Homilia diumenge 15 setemb re 2019

Diumenge XXIV (C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 15,1-32): En aquell temps, els publicans i els altres pecadors

s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».

I digué encara: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».

HOMILIA 

      L’evangelista Lluc amb les tres paràboles que avui ens regala ens fa present com és Déu. Déu és misericordiós. Com diu el salm: “Déu és lent amb el càstig i gran en l’amor”. Lluc, presentant constantment a un Déu que és misericordiós, rep el nom de “l’evangelista de la misericòrdia”.

Cada diumenge mos trobam els cristians per a celebrar junts la misericòrdia i la bondat de Déu. Què difícil és estimar a qui sents que no t’estima. I quina força reps de Déu quan ell es torna per jo el referent essencial i únic d’estimar sempre i a pesar de tot. 

      És per açò que ens convé a tots, just entram a qualsevol església, mirar la creu i dir des del fons del nostre cor: “Senyor que aprengui sempre a estimar com Vós estimau”. 

      L’amor de Déu és un amor tan gran que és difícil posar-lo en pràctica perquè és el de Déu, amor infinit, amor total, amor sense fissures. Un amor que sempre cerca el que està perdut, que sempre espera amb ganes fins i tot el fill que ens ha deixat, que ha dilapidat els béns familiars i que ha deixat a ras de terra el nom i la fama familiar. 

 

      1.Per intentar entendre i aconseguir que sempre hem de mirar als altres amb amor i hem de cercar fer-nos propers és suficient, com fa avui sant Pau, ser conscients que també noltros agraïm el perdó que ens regalen els altres. Què diu st. Pau, per exemple? Escrivint al seu amic Timoteu, i quasi bé considerat per ell fill seu, li diu: “Agraeesc a Déu que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi perquè no sabia què feia”. 

      St. Pau està content perquè no tan sols se sent perdonat per Déu. Sinó també perquè Déu li ha confiat fins i tot un servei: anunciar el seu evangeli i engendrar noves comunitats tot despertant la fe entre els no jueus. 

      2. Per intentar entendre i aconseguir que sempre hem d’estimar als altres, la litúrgia d’avui també ens recorda un fragment del llibre de l’Èxode on Déu perdona al poble d’Israel que constantment es desvia del seu camí adorant déus que fabriquen, que creen ells mateixos. 

      3. Per intentar entendre i aconseguir que sempre hem d’estimar als altres, l’evangeli de Lluc, com hem vist al principi, mos recorda que: 

1. Jesús acull als pecadors i menja amb ells
2. Un Pastor que estima a les seves ovelles, a totes les cuida i cerca amb atenció especial la que s’ha perdut.
3. Un pare de família és capaç de veure d’enfora el fill que ha actuat amb ell fatalment, i es posa a córrer per abraçar-lo.

      Estimar no és fàcil no. Cada dia, segur, podem demanar perdó per alguna mirada, algun gest, per alguna paraula que necessitam que se’ns perdoni. 

      L’amor i el perdó són tan importants en la vida de qui desitja ser cristià de ver, que durant l’Eucaristia demanem perdó cosntantment: 

1. El demanam just a l’inici amb l’acte penitencial
2. El demanem quan resam el Pare nostre
3. El demanem abans d’anar a combregat: “Senyor, jo no som digne...”

      Tots aquests moments expressen que per Jesús i per la vida de qualsevol persona, l’amor i el perdó han de ser experiències diàries viscudes amb ple coneixement i voluntat.

Homilia diumenge 08 setembre 2019

Diumenge XXIII (C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 14,25-33): En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: «Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.

»¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell dient: ‘Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar’.

»O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.

»Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu». 

 HOMILIA

      Un proverbi africà diu que l’autèntic savi és aquell que és capaç d’unir l’arada amb una estrella. Què vol dir açò? Vol dir que és savi, té saviesa personal, aquell que viu i usa la fatiga de cada dia sense perdre els seus ideals. 

      Jesús ens presenta avui l’estrella que ens regalarà la saviesa que uns i altres cercam per camins diferents. Vols venir en mi? Vols ser deixeble meu? Vols adquirir i viure la saviesa que atorga la meva Paraula? 

      Avui alguns cerquen la saviesa del viure en la tranquil·litat, en la serenor... Uns altres la cerquen en els estudis, en la universitat, en el saber, ... Uns altres la cerquen en trobar un treball amb un sou més o manco digne i viure la vida amb tranquil·litat econòmica, ... 

      La litúrgia d’avui ens diu que l’estrella que ens dóna viure ideals positius per un mateix i per als altres, l’estrella que ens fa viure feliç a pesar de tot, és Déu. És la seva Paraula i el seu ésser revelat en Jesucrist. En el fons, és el que anam accentuant aquests dies escoltant la Paraula de Déu: L’estrella a seguir és la creu, és l’amor, és el compromís a favor dels altres, és el viure per als altres. 

      Viure per als altres no és fàcil. No és fàcil viure per als altres davant tanta manipulació i pressió que pretén imposar-nos un altre tipus d’estrella a seguir: els meus interessos, la meva comoditat, la meva tranquil·litat, el meu plaer personal, la meva satisfacció, ... 

      Davant tanta manipulació i pressió que pretén certament imposar-nos un altre tipus d’estrella, convé, almanco cada diumenge, participar activament, directament de l’escola de la Paraula de Déu. Participar activa i directament d’aquesta escola cada diumenge és decisiu per a tots els cristians. Durant tota la setmana, fins i tot cada dia, ens envaeixen tot tipus de veus, paraules i informacions. Cada diumenge, almanco, ens convé aturar-nos i escoltar la Paraula que ens recorda l’autèntic camí per adquirir Saviesa: l’interès de cercar i posar en pràctica el bé comú; la tranquil·litat interior que vivim quan per fer companyia, per escoltar, per atendre a algú, descobrim com la seva cara de dolor es transforma amb un somriure, quan la seva preocupació de cor no l’impedeix seguir avant, quan la seva fam i set és satisfeta, quan la seva marginació és suprimida, ... Segur que tots en tenim experiència. 

      Sí, ens convé aturar-nos cada diumenge per aconseguir no fer cas de la lluentor de les falses estrelles i seguir la llum de l’estrella que ens assenyala el camí de la saviesa: viure per als altres! L’estrella és la resurrecció que descobrim en la creu de Crist. L’arada és el servei, l’atenció als altres. 

      Les paràboles que hem sentit avui: La de qui vol si vol construir una torre en saviesa ha de calcular les despeses, o la del rei que si no pot obtenir el que desitja amb saviesa ha de cercar la pau, ens criden a ser realistes. Val més confiar en Déu que en les falses promeses. 

      Eduquem-nos i eduquem per a viure atents als altres. Retinguem aquesta experiència del Papa Francesc: “Mai provoquis llàgrimes (cercant el teu interès) a qui t’ha regalat els millors dels seus somriure” (la parella, els fills, un amic, el servei de tota la societat, el

Homilia diumenge 01 setembre 2019

Diumenge XXII (C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 14,1.7-14): Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels

principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!». 

HOMILIA 

      Diumenge passat recordàvem alguns aspectes fonamentals des “diumenge”: sa nostra trobada comunitària, s’escolta de la Paraula de Déu, es compartir la taula. Avui en tenim present un altre: Es diumenge mos convidar a ensumar la joia de l’eternitat que esperam viure, un dia, amb Déu. És un preàmbul de la vida sense fi. És presència avançada de la vida eterna i de la felicitat del món i del temps futur.

      Gràcies a Jesucrist, home i Déu, creiem i vivim, cada diumenge, que la distància entre humanitat i divinitat és superada definitivament. Juntament amb els difunts d’avui, un dia també noltros entrarem en contacte amb els àngels i Déu. El prefaci VI ens diu: El diumenge és penyora de vida futura, de goig etern amb Déu.

      Però aquest camí de goig etern amb Déu ens el marca la virtut de la humilitat que veiem del tot present en Jesucrist, Fill de Déu. El veiem present en el Déu encarnat i crucificat.

      És per açò que la creu ha de presidir totes les nostres esglésies i l’Eucaristia. La creu és el signe més eloqüent de la humilitat i de la gratuïtat de Déu. El Fill Etern del Pare pren el lloc de l’últim per passar mitjançant la mort en creu a ser el primer. El primer que uneix la humanitat en la divinitat. Ser diví és ser humil. Ser important és ser servidor. Ser el primer és ser el darrer.

      Qui són els qui, imitant a Jesucrist, uneixen la seva humanitat amb la divinitat de Déu? Els qui s’entreguen als demés, els qui es fan humils i servidors.

      Quants d’exemples podríem posar! Molts, moltíssims. Durant la història humana passada i la que es va fent en el dia d’avui, no són poques les persones que viuen pels altres.

      -Em va emocionar xerrant s’altre dia amb un jove que em deia: no sé quina serà la meva professió, encara. Però sent que la meva vocació em crida a ser altruista. Què interessant és que avui un jove, en aquesta societat nostra tan competitiva, senti que és cridat a ser altruista: a pensar més amb els altres que amb ell mateix.

      -Em va també emocionar anar a santa Rita i contemplar tantes cares de persones marcades pel pas dels anys que després d’anys i anys de servei a sa família, als fills, a la societat. I més sentir d’alguna d’elles: A hores d’ara no esper res i ho esper tot. Esper a Déu que em vengui a cercar. Quan una vida s’ha gastat a favor dels altres, la humanitat que s’ha fet humil i servidora espera el tast de la divinitat, espera fer-se amb Déu i viure amb ell per sempre i totalment. 

      Entenguem perquè en els nostres temples no pot mancar mai una creu. I què bé si entenem que a les nostres cases tampoc. Molts avui han suprimit la creu de les seves cases. Troben que és un signe que no és digne de ser exposat i contemplat constantment. I en canvi, la creu, signe com és del servei i del patiment de tants i tantes, el tindríem que tenir present no sols a les esglésies, també a les nostres cases i que bé portat-lo també penjat al coll. 

      Avui és un dia apropiat per invitar-nos a tots a mirar la creu. Mirar-la i tenir present alguna persona que viu a favor dels altres i algun altre que en aquestes hores pateix, es sent feble i reclama l’ajud dels altres, de Déu sobretot. 

      Entenguem avui que el camí que Déu ens demana recórrer és el camí e la humilitat, de fer-nos i de viure per als demés. 

      Ajudem avui a fer entendre als més joves la importància del rol dels pares, dels qui es comprometran en aquestes hores d’inici de curs: a ajudar en alguna tasca a la parròquia, a l’escola, als altres.