Homilia diumenge 28 juliol 2019

Diumenge XVII (C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 11,1-13): Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué

acabat, un dels deixebles li digué: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: ‘Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació’».

      I els digué encara: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls’. Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen».

HOMILIA 

      

Llegint la primera lectura (Gen 18) em demanava: Com conceb Déu? I us he de dir avui que m’agrada la concepció de Déu que presenta Abraham: 

       1.El Déu d’Abraham escolta el clam del poble (“Quin clam tan fort sent a Sodoma i a Gomorra!”). M’agraden aquells que senten, que escolten, que són sensibles al clam, al crit, a les necessitats que viuen els pobles (Déu, governants, pares, educadors, ...). 

       2. El Déu d’Abraham baixa, es fa proper, a la realitat del poble i li importa conèixer el bé i el mal que viu. Valor, consider a tots els qui es fan propers a les necessitats que vivim uns i altres (Déu, governants, pares, educadors, ...). 

       3. El Déu d’Abraham avaluant la realitat del poble -què fa, com viu, com s’organitza, ... ?- pesa sobretot la bondat que hi descobreix en ell. Encara que aquesta bondat sigui percentualment molt petita, sigui només d’un 10 o d’un cinc per cent. Em toquen al cor tots aquells que sobretot accentuen la part positiva del que veuen, de tots aquells amb qui conviuen, ... (Déu, governants, pares, educadors, ...). 

       4. El Déu d’Abraham perdona els falls que veu. Més que criticar “acompanya”, envia sempre algú que ens ajudi a millorar, a rectificar, ... Em convencen aquelles persones que no treuen constantment a llum la part negativa i que en silenci i paciència fan feina per a canviar en positiu el que no ho és, ... (Déu, governants, pares, educadors, ...). 

       - La mateixa experiència de Déu que assenyala Abraham l’apunta també sant Pau: “Vosaltres que éreu morts per les vostres culpes, Déu us dóna la vida després de perdonar-vos generosament clavant les culpes a la creu”. També el Déu de st. Pau en la creu, en l’entrega i proximitat, en l’assumpció del mal, redimeix el mal i sembra arreu el bé.

       - I la mateixa experiència de Déu revela Jesucrist avui a l’evangeli de Lluc quan un dels deixebles li demana veient-lo resar: “Senyor, ensenyau-nos una pregària”. I Jesús ens ensenya que pregant hem de reconèixer que “Déu és Pare i perdona”. 

       Sols resa de cor, sols es comunica de ver amb Déu qui el descobreix i el viu com un Pare que escolta, que es fa proper, que valora el més positiu i perdona. 

       Resem i ensenyem a resar correctament. La família és el millor lloc per aprendre a resar així com és el millor lloc per aprendre a créixer, a estimar, a rallar, ... 

       Les primeres experiències ens marquen d’una manera especial. La referència d’uns bons pares, d’uns pares bons, ... L’experiència d’una família que creu de ver i resa ens impacta per sempre. Per açò ens hem d’animar a ser bones referències familiars i a resar en família. 

       El Pare Nostre es presenta avui a l’evangeli de Lluc d’una forma més curta que la de Mateu, que és la que resam. Què vol dir açò? Vol dir que en la pregària molt més important és transmetre convenciments interiors que formes apreses externament i de memòria. 

       A profit per dir que aquest curs proper, 2019-2020, intentarem oferir una catequesi per a fillets i filletes a partir dels cinc anys. Ja ho anirem explicant pas a pas. Avui només faig l’anunci. Una experiència de catequesi quinzenal oberta als pares. Una experiència que pretén sobretot adquirir gust per la pregària. Pregària fruit de l’observació del que veiem, d’escoltar el que escoltam, de perdonar-nos i acompanyar-nos.

 

Homilia diumenge 21 Juliol 2019

Dia litúrgic: Diumenge XVI (C) de durant l'any    21/07/19

Text de l'Evangeli (Lc 10,38-42): En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí

una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».

HOMILIA

      El missatge de les tres lectures en diu que “atendre” als altres és una actitud evangèlica del tot essencial. Anem per passos.

      A sa primer lectura (Gen. 18) veiem com Abraham i Sara acollen tres personatges que es presenten davant Abraham. Són curiosos els detalls. Abraham seia a l’entrada de la tenda quan la calor del dia era més forta. I aquells tres personatges feien camí i s’aturen quan la calor del dia era més forta.

      El que m’interessa remarcar per la meva consideració personal que us expòs, és que: “Abraham deixa d’estar centrat en la seva calor, s’aixeca i tracta els tres personatges com si fossin el Senyor el seu Déu: “Els prega que no passin de llarg i que acceptin aigua per rentar-se els peus i que acceptin reposar a l’ombra de l’alzina”.

      I davant la necessitat de ser molt ben acollits, què fa Abraham? Abraham implicar a la seva dona, na Sara, perquè els faci uns panets. I ell, oferint a na Sara el mateix rol que veiem fer a Marta a l’evangeli, compleix amb el rol de Maria a l’evangeli. El llibre de l’Èxode ens assenyala amb finesa: “I Abraham es quedà dret al costat d’ells a l’ombra de l’alzina”.

      Ben acompanyar, ben atendre, ben acollir, ... són expressions que han de calar profundament al nostre interior com van calar molt íntimament, també, a l’interior de sant Pau. Avui a la segona lectura tornam a tastar l’opció fonamental que va fer sant Pau a favor dels altres. Aquest fragment diu explícitament: “Estic content de patir per voltros. De patir, com va patir Jesús, a favor de l’Església. Som servidor de l’Església. He estat escollit per anunciar-li i formar-la segons el misteri secret que revela Jesucrist”.

      Som creats a imatge i semblança de Déu. I Déu és acollidor. Ens vol acollir, acompanyar d’una forma tant autèntica que s’ha fet humà en Jesucrist i ha deixat a la història humana la petja de la seva acollida gravada en el cor de la nostra història.

      Qui viu segons una de les actituds més bàsiques de Déu, de Jesucrist, de l’evangeli? Qui acull als altres amb el cor obert, sincerament. Accentuem circumstàncies, experiències personals, vivències d’uns i d’altres normals de cada dia?

      - Acollir a s’altre de la parella. Estimar-lo. Fer-li costat. Acompanyar-lo tal com és. Experiència gens fàcil, a vegades, però del tot cristiana perquè és del tot humana.

      - Acollir, estimar, fer costat a cadascun dels fills i filles. Acollir-los tal com neixen i tal com són. Acollir-los i acompanyar-los respectant la seva genètica, el seu caràcter, la seva personalitat. Acollida tampoc fàcil segons quan.

      - Bé, seguim cadascú en la llista que més ens convengui (Parròquies, veïns, amics, gent del poble, emigrants, persones en dificultat de tot tipus, ...).

      Acollir, acollir, acompanyar, ... Mos ho hem de dir i mos ho hem de repetir cada dia. Cada dia n’hem de fer pregària. I és que la lliçó ja la sabem. El que mos manca a tots, en una hora determinada i amb algú determinat, és practicar-ho.

      Es salm 129 diu: “Si tinguéssiu en compte, Senyor, les nostres culpes, les nostres imperfeccions, ... qui es podria sostenir. Però ets tu qui dónes el perdó, ...”.

      Perdonem i acollim. Perdonem i acompanyem. No tinguem en compte històries passades. Estem cridats a acompanyar i a fer-nos créixer els uns als altres.

Homilia diumenge 14 Juliol 2019

Dia litúrgic: Diumenge XV (C) de durant l'any   14/07/19

Text de l'Evangeli (Lc 10,25-37): En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i,

per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».

Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’.

»Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».

HOMILIA

     

Avui escoltam la Paràbola del Bon Samarità. Siguem positius i diguem que arreu arreu, a l’Església i en el món en general, hi ha bons samaritans. Bons samaritans que no arriben a poder atendre bé, per exemple, als 8,5 milions de ciutadans en situació d’exclusió que hi ha només a Espanya durant aquest 2019, com ens recorda Guillem Ferrer (Wlly), Delegat de Càritas Diocesana de Menorca, en un sucós article publicat dijous dia 10 al Diari Menorca. Hi hauria d’haver més bons samaritans en tots els àmbits de la nostra societat: en el món familiar, escolar, polític, esportiu, ... Prou ho sabem.

      Tot i així, siguem positius, i diguem que no poca gent fa un bé immens i eviten una gran quantitat de mal. Tan sols pensant en el nostre entorn més immediat podem dir: Persones que atenen a unes altres que dormen es carrer perquè no tenen casa; Càritas i Sa Creu Rotja que atenen una gran quantitat de persones cada setmana i intenten solucionar problemes de vivenda, menjar, papers administratius, situacions personals, ... Persones que cuiden altres persones grans a Geriàtrics, Centres de Dia, Centres de Salut Mental ... Persones víctimes per violència (Es Diari Menorca avui en dia presenta quasi bé com una cosa normal aquests casos). Infants en risc de ser avortats. Familiars que cuiden extremadament bé a algun dels seus familiars que pateixen dificultats de tot tipus ... Pensem cadascú en noms de persones que fan un bé i noltros ho sabem. Ho sabem perquè pot ser ens beneficiam del seu servei a ca nostra, a la parròquia, al carrer, ...

      No s’arriba a tot, és cert. Però de tant en quant, a més de remarcar les deficiències, convé que remarquem la bona voluntat, les avantatges, els encerts, les bones predisposicions de molts a ajudar. Divendres, sa nostra parròquia, durant la trobada anual al sopar parroquial, vam recollir ............ euros per entregar a Oscar González que és un missioner menorquí laic que ja fa 17 anys que presta aquest servei entre els pobres, fins ara ho feia a............................ i a partir d’ara ho fa a unes 25 famílies.

      Avui em deman: Quins sentiments deurien experimentar el sacerdot i el levita jueus que van passar de llarg en aquesta paràbola de Jesús? Inconsciència? Indiferència? Risc? Por? Mandra?... No ho sabem. Però el que és cert és que cap d’aquests sentiments ni ens ajuden a ser feliços ni ajuden als altres a que ho siguin.

      Ens resulta més fàcil imaginar els sentiments del Bon Samarità, segurament perquè els hem experimentar més d’una vegada. Segur que si féssim ara un diàleg entre tots diríem: compassió intensa que fa canviar plans; tendresa que ens fa callar i motiva la cordialitat; voluntat de seguir al costat de qui pateix per a no tenir mala consciència; pau interior; alegria front recuperacions, somriures d’agraïment, ...

      En el món i en l’Església hi ha certament molt bons samaritans. I el que avui ens ha de calar a dins del cor de tots els qui participam d’aquesta Eucaristia és que “tots” estem cridats a ser bons samaritans començant per les necessitats que vivim i descobrim en el nostre més immediat entorn.

      Reconeguem que tots som limitats en algun aspecte i tots tenim necessitat de bons samaritans. Però també reconeguem que, a partir de les nostres avantatges, també noltros hem de ser bons samaritans per algú altre.

Homilia diumenge 7 Juliol 2019

 Diumenge XIV (C) de durant l'any 07/07/19

Text de l'Evangeli (Lc 10,1-12.17-20): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres

setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.

»Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ‘Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!’. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població».

Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel».
 

HOMILIA

      Avui la litúrgia ens demana que cuidem la vida sacramental i la pregària. Aclama a Déu ens diu el salm 65. Però en el fons ens diu que escoltem la crida que Déu ens fa a viure llargues estones al seu recer, al seu costat. Ell compta en cadascú dels qui som aquí perquè la seva Paraula arribi arreu i no tan sols a alguns: “El Senyor envià als 72 que més vida compartien amb Ell perquè anessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc”. I és aquesta una experiència que als 72 deixà feliços. L’evangeli d’avui (Lc 10), ens assenyala: “Els setanta dos tornaren tots contents i deien: -Senyor, fins i tot els dimonis (els contraris, els qui passaven de fer el bé) ens han escoltat gràcies al contingut, a la válua de la vostra Paraula”. 

      Tots som enviats a donar a conèixer la Paraula de Déu. Hem d’intimar amb ella (fer pregària i celebrar els sagraments), però l’hem de donar a conèixer sense posar-nos límits. L’hem de donar a conèixer fins i tot a aquells que, en un principi, sembla que s’oposen a ella, que són indiferents. (Anècdota compartint una pizza a un bar) 

      Amb motiu de Sebastià Bosch que va rebre dia 29 de juny el diaconat permanent, i en motiu de Pau Pons que avui a l’Església de la Concepció de Maó rebrà l’acolitat, pas previ abans de ser capellà, vaig escriure s’altre dia al nostre Full Parroquial unes paraules que tenien com a títol “Animau-vos infants i joves a entrar al Seminari. Animau-vos!!!”. 

 

      Deixau que us recordi les idees principals que us escrivia en el nostre Full d’aquests mesos Juliol-Agost. Escrit que m’agradaria que tots llegíssiu i comentéssiu entre voltros: 

      1. El Seminari és cosa de tots perquè és l’esperança de l’Església i de la seva renovació. Mirau què deia el Papa Benet XVI: “Ésta es la misión central del sacerdote: portar a Dios a los hombres. Éste es el mayor y el mejor de los servicios que necesitan y demandan, quizás sin saberlo, los hombres y mujeres de su tiempo” (Papa Benedicto XVI. 2005-2013)

      

       2. T’interessaràs pel Seminari si valores la formació dels qui allà s’eduquen. No sols hem de saber que actualment n’hi ha sis, també ens hem de demanar: Què vol dir valorar sa formació dels qui allà s’eduquen? En el mateix escrit responia: 

      3. Si et preocupes de ver perquè tots els membres de la teva família visquin la Fe, l’Eucaristia i siguin bones persones. Els pares heu de rebre la crida de Jesús (Anau arreu i anunciau la Paraula de Déu!) a ben cuidar la família. A donar valor a la pregària a ca vostra. A la formació cristiana de tots donant una importància fonamental a la catequesi. 

      4. I en aquest escrit també deia: “T’interessaràs pel Seminari, pel futur de l’Església, si procures que la Parròquia sigui fecunda cuidant als joves” (Hem de remuntar més la catequesi i el club, entre tots. Pares voluntaris que hi posen cor i seny a una tasca que és de tots). 

      5. I també deia en aquest escrit: “T’interessaràs si et planteges, com a jove i adult, la teva vocació personal”. 

      El Seminari convida, als joves que vulguin, a passaels dies 17 i 18 de juliol al Toro una convivència amb els seminaristes. Animau a que hi venguin a algú dels vostres fills i néts, a alguns dels vostres amics. 

      Que ens quedin gravades les paraules de Jesús: “Us envii de dos en dos, hi ha molt a segar!”. I ells van tornar ben contents.

Homilia diumenge 30 juny 2019

Diumenge XIII (C) 30 juny 2019

Text de l'Evangeli (Lc 9,51-62): Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser

endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble.

    Mentre feien camí, un li digué: «Et seguiré arreu on vagis». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». A un altre li digué: «Segueix-me». Ell respongué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li contestà: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu». Un altre li digué: «Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva». Jesús li va respondre: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu».

 HOMILIA

     Quan hem viscut l’ordenació diaconal de Sebastià Bosch, ja va bé tenir present avui les tres lectures per aprofundir en la radicalitat de la vocació a seguir Jesús que els batiats hem de viure. 

      La primera lectura ens exposa l’inici de la vocació profètica d’Eliseu, on els gestos són més importants que les paraules. Aquí el gest d’Elies de tirar sobre Eliseu la capa, el mantell que portava, és del tot significatiu. El gest d’Eliseu de cremar totes les eines del seu treball per a oferir un sacrifici a Déu expressa la seva disponibilitat per a seguir la crida que Elies, en nom de Déu, li fa. La crida de Déu és sempre prioritària i passa per damunt d’altres obligacions o hobbis que puguem tenir. 

      Anunciar l’evangeli és prioritari tant per en Sebastià Bosch ( avui nou diaca permanent) com per qualsevol altre cristià. Tots tenim una vocació, vocació diferent (pares, diaca, capell+a, empresari, obrer, polític, ...), però el seu fons és el mateix:   Proclamar i viure l’evangeli en el nostre camp concret. La qüestió d’avui és: “Ho fem? Vivim amb interès anunciar l’evangeli de Jesús en el lloc concret de la nostra vocació?. 

      La segona lectura, carta de Pau als Gàlates, carta d’indubtable autenticitat paulina, es pot considerar com un himne a llibertat cristiana. La carta diu expressament: “Per a la llibertat ens ha alliberat Crist!”. No siguem esclaus de res que ens impedeixi la proclamació i la vivència de l’evangeli. Cadascú ha de viure la seva vocació amb amor i oferint amor. La centralitat de l’amor es fa patent quan Pau afirma que la llei superior a totes les altres no és altre que: “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19,18; Mc 12,31, Rm 13,9).

      Avui pregant concretament perquè Sebastià Bosch visqui la seva vocació des d’aquest itinerari que marca sant Pau, demanem també avui que “siguem persones vocacionades tal com Déu mana!”. Estimar, valorar, respectar a tothom és la nostra vocació profunda i comuna, és la nostra actitud vocacional fonamental. 

      La tercera lectura ens presenta Jesús camí cap a Jerusalem. Aquesta és la part més extensa de l’evangeli de Lluc. Part on Jesús viurà la seva mort, la seva resurrecció i la seva ascensió al Cel.

      Al llarg de tot aquest itinerari Jesús es centra sobretot a ensenyar als seus deixebles i a través de paràboles. Només hi ha en tot aquest apartat quatre curacions. Quasi bé tot el relat té un sol interès: el camí interior que fan Jesús i els seus deixebles. El destí de Jesús serà el destí dels deixebles. Per açò avui es presenten tres breus instruccions, aprenentatges sobre el seguiment: 

     1. Una persona, que no coneixem el seu nom, es presenta a Jesús. Està disposat seguir Jesús allà on sigui. I Jesús li diu que “seguir-lo” és estar disposat en no tenir cap lloc concret on reposar el cap. Qui vol seguir Jesús ha de ser lliure. Res de pactar amb la comoditat o una vida fàcil i regalada. 

     2. A una altra persona, també sense dir nom, Jesús li diu: “Seguim!”. I aquesta està disposada però demana poder complir amb els seus lligams familiars. I la resposta de Jesús és clara: El primer de tot és anunciar l’evangeli! L’evangeli és el primer que ha de viure qualsevol cristià, qualsevol vocacionat. 

     3. I una altre persona, també anònima, s’apropa a Jesús li diu que el vol seguir però que el deixi viure els lligams que té amb els seus més propers. I Jesús li torna a respondre que “Qui té la mà en coses que no són allò “primer”, l’evangeli, no és digne d’ell”. 

      És significatiu que no es doni la identitat d’aquests personatges i que no es sàpiga tampoc si van seguir Jesús o no. En aquestes tres actituds hi som reflectits tots els vocacionats de tots els temps. La crida i les conseqüències són clares. Quina és la nostra resposta?