Homilia diumenge 29 març 2020

Diumenge V (A) de Quaresma

Text de l'Evangeli (Jn 11,1-45): En aquell temps, un home que es deia Llàtzer estava

malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimes està malalt». Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era.

Després digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li diuen: «Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?». Jesús contestà: «¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum». Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit, però vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer és mort, i m'alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!». Tomàs, l'anomenat Bessó, va dir als altres deixebles: «Anem-hi també nosaltres i morim amb Ell!».

Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?». Ella li respon: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món».

Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida». Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà». Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs». Jesús començà a plorar. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Però alguns replicaren: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?».

Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, li diu: «Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Li respon Jesús: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que vós m'heu enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: «Llàtzer, surt a fora!». I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell. 

HOMILIA

Segons el profeta Ezequiel, el poble d’Israel reconeixerà que Déu és el seu Senyor quan s’obrin els sepulcres (quan s’acabi el seu exili a Babilònia) i ells surtin alliberats d’aquestes caixes de mort, d’esclavitud, dirigint-se cap a Jerusalem per a construir-la. Jerusalem havia estat destruïda i bona part de la seva gent havia sofert l’exili.

      St. Pau, amb unes altres paraules, dirigint-se als cristians de Roma, els diu el mateix: “Els qui viuen segons les mires naturals (ganes de tenir i tenir, pretendre ser els millors, passar dels demés i dels més necessitats i sols pensar en un mateix, ...,) no poden agradar a Déu. No li poden agradar perquè no viuen alliberats. Són esclaus de tot allò que no és propi de l’Esperit.

      Què pretén, els diu st. Pau, amb to totalment cordial qui ha ressuscitat d’entre els morts? No pretén altra cosa, els comenta, que donar “vida” als seus cossos mortals.

      Què fa Jesús en aquest fragment que mos regala l’evangelista Joan? Jesús actua d’acord a les obres de l’Esperit: Demostra estimar de ver a una família de Natzaret. La família de Maria, Marta i Llàtzer. I què fa en concret?: 

      - Va a visitar-los a Betània davant la mort de Llàtzer. I Betània està sols a uns tres Kilòmetres de Jerusalem, lloc on l’esperàvem per agafar-lo i matar-lo. Ho expressa perfectament st. Tomàs quan diu: Anem-hi també noltros, morirem amb ell! 

      - Marta i Maria li demostren com es senten estimades de ver per ell:

       *Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l.

       *Maria, quan sap que Jesús ha arribat i la vol veure: S’aixecà tot d’una i anà a trobar-lo. I, com ja ha fet Marta, just en veure’l li diu: “Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. 

       *L’estima que just sent per aquesta família amiga i amb necessitat, és sincera: Jesús, davant la mort de Llàtzer i els plors de les seves germanes i jueus que les acompanyaven, “es va commoure profundament i es contorbà”. I dirigint-se al Pare, prega per tothom. Desitja que tothom entengui que el seu missatge i presència és alliberadora, pretén els valors del Regne: “Pare, que Llàtzer surti del sepulcre perquè tothom cregui que Vós m’heu enviat”. 

      Viure alliberats de tot allò que no ens apropa a Déu, sortí del sepulcre que ens vol arrelar a n’aquesta terra i no en el Regne, ressuscitar, és viure els valors del Regne. És estar en desacord en les “mires naturals” que tantes vegades, incosncients, vivim. 

      Vivim avui hores difícils entre noltros. El COVID-19, d’una manera o d’una altre ens afecta a tots. N’hi ha però que l’afecta d’aquest virus és més gran que el que ens pertoca a molts:

      -Assisteixen directament als afectats, a les clíniques, geriàtrics, ....

      -Van d’aquí a allà per omplir supers i comerços del que a tots ens fa falta

     -No poden “quedar a casa” perquè han de seguir fent feina a favor de les seves famílies i, a més, en diverses tasques o locals que han de tenir les portes obertes i contacte directe amb altre gent, amb les possibles conseqüències que aquest contacte indiscriminat avui comporta , .... 

      Què hem de fer noltros en aquestes hores? Què feia Jesús? 

     Tot i que a molts no ens queda altra remei que quedar a casa perquè som personal de risc, perquè patim una reducció temporal de feina, perquè som grans i no tenim prou salut, ... el que no podem fer és no estar atents als altres, als de més a prop i als de més enfora. Jesús sempre presta atenció als més necessitats!

     Demostrem que les persones i les seves necessitats ens importen:

      -Visquem atents als més necessitats, almanco gràcies als diversos Mitjans de comunicació, enviant-los el bon dia, alguna frase amiga i d’esperança, ...

      -Siguem cuidadosos amb dur a terme tot el que se’ns aconsella a favor de tots.

      -Participem de les diverses Eucaristies i pregària que ens faciliten alguns mitjans.

      -Preguem per tots. Com Jesús feia davant la necessitat que vivia la família de Betània, preguem també al Pare per tantes necessitats d’avui.

      -Visquem aquests dies de confinament per a reflexionar, per estimar més el silenci i sentir la veu de la nostra consciència amb més profundidat i més sinceritat.

      -I formem més família. Com algú em deia just fa uns moments, muntem a casa un lloc de pregària i visquem-la aprofitant-lo, i allarguem, també, els moments de conversa i de mirades en els moments de compartir el pa, el menjar de cada dia. 

Que el COVID-19, tot i que no s’ho cregui, ens ajudi a unir-nos més i més.

Homilia diumenge 22 març 2020

 

Diumenge IV de Quaresma (22-març-2020) 

      Text de l'Evangeli (Jn 9,1-41): En aquell temps, Jesús, tot passant, veié un home que

era cec de naixement. Els seus deixebles li van preguntar: «Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares?». Jesús respongué: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu. Mentre és de dia, nosaltres hem de fer les obres del qui m'ha enviat: però ara s'acosta la nit, quan ningú no pot treballar. Mentre sóc al món, sóc la llum del món». Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, el va estendre sobre els ulls del cec i li digué: «Vés a rentar-te a la piscina de Siloè —que vol dir “enviat”». Ell hi va anar, s'hi rentà i tornà veient-hi.

      Els veïns i els qui sempre l'havien vist captant comentaven: «Aquest, ¿no és el qui s'asseia a demanar caritat?». Uns deien: «Sí que és ell». Altres contestaven: «No és pas ell: és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sóc jo mateix». Llavors li preguntaren: «Doncs com és que se t'han obert els ulls?». Ell respongué: «Aquell home que es diu Jesús ha fet fang, me l'ha estès sobre els ulls i m'ha dit: ‘Vés a Siloè i renta-t'hi’. Jo hi he anat, m'he rentat i ara hi veig». Li digueren: «On és, aquest home?». Respongué: «No ho sé».

      Dugueren als fariseus el qui abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte. També els fariseus li van preguntar com havia arribat a veure-hi. Ell els respongué: «M'ha posat fang sobre els ulls, m'he rentat i ara hi veig». Alguns dels fariseus començaren a dir: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte, no pot venir de Déu». Però altres replicaven: «Com és possible que un pecador faci uns senyals tan prodigiosos?». I estaven dividits entre ells. Llavors es tornaren a adreçar al cec i li digueren: «I tu, què en dius del qui t'ha obert els ulls?». Ell respongué: «Que és un profeta».

      Els jueus no es van creure que aquell home hagués estat cec i hagués arribat a veure-hi. Per això van cridar els pares del qui ara hi veia i els van interrogar: «¿És aquest el vostre fill, el qui segons vosaltres va néixer cec? Doncs com és que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Pregunteu-ho a ell, que ja és prou gran per a poder donar raó de si mateix». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que llavors ja havien acordat expulsar de la sinagoga tothom qui confessés que Jesús era el Messies. Per això els seus pares van dir que ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.

      Llavors van cridar per segona vegada l'home que havia estat cec i li digueren: «Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: aquest home és un pecador». Ell contestà: «Si és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet. Com t'ha obert els ulls?». Ell els respongué: «Ja us ho he dit i no me n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? O és que també vosaltres us voleu fer deixebles seus?». Ells el van insultar i li digueren: «Deixeble seu, ho deus ser tu! Nosaltres som deixebles de Moisès. I de Moisès, sabem que Déu li va parlar, però aquest no sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em sorprèn. Ell, a mi, m'ha obert els ulls, i vosaltres no sabeu d'on és. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, però sí que escolta els qui el veneren i compleixen la seva voluntat. Mai no s'havia sentit a dir que ningú obrís els ulls d'un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no hauria pogut fer res». Ells li van replicar: «Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons?». I el van treure fora.

      Jesús va sentir a dir que l'havien tret fora i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell li va respondre: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Li diu Jesús: «Ja l'has vist: és el qui et parla». Ell va afirmar: «Hi crec, Senyor». I el va adorar. Llavors Jesús afegí: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «¿És que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix». 

HOMILIA

     La litúrgia d’avui ens demana si hem obert o no els ulls i vivim d’una manera nova i sana evangèlicament.

      En el cec de naixement i en les actituds de varis dels personatges de l’evangeli (fariseus, pares, veïns) se’ns dóna a conèixer les diverses cegueses que no pocs patim avui.

      -Viure en l’obscuritat és no reconèixer el llenguatge de l’amor de Déu reduint a persones i a coses segons si enss són o no útils, servibles, lògiques. (Per a molts, allò lògic per un candidat a ser rei, a ser governant, és que sigui brillant als ulls de la gent).

     -Viure en l’obscuritat és preferir veure sols el que ens és agradable i excloure el que ens és motiu de refús (Els pares del cec tenien por, si deien la veritat, a ser expulsats de la sinagoga, de la vida social, de l’opinió de la majoria de la gent).

     -Viure en l’obscuritat és reduir la nostra mirada a la petitesa dels nostres problemes, de la nostra manera de pensar, de la nostra ideologia, negant obrir els ulls cap a un horitzó on hi ha necessitats superiors a les nostres. (Els veïns del cec foren incapaços de veure més enllà d’ells mateixos)

     -Viure en l’obscuritat és negar a confiar en les persones que anuncien esperança i goig entremig de fracassos i de coses que arriben maldonades. (Al cec de naixement no fou tingut en compte pels qui no creien en miracles, en sorpreses).

     -Viure en l’obscuritat és amagar les nostres inseguretats, dubtes, ... i voler passar davant els altres com aquells que sempre tenen raó, èxit, seguretat, ... (Observen el comportament d’alguns dels qui avui surten a l’evangeli)

     La fe ens fa obrir els ulls i mirar la creació, a noltros mateixos i als altres més enllà del que és útil, pràctic i eficaç. És descobrir en tot i en tots el llenguatge de l’amor. Què ens vol dir Déu amb qui avui m’acompanya a casa? Què ens vol dir Déu mitjançant el coronavirus que vivim, es seves conseqüències i les sorpreses que ens fa viure?

     La fe ens fa ser més sensibles als qui són solidaris i servidors fidels (Avui, per exemple,: metges, infermeres, personal de geriàtrics i de persones en dificultats múltiples i diverses, ...)

     La fe ens fa anar més enllà dels nostres problemes i prejudicis, i mos convida a mantenir un diàleg serè i confiat amb els refusats socialment o del grup dels nostres amics.

     La fe ens fa ser transparents, clars, honrats, verídics, sense por a manifestar-nos tal com són: amb les nostres inseguretats i febleses. La fe ens regala el bon humor i la confiança a pesar de tot. La fe ens fa mirar Déu i viure tranquils i confiats.

     Siguem persones capaces d’obrir els ulls i d’ajudar a obrir-los. Les persones i les coses són com són: mitjans de trobar-nos en Déu, que és l’únic que realment importa.

Homilia diumenge 15 març 2020

Diumenge III (A) de Quaresma 15/03/20 

Text de l'Evangeli (Jn 4,5-42): En aquell temps, Jesús arribà en una població

samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s'assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia.

Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: «Dóna'm aigua». Els seus deixebles se n'havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?». Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: ‘Dóna'm aigua’, ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva».

La dona li diu: «Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D'on la trauràs, l'aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?». Jesús li respongué: «Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar». Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat».

La dona li respon: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li diu: «Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat».

Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan Ell vingui, ens ho explicarà tot». Jesús li respon: «Sóc jo, el qui et parla».

En aquell moment arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se'n va anar al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?». La gent va sortir del poble i l'anà a trobar.

Mentrestant, els deixebles el pregaven: «Rabí, mengeu». Però Ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: ‘Quatre mesos més i ja serem a la sega?’. Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja cobra el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s'alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: ‘Un és el qui sembra i un altre el qui sega’. Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball».

Molts dels samaritans d'aquell poble van creure en Ell per la paraula de la dona, que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Per la paraula d'Ell mateix encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món». 

HOMILIA 

      Durant aquest temps de quaresma hem vist: Que Déu mos crea amb ganes de superar les temptacions que mos arriben en tot moment (Primer diumenge); Déu mos concedeix una vocació a cadascú (Segons diumenge). I en aquest diumenge III la litúrgia mos recorda que fent camí, davant les dificultats trobades, no poques vegades mos queixarem (els noms de Massà i Meribà que avui hem sentit i que són llocs que es troben al nord-oest del Sinaí, volen dir “queixa” “querella”) com van fer a Moisès els jueus travessant el desert. 

     Avui som convidats a observar que el camí de la vida no sempre és planer. Les dificultats, les frustracions viscudes, mos poden fer perdre el sentit de la vida. Mos poden conduir a la protesta perquè mos manca l’aigua, el sentit que mos refresca, la raó que mos dóna esperança i que mos empeny i acompanya en cada moment 

      El pas de la vida, com el camí dut a terme en el desert, no es pot viure estant assedegats, afamats, buits de valors, objectius. Avui serà bo que mos demanem de què tenim set, què esper, què desitj?

      La samaritana té a l’inici de la conversa amb Jesús un desig molt superficial. Sols espera no haver de tornar al pou de Sicar o de Jacob a cercar aigua. Seria bo fer una enquesta pes carrer demanant a qui trobem què desitgen, què esperen vivint?

      Molts, segur, respondrien coses semblants a la samaritana: Esperam no fer tanta feina, tenir casa pròpia, ajudar als fills perquè puguin estudiar o trobar feina prest, a que arriba divendres per descansar, fer festa, anar a passejar, ... Molts, en les seves respostes, com passava també als jueus d’aquell temps, ni tan sols tindrien present la seva vocació existencial. Noltros no tenim present tantes vegades el baptisme, la recepció dels sagraments, el per què i per a què vivim. 

      És bo poder-nos trobar cada diumenge per escoltar la Paraula de Déu que mos desperta i mos fa fugir d’actituds i de respostes superficials. La nostra trobada dominical és una bona catequesi que, entre molts altres regals que ens dóna, ens ofereix l’oportunitat d’anar més enllà del que és quotidià, normal, i mos obra a la nostra vida interior i mos fa sentir de nou la nostra vocació, el sentit del nostre baptisme. Trobada dominical que mos fa dir com la samaritana: “Dona’m aigua d’aquesta perquè no torni a tenir més set!” “Dóna’m el sentit de Déu!”. Vull viure sabent que el que més importa és trobar-me amb Déu, fer-me amb Ell, tenir-lo present sempre i en tot moment.

      Quan la samaritana s’ha trobat amb l’aigua viva, què fa? Què fa quan s’ha trobat amb Déu? Torna a ca seva i manifesta a la gent del seu poble el que ha descobert: “Veniu i veureu on es troba el sentit de tot” “Veniu i veureu qui mos convida a viure un sentit més profund de tot”. 

Deixau que avui acabi fent una pregària: 

Senyor!

tots els qui avui som aquí, Vos necessitam.

Necessitam viure a prop Vostre aquests moments

de pregària i d’Eucaristia.

Volem agrair-vos, com la samaritana,

haver-vos trobat

quan mos sentim tantes vegades assedegats,

mancats d’un sentit profund

i no encertam prou a trobar el sentit del viure.

Ajudau-nos a creure que tot forma part d’un camí,

del desert que hem de transcórrer

per descobrir que mos feis falta

i així no caure en la temptació

de fer queixes inútils

desconfiant de tot i de Vós.

Vull sentir-Vos a prop meu, sempre!

Us vull sentir en la pobresa

de la meva vida

i en el que m’ofereix el dia a dia.

Us vull sentir al cor

de les capacitats que m’heu donat

i en els desitjos i sentiments

que flueixen lliures a dins meu.

Us vull sentir

en el meu treball i en el meu descans.

També, Senyor,

Us vull sentir a prop,

ben a prop,

quan, obrint-se per mi les vostres portes,

vindré cap a Vós

i restarem Vós i jo

tot sols,

cara a cara

i cor a cor,

gaudint per sempre

d’una solitud

que l’esper paternal,

maternal i misericordiosa. Amén.

Homilia Diumenge 08 març 2020

Diumenge II de Quaresma/A 8 de març de 2020

Text de l'Evangeli (Mt 17,1-9): En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies».

Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre: «No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts». 

HOMILIA 

     Els dos primers diumenges de Quaresma no amaguen cap sorpresa. Cada any, a cada nova quaresma, els dos primers diumenges escoltam els mateixos evangèlics: “Les temptacions de Jesús” (Diumenge passat), la “Transfiguració de Jesús” (avui). A què mos convida l’evangelista Mateu? 

      El temps de les temptacions i de la transfiguració és viscut per Jesús en un sortir cap afora, un sortir de la comoditat i de la rutina diària. 

      Constantment la Bíblia mos demana sortir, deixar l’entorn més o manco segur que mos trobam. Sense sortir, sense escoltar, sense deixar-se sorprendre, és impossible sentir-se cridat per Jesús, és impossible sentir la crida, la vocació que tots i cadascú tenim. 

      Abraham ha de sentir, per arribar a ser pare, referent d’un gran poble: “Ves-te’n del teu país, del teu clam i de la casa del teu pare, cap el pais que jo t’indicaré”. St. Pau dirà al seu amic Timoteu: “Tot el que sofreixes suporteu amb fortalesa. Déu mos ha cridat a viure una vocació santa desposseint-nos del poder que té la mort, la destrucció personal”. I st. Mateu, a s’evangeli, mos recorda que, “en aquell temps, Jesús va cridar Pere, Jaume i Joan, i els va dur dalt d’una muntanya santa”. 

      Moisès, si vol que el missatge de Déu sigui acollit per un gran poble: ha de sortir del seu poble, del seu clan, de ca seva. St. Pau, si vol ser fidel a la crida de Déu, ha de deixar de viure un estil de vida que l’autodestrueix i destrueix als altres. Pere, Jaume i Joan, si volen seguir Jesús, hauran de pujar i davallar de les muntanyes constantment –lloc on es troben tan bé perquè és el lloc on segons els jueus Déu parla a la gent. 

      Només aquells que surten, que deixen comoditats, que es deixen sorpredre de tantes vivències diàries, viuen l’experiència de la transfiguració, del canvi personal. Viuen l’experiència d’un Déu que es fa proper. 

      Tant el Papa, com el Congrés de Laics que vam viure alguns fa pocs dies, com el cardenal Omella nombrat President de la Conferència Episcopal Española, mos recorden constantment que hem de ser una “Església en sortida”. En sortida de noltros mateixos, de les nostres comoditats, assumptes, feines i interessos personals, i en sortida de cap als altres, els hem d’escoltar i atendre a les seves necessitats. 

      El cardenal Omella, presentant-se als mitjans de comunicació, mos recordava: “L’Església ha d’atendre als pobres. A tots els pobres. I pobres no ho són només el qui no tenen res a sa taula per menjar, també ho són els qui no tenen valors que donin sentit a la seva vida i que els descobreixin el goig de la convivència, del bon fer i estar amb els altres”. 

      Pujar a la muntanya, viure l’experiència de la transfiguració, baixar de nou a la vida de cada dia, és tot un programa evangèlic. 

      Sols serem cristians si cercam espais de quietud i de silenci, si ens fixam en la persona de Jesús (revelació del Pare, transfiguració), i si escampam arreu, en la vida de cada dia, qui és Jesús i a què estem cridats. 

      Sols vivint la transfiguració, sols intimant amb Jesús, podrem dir, estant disposats a tornar a la vida de cada dia “renovats”, què hi esteim de bé! Quina sort haver-nos trobat amb Jesús!

Homilia diumenge 01 març 2020

Diumenge I (A) de Quaresma 

Text de l'Evangeli (Mt 4,1-11): En aquell temps, l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam.

 El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Però Ell li va respondre: «L'Escriptura diu: ‘L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu’».

  Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: ‘Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres’». Jesús li contestà: «També diu l'Escriptura: ‘No temptis el Senyor, el teu Déu’».

  Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Et donaré tot això si et prosternes i m'adores». Li diu Jesús: «Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol’». Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien».