Homilia diumenge 31 de maig 2015

La Trinitat

      Idea central: Déu és un Déu proper. Acollint aquesta veritat els Pares de l’Església (primers segles), qualificaven aquest fet de “condescendència”, d’un Déu que es posa a l’abast del poble. 

      I així ens la presenta el cicle B: Un Déu que per amor ha escollit Israel com el poble on començarà la seva revelació especial. A ell, com fa un pare que estima, li parlarà al cor i amb entranyes de mare, l’alliberarà de l’esclavitud d’Egipte i li mostrarà el camí de la llibertat (Primera lectura). Un Déu que, els qui hem estat batiats, ens concedeix ser els fills seus i els seus hereus (segona lectura). Un Déu que confia tant amb noltros que ens envia anar per tot el món perquè tothom guardi la seva paraula i presència (evangeli) 

Punts de la idea principal: 

      -En primer lloc, aquest fer-se Déu al nostre abast ha estat progressiu, pas a pas. Diu Sant Gregori Naciancè: “A l’Antic Testament es va revelar clarament el Pare i, d’una manera encara un poc velada, el Fill. En el Nou Testament, es va revelar clarament el Fill, i va començar a guaitar el cap l’Esperit Sant. Ara, en aquest temps de l’Església), l’Esperit Sant es revela obertament. Així, amb constants conquestes, la Trinitat s’ha fet present (Oratio, 31, 26)”. Sant Agustí va veure amb més claretat aquest misteri. Ell Diu: Aquest Déu que es fa un més entre els humans, és el Déu Amor, és una Trinitat d’amor on el Pare és “l’amant”, el Fill és “l’amat” i l’Esperit Sant és “l’amor” (De Trinitate, VIII, 10,14; IX, 2,2). 

      La primera lectura ens regala gestos d’amor d’aquest Déu: ens parla a través dels Patriarques, dels profetes; ens allibera de l’esclavitud. Ell serà la nostra alegria més gran si guardam la seva Paraula i els seus manaments. 

      -En segon lloc, i centrats en la segona lectura, aquest Pare que ens estima tant ens ha fet fills seus. Si Jesús és el seu Fill per naturalesa, noltros ho som per per adopció. La nostra naturalesa no és divina com la de Jesús. Però, i avui ho entenem molt més que un altre temps, la nostra filiació adoptiva és real. Vivim amb Déu una participació real. Tots els sagraments, des de l’inici, ens ho diuen, ho signifiquen. Per açò també noltros, com Jesús, podem dir a Déu “Abba”, Pare. Gràcies al Baptisme quedam incorporats en la vida de Déu. El baptisme provoca en noltros un canvi de naturalesa que ens incorpora a la vida de Déu. El Baptisme és el camí normal d’incorporació a la vida divina que Déu, mitjançant l’Església, ens proposa. Per açò el Baptisme és tan important per aquell que l’importa la vida de Déu i vol seguir el camí “normal” “sagramental” que Déu mateix ens ha proposat. “Mirau quin amor tan gran ens té el Pare que ens anomena fills seus, i és que ho som” (1Jn 3,1) 

      -Finalment, l’Evangeli ens envia a batiar en nom del Déu Trinitari: “Anau a convertir tots els pobles i batieu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. La Trinitat significa que Déu no té res a veure en la soledat ni en l’egoisme. Déu és amor per ell mateix, amor és la seva identitat. Si noltros som fills seus: amor ha de ser també la nostra identitat. Ningú ha de ser egoista, i ningú ha de tastar la soledat. L’egoisme i la soledat és el contrari de la identitat de Déu. 

      La nostra missió, sorgida de l’evangeli d’avui, és triple: a) Evangelitzadora: “Anau a fer deixebles”), b) Celebrativa (batieu-los en el nom del Pare, ...) i c) Vivencial (ensenyau a tothom a guardar el que us he manat). 

      Reflexionem: Ens sentim i vivim com a fills de Déu? Fugim en la nostra vida de l’egoisme? Procurem que ningú visqui la soledat?

Homilia diumenge 24 de maig 2015

Solemnitat de Pentecostès 

Cicle B Textos: Fets 2, 1-11; 1 Co 12, 3b-7.12-13; Jn 20, 19-23 

Idea principal: Jo crec en l’Esperit Sant, què és Déu 

Síntesi del missatge: “Crec en l’Esperit que és Senyor i infon la vida, que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca dels profetes”. 

 

Què hem de tenir present avui?: 

1.En primer lloc, un poc d’història sobre el dogma de l’Esperit Sant. De maig a juliol de l’any 381, l’emperador Teodosi va reunir a Constantinoble a 185 bisbes d’Orient i Occident. D’aquests, 150 van afirmar que l’Esperit Sant era Déu. 35, no. I el Concili va manifestar finalment: “L’Esperit Sant “cum Patre et Filio simul adoratur et conglorificatur” (amb el Pare i el Fill rep una mateixa adoració i glòria) i, per tant, és Déu que procedeix del Pare i el Fill. I l’Emperador, desterrant i expropiant temples (així anava aquell temps), va imposar a l’Imperi el “Credo” que coneixem amb el nom de “niceoconstantinopolità”. És el mateix que avui resam en totes les esglésies cristians des de fa 1400 anys. No va ser fàcil compaginar, de dogma en dogma, el “Credo” que avui vivim, resam i en ell morim els cristians. 

2.En segon lloc, l’Esperit té una llarga biografia tant a l’Antic Testament con en el Nou. 

     Des de la primera pàgina del Gènesi ja se’ns diu de la seva existència eterna: “L’Esperit aletejava sobre les aigües”. I ell va ser qui va regalar la fe al patriarca Abraham i el va enviar com a missioner a terres idolàtriques; qui va dotar de força a Samsó i de vivesa a Judit. L’Esperit Sant va ser qui va fer profetitzar a Isaïes l’encarnació de Déu; qui va ungir a David com a rei; qui va inspirar a Ezequiel la promesa de Déu de canviar el nostre cor de pedra en cor de carn. 

     Del Nou Testament recordam sols que és l’Esperit Sant qui convenç a Maria per a ser Mare de Déu; qui condueix Jesús al desert; qui atorga valentia als apòstols perquè vagin arreu del món a anunciar l’evangeli. I tots ells, moren martiritzats, menys Joan. 

3.En tercer lloc: La pregunta que em faig avui és: Hi hauria màrtirs sense l’Esperit Sant? Hi hauria persones que es consagrarien a Déu sense la força de l’Esperit Sant? Hi hauria algú que ho deixaria tot per anar a servir als pobres dels països més pobres? Hi hauria algú que assumiria responsabilitats eclesials, polítiques i familiars amb seriositat, sense la presència i la influència de l’Esperit Sant? 

4.I, en quart lloc, reafirmem avui la nostra fe en l’Esperit Sant. Esperit que és de justícia, veritat, santedat i gràcia. Esperit que ens regala el programa d’amor, descartant l’odi i l’enveja. Esperit que ens regala el programa de la veritat, descartant la mentida i la superficialitat. Esperit que ens regala el programa de la santedat, descartant qualsevol actitud egoista i de poc calat. Esperit que ens regala el programa de la gràcia, descartant una vida sense Déu, sense nord, sense sentit. 

      Jo crec en l’Esperit que des de la consciència em parla i m’aconsella, i corregeix, i insinua, i ensenya, i ens fa discernir una cosa d’una altra. 

Pregunta final: Deix que l’Esperit sigui el guia de la meva vida, la veu de la meva consciència? 

Per a resar: 

     Oh Esperit Sant, Amor del Pare i del Fill. Inspireu-me sempre allò que he de pensar, que he de dir, com ho he de dir; el que he de callar; com he d’actuar; el que he de fer per a glòria de Déu, dels demés i per la meva Santificació. Esperit Sant, donau-me finesa i vivesa per entendre, capacitat per a retenir, mètode i facultat per aprendre; subtilesa per interpretar; gràcia i eficàcia per a parlar. Donau-me encert per a començar, direcció per a progressar i perfecció en l’acabar. Amen.

Homilia diumenge 17 de maig 2015

Eucaristia Vocacional Diumenge Sèptim després de Pasqua: Ascensió el Senyor 

      Crida l’atenció l’austeritat amb què la paraula de Déu parla de l’Ascensió de Jesús. En canvi, és molt més explícita en parlar-nos de la missió que ell ens deixa. Aquesta missió ens arriba com a testament, com a la seva darrera voluntat. “Anau per tot el món i predicau a tothom la Bona Nova de l’Evangeli”. Aquestes són les seves darreres paraules. Jesús, el Senyor, després d’haver-los dit açò “fou endut al cel”, i els deixebles “s’anaren a predicar pertot arreu”. 

      La primera lectura insisteix en açò mateix que ens ha remarcat l’evangeli de Marc (16,15-20): “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra”. 

      La nostra missió no és mirar al cel: “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?. Mirar al cel tot contemplant l’Ascensió de Jesús, és l’experiència que vivim avui i la responsabilitat que aquesta experiència ens genera. 

      Ser conscients que Jesús ha pujat al cel és assumir la responsabilitat de viure una fe adulta, un baptisme testimonial. 

      Siguem conscients, com ens demana sant Pau a la segona lectura (Ef 1,17-23), que la gràcia de Déu actua en nosaltres tal com va actuar en Jesús quan Déu el va ressuscitar d’entre els morts i el va glorificar. O, com diu el final de l’evangeli: El Senyor coopera en l’acció de tots els qui ens proposam ser testimonis de la seva Bona Nova. Així, 

      Demanem a Déu ser ben conscients que hem estat batiats en l’Esperit Sant per ser els seus testimonis per tota la terra i cada dia de la vida. Visquem el Baptisme! 

      Demanem a Déu que, vivint i essent conscients de l’ascensió de Jesús, sapiguem cooperar a construir aquest món segons el seu Evangeli. Siguem cooperadors de Jesús! 

      Demanem a Déu que sapiguem viure la vocació a la qual hem estat cridats. I que, des d’ella, aprenguem cada dia a parlar un llenguatge entenedor a fi que les persones d’avui entenguin el seu missatge. Anunciem l’evangeli en claredat! 

      Demanem a Déu que cuidem el ressorgiment de vocacions que optin per acompanyar i alleugerir els sofriments de tants, dels qui la societat ha posat al marge, dels qui res esperen allunyats del món familiar i laboral. Fem-nos propers als descartats! 

      Demanem a Déu que sorgeixen de les nostres famílies i comunitats cristianes, vocacions consagrades. Persones que escoltin la crida a dur una vida de pobresa assenyalant que la única riquesa és Déu; de castedat, vivint la intimitat més gratificant: la que es té amb Déu; i d’obediència a l’evangeli i a l’església, testimoniant que la veritat que tots cercam és la Bona Nova de Jesús. Siguem amants dels valors de l’evangeli! 

      Demanem a Déu que tots escoltem la crida que Déu fa a les nostres famílies i comunitats a ser cau de vocacions sacerdotals. Vocació que ens convoca a trobar-nos entorn de la taula de l’Eucaristia per a viure que “no hi ha major amor que aquell que entrega la vida per als altres”. Col·laborem en el ressorgiment de vocacions al sacerdoci! 

Eucaristia vocacional parroquial 

Festa de l´Ascensió del Senyor 17 de Maig del 2015

Monició d´entrada 

La festa de l´Acensió del Senyor, que avui celebram, ens convida a contemplar la glòria de Crist Ressuscitat. 

Aquesta festa ens recorda que Crist no ens ha deixat tot sols, Ell ens acompanya a través de l´Esperit Sant, Ell no es desenten de la nostra vida de cada dia. 

El Secretariat per les Vocacions, un diumenge més, ens recorda la importància de secundar el manament del Senyor “pregau perquè no faltin treballadors als camps”. Preguem perquè de les nostres families i parròquies sortin joves que impulsats per l´Esperit Sant anunciin a tothom l´alegria de l´Evangli de Jesús. 

Pregàries 

1.- Pel Papa Francesc, pel nostro Bisbe Salvador, que experimentin la fortalesa de l´Esperit Sant. Preguem

2.- Per tots els batiats, que amb la nostra paraula i la nostra vida donem sempre un bon testimoni de Jesús i del seu Evangeli. Preguem.

3.- Pels nostros germans cristians perseguits, que l´Esperit Sant els hi doni el do de la fortalesa i converteixi els cors dels qui practiquen la violència. Preguem.

4.- Que les celebracions del Baptisme, Primeres Comunions i Confirmacions, siguin motiu de renovació i fortalesa de les nostres parròquies. Preguem.

5.- Pels nostros seminaristes, els qui estudien aqui i els qui estudien a València, que puguin un dia servir a les nostres parròquies. Preguem.

6.- Que hi hagi pares i mares generosos que no posin impediments als seus fills quan sentin inclinació a la vida sacerdotal o religiosa. Preguem.

7.- Per tots noltros. Que de cada dia més tinguem desig de conèixer i d´estimar a Jesucrist. Preguem.

Homilia diumenge 10 de maig 2015

Diumenge VI de Pasqua

      Un dia rere s’altre, la Paraula de Déu ens recorda el que mai hem d’oblidar: ens hem d’estimar. Tres preguntes em faig avui: Què és estimar? Per què ens hem d’estimar? Com hem d’estimar? Jesús mateix ens ho diu: 

      1.Estimar és: allargar sa mà a qualsevol altre abans que ho faci ell. Conversar amb qualsevol altre abans que ho faci ell, etc... De st. Joan ens diu avui: “L’amor és açò: no som noltros qui ens hem avançat a estimar Déu, ell ha estat el primer d’estimar-nos”. 

      Qui estima? Qui romp el gel es primer. Qui romp arxius passats es primer. Estima qui no va de remolc, qui no espera que els altres comencin a donar la primera passa... Estima de ver qui estima “es primer”. 

      I donar sa primera passa no és fàcil. No és fàcil estimar. Si ho fos, si algú donés sa primera passa, la pau entre persones, institucions, partits... seria més fàcil. Quantes històries no queden esborrades, oblidades, quan algú dóna sa primera passa i demana perdó? Perdó sincerament. 

      Pensem amb qui estem distanciats i proposem donar sa primera passa. 

      2.Per què ens hem d’estimar? St. Joan també ens ho recorda. Ens hem d’estimar perquè l’amor ve de Déu. Per què tothom qui estima és fill de Déu. Perquè Déu és amor. Allò que ve de Déu és autèntic, mereix la nostra acollida total, incondicional. Si l’amor prové de Déu, si Déu és amor, convé que ens estimen. Qui és i actua a la manera de ser i d’actuar de Déu, aquest encerta el camí. 

      Ens hem d’estimar perquè el contrari d’estimar no prové de Déu. El mal, l’odi, l’enveja... no provenen de Déu. Res de tot açò ens convé. Res de tot açò ens facilitarà ni la vida, ni la convivència, no res que ens sigui positiu per a ser feliços. 

      St. Joan ens recordarà aquest desig de Jesús: “Estimeu-vos perquè tingueu alegria, aquella alegria que jo tenc, una alegria ben plena” 

      S’altre dia moria una persona i la seva esposa tot recordant la pobresa viscuda, reconeixia que era feliç perquè se sentia estimada pels seus fills. L’amor, donar sempre la primera passa, és el que ens fa feliç. 

      Jesús, sabent que estimar és l’únic que ens dóna felicitat, ens ofereix l’amor com a manament: “Açò us man, que us estimeu els uns als altres”. No diu: Us man que us estimeu els amics! Ell diu, i sense posar noms o qualificar: “estimeu-vos els uns als altres”. L’amor autèntic es fa proper a qui sigui! L’amor autèntic pronuncia el nom de qui sigui! ... 

      3.Com ens hem d’estimar? St. Joan ens recorda el com ens estima Déu: “Tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. 

      Ens hem d’estimar totalment. Tant, que hem de ser capaços d’oferir als altres fins i tot el que consideram proper, allò més proper. 

      -A Déu hem d’estar disposats a oferir el fill o la filla perquè siguin preveres o religiosos/ses.

      -A favor de Déu, present en qualsevol, hem d’estar disposats a oferir el temps lliure, fins i tot aquells dies que ens teníem reservats pel que més ens agrada: excursió, platja, viatges...

      -A favor de Déu,present en qualsevol, hem d’estar disposat a oferir el que tenim. Don gràcies a tots els qui participen a Càritas: donatius, menjar, els qui el cerquen, els qui organitzen i l’entreguen, ...

Açò us man: “Que us estimeu!”