Homilia diumenge 24 d'octubre 2021

  Diumenge 30 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 10,46-52): En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els deixebles i molta gent. El fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!». Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo». Ells van cridar el cec dient-li: «Coratge! Aixeca't, que et crida». Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que faci per tu?». El cec respongué: «Rabuni, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Vés, la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié i el seguia camí enllà.

HOMILIA

     Avui el profeta Jeremies escolta el que li diu Déu i ens ho comunica: Proclama que el Senyor ens salva! I accentua: Ens salva a tots!. I posa exemples perquè ens quedi clar: Salva cecs, coixos, mares que crien, persones que ploren i necessiten ser consolades...

     I per què salva? Perquè és un pare (pare d’Israel), i noltros som (com Efraïm en aquell temps), els seus fills.

     I el salm, la persona orant, conscient de que el Senyor salva, prega així (salm 125): És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebram!

     Jesús, amb la seva forma de ser i d’actuar, certifica aquestes paraules que ens traspassa Jeremies i el salmista: Sortint de Jericó i trobant assegut a una vorera des camí a un cec que, demanant caritat, el crida dient-li: Jesús, Fill de David, compadiu-vos de mí!, el cura, el salva. El cura, el salva perquè ho demana en fe, en confiança.

     La Paraula de Déu avui ens accentua dues coses:

     Jesús salva, Jesús escolta, acompanya tothom.

     Però escolta sobretot a aquells que criden desesperats perquè no tenen altra esperança que confiar en ell.

     En època de Jesús, vivien sense esperar res dels altres perquè la societat els apartava de tothom: els cecs, coixos, leprosos i malalts mentals. Tots ells vivien la necessitat de demanar caritat, enfora de les ciutats, i viure segons el que rebien dels qui, lliurement, passaven per allà. Alguns fins i tot, ho veiem present avui en els deixebles, els feien callar perquè no els molestessin ni a ells ni a Jesús.

     La Paraula de Déu ens demostra avui, a més i sobretot, que la fe ens empeny a superar barreres personals i socials per cridar l’atenció a una societat que, segons èpoques, va marginant a uns o a uns altres.

     La Paraula de Déu avui em fa pensar que hem de prestar més atenció a tants que viuen més o manco marginats per la societat d’avui i per alguns de la classe política. Podem pensar:

     -Amb tants emigrants que moren mentre intenten arribar a les nostres costes.

     -En tots aquells que han de tocar a les portes de Càritas perquè no tenen altra alternativa si volen seguir vivint amb una certa dignitat.

     -En tantes mares que crien i tenen necessitat de sentir-se recolzades familiarment i socialment.

     -En persones que es troben davant infermetats greus i que necessiten forta dosis d’ànim, d’acompanyament positiu, i de sentir-se útils i necessaris.

     Avui l’Església ens demana que prestem atenció i donem gràcies a totes aquelles persones que es dediquen a atendre necessitats diverses. A tots aquells que es fan missioners de la Bona Nova de la salvació. En podem tenir avui present un munt:

1.      Pares i mares que valoren cadascun dels seus fills amb les seves diverses capacitats.
2.      Personal sanitari que viuen la seva professió amb un gran alt de vocació i saben acompanyar adequadament, animant sempre a qui més pateix.
3.      Persones que entreguen la seva vida entre els pobres dels països pobres, o entre els pobres dels països més o manco rics.

     Preguem per tots ells que són autèntics missioners de la Bona Nova, i preguem perquè mai deixem de banda diverses necessitats de persones que tenim ben a prop.

Homilia diumenge 17 d'octubre 2021

Diumenge 29 (B) de durant l'any

     Text de l'Evangeli (Mc 10,35-45): En aquell temps, Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s'acostaren a Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem». Jesús els preguntà: «Què voleu que faci per vosaltres?». Ells li respongueren: «Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús els contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?». Ells li respongueren: «Sí que podem». Jesús els digué: «Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat».

     Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».

HOMILIA

     El salm d’avui, el 16, prega així: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en vós”.

     Quina és la nostra esperança? Que l’amor de Déu no ens deixi mai. I que no ens deixa mai l’amor, l’estimació de Déu present en l’estimació dels altres: en l’estimació que vivim a la família, a la parròquia, entre amics...

     Preguem avui i desitgem que no visquem mai exclosos de tota experiència de bon amor, de bona amistat.

     Per pròpia experiència reconeixem, com deia s’altre dia algú a un grup: Que la soledat és molt dura!

     Aprofundint en l’amor, prou experimentam que quan estimam, patim. No hi ha amor sense patiment.

     Quins pares no pateixen pels seus fills?

     Quins amics no pateixen per una persona amiga que viu dificultats?

     Quina Parròquia pot viure la seva credibilitat sense Càritas? Sense atendre les persones grans i malaltes? Sense cuidar i acompanyar els joves i les famílies? Sense tenir les seves portes obertes als necessitats?

     No hi ha amor sense patiment! Per què? Per què han de patir els pares, els fills, els germans, els amics, una parròquia, els responsables de comunitats, entitats i pobles? Per què l’amor ha d’anar unit al patiment?

     No ho sabem respondre. Sembla ser que el patiment és marca de la casa. Marca de la nostra naturalesa, de la nostra manera de ser. Patim perquè estimam, i patim, també, quan no estimam o quan no ens sentim estimats.

     No podem evitar el patiment. El patiment sorgeix sempre tant quan estimam com quan vivim soledat. Resulta ser que el patiment dóna sentit a la vida, dóna un sentit de felicitat especial, sols quan és producte de l’amor i no de la soledat.

     Per açò Déu és amor. Per açò Déu és Trinitat i no soledat. Per açò Déu s’ha encarnat i s’ha fet un més en Jesús perquè estima, perquè no pot viure sense atendre tot el que ha sortit de les seves mans. Per açò:

     -La lectura d’avui del llibre d’Isaïes ens diu: Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, en les penes que ha sofert, ha fet justos als altres, després de prendre damunt d’ell les culpes d’ells.

     -Per açò la carta als cristians hebreus, segona lectura, també diu: El gran sacerdot que tenim -es refereix a Jesús- ha estat provat en tot. Demanem-li que ens concedeixi l’auxili que necessitam.

     -Per açò l’evangeli d’avui, no ens aconsella absolutament seguir als qui cerquen primeres cadires o èxits a costa dels altres, sinó a aquells qui serveixen als altres. A aquells que, com Jesús, no cerquen ser servits sinó servir.

     Per què la vida és així? Poc importa. La qüestió és que tot és com és: sense amor no hi ha ningú que visqui feliç, i sense amor no hi ha patiment.

     Trobem sentit al patiment fruit de l’amor. El patiment fruit de l’amor ens regala pau i sentit. Vulguem acollir el patiment que és fruit de l’amor. Optem per a ser servidors de la família, de la societat, de l’Església...

     No hi ha alegria a l’ànima, no hi ha sentit a la vida, sense compromís a favor dels altres.

     Examinem si patim perquè estimam o perquè hem deixat d’estimar, de servir, de viure compromisos familiars, socials, parroquials, eclesials...

Homilia Diumenge 10 d'octubre 2021

 

Diumenge 28 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 10,17-30): Un dia que Jesús sortia de camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare». Ell li va dir: «Mestre, tot això ho he complert des de jove». Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me».

En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i digué: «Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot». Llavors Pere li va dir: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit». Jesús digué: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna».

 

 

HOMILIA

 

    

        El salm d’avui (89) comença fent una petició que sempre tots l’hem de tenir present: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

            Què expressa el salmista, l’orant amb aquesta pregària? Expressa dues coses importants:

            -Hem de fer anys sobretot aprenent el que el viure ensenya

          -I el que el viure ensenya, a qui prega i es reflexiu, és que el més important és adquirir “saviesa” “seny” “saber destriar el que és bo i convenient del que no ho és”.

            Aquesta Saviesa roman, ens diu la segona lectura –carta als cristians hebreus 4, 12-13: en la Paraula de Déu! La Paraula de Déu és viva i eficaç, és una espasa de doble tall, és penetrant, arriba a destriar l’ànima i l’esperit, esclareix les intencions i els pensaments del cor.

Què ens diuen idò avui el salm i la carta als hebreus?

*Cresquem, facem anys, coneixent i assaborint la Paraula de Déu. Tinguem la Bíblia a les mans. Anem a Catequesi d’infants, de joves i d’adults. La millor escola és conèixer i viure la Paraula de Déu.

El Llibre de la Saviesa, primera lectura, posa l’exemple d’un que ha arribat a ser savi. Que ha arribat a esclarir les intencions i els pensaments del cor. Que ha arribat a fer-se amb el camí que dur a la pau interior i a la felicitat personal. En aquest llibre el savi diu: “Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho va concedir, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La preferesc a ceptres i trons, i comparada amb ella, tenc la riquesa per no-res... Tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gran d’arena... I acaba fent una conclusió digne de tenir-la present: “Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns!”

Tenir saviesa, tenir seny, saber destriar el que és bo del que no és bo, és la riquesa més gran de la vida.

Però és fàcil adquirir aquesta saviesa? I ara ve l’ensenyança de l’evangeli d’avui. La seva resposta és: “No, no és fàcil!”. Per adquirir saviesa necessitam fer-nos preguntes per arribar a ser bones persones i escoltar les respostes. No hem de fer preguntes només sobre coses de cada dia: Què menjarem avui? Què farem avui matí, capvespre o fosquet? A quants ha quedat el Madrid o el Barça...? No! La pregunta que hem de fer és la que va fer un home que es presentà davant Jesús:  Què he de fer per aconseguir la vida eterna? Què he de fer per a ser molt bona persona? Què he de fer per aconseguir més perfecció personal?

I el que importa més, feta la pregunta, és escoltar i viure la resposta:

“Deixeu tot, poseu tot a un segon nivell. L’únic que ha d’estar a un primer nivell és: La vivència de la Paraula de Déu! És allò de: Estima Déu per damunt de tot i els altres tal com Déu t’estima a tu.

Venim a celebrar l’Eucaristia els qui tenim:

*Consciència de febleses personals i ganes de fer camí

*Consciència del que és important: Seguir Jesús!

            Celebrem els anys que tenim segons la saviesa que hem adquirit! Fer anys és una oportunitat. Adquirir saviesa és una necessitat!

 

Homilia Diumenge 03 d'octubre 2021

 

Diumenge 27 (B) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mc 10,2-16): En aquell temps, se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi. Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri».

Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas». I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans. 

 

HOMILIA 

       

   Avui ens ha de quedar clar aquest missatge bíblic: No és bona la soledat humana!. No és bo que algú se senti tot sol, sense que algú l’acompanyi, l’escolti, el saludi, el visiti, es preocupi per ell.

            En aquesta societat nostra on cada vegada la soledat afecta més persones i l’individualisme i l’autosuficiència es van imposant en les relacions socials, facem cas d’aquesta missiva bíblica i concretem-la:

-No és bo deixar a les persones grans fora del nostre organigrama personal: pares, avis,  persones que viuen als geriàtrics...

-No és bo deixar de visitar persones que pateixen una infermetat i no poden sortir de casa, d’una clínica...

-No és bo no saludar-nos quan, caminant, transitam per qualsevol carrer, o entram a qualsevol super, botiga, farmàcia, parròquia...

-No és bo no acompanyar en el diàleg i a la reflexió constant als fills i néts quan es van orientant en la vida i organitzant la seva personalitat.

-No es bo descuidar l’ambient familiar, o l’entorn escolar o esportiu dels fills i filles.

-No és bo viure una fe, una espiritualitat, una religiositat al marge dels altres, sense descobrir el valor de la comunitat.

La soledat no és bo per a ningú. Convé que hi hagi algú al nostre costat i que formi part de la nostra mateixa carn i os. Que sigui un com noltros mateixos. Algú capaç de compartir els nostres sentiments, les nostres reflexions, els nostres estats d’ànim, les nostres il·lusions i preocupacions, les nostres alegries i penes, la nostra fe.

El qui ens ha creat a tots, Déu, ho té tan clar que no ens convé que visquem sols, que ell mateix –com ens diu avui la carta als hebreus- s’ha fet un més entre noltros i ens ha acompanyat. Jesucrist -Déu encarnat- ha viscut en família i sempre va sentir la seva mare a prop. Ell mateix, ha acompanyat, s’ha relacionat amb tothom:  autoritats i poble, però d’una manera especial als més abandonats, als qui patien més soledat: malalts, viudes, pecadors, invàlids, gent abandonada enmig d’un camí, infants...

No siguem egoistes quan les coses ens van bé. Siguem sempre germans. Persones capaces d’entendre que no podem viure si no és “units” als altres. Sense els altres la nostra vida perd la seva qualitat humana i perd el seu sentit.

Aprenguem a conviure.

 Evitem ruptures

Siguin fidels les nostres relacions en tots els àmbits

Posem alegria al món essent bons amics,  bons companys, excel·lets pares, cordials avis, agraïts  fills.