Homilia diumenge 31 de gener 2021

 

Diumenge 4 (B) durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mc 1,21-28): A Cafarnaüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!». I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea. 

 

HOMILIA 

     Sempre ens convé tenir present els personatges que trobam a les lectures, i sobretot les paraules i els gestos de Jesús. Tot ens és una gran lliçó. Ens és un regal que rebem cada diumenge, almanco. No el desaprofitem. Prestem atenció. Intentem trobar cada setmana, a qualsevol text que hem sentit, llegit i meditat moltes vegades, algun aspecte nou, o una concreció a la nostra hora present. 

 

      Avui em qued amb aquesta frase que ha pronunciat el maligne, el qui està posseït pel mal, el qui no vol canviar en positiu, el qui li va bé sa seva rutina d’anys sense fer cap revisió de res: Per què et fiques amb noltros, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou que ets el sant de Déu. És una frase lapidària que, escoltada amb atenció, penetra, ens toca el més interior. És la lluita que viu qui no vol canviar res del que fa i del que és quan escolta la Bona Nova de Jesús.

 

      Record que un dia, una persona que tenia responsabilitats importants, em va dir: “No tornaré més a missa. El que dius referent a l’evangeli m’inquieta massa i no m’interessa viure inquiet, intranquil”. 

 

      És normal que la persona rutinària, que la persona irreflexiva, que la persona violenta, corrupta, mal educada... davant qui ha vingut ha despertar-lo, a remoure la seva consciència, la seva manera de fer, la seva butxaca, la seva comoditat, el seu no fer res a favor d’algú altra, es senti incòmode: Per què et fiques amb mi? 

 

      La Paraula de Déu ens vol bons, pacífics, néts de cor, educats, solidaris, crítics sobre tot en noltros mateixos. Per açò la Paraula de Déu inquieta el maligne, el mal, l’actitud de pecat que hi ha en la nostra vida. 

 

      I el mal, no sols li costa escoltar no tan sols la Paraula de Déu, també li costa sentir una opinió diferent a la seva, una queixa que li pot fer, qui sigui, sobre una de les seves actuacions o paraules. Per què et fiques amb noltros’ Per què et fiques amb mi? 

 

      El salm d’avui, el 94, expressa un desig. A tots ens diu el salmista, el qui prega, el qui escolta la Bona Nova: Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor. No enduriu els vostres cors. Deixau el vostre cor de pedra, aconseguiu un cor de carn, un cor humà, un cor evangèlic, un cor purificat per la Bona Nova. 

 

      Avui Jesús, com cada vegada que escoltam la seva Paraula, s’ha ficat amb noltros. El mal que hi ha en noltros prou ho sap que Ell és el sant de Déu. Deixem el mal i escoltem Jesús. No deixem d’escoltar cada diumenge la Paraula de Déu que per noltros és una paraula profètica, una paraula que ens convé escoltar i fer-li cas. 

 

     No refusem tot allò que té clam i cara de profeta en bé de la nostra vida. Avui també la nostra societat (que no té ganes que els profetes es fiquin en ella) necessita escoltar i fer-se amb el testimoni de persones bones i justes, honrades, polítics d’altura, tertulians néts de cor i lliures, persones que cerquin el bé comú. 

 

      Preguem avui perquè entre noltros hi hagi profetes humans i verídics que provoquin el mal i li facin dir: Per què et fiques en noltros.

Homilia diumenge 24 de gener 2021

Diumenge 3 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 1,14-20): Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.

HOMILIA

     St. Pau avui ens diu a partir de la primera carta als corintis: No perdeu l’oportunitat que us dóna aquest moment present: Teniu-ho tot com si no tinguéssiu res. I és que tot passa molt ràpid. I la primera lectura (profecia de Jonàs) i l’evangeli (Marc 1) accentuen que el que val la pena és “convertir-nos”, adreçar la nostra vida correctament. Donar importància al que vertaderament en té i no posar tant el cor en tot allò que no en té.

      El que té importància és deixar-nos pescar i pescar a d’altres perquè entrin en el camí dels manaments i de les benaurances, en el camí del Regne de Déu, en el camí de l’evangeli.

      Per a la ciutat de Nínive, va tenir importància que Jonàs proclamés el que Déu esperava d’ella. Nínive en va fer cas, van adreçar el seu camí, i la ciutat es va salvar.

      Per a Pau, ja li va anar bé escoltar Déu mentre feia camí cap a Damasc, i Pau va passar de ser un torturador de cristians a màrtir per Crist.

      Per a la ciutat de Corint, de Roma, de Tessalònica, de Filip, de Coloses... ja els va anar bé la predicació de Pau. Tots ells van entendre, pas a pas, que la seva vida no podia consistir en treure profit d’aquest món (ser es primers, aconseguir ser famosos, tenir doblers...) sinó en fer-se amb l’evangeli: Estimar, compartir, servir, ser justos, educar... Els qui seguien aquests valors es feien aptes per a la convivència i per fer-se i entendre a l’únic Déu existent: El Déu Amor. Són els valors del cristianisme els qui aporten novetat i progrés. Els contravalors al cristianisme (pensar amb un mateix i no amb els altres, voler posseir com a teu el que t’han donat com a do durant un temps (família, llàgrimes, alegria, ciència...) és una molt mala opció.

      Per a Joan Baptista, el que va ser important per a ell, i va encertar, no és quedar-se en benefici seu els deixebles. Va encertar quan els hi va mostrar Jesús (Aquest és l’enviat de Déu, el qui lleva el pecat del món) i lliurement els va desposseir.

      I, finalment, pels germans Simó i Andreu, i Jaume i Joan, els va anar bé quan van decidir desposseir-se de sa barca de pesca i fer-se pescadors d’homes, de persones, d’homes i dones, a favor del Regne de Déu.

      Arran d’açò pensava: Jo he de servir a sa Parròquia perquè en ella hi estic de pas. Sa Parròquia, sa comunitat cristiana, l’Església continua i continuarà. Jo en ella hi estic de pas només. Per sa Parròquia de st. Esteve, durant aquest 55 anys ja hi ha passat varis rectors, i jo també hi passaré. Què és el que val la pena, em deia? Que us servesqui a favor de l’evangeli que és la única cosa que té un valor etern.

      Idò igual amb tot allò que avui duem a terme: El fills arriben a ser pares, després avis, i després passen. El que importa és servir sa família des de s’evangeli. Els poders polítics també passen. I també passa la vida activa i la de jubilats. Allò que importa és servir, per tot i en cada moment, s’evangeli.

Homilia diumenge 17 de gener 2021

  

Diumenge II (B)

Text de l'Evangeli (Jn 1,35-42): En aquell temps, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!». Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?». Ells li digueren: «Rabí -que vol dir "mestre"-, on us allotgeu?». Els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb Ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies -que vol dir "ungit"-. I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes -que vol dir "pedra"».

HOMILIA

     Tant el capítol tercer del Llibre de Samuel com el capítol primer de l’evangeli de Joan, ens recorden avui que Déu sempre mos crida a anunciar l’evangeli. I com deia sant Arnald Jansen, festa que vam celebrar dia 15 passat, divendres, l’anunci de l’evangeli és l’expressió més sublim d’amor als altres.

     Déu mos crida a anunciar l’evangeli, mos crida a realitzar aquesta obra d’amor sublim, a viure aquest servei, el més sublim servei d’amor. Considerem que hem de donar gràcies, com remarcava també sant Arnald, per haver rebut aquest do, aquesta crida. Per haver estat batiats i per haver assumit també noltros la tasca feliç de ser catequistes, anunciadors de l’evangeli a ca nostra, en primer lloc, i per tot allò on som i anam.

     Fixem-nos per uns moments amb la crida que Déu fa avui a Samuel. És una crida “insistent” i a la vegada “pacient”. I ho és -insistent i pacient-, perquè el crida sense cansar-se.

     Per quatre vegades Samuel sent que algú el crida. I Samuel,com mos passa a noltros normalment, no examina amb detall la crida que sent i es presenta davant Elí que el tenia a prop seu, dient-li: He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu. I Elí li va repetint per tres vegades: No t’he cridat jo. Ves-te’n a dormir. I a la tercera vegada, Eli li diu: Si et torna a cridar, digues-li: Parlau, Senyor, que el vostre servent us escolta!.

     Gràcies a quí Samuel descobreix que el Senyor el crida? Gràcies a Eli, summe sacerdot i jutge d’Israel. Gràcies a una persona donada a escoltar Déu i un gran mestre espiritual.

     Dues reflexions em faig avui: 1. Déu sempre mos crida a tots, mos crida a cadascú, perquè anunciem l’evangeli. A uns crida per ser catequistes a ca seva; a uns altres, a ca seva i a la parròquia; a uns altres, al seu lloc de feina o entre amics... 2. I sempre mos convé tenir un Eli al nostre costat, un bon referent cristià, perquè ens acompanyi a descobrir la crida de Déu i el que mos demana a cadascú. Vulguem escollir un bon company, un bon guia, un bon mestre espiritual, un bon confessor.

Homilia diumenge 10 de gener 2020

El Baptisme del Senyor (B)

Text de l'Evangeli (Mc 1,7-11): En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant». Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a Ell. I una veu digué des del cel: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».

HOMILIA

  

   Avui, amb la celebració del baptisme de Jesús, se mos convida a reviure el nostre baptisme i a donar una importància suprema al baptisme. Què vol dir celebrar el Baptisme i quin sentit tenen els seus signes: Aigua, unció, Professió de fe i Ciri Pasqual?

      Què vol dir celebrar el Baptisme? Partint de la lectura d’Isaïes 42, 1-4.6-7 remarquem:

1. Qui celebra el Baptisme entén que és possessió de Déu. Déu em posseeix. Som d’Ell. El sentit de la meva vida és Ell. Ell és el camí que he de seguir i la meta que he d’aconseguir. Ell és el meu Déu i el meu únic Déu. A partir del baptisme som convidat a fer constantment una revisió personal: És Déu o no el centre de la meva vida?
2. El qui celebra Baptisme sent que l’Esperit de Déu l’estima i el crida a transmetre arreu la dignitat que tenim tots.
3. El qui celebra el Baptisme sap que la vivència de la fe i la transmissió de la fe ho ha de fer amb senzillesa, sense alçar la veu, acompanyat a qui té una fe que s’esqueixa o flama del ble de la fe que vacil·la. Açò sí, la transmissió de la fe l’ha de fer amb fermesa, sense cansar-se.
4. El qui celebra el Baptisme s’ha de sentir cridat bondadosament per Déu per ser testimoni d’Ell que vol que els cecs hi vegin, que els presos, els esclavitzats per tantes coses que no tenen importància se sentin alliberats.
5. El qui celebra el Baptisme ha de tenir present el que diu el Llibre dels Fets dels apòstols avui (10, 34-38): Ha de viure fent el bé.

     La vida d’un batiat és vida d’un ungit, d’un escollit per Déu perquè li sigui fidel i, en la seva vida, com ho és l’aigua neta, sigui transparent vivint el contingut de la fe cristiana: Essent bona persona i, a més, creient en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. No tan sols una bona persona, també un creient. I aquest és es sentit des Ciri Pasqual. Una persona que té la seva meta en Déu. I que la seva fe és viva i dóna sentit fins i tot al fracàs, a la passió, a les dificultats, a la mort.

     Per açò el bateig consisteix en el fonament de la vida cristiana i de la comunitat cristiana. Una comunitat cristiana és viva quan la fe dels cristians que la formen és viva.

     El baptisme de Jesús, al riu Jordà, es va convertir en la seva entrada a la vida pública prenent consciència de qui era: Tu ets el meu fill, el meu estimat!. En Jesús, fill de Déu, es revela Déu. En un batiat, que se sent i és fill de Déu, s’ha de revelar Déu, també. També l nostre baptisme és un inici de la nostra “passió cordial” per obrar bé i revelar Déu obrant el bé.

Homilia diumenge 6 de gener 2021 "Beptisme del Senyor"

L'Epifania del Senyor

Text de l'Evangeli (Mt 2,1-12): Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo». Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: «A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: ‘I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble’».

Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo».

Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'Infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

HOMILIA

    

Homilia Diumenge 03 de gener 2021

Diumenge II després de Nadal

Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

HOMILIA

     L’evangeli d’avui, pròleg de st. Joan, comença dient: Al principi existia qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

     On i quan hi ha una paraula autèntica, una paraula que té contingut i seny? Hi és allà i quan el que es diu o el que s’escolta, ens revela Déu, la seva persona, la seva ensenyança, tot el que Déu és i espera de noltros.

     Per açò sols aquesta Paraula, com mos assenyala el llibre de Jesús fill de Sira, primera lectura, pot parlar, fer-se present a les reunions. A les reunions que, gràcies a aquesta Paraula, són reunions del Déu Altíssim. És Déu mateix qui ha assenyalat on ha d’habitar la seva Paraula. Ha d’habitar entre els fills d’Israel, del nou Israel. Ha d’habitar entre tots els habitants i països del món.

     Qui és capaç d’escoltar i fer-se seva aquesta Paraula entén perfectament el que diu sant Pau als cristians d’Efes:

1. Déu ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions. Ens ha beneït amb el do de la vida, de la família, de la fe, de la descoberta de l’amor i de l’esperança. 
   
2. Déu ens ha elegit perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Qui mastega aquesta Paraula, qui la fa seva, reconeix que el seu destí és la santedat i que, per açò, la seva vida ha de ser en tot i per tot una vida assenyada. La mediocritat, la indiferència, la manca d’amor, d’esperança i de fe, no duen ni el vestit ni el contingut de la Paraula de Déu.
3. Déu ens ha destinat a ser fills seus. La Paraula de Déu revela a Déu quan diu: Déu és sant, Déu és Amor. Noltros som fills d’un Déu sant i un Déu Amor. Aquesta és la nostra paternitat, el per què i el per a què de la nostra existència. Som cridats a ser sants i a estimar si volem ser fidels a la nostra creació, al per què de la nostra existència. Ningú serà mai feliç si no aspira a la santedat i si no estima per damunt de tot altra cosa.
   

Què hem de fer els qui estem convençuts del valor que té i ha de tenir la Paraula de Déu?

Seguint sant Pau a la seva carta als d’Efes:

Hem de pregar perquè Déu ens concedeixi els dons espirituals:

     1.D’entendre la revelació, el contingut de la seva Paraula 

 

     2.I de gaudir d’una mirada interior que capti:
-A quina esperança ens ha cridat 

-Quina riquesa ens té reservada 

-I quina és l’heredat que ens té preparada entre els sants

Homilia divendres 1 de gener 2021 "Solemnitat de Santa Maria"

Santa Maria, Mare de Déu

Text de l'Evangeli (Lc 2,16-21): En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el Nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell Infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'Infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.

HOMILIA

     La segona lectura d’avui, carta de st. Pau als cristians de Galàcia, mos diu que la vinguda de Jesús indica que el temps ha arribat a la seva plenitud. I ha arribat a la plenitud, perquè Déu ha enviat el seu fill perquè amb ell obtinguéssim la condició de fills.

 

    La primera experiència que Déu vol que visquem just comença un any nou és “sou fills de Déu, que els vostres cors invoquin a Déu dient: “Abbà, Pare”.

    Que avui ens surti dedins aquesta invocació: “Abbà, Pare!”. I que ens hi surti tan natural i tan confiada que Déu pugui llegir en els nostres ulls tot allò que portam gravat al cor: Gràcies i peticions per la nostra família, per la nostra salut, per la pau arreu... perquè, i com he rebut d’algú per whatsApp, sigui el 2021 un any de fe, d’esperança i de caritat.

    Diguem aquesta invocació: “Abbà, Pare”, amb el mateix esperit que sostè qui va escriure i sentir interiorment el salm 66: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada. Que s’alegrin els pobles i cridin de goig. Que lloin Déu totes les nacions”.

    Iniciant el 2021, invocant a Déu com “Abbà, Pare”, la pregària del salm és la meva pregària avui i us l’oferesc:

 
    1. “Que Déu s’apiadi de nosaltres”, si. En hebreu, la paraula pietat designa una relació que uneix fidelment. Demanem a Déu, el nostre Abbà, que hi hagi entre noltros i Ell una relació de fidelitat. Que mai deixem de relacionar-nos a cor obert. Que sempre entre Déu i noltros hi hagi proximitat, amistat profunda, relació constant.

    2. “I ens beneeixi”. Que ens beneeixi Déu, benedicció, en sentit bíblic vol dir: Que Déu sigui generós en noltros. En el fons, el que pregam avui, és que sols ens interessa de ver una cosa: “Que Déu ens ompli dels seus dons, de la seva gràcia, de la seva presència”. Iniciant el 2021, sols una cosa mos importa de ver: “La presència de Déu en les nostres vides!”.

    3. “I ens faci veure la claror de la seva mirada”. La mirada de Déu és neta, és desinteressada, és una mirada de qui és el nostre amic més proper, més fidel, més autèntic. És la mirada d’un Pare, del Pare bo,que mira amb bondat els seus fills, que ens mira a tots i a cadascú amb una bondat paternal.

    4. “Que s’alegrin tots els pobles i el lloïn”. Preguem avui, iniciant el 2021 que Déu no sigui esborrat, oblidat, ni de la vida de les persones ni de les nostres societats. Que siguem conscients que Déu és Déu i el lloem, li donem gràcies, visquem atents a Ell. Compliguem el que ell vol i espera de noltros.

    El prefaci de la Missa d’avui ens recorda que hem de donar gràcies a Maria perquè, gràcies a ella, gràcies a la seva maternitat, podem anomenar a Déu “Pare” i el podem lloar.

    Iniciant el 2021, que ens surti del cor dir: Beneïu-nos, Abbà, Pare. Que la nostra vida vagi unida a la vostra constantment.