Homilia diumenge 26 gener 2020


Diumenge III (A) de durant l'any 26 gener 2020


Text de l'Evangeli (Mt 4,12-23): Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat,
es retirà a Galilea; però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: «Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra». Des d'aleshores Jesús començà a predicar. Deia: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». 

    Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir. Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena.

HOMILIA

     Crida l’atenció que l’evangeli de Mateu, mos recordi avui el passatge d’Isaïes, en el qual podem intuir quin serà el programa de Jesús mitjançant una lliçó de geografia, d’història i d’espiritualitat. 

“Quan Jesús sentí que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no va anar a viure a Natzarè, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: País de Zabuló i Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”

     És aquest un passatge que l’evangelista Mateu recull. Galilea era una regió pobre i empobrida, habitada per gent de tot tipus, enfora de la, diguem-ne, aristocràcia Judea. A més, accentua: El poble que vivia a les fosques, ha vist una gran llum. Una llum resplendeixi per als qui vivien al país tenebrós. 

     Ja sabem que el país de Jesús, Judea, al llarg de la seva història, ha passat per situacions extremes d’obscuritat i fosca. Recordem: l’esclavatge d’Egipte, el desterro a Babilònia, invasions constants... I de tot se’n surt, el Senyor l’allibera. I el poble segueix avant a pesar de totes les seves dificultats. 

     Amb Jesús, ara els arriba un altre tipus d’alliberament. Un alliberament més profund que l’alliberament de dominacions estrangeres. És l’alliberament espiritual, el més intern, la conversió cap endins

     A aquesta regió de Judea, terra de Zabuló i de Neftalí, terra pobre i fins i tot “maleïda” hi anirà Jesús. Jesús hi posarà el seu centre de missió, de predicació de la Bona Nova, de la salvació i, a més, en ella crida i troba els seus primers amics, els primers apòstols de la seva missió: Pere i Andreu, Jaume i Joan

     En el fons comença a veure’s d’una manera meridiana la preferència de Jesús per tot allò que és pobre, necessitat, marginat i enfora dels tòpics socials i religiosos. Jesús, l’home de les benaurances, “beneeix” aquelles terres que, enfora de les grandeses arquitectòniques, litúrgiques i religioses que brillen en el gran Temple de Jerusalem, començaran a veure una “llum” molt diferent de la que ostenten els grans temples on, a vegades, s’obliden de l’interior i viuen donant importància a l’exterior tot desafavorint la fe que va tornant empobrida, rutinària i plena de tòpics i de paraules buides... 

     Jesús entra en escena. I quan ho fa, demana sempre preparar el cor, és a dir, convertim-nos un poc més personalment i comunitàriament. Ho fa amb els qui va descollint. I els escull no per estar amb ell, sinó perquè educats al seu entorn, surtin per places i camins i anuncien la Bona Nova. L’anunciïn als qui no l’han sentida mai, als qui estan enfora dels temples (de les sinagogues) i enfora, també, de l’acceptació social. 

     Hem de donar importància a l’exterior? Clar que sí. Arran d’aquesta lectura he anat revisant la meva estança entre voltros durant aquests 17 anys i mig. I he vist que havíem fet i no poques reformes a la Parròquia. Però el que m’he demanat seriosament ha estat: Hem creat una comunitat més viva? Atenem millor cada vegada als pobres (Càritas), malalts, als qui només ens arriben a la Parròquia de tant en tant? Ens importa fer arribar el missatge de Jesús a aquells que no trepitgen cap Parròquia boni bé mai? Ens interessa regalar el missatge de l’evangeli, que és un missatge de curació interior, als qui viuen entremig de dificultats de tot tipus? Sabem arribar, com jesús, i sobretot, als qui viuen a les noves terres de Zabuló i Neftalí, terres paganes i que viuen a la fosca, que no han rebut la llum de l’evangeli. 

     Germans que ens impori cuidar la Parròquia. Però que ens importi sobretot educar-nos els uns als altres per a viure la missió d’escampar l’evangeli arreu. Amb valentia i respecte.

Homilia diumenge 19 gener 2020


Diumenge II (A) de durant l'any 19/01/20 

Text de l'Evangeli (Jn 1,29-34): En aquell temps, Joan veié que Jesús venia cap a ell, i
exclamà: «Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món! És aquell de qui vaig dir: ‘Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia’. Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè Ell es manifestés a Israel».
Joan testimonià encara: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'Ell. Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: ‘Aquell damunt el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l'Esperit Sant’. Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu».

 HOMILIA

      Les tres lectures d’avui insisteixen en què Déu compta en cadascú de noltros:
      *Isaïes, primera lectura: El Senyor m’ha format des del si de la mare
      *St. Pau comunica als de Corint: Déu m’ha cridat a ser apòstol de Jesucrist, igual que ha estat cridat també el seu germà (company) Sòstenes.
      *L’evangeli de sant Joan, té present, també les paraules de Joan Baptista quan diu: El qui m’ha enviat a batiar, ... 

Isaïes, Pau, Sòstenes, Joan Baptista et senten cridats. La pregunta que em faig, i que ve resposta a les tres lectures, és: I a què han estat cridats?:
      +Isaïes respon: Perquè fos el seu servent, el seu portaveu. Perquè formés i reunís el seu poble. Perquè fos la seva llum, el seu testimoni. Perquè la salvació de Déu arribi d’un cap a l’altre de la terra.
      +Pau respon: Perquè la comunitat de Corint es consagrés a Déu. Perquè la comunitat de Corint visqués unida amb tots aquells que arreu invoquen el nom de Jesucrist. Perquè tots visquéssin la gràcia i la pau de Déu.
      +Joan Baptista respon: Perquè tothom conegui qui existeix des de sempre. Perquè tothom conegui qui batia amb l’Esperit Sant. Perquè jo en doni testimoni d’Ell

      La reflexió i la pregària a la qual ens conviden les tres lectures avui és clara, plenament evident:
      1.Tots som cridats des del si de les nostres mares. El nostre naixement i la crida de Déu caminen el mateix pas. Tots hem nascut “cridats per Déu a complir una missió”. La missió a la qual som cridats ens ha d’acompanyar fins el final de la nostra vida. Vida i missió tenen la mateixa durada.
      2. Tots som cridats per formar i reunir al poble de Déu. Catequesi i unir el poble són els deures de la crida de Déu. Cada cristià, jo i tu, ens hem de formar i formar als altres segons l’estil de Déu. I l’estil de Déu és la unitat en la diversitat (Trinitat). Noltros, diversos com som, hem de ser capaços de formar comunitat, unitat, a ca nostra i arreu. Noltros hem de viure aquesta unitat en la celebració de l’Eucaristia. No som cridats per anar cadascú segons el seu estil personal. Som cridats per escoltar junts la Paraula de Déu en el cor de la comunitat.
      3. Tots som cridats a fer conèixer qui existeix des de sempre, qui és l’inici, el Pare i Mare de tots, el Creador de tot i de tots, qui és Déu. Hem de parlar a Déu, hem de ser persones orants per poder rallar d’ell. No poques vegades he repetit que un dels tres papes que hi va haver durant el segle XV, Benet XIII, aragonès, morint deia: “Com és Senyor que em costa tant parlar de tu? Serà perquè no he estat capaç d’estar amb tu?. Si ens costa parlar de Déu, si el silenciam, siguem sincers: Fem pregària? Vivim en comunió amb Déu constantment? Som cridats des del si de la mare a viure, conèixer i donar conèixer Déu. 

      Siguem fidels al missatge que portam al cor des del nostre naixement. Sols si hi som fidels la nostra vida té sentit i, en el fons, gaudeix de la felicitat que tots cercam i no sempre pel camí correcte.

Homilia diumenge 12 gener 2020 "BAPTISME DE JESÚS"


El Baptisme del Senyor (A)12/01/2020

Text de l'Evangeli (Mt 3,13-17): En aquell temps, Jesús vingué de Galilea i es va
presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. Però Joan s'hi oposava, dient: «Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!». Jesús li respongué: «Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol». Aleshores Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'Ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'Ell. I una veu digué des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut».

HOMILIA

     Des de la seva concepció, la vocació de Joan Baptista era confirmar a Jesús. En la Visitació, Elisabet va quedar plena de l’Esperit Sant i el fillet botà a les seves entranyes. En el Baptisme, Jesús és confirmat de nou i el seu cosí Joan n’és testimoni i instrument.
     El baptisme de Jesús va ser l’inici de la seva vida pública. No es tracta dels seus primers anys, sinó dels darrers. Una vida sencera va estar preparant-se per rebre el baptisme i començar la missió d’anunciar la veritat sobre Déu amb paraules i obres.
Noltros també hem estat batiats. Hem estat ungits amb el crisma perquè fóssim altres Crists. La pena més gran és que a vegades no donam importància a la nostra identitat baptismal: Som cristians! Altres Crists! 

     Com a Jesús, i com diu el profeta Isaïes

     -Déu ha pres possessió de noltros. Déu ens estima, Déu confia en cadascú dels batiats. La seva ànima es complau quan ens veu que som imatge seva. Quan ens veu uns altres Crists. 

     -Déu ens ha cridat bondadosament gràcies als nostres pares i padrins. Gràcies a la nostra comunitat cristiana. Com n’és d’important la família, els padrins, la Parròquia! 

     -Ell ens pren de la mà. Ens acompanya. Pensem amb tanta gent bona que ens acompanya a ser bones persones i bons cristians, a més d’acompanyar-nos gràcies a les catequesis que rebem en quasevol edat de la nostra vida. 

     -Déu ens destina a ser llum de les nacions: fer obrir els ulls a tants i tantes que els tenen tancats a la bondat i a Déu, a alliberar a tants i tantes que pateixen presó, esclavituds diverses. 

     Mos hem aturat mai a pensar quina responsabilitat recau damunt les nostres espatlles a causa de la confiança que Déu ha dipositat en cadascú de noltros? 

     Jesús, batiat, ens diu el llibre dels Fets dels Apòstols, “va passar fent el bé!” “va retornant la salut a tots els ui vivien posseïts pel mal”

     Quina és la principal tasca que tenim com a cristians? Retornar al món la bondat dels orígens. Una persona, anant pes carrer un bon amtí, em va dir: “No es cansi de fer el bé. Necessitam avui persones que facin el bé”. Jo crec que aquesta expressió ens l’hem de dir elsm uns als altres: “No et cansis de fer el bé. necessitam avui persones que facin el bé!” 

     Qui és, el Fill estimat de Déu? Qui és aquell amb el qual Déu s’hi complau? El qui passa fent el bé. 

     Som cristians. Celebrem el nostre baptisme. Donem gràcies per la preciosa missió a la qual Déu ens ha escollit. I siguem de ver persones que desitgem passar fent el bé. El millor elogi que podem dir d’algún que ha passat o passa al nostre costat és: “M’ha fet bé. Li don gràcies”.

Homilia dilluns 06 gener 2020


 

L'Epifania del Senyor  06/01/2020

Text de l'Evangeli (Mt 2,1-12): Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble».
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí. 

HOMILIA 

     
     El llibre d’Isaïes avui ha començat dient-nos: “Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria”

      Enmig de totes les dificultades que vivim (personals, familiars, socials, culturals) que no ens manqui mai l’esperança. La virtut de l’esperança, ens ha dit el Papa en el seu missatge de la pau, ens ha de posar en camí cap a la pau. És allò que mos ha deixat santa Teresa, quan vivia també enmig de dificultats: “Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene, nada le falta, Sólo Dios basta”.
      “Alça els ulls i mira el teu entorn”, segueix dient el profeta Isaïes: “Mira quants són els qui et cerquen, els qui vénen cap a tu”. I és cert:
      -No són totes, però també és cert que no són poques les famílies que es preocupen perquè els seus fills coneguin qui ha nascut, des de la bellesa de la innocència, a Betlem de Judea. Per a elles, la catequesi és important.
      -No són totes, però també és cert que no són poques les persones que cada diumenge, en les diferents parròquies del món, ens reunim per escoltar la Paraula que ens ha comunicat qui ha nascut austerament a Betlem de Judea.
      -No són totes, però també és cert que no són poques les parròquies que atenen als pobres en qualsevol de les diverses dimensions humanes, i des de Càritas els són motiu d’acollida i d’escolta. Moltes, moltes parròquies acompanyen als pobres diàriament cantant arreu, perquè tothom obri s’ull: “Glòria a Déu i pau a la terra”

      Sant Pau, avui, dia de l’Epifania, quan celebram com Déu manifesta la seva voluntat de ser conegut i transmès a les generacions actuals i futures, mos diu: “Déu ens ha confiat la missió de comunicar a tothom la seva gràcia, el seu secret. El secret que no és conegut per molts, encara”

      Quin és aquest secret? Es secret és: “Tots els pobles tenen part de l’herència que Déu ens ha revelat en Jesucrist”. Tots l’hem de cercar, tots l’hem de desitjar.
      Tots, ens hem de fer sa pregunta que es feien els mags d’Orient: “On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist que com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge”.
      Quina sort tenim quan vivim aquesta mateixa actitud: “On és el rei dels jueus? On és Jesús? Tenim ganes d’oferir-li”, com els mags que venien de totes parts, d’Orient i Occident:
      Or: En signe que el reconeixem com a Déu. L’únic Déu existent.
      Encens: Com a transcendent. Aquell que és el que és. Aquell que estima tothom però que ningú el pot manipular.
      Mirra: Aquell que ens convida a viure amb ell, un dia, la immortalitat.

Homilia diumenge dia 5 gener 2020


Dia litúrgic: Diumenge II després de Nadal  05/01/2020


Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
      Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.
      El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

HOMILIA
 

      M’adon, cada dia més, que el que importa és la reflexió que cadascú de noltros poam de la Paraula de Déu que escoltem quan mos trobam junts cada diumenge. El que poden dir als altres, el que us puc dir jo, importa fins un cert punt. El que importa és el que ens arriba al cor, el que ens fem nostre. 

      *De la primera lectura me qued amb aquestes observacions del llibre de Siràcida:
      -El Senyor de l’univers m’ha donat una ordre: “Fes d’Israel la teva herència”. Israel és el poble de l’Aliança. Déu i Israel conversen junts i pacten. Què pacten: “Estima el Senyor el teu Déu amb tot el teu pensament, amb tot el teu cor, i estima als altres!” I pensava: Vull ser feliç? La resposta la tenc aquí: Estima, estima!. Encara que estones em venguin hores baixes que em demanen no estimar i sols pensar amb jo mateix. No m’he de deixar vèncer per aquesta temptació. Sols serà feliç si, a pesar de tot, estim.
      El llibre de Siràcida continua dient: “Sols trec brotada quan el Senyor és la meva heretat”. Aquests dies d’inici d’any ens desitjam moltes coses: salut, benestar,sort, ... El que ens hem de desitjar amb tot el cor és: “Que el Senyor sigui la nostra heredat!” Estimem Déu per damunt de tot i de tots, estimem Déu amb tot el nostre pensament i cor. 

      *De la segona lectura me qued amb aquestes expressions de sant Pau als cristians d’êfes:
      -Beneït sigui Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist i que ens ha elegit perquè fóssim sants. La felicitat, la benedicció a favor de la nostra vida, ens vindrà tan sols si la nostra meta és la santedat. Ningú que escull una vida mediocre arriba a ser feliç. Ningú que estima més els seus interessos i comoditat que “estimar Déu i als altres” és feliç. Quan escoltam o vivim l’angoixa al cor perquè no tenim salut, perquè no mos donen la raó, perquè anam just de doblers, perquè vivim problemes familiars, ... no deixam d’estimar Déu i als altres. La meta de la santedat, i només aquesta meta, ens regala la felicitat. 

      *De l’evangeli segons sant Joan, em qued amb aquestes advertències:
      -Tenia en Ell la Vida, i la Vida era la llum dels homes. La Vida és present en el món, però el món no la reconeix. Però a tots els qui la reconeixen se’ls concedeix ser fills de Déu. Fills de la Vida. Els concedeix ser “amats del Pare”. Persones que mai se senten orfes. Persones que sempre i en tota ocasió se senten estimades.
      Constantment cantam entre noltros: “No fixeu els ulls en ningú més que Ell”. Siguem intel·ligents. Que ningú i res ens robi el cor més que Déu. Que ningú i res ens despisti cercant Felicitat allà on no hi és.