàncies difícils. Ho veiem quan diu avui: “Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que sigui necessari per poder tenir-hi part”. 

     Molts avui segueixen aquesta mateixa actitud de Jesús, de Pau, de Job quan: Confien en Déu i preguen davant dificultats, quan decideixen acompanyar persones malaltes, quan no esquiven compromisos a favor dels altres. Etc.

     Que la fidelitat a la pregària, a l’Eucaristia, a l’estima i participació en la comunitat cristiana, i la disposició a acompanyar als qui pateixen, siguin l’escola on aprenem a viure com a deixebles de Jesús.