Homilia diumenge 25 octubre 2020

 

Diumenge XXX (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 22,34-40): En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «‘Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament’. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos. 

HOMILIA 

     Sempre hi ha persones que per posar a d’altres entre espasa i paret fan preguntes amb mala intenció. Avui, a l’evangeli, és un fariseu que per posar a prova a Jesús li demana: “Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?. I Jesús li respon: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima als altres com a tu mateix”. 

 

      Jesús no carrega amb normes i lleis complicades, el que demana per damunt de tot allò altre és que estimem. Estimem Déu i els altres. Estimem tal com Déu mateix ens estima. Estimar ha de ser sempre la nostra meta i el motiu del nostre examen de consciència diari. I és que per estimar tal com Déu ens estima es necessita atenció, ganes, reflexió, canvi. Déu, amb Jesucrist, ens estima fins a l’extrem. Aquest amor que mos demana Jesús no és fàcil de posar-lo en pràctica, però és un estil d’estimar que hem de procurar conquerir. 

 

Com aconseguir-ho?: 

 

    *La primera lectura, la del Llibre de l’Èxode, ens posa exemples. Si vols estimar tal com Jesús demana: 

 

- No maltractem als immigrants, que també noltros hem immigrat i immigram a altres països per causes diverses.

- No maltractem viudes, orfes, persones que viuen entremig de dificultats concretes. Siguem persones que acompanyem qui viu amb més dificultat. 

 

     *I l’encíclica “Fratelli tutti” del Papa Francesc, també ens diu entre moltes altres coses: 

 

-Somiem amb una humanitat única com a caminants d’una mateixa història. Estimem amb aquell estil que uneix. Uneix els membres d’una mateixa família, d’una mateixa parròquia, d’un mateix entorn. 

 

-Estimem amb aquell to i so que fa possible que els qui hi ha al nostre costat es sentin que els necessitam, que els valoram. 

 

-Estimem d’una manera tal que ningú es cregui que té privilegis sobre els altres. Tots som iguals en dignitat. 

 

      Jesús només ens diu que, segons Déu, sols hi ha un sol manament. I aquest és: Estimar, estimar. 

 

      Preguem i demanem a Déu que siguem capaços de viure estimant cada dia més a tothom i entre ells, els més febles, els qui viuen discapacitats especials, les persones grans, els qui neixen, els qui no tenen casa...

Homilia diumenge 18 octubre 2020

 

Diumenge XXIX (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 22,15-21): En aquell temps, els fariseus van planejar la manera de
sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?». Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: «Per què em poseu a prova, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Li responen: «Del Cèsar». Jesús els diu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu».

HOMILIA

      

Ja sabem que el diumenge tercer d’octubre està dedicat al Domund, a prendre consciència que hem de propagar la fe.

     Avui en dia, tenint present l’entorn que vivim (desconeixement de Déu, indiferència entorn de qüestions religioses, rutinarietat de la fe...), mos convé remarcar que el Dia del Domund no és tan sols per “recollir euros a favor de les missions i dels missioners i missioneres”, que també, sinó per a prendre consciència que tots avui hem de ser missioners i missioners a ca nostra, al carrer, al lloc de treball, allà on es desenrotlla la nostra vida diària. Avui l’Església i les lectures ens recorden que tots hem de ser el que som gràcies al nostre baptisme: evangelitzadors!

Essent com som evangelitzadors:

     -Mos hem de preocupar certament pels nostres germans que viuen la fe a d’altres lloc del món. Hem de tenir consciència que som una comunitat, una parròquia, oberta a totes les altres comunitats o parròquies del món.

     -Que hem d’agrair a tants cristians i cristianes (preveres, diaques, religiosos i religioses, catequistes, caps dels diferents grups parroquials...) que col·laboren directe i activament a l’evangelització dels qui no saben res de Déu, dels qui estan interessats per conèixer-lo, i perquè les estructures socials i polítiques tenguin present els valors que Jesús ens aporta a l’evangeli.

     El lema que el Domund d’aquest any mos proposa és la resposta que va donar el profeta Isaïes quan, estant en el temple, sent que el Senyor li diu: “Qui enviaré?”. I ell respon: “Aquí em teniu: envieu-m’hi” (Is 6,8). Un lema, una resposta que mos motiva a dir el mateix: “Envieu-m’hi, hi estic dispost”. Estic dispost a què? Què he de fer?

     La Primera carta de st. Pau als cristians de Tessalònica mos posa avui l’exemple d’un grup evangelitzador, un grup missioner, format per Pau, Silvà i Timoteu que actua enmig d’una comunitat encara tendre en la fe, la comunitat de Tessalònica. Com evangelitza aquest grup, què fa, què diu?:

     -Agraeix als cristians de Tessalònica el seu esperit missioner: “La vostra fe treballa per propagar-se”. Agraeix als pares, als catequistes... agraeix a molts el seu esperit evangelitzador. La lectura de la Bíblia a ca seva, la pregària que viuen, els valors cristians que transmeten...

     -Els agreix la seva capacitat de posar-se al servei dels altres. La vostra caritat, la vostra capacitat d’estimar no es cansa de fer el bé, els diu. Segur que els agreix la seva visita als malalts, la seva atenció als pobres, l’escolta que viuen, la formació que ofereixen...

     -I els agreeix la seva fortalesa en els problemes i dificultats gràcies a l’esperança que posen en Jesucrist. Problemes i dificultats familiars, culturals, polítiques...

     Col·laborem econòmicament a favor dels missioners i missioneres que evangelitzen amb el seu testimoni arreu del món, i prenguem també consciència de la nostra responsabilitat d’evangelitzar. Siguem valents. Que l’esperança ens acompanyi.

Homilia diumenge 11 octubre 2020

Diumenge XXVIII (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 22,1-14): En aquell temps, Jesús proposà aquesta paràbola als

grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’.

»Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.

»Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.

»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».

HOMILIA

    Viure és estar pendent de moltes coses, de coses que ens pertanyen personalment i de coses que pertanyen als altres. Ens importa la nostra salut i la salut dels qui més estimam i coneixem. Ens importa la família, el que duem entre mans... Ens importa les persones que coneixem i tenen problemes, les persones que no tenen feina i diàriament, per una de les seves necessitats, obren la porta de la Parròquia...

     Viure és estar pendent de la nostra persona i de moltes altres persones i coses. Però també és cert, i mai no ho hem d’oblidar, que hem de prestar atenció i regalar-hi temps, a la festa, a la relació festiva, a trobar-nos per a celebrar junts alguna cosa. No som família, no som poble, no som comunitat cristiana si no vivim i organitzam celebracions.

     Com a comunitat cristiana vivim celebracions constantment: batejos, primeres comunions, confirmacions,... Ahir vam celebrar l’ordenació sacerdotal de Jean Marie, i personalment vaig poder participar ben activament d’una celebració de matrimoni, la d’en Miquel i de na Magda, ... Fins i tot, i no poques vegades, celebram la vida amb motiu d’una persona difunta. Com a comunitat cristiana, i mos ho recorda el Concili Vaticà II, sempre estem pendents i compartim les alegries i les angoixes que ens pertanyen personalment o en grup.

     Aquest diumenge 28 del temps ordinari, ens insisteix que tots estem convidats a participar d’una festa, a formar part d’una taula universal que celebra la invitació que en ella Déu ens ha fet a tots.

     -El profeta Isaïes parla del futur que ens espera. El Senyor, ens diu, ens prepara per a tots els pobles un convit de plats i vins gustos. Convit que aconseguirà fer desaparèixer el vel de dol que cobreix tots els pobles. El Senyor eixugarà les llàgrimes que hi ha arreu del món. Açò és el que vol Déu. Per què no s’aconsegueix, encara?

     -En la paràbola de l’Evangeli (Mt 22,1-14) i mitjançant una festa de noces, se’ns recorda de nou que tots som convidats a participar del Regne de Déu. I diu, amb angoixa, el banquet, la festa està a punt, però molts declinen de participar-hi: alguns amb males formes i altres a base d’excuses.

     El que és cert del tot, és que Déu ens crida a tots a compartir taula, a compartir comunió fraternal -Fratelli tutti, ens diu el Papa. Per què serà que molts es decanten, treuen excuses i fins i tot maten a qui ens recorda aquesta convidada de Déu a viure “units”? Per què serà? Per què hi ha gent que s’oposa a que hi hagi festa universal, una taula compartida a favor de tothom? Per què interessos egoistes fan tornar sords a alguns a aquest crit de festa universal?

     Els qui hem acceptat la convidada portem el vestit de festa. No vulguem formar part de la taula sense voler-la compartir amb tothom. No excloguem a ningú. Col·laborem en aqueta missió d’aconseguir que hi hagi festa en la taula de casa, en la taula de la Parròquia i de l’Església, en la taula universal.

     Tots som cridats a fer festa. No siguem mai ocasió que hi hagi gent exclosa de la festa.

Homilia diumenge 04 octubre 2020

 

Diumenge XXVII (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 21,33-43): En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: ‘Al meu fill, el respectaran’.

»Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: ‘Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!’. L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps». Jesús els diu: «¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

HOMILIA

Avui, la litúrgia ens recorda que la vinya, el món, l’univers, la societat, la humanitat, tot és de Déu. I Déu, i des del Gènesi, ens ho ha posat tot a les nostres mans perquè ho cuidem i estimem. Déu ens fa els seus col·laboradors.

. Però aquesta confiança de Déu de cap als humans és veu frustrada La paràbola de la vinya parla que en tost de fer del món una casa comú, no pocs desoeixen aquest desig de Déu i es volen apoderar de tot. I per aconseguir-ho, maten, marginen, descarten a tots aquells que s’hi oposen: bones persones i profetes de tots els temps, fins i tot el Fill, l’enviat per Déu mateix, Jesús. El sentit de propietat exclou i elimina. “Veniu”, diuen, “els matarem i així ens farem amb l’herència que des del principi pertany a tots”.

La pregunta que fa Isaïes en el seu cant de l’enamorat de la vinya, que és Déu, denota la seva angoixa, el seu malestar: Què podia fer per ella que no hagi fet? Per què em dóna raïm agre quan jo n’esperava de bo? N’esperava justícia, però sols veig injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.

Aquesta angoixa de part de Déu recorre tota la Bíblia. Recorre el llibre d’Isaïes, com veiem. També el llibre del salms. Avui el salm 79 també expressa: Com és que heu fet malbé la vinya, per què l’heu devastada, derrocada? Per què hi pasturen com animals salvatges? I l’evangeli d’avui (Mt 21), amb forma de paràbola, també mos fa aquesta pregunta: “Quan torni l’amor de la vinya, que farà amb aquests vinyaters?

Tot i així, la Paraula de Déu ens indica que Déu mai torna rera, que mai deixa de confiar. St. Pau ens recorda: “No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària, així la pau de Déu guardarà els vostres cors i els vostres pensaments”. I ens ofereix un camí a seguir: “Germans, interessau-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. Practicau el que us ha estat transmès i el Déu de la pau serà amb vosaltres”.

La Paraula de Déu, toca de peus en terra. Així com mos diu que moltes de les nostres relacions no són ajustades a la voluntat de Déu i que hi ha moltes persones que pateixen a causa de qui vol tenir poder sobretot, també ens diu que no desconfiem de Déu ni de la bondat de les persones. Preguem amb tota ocasió.

Ara pregarem tots junts. Demanem que no deixem mai de ser fidels a Déu; demanem que l’Església, amb el Papa, el Bisbe, amb tot el Poble de Déu ens interessem per tot allò que és veritable, just i amable; demanem a Déu pels qui més pateixen a causa del poder que uns altres volen exercir sobre la naturalesa, sobre els diversos països, sobre les famílies, consciències i persones.