Homilia diumenge 28 novembre 2021

Diumenge 1 (C) d'Advent 

 

 

Text de l'Evangeli (Lc 21,25-28.34-36): En aquell temps, deia Jesús als deixebles: 

«Hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta.

»Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home».

HOMILIA

     Començam un any litúrgic nou. La intenció d’aquest primer diumenge és aportar-nos tres idees, tres consells, tres veritats, que han d’arrelar a la nostra vida:

1ª. Jeremies a la Primera lectura: El Senyor és el nostre bé.

2ª Sant Pau als cristians de Tessalònica: Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu

3ª Sant Lluc, a l’evangeli, ens recorda aquestes paraules de Jesús: Estigueu alerta pregant en tota ocasió per poder-vos mantenir sempre drets.

     1. Jeremies ens recorda que “el nostre bé és el Senyor”. El nostre bé, el que ens manté en pau, i il·lusionats, sols és el Senyor. No posem el nostre cor en res més. No posem sa nostra esperança en ningú més.

     *És ver que hem de posar ganes i esperar resultats positius en qualsevol cosa que fem o vivim: salut, feina, família, estudis, política, fins i tot l’Església. Però, sa salut un dia o un altre ens pot fallar; de sa família pot ser no rebrem el que inicialment esperàvem; en els estudis tantes vegades no trobam la raó de sa nostra felicitat; es polítics no sempre resulten ser servidors des benestar i de s’ètica d’un poble; i els membres de l’església, noltros, no sempre som testimonis del que diem o celebram.

     Reconeguem que sols el Senyor és el nostre bé. Hi ha qui, posant-se en mans de Déu, accepten amb molta pau la seva manca de salut, les seves dificultats econòmiques, les seves febleses familiars, el seu desengany davant el saber, la seva desil·lusió front la tasca política, la seva frustració davant membres de l’església.

     Visitem malalts, escoltem persones en dificultat, i ho comprovarem. Qui es posa en mans de Déu de ver, qui prega, qui confia amb ell, qui entra a l’Església per fer pregària, qui té a ca seva una imatge, un quadre, un signe religiós i es planta davant d’ell en hores de dificultat..., aquest troba pau.

     2ª. Ens ho ben remarca sant Lluc a s’evangeli: Estigueu alerta i pregau en tota ocasió per poder-vos mantenir sempre drets davant les dificultats. Preguem. Confiem en Déu el que vivim. Diguem-li que volem ser acompanyats per ell.

     3ª. I facem una opció en la nostra vida molt seriosa: Vulguem, com mos demana sant Pau, estimar-nos fins a vessar!

     Dues coses són importants per a qualsevol cristià. Les dues que se’ns recorda en aquest primer dia de l’any litúrgic perquè ens acompanyin cada dia: La pregària i l’amor.

     -No deixem de pregar, de confiar en Déu. De posar la nostra vida a les mans de Déu. Preguem a casa, convertim la Parròquia en casa de pregària. Entrem a la Parròquia senzillament a resar en quietud, a trobar pau acompanyats per Déu.

     -No deixem d’estimar. Noc caiguem en la temptació de mal empeltar el nostre cor amb frustracions, desil·lusions, venjances, mentides...

Preguem i estimem i viurem en pau, a pesar de tot

Homilia diumenge 21 de novembre 2021

Diumenge 34 de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (B)

Text de l'Evangeli (Jn 18,33-37): En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Homilia Crist Rei - 2021

     Tu ets Rei? Demana Pilat a Jesús, en nom i empès per a molts, des de la sospita molt mal intencionada d’alguns- que Jesús pretenia ser un rei polític que venia per alliberar de Roma el poble d’Ìsrael.

      I Jesús li respon, que sí, que ell és rei, però que el seu regne no té l’interès de dominar políticament un espai geogràfic i tot el que açò comporta. El seu regne té un altre origen i un altre interès.

      Ell com a rei, i segons el salm 62, té la intenció d’aconseguir que el món, la societat, els humans, ens mantinguem fidels, incommovibles a Déu. La intenció d’aquest regne és que l’evangeli ha de marcar el pas diari de jueus i no jueus. Aquesta és la seva única intenció. Les conseqüències, les rectificacions o intensificacions, les ha de treure cadascú segons el que viu, fa i pretén.

      I, seguint les pautes que ens marca el salm, aquesta intenció es manté des del principi, des de sempre. Des de que el món i els humans existim. Segons Jesús, el seu regne no té cap altra intenció que la d’anunciar les actituds de l’evangeli que ens recorda el Prefaci de la Missa d’avui: Regne etern, universal, regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. Aquesta és la seva intenció, cap altre.

      I aquí ens ve anunciada la tasca de qualsevol batiat, de qualsevol persona que, havent pactat amb Déu “ser-li un incondicional col·laborador”, es converteix amb catequista.

      Quina és la tasca d’un catequista, d’un batiat -i confirmat- qualsevol? Sa segona lectura ens diu: La tasca és aconseguir que tots siguem uns sacerdots, uns ministres, unes persones que ofereixen la seva vida a Déu. A un Déu que és l’alfa i l’omega de tot i de tots. A un Déu que és el principi, el present, i el final de tot. A un Déu que és, que era i que ha de venir.

       La missió del regne de Déu, ens remarca l’evangeli d’avui (Jn 18, 33b-37): És la de ser “testimoni de la veritat”. Hem nascut per a Déu i hem de viure conduïts per ell.

      Per açò avui, a les nostres pregàries, tindrem present especialment:

1. Al Papa Francesc i al Bisbe Francesc. Ells han de ser anunciadors de la veritat de l’evangeli amb la seva paraula i obres. Ells han de governar l’Església universal i diocesana amb les actituds pròpies de la veritat.

2. Tindrem present, també, tots els capellans, especialment els de la nostra diòcesi. Voltros, em tindreu present a mi personalment. Que no em cansi mai de ser fidel a Jesús en bé meu i vostre.

3. Tindrem present a les famílies, avis, pares i mares, padrins i padrines, perquè en les seves cases i famílies siguin catequistes dels seus fills i nets vivint valors humans i cristians, vivint la pregària, conversant incansables amb els fills i nets a fi d’entrenar-los a pensar, a reflexionar.

4. Tindrem present els catequistes i tota la comunitat cristiana (la de sant Esteve, especialment noltros), perquè siguem una ajuda eficaç a dur a terme la tasca que ha de viure cada família.

Homilia diumenge 14 de novembre 2021

Diumenge 33 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 13,24-32): En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. I llavors Ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que Ell és a prop, que ja és a les portes. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare».

HOMILIA

     Esteim quasi al final de l’any litúrgic. Diumenge proper, dia 21, celebrarem el Dia de Crist Rei, darrer diumenge d’aquest any, cicle B. I, com és lògic, l’accent de les lectures d’avui, ens acompanya a tenir present el final, el final del món, el final de la nostra vida.

Tenir present el nostre final, no ens ha d’intranquil·litzar. Ja ho sabem que tot el que neix mor. I com més anys tenim, més ho sabem. La mort no tan sols forma part de qui viu, sinó que, hi açò és el que hem de tenir present, ha d’orientar la nostra vida present constantment.

Si la nostra vida té un final, què és el que més importa tenir present d’ella? Què és el que ha de ser motiu de la nostra màxima atenció, i què és el que no mereix que ens pertorbi com a massa.

     El que ha de tenir sentit per noltros i ens hem de preocupar per cuidar-ho, és: Res ens ha de pertorbar tant que ens la faci perdre

    Observem, només què ens diuen les lectures d’avui, i què ens diu la nostra experiència diària.

     *Les lectures ens diuen:

     -La del profeta Daniel, primera lectura: Miquel, cap de la força del cel, vetlla pels fills de Déu i els salva de les seves contrarietats, desgràcies. Miquel recorda a tots els qui van conduint el poble de Déu pel bon camí, que la seva vida i la seva mort brillaran per sempre com estels.

    Així, què ens ha d’interessar, vivint? Dues coses:

     Reconèixer que Déu ens acompanya enmig de les nostres adversitats

   Reconèixer que entre noltros brillen com estels, els qui ens van conduint pel bon camí.

     -Segons la primera lectura, res més ens ha d’interessar “absolutament!”. Ni les adversitats, ni les contrarietats, ens han de fer perdre el gust del viure. Déu ens acompanya. Caminem pel bon camí. No perdem ni l’esperança ni la pau.

     -I la lectura de l’evangeli, sant Marc 13, 24-32, ens recorda: Pensau que el cel i la terra passaran, passarà també la nostra, però la Paraula de Déu no passarà.

     Passaran les nostres contrarietats i problemes. Passaran, s’acabaran, tantes coses que ens pertorben. Però sempre sentirem -si hi prestam atenció amb ganes- que Déu ens acompanya i que hem d’encertar el camí de la confiança amb ell.

     *I què ens diu la nostra experiència diària?

     Quan escoltam a algú que passa adversitats i té confiança en Déu, sentim paraules i vivim actituds que ens condueixen pel bon camí. Aquests dies he sentit:

     -Algú que ha perdut la seva dona, encara jove, i ha quedat tot sol, sense fills, m’ha dit: Sí, confii amb els meus familiars i amics. Però sobretot em sent acompanyat per la fe.

     -Algú a qui li han detectat càncer, i càncer en situació greu: Estic en mans de Déu i visc en pau.

     Tinguem present les paraules que hem escoltat just abans de proclamar l’evangeli i que pertanyen a l’evangeli de Lluc capíyol 21:

     “Estigueu alerta pregant en tota ocasió perquè us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’Home”.

Preguem, i mantinguem-nos drets: vigilant i sense perdre l’esperança.

Homilia diumenge 7 de novembre 2021

 Diumenge 32 (B) de durant l'any

    Text de l'Evangeli (Mc 12, 38-44): En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.

Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure». 

 

 

HOMILIA

 

 

     Perdre una parella que estimes sempre és una desgràcia molt gran. Quan la mort ens pren la persona amb qui hem compartir la vida, sentim que el nostre cor es queixa. Fa unes dècades, i actualment encara en no poques parts del món, aquesta pèrdua no era solament una pèrdua d’una relació viscuda amb amor i satisfacció; també abocava a la pobresa extrema. 

 

      En aquell temps entre noltros, i avui encara arreu a d’altres parts, i en aquell temps a Israel, quedar-se viuda implicava entrar a viure una pobresa, una precarietat absoluta. Sense els ingressos que aportava l’espòs, la família havia de viure, ha de viure, avui encara, de com pugui. 

 

      La Bíblia avui, a la primera lectura -1. Llibre dels reis 17,10-16- ens recorda les penúries de qui havia perdut el seu pare i el seu espòs i es quedava sense fills. I presenta un Déu que, en aquestes circumstàncies sobretot, acompanya donant esperança. Una viuda de Sarepta comparteix tot el que té a –un poc d’aigua i un poc de pa- amb el profeta Elies. 

 

      En el cor de la viuda li queden arrelades les paraules del profeta: No tenguis por! Si comparteixes el que tens -ho diu Déu- no és buidarà el pot de farina ni es buidarà l’oli de la teva gerra. 

 

      L’evangeli també avui ens demana que no vulguem acaparar, posseir i deixa al marge als altres. I posa per exemple a qui es creu mestre de la Llei, superior a la gent del poble, i que va passejant d’un lloc a un altre, acaparant els primers llocs per tot arreu i esperant que la gent el saludi i aplaudesqui, i accentua, amb una frase molt forta,: “I açò ho fa devorant els béns de les viudes” (dels pobres).

 

      Per açò, si la primera lectura lloa la viuda de Sarepta que comparteix el poc que té amb Elies, l’evangeli es fixa en aquella persona pobra que, arribant a la sinagoga, hi deixa dues monedes de les més petites. Monedes que necessita fins i tot per a viure ella. 

 

      En el fons, les lectures d’avui, ens diuen que hem de ser generosos. Ens diuen que imitant la generositat de les dues vídues sapiguem compartir el que tenim. 

 

      El que tenim un dia o un altre caducarà, ho deixarem tot. El que no caducarà, ho creiem els qui tenim fe en la resurrecció, és l’amor i les conseqüències de l’amor: el compartir, la generositat, l’acompanyar... 

 

      Com i quan vivim la nostra fe en la resurrecció? La vivim quan no ens aferram al que és caduc i ens abocam a estimar-nos, a mirar-nos amb bons ulls, a dir les coses bones dels uns i dels altres, a ajudar a qui manco té: no sols doblers, que també. Però també acompanyar a qui no té massa família, massa amics, massa salut, massa humor, massa visió positiva de la vida, dels altres, del que ens toca a viure cada dia.

Homilia diumenge 31 d'octubre 2021

Diumenge 31 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 12,28-34): En aquell temps, un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».

Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que Ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'Ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

HOMILIA

     La carta als hebreus ho diu molt clar: A l’únic sacerdot al qual hem de fixar la nostra mirada i atenció és Jesucrist. Ell és el sacerdot referent. Ell és l’únic que salva a qui s’hi apropa. Ell és l’únic sacerdot que és com és: sant, innocent, sense taca... Ell no necessita com ho necessitam els altres sacerdots, que estem plens de febleses, oferir víctimes pels seus pecats.

      Els capellans som referencials tant en quant assenyalam i representam Jesucrist, no a noltros mateixos. Jo avui us deman, per noltros: comprensió i perdó. Estem carregats de febleses com tots, ni més ni manco.

      “No fixeu els ulls en ningú més que ell!”, cantam alguna vegda. Aquest cant i el seu contingut ens ha d’arribar al cor. Si! No fixem els ulls en ningú més que ell!

      I el que ell ens diu, i avui ho veiem tant en la lectura de l’evangeli de sant Marc cap. 12, i retractar al llibre del Deuteronomi cap 6, primera lectura, és:

1.      Reverencia el Senyor. Estima’l amb tot el teu cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. La nostra atenció a Déu ha de ser total i constant. No pot ser de tant en tant o segons quan.
2.      Compleix durant tota la via els seus manaments, tant tu, com els teus fills, com els fills dels teus fills. Aquí hi ha una doble observació: Compleix els seus manaments tu, però també els teus fills i els teus néts. La responsabilitat dels pares i dels avis és molt gran. Déu no vol sols persones individuals atentes a Déu, reclama també famílies atentes a Déu. La catequesi parroquial perquè sigui efectiva s’ha de poder recolzar sobre la catequesi familiar. Allà on no hi ha catequesi familiar, difícilment hi haurà atenció a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces en les persones concretes.
3.       Qui compleix els manaments, qui viu atent a Déu, diu el Deuteronomi: viurà anys, serà un poble feliç.

      I ja sabem que els manaments de Déu, i convé sentir-ho una i altra vegada perquè hi posem ganes en complir-ho, és resumeixen en “estimar!”

    Jesús va dir a un mestre de la Llei, a un catedràtic de dret civil i de dret canònic: No hi ha cap altre manament, no hi ha cap altra llei més gran que aquesta: Estima!

      Estimar costa. Qui vol estimar, qui vol escoltar Déu, hi ha de posar atenció i voluntat.

     Qui n’hi posa i arriba a estimar més i més, encara que sigui just un poc més, arriba a ser feliç.

No cerquem la nostra felicitat en cap altra cosa. És feliç qui estima. Qui no estima viu carregat de febleses que l’impedeixen ser feliç.