Homilia dilluns 31 desembre 2018 "Jornada per la Pau"


Jornada de la Pau - 2018 

Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
      Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
      Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Homilia, Jornada de la Pau - 2018 

Quan en aquest final i principi d’any celebram la Jornada Mundial, la 52, a favor de la Pau, crec que és una necessitat tenir present el missatge d’enguany del Papa Francesc amb els seus set consells. Missatge en plena correspondència amb la primera lectura d’avui que diu: “Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. I amb la segona, la de st. Pau als gàlates: “Tenguis present –diu st. Pau- que no ets esclau, sinó fill!”. Tenir present avui, quan obrim sa porta a un any nou, el cor de la Bíblia des del cor del Papa, ens educa evangèlicament.
     La paraula del Papa viscuda en ell en cada un dels seus gests i testimonis: 

     1.En primer lloc i recordant la cita de Lluc, 10, 5-6, mos diu: “Pau en aquesta casa!”. I aclareix: “Que hi hagi pau en cada família, en cada comunitat, en cada país, sobretot en cada persona”. Avui, tots som convidats pel Papa, parlant de la pau i abans de res, a revisar-nos sobre si som portadors o no de pau en el nostre més immediat entorn. I el més immediat entorn que vivim és el nostre interior. A partir del que mos diu el cor de la Bíblia i el cor del Papa, queda clar que sols serem transmissors de pau si som capaços de viure en pau cadascú amb ell mateix. El Papa mos ofereix molta feina a fer durant aquest any nou que estem a punt de començar. La primera pau que hem d’intentar aconseguir és la nostra personal. 

     2.En segon lloc, el Papa, reconeixent que a tots mos pertany millorar la vida de la nostra societat, aclara que la política és un vehicle fonamental per a construir bons ciutadans. La construcció d’una bona ciutadania implica als responsables de la política global, és clar, però sobretot implica –que és la base de tot- als pares, als educadors, als responsables de les comunitats cristianes, als capellans que som aquí, a tots d’una manera o d’una altra. Uns i altres hem d’estimar i respectar la vida que neix i la vida que creix i madura. Uns i altres hem de procurar no sols fer bé, sinó fer el bé millor! Tots, tu i jo, hem de valorar la dignitat que mereixen no sols els nostres familiars i amics –cosa més fàcil, però no sempre fàcil-, també aquells que no pensen ni actuen com noltros, també aquells que no mos cauen bé cordialment. El respecte de cap els altres sense excepcions s’ha de convertir en un deure nostre molt exigent

      3.En tercer lloc, el Papa mos recorda les «benaurances que hem de viure com a responsables polítics que som tots del bé comú. I mos ho recorda a partir de les Benaurances proposades pel cardenal vietnamita François-Xavier Nguyễn Vãn Thuận, mort l’any 2002. Benaurances que s’expressen així: “Feliç qui té una alta consideració i una profunda consciència del seu paper. Feliç qui irradia credibilitat. Feliç qui treballa pel bé comú i no pel seu propi interès. Feliç qui es manté fidelment coherent. Feliç qui treballa per la unitat. Feliç qui està compromès en dur a terme un canvi radical. Feliç qui sap escoltar. Feliç, finalment, qui no té por”. Imaginem per un moment què passaria si de ver tots mos proposéssim construir un món a l’estil d’aquestes benaurances. El conviure, des de la diversitat, seria –ha de ser!- una riquesa possible en bé de tots. 

      4. En quart lloc, el Papa Francesc assenyala amb dol els vicis que vivim i que fan malbé el nostre conviure en pau. I enumera: “la corrupció, el mal ús de l’autoritat, el racisme, l’explotació dels recursos naturals, la desconsideració dels qui se senten obligats a emigrar, ...”. En el fons, mos demana coratge per a ser conscients que quan no tenim raó a vegades perdem autoritat i exercim el poder en sa parella, en sa família, en sa Parròquia, en ses relacions, allà on vivim es nostre dia a dia. El Papa, en el fons, mos demana valentia perquè entenguem que cada persona autoritària i corrupte ha crescut en una família i en un ambient concret i, per açò, la corrupció que aplicam als demés possiblement ens acompanya personalment i familiarment. Arran de les paraules del Papa, crec que som els pares, els educadors, els capellans que hem de ser els primers en demanar perdó per no implicar-nos prou en reconduir bé tantes incapacitats que vivim directa i indirectament.

      5. En el quint lloc del seu missatge, comenta el Papa que la bona política –la social, la familiar, la cultural, ...- promou la participació dels joves i la confiança en s’altre. La bona política, afirma clar i llampant, dóna lloc al diàleg, allarga sa mà als altres, necessita de tothom. També el Papa en aquesta ocasió accentua que els qui exerceixen càrrecs polítiques i dialoguen, i allarguen sa mà als altres, han estat membres d’una família on el diàleg entre tots -espòs i esposa, pares i fills, veïns i veïnes- ha estat normal, natural, possible... I és que... és difícil que dialogui des d’un càrrec o des d’un altre, qui no ho ha après a fer, qui no ho ha viscut a ca seua.

      6. En sisè lloc, el Papa Francesc proclama un “no” decidit a la guerra i a l’estratègia de la por. I aquest “no a la guerra” li surt del cor tot tenint present la desfeta aconseguida entre pobles i persones a causa de la primera guerra mundial ara fa cent anys. Les armes, el terror, dirà, són contraris a la moral i a la recerca de la concòrdia. I diu convençut: “Ningú té dret a privar l’esperança als pobres. Pobres com tants fillets i filletes que la guerra els converteix en soldats”. Llegint i rellegint el missatge del Papa, veig clarament que desitja que a tots se’ns desperti la responsabilitat a favor de la pau. Si no volem guerres, que hi hagi pau a les nostres famílies. Si desitjam la pau, visquem-la en totes i en cadascuna de les nostres relacions diàries. En definitiva, no critiquem les tensions que vivim a nivell social i polític si noltros mateixos som causa de tensió a ca nostra o en el nostre entorn més immediat. 

      7. I el Papa, en el seu punt final, el set, mos regala un gran projecte de pau tenint present els setanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans i recordant el Papa sant Joan XXIII. “La vivència del nostres drets –diu- exigeix l’assumpció en primer lloc dels nostres deures”. I és ara, al final del seu missatge, quan manifesta el que hi ha constantment en el seu rerefons. “La pau és una conversió de cor i d’ánima”, Conversió que exigeix: “La pau amb noltros mateixos. La pau amb qui és familiar, amic, estranger,... La pau amb qui pateix, la pau amb el pobre... La pau amb la creació”. 

      I el Papa acaba el seu missatge proposant-nos Maria, Reina de la pau. Ella és, mos diu: “el model que dispersa els homes de cor altiu, que derroca els poderosos del soli, i que exalça els humils”

     Germanes i germans, si els pastors van glorificar Déu havent viscut el testimoni de Josep i de Maria, siguem noltros també testimonis de pau si volem que el món avui glorifiqui Déu. Que hi hagi pau al nostre interior, que hi hagi pau a les nostres famílies. Que la pau que visquem entre tots sigui la millor lloança a Déu. Que la pau sigui el nostre testimoni més fidel. La nostra carta de credibilitat!



Homilia diumenge 30 desembre 2018 "Sagrada Familia"




Diumenge 30 desembre 2018 


Text de l'Evangeli (Lc 2,41-52): Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo.
      Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?». Però ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. 


Homilia de Sant Esteve 26 desembre 2018


Dia litúrgic: 26 de Desembre: Sant Esteve, protomàrtir 


Text de l'Evangeli (Mt 10,17-22): En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».

HOMILIA DE MOSSEN VIDAL
 
   
  Aquests dies de Nadal proliferen per la xarxa un gran nombre de missatges que pretenen moure’ns alguna cosa per dins. Segurament tots hem rebut o enviat vídeos o altres elaboracions amb algun tipus de contingut que –amb més o menys encert– volen expressar bons desigs, i remoure sentiments. I en el fons, la litúrgia no és indiferent a aquest fenomen.      
     La diferència és que ho ve fent des de fa segles, quan l’endemà mateix de la celebració del Nadal, mentre encara ressona amb força el seu missatge d’amor i de pau, ens presenta l’exemple de St. Esteve, el primer màrtir. I és que el fet de recordar que des del primer moment hi hagués cristians disposats a donar testimoni fins a la mort, no vol ser un impacte que tiri per terra la màgia del Nadal, sinó una oportunitat per aprofundir en la força d’aquest missatge tan poderós que Jesús ens ha dut.
     En primer lloc, hauríem de dir que el Nadal no és un simple aniversari d’uns fets extraordinaris. Nadal ens recorda que Déu té un amor tan gran per nosaltres, que ens va donar el millor que tenia: el seu Fill. Ho va fer una vegada de manera real en la història; però ho va fer de tal manera que encara avui, tots nosaltres podem continuar acollint-lo cada dia, sigui quina sigui la nostra realitat i el nostre context. I hauríem de dir també que el missatge del Nadal no és un simple missatge: és la pròpia paraula de Déu que ha d’habitar a dins de cada un de nosaltres. És allò que Déu vol inscriure en el nostre cor, perquè ens condueixi tota la vida pels seus camins. Podríem dir que és «El Missatge», amb majúscula.     
     Per això dèiem que Nadal no és només el record d’uns esdeveniments, ni un missatge ensucrat dirigit només als sentiments; Nadal és una actitud que hem de tenir tots els dies de l’any, perquè és cada dia que Jesús ha de néixer dins nostre. És cada dia que hem de deixar que aquesta paraula que ens ha estat donada actuï en nosaltres, i ens faci portadors als altres del seu amor i la seva pau. I és cada dia que hauríem de viure estimant, perdonant, sent misericordiosos, ajudant, estant atents als altres,especialment als més febles, i en definitiva sent allò que Déu vol per nosaltres.
     St. Esteve va ser una d’aquestes persones que va acollir amb autenticitat el missatge de Jesús. Era diaca, és a dir, un servidor de la comunitat també com Jesús, que va donar la seva vida per als altres amb el seu servei. I la paraula de Déu havia calat tan a fons en ell, que ni davant de l’amenaça de la mort va baixar la intensitat del seu discurs, sinó que va morir perdonant aquells qui no eren capaços d’entendre’l. I recordant aquest fet precisament avui, ens adonem de la solidesa del missatge de Jesús: és un missatge que, si el sabem viure amb autenticitat, deixant-lo que formi part del nostre jo més profund, arribarem a viure segons el voler de Déu,viurem l’Evangeli, i res no serà més important que això. Per això Jesús va arribar a la creu, i per això també St. Esteve va donar testimoni fins al final.
     El nostre món d’avui necessita testimonis. I tots nosaltres ho podem ser a través dels nostres gestos quotidians, i de la nostra actitud davant la vida. Ser persones que visquin i es comportin segons els principis que ens ensenya la paraula de Déu, sempre serà molt millor que enviar i reenviar missatges polits –per bé que tampoc no està malament que ho fem, perquè poden tenir espurnes de veritat. Però en tot cas no ens hem de limitar a això: del que es tracta és que visquem amb convicció la nostra vocació de cristians, perquè és així com l’Esperit de Déu habitarà dins nostre, i com deia l’evangeli d’avui, parlarà per nosaltres a través de les nostres accions. Perquè si deixem que Jesús neixi cada dia en nosaltres, sense adonar-nos reflectirem la seva llum a tothom. Deixem-nos, idò, sorprendre per ell i no tinguem por d’arribar tan enfora com vulgui cada dia. 

Ara farem uns moments de silenci i reflexionem: 

     Conèixer i estimar Jesucrist, “Paraula que s’ha fet home”, ¿en què m’ha fet valorar i estimar la vida humana? Llegeixo cada dia La Paraula de Déu per conèixer, estimar i seguir a Jesucrist? 

     Mirem la vida, els FETS viscuts, les PERSONES del meu entorn... des de l’evangeli: Em fixo en el testimoni de persones que acullen Aquell que ha vingut. 

Crides que em fa –ens fa– el Pare avui a través d’aquest Evangeli i compromís/os. 

Pregària. Diàleg amb Jesús donant gràcies, demanant...


Homilia 25 de desenbre 2018

  

Nadal (Missa de Mitjanit) 25 de Desembre
 
 Text de l'Evangeli (Lc 2,1-14): Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill. Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
      A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'Àngel els digué: «No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora». I de sobte s'uní a l'Àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima».


HOMILIA NADAL 2018

     Avui vespre deixau que recordi unes paraules plenes de sentit de Michel Quoist. Ell mos ha deixat escrit:
      “Si la nota digués: una nota no fa melodia..., no hi hauria simfonia. Si la paraula digués: una paraula no pot fer una pàgina..., no hi hauria llibre. Si la pedra digués: una pedra no pot aixecar una paret..., no hi hauria casa. Si una gota d’aigua digués: una gota d’aigua no pot formar un riu..., no hi hauria oceà. Si el gra de blat digués: un gra de blat no pot sembrar un camp,... no hi hauria anyada. Si l’home digués: un gest d’amor no pot salvar la humanitat, ... mai hi hauria justícia, ni pau, ni dignitat, ni felicitat sobre la terra. Si Maria hagués dit: una dona pobre i verge no pot ser mare, ... no hi hauria hagut salvació.
Com la simfonia necessita de cada nota. Com el llibre necessita de cada paraula. Com la casa necessita de cada pedra. Com l’oceà necessita de cada gota d’aigua. Com l’anyada necessita de cada gra de blat... Tota la humanitat necessita de tu, allà on ets, únic, i per tant irreemplaçable”
      Sí, la festa de Nadal mos necessita a tots per sortir als camins i a les places i anunciar, com diu el profeta Isaïes, que no vivim deixats de la mà de Déu. Que Déu mos acompanya sempre i en qualsevol circumstància. Que en Déu som un poble sant. Un poble sant perquè tenim un enamorat. I aquest enamorat és Déu. Un Déu que sempre està al nostre costat i no mos deixa mai de mai. ....
     El que celebram durant Nadal i tot el temps de Nadal, és que l’amor de Déu mos abraça. La seva abraçada és totalment sincera i cordial. I mos abraça a tots. Ningú s’hi queda exclòs. Els pastors van manifestar l’estimació de Déu de cap a ells, dient i cantant: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau”
    Sí, Nadal és una festa que mos convida a fer silenci i a descobrir Déu, Déu i el seu amor. La fe mos diu que, en el silenci profund de Betlem, sols els pastors, gent de camp i de quietud, gent senzilla, gent atenta a les ovelles, van descobrir Jesús i, agraïts, li van regalar somriures i cants. I, agraïts, van felicitar també, amb senzillesa i de gust, a Josep i a Maria. I l’evangeli mos diu que Maria va gravar al seu cor la presència i les actituds dels pastors. L’evangeli mos diu que Maria grava a cada moment al seu cor, la presència i les actituds dels qui, vivint hores i hores en quietud, descobreixen el misteri que sorgeix entorn d’ells. 
     Nadal és una festa que mos convida a viure, com els pastors, el silenci. Sols el silenci mos condueix a Déu. Siguem amants de la quietud. Que hi hagi silenci a les nostres cases. Que siguin, sobretot, les mirades bondadosos i els bons gestos, els qui rallin. Visquem el silenci quan donem una volta pel camp, quan contemplem un fillet acabat de néixer, quan acompanyem el dolor d’algú, quan escoltem alegries o angoixes, quan entrem a una església per a celebrar l’Eucaristia. Que els pastors, que escoltant la veu del silenci van ser coneixedors i anunciadors de naixement de Jesús, mos siguin aquest vespre els nostres mestres en la fe. 

     Avui fem festa. I què és una festa? Qui i quan la vivim? Solem viure quasi totes les festes, totes!!!, a plena llum i entorn d’una taula. Una festa convoca, té sempre les portes obertes. Una festa és fruit d’una vida compartida dia a dia i colze a colze. Qui no comparteix, difícilment se sent a gust en el cau d’una festa; difícilment se sent a gust entorn d’una taula. Els pastors, amants de la sorpresa que genera el silenci del camp i del vespre, es van sentir a gust a la festa que es vivia quietament a una cova amagada i silenciosa de Betlem. 
      Qui viu avui la festa de Nadal? Qui s’hi sent a gust en ella? Qui descobreix el seu sentit originari? La viu, s’hi sent a gust, qui valora l’escolta que provoca el silenci, que provoca la sorpresa, que provoca l’atenció als altres, la senzillesa, ...! S’hi senten a gust, la viuen, els amants del misteri
-Mares i pares que contemplem des del seu interior el naixement del seu fill.
-Fills i filles que acompanyen amb alegria la vellesa dels seus pares.
-Persones que es disposen a fer pregària diària. Que desitgen, pregant, sentir la veu interior que és “com l’aire que produeix el vent suau”. 
-Homes i dones que viuen profundament i capten que tothom mereix una atenció especial. La mereixen sobretot els pobres (i es fan missioners, missioneres, amants i socis de Càritas); també, els que tenen set de Déu (i es fan capellans, consagrats, catequistes a ca seva i a la parròquia); també, aquells que capten el valor que té viure en família (i es casen sagramentalment fent l’opció de cuidar-se mútuament d’una forma tal que volen ser testimonis d’un Déu que no abandona mai al seu poble). 
Visquem Nadal. I donem-ne gràcies si, com els pastors, som capaços de descobrir Déu i anunciar-lo per places i camins. 
Bon Nadal en nom de la nostra i de la teva Parròquia de st. Esteve.

Homilia diumenge 23 desembre 2018


Dia litúrgic: Diumenge IV (C) d'Advent 

Text de l'Evangeli (Lc 1,39-45): Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».


 HOMILIA

    Hi ha, avui diumenge, algunes circumstàncies que en són magistrals per a viure la fe. Us les comunic: 



    1.A l’evangeli de Lluc, Maria no s’atura per autocontemplar-se com a escollida per Déu. Que hagi estat acollida la motiva (després d’haver donat gràcies a Déu: “La meva ànima magnifica el Senyor perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa i poble (Betlem)” a visitar la seva serventa Elisabet i servir-la amb la seva necessitat. 
     Un altre gran aprenentatge mos dóna Maria en aquest temps d’Advent
    Confiar en Déu, creure en Ell, conversar en Ell, ens dóna peu a relacionar-nos amb Ell amb un pla de gratitud i, a més, el que tampoc i pot faltar, el posar-nos a servir, ajudar, a ser útils als altres. Aquestes dues actituds han d’estar presents en noltros constantment: Donar gràcies a Déu i servir als demés. Imitem Maria: Conversem amb Déu amb gratitud i que les necessitats dels altres ens motiven a fer-los costat. 

     2. Avui hem introduït la celebració amb unes paraules d’Isaïes: “Oh cel, deixau caure la rosada. Que el bé plogui dels núvols, i que la terra obri el seu si, per fer-ne germinar la salvació”. En aquesta poètica expressió d’Isaïes hi ha el desig de tota la humanitat a ser feliç, a ser salvat.
     El que passa, no poques vegades, és que volem satisfer es nostre desig de salvació, de felicitat, no en metes altes com és viure segons Déu, sinó en mesquineses i fins i tot en inhumanitats. No pocs avui, com diu el filòsof jueu convertit al cristianisme, Fabrice Hadjhadj, posen la satisfacció de la set de felicitat en coses que mai ens podem omplir d’una manera més o manco plena, sinó d’una manera ràpidament transitòria i molt poc existencial: es menjar, s’esport, es vi, una feina de renom, ... Aquest filòsof diu: “Per a satisfer la nostra set de felicitat siguem humans a l’estil de la humanitat que viu el Déu de Jesús”

     3. Per açò, i aquí hi ha la tercera observació que m’ofereix aquest diumenge quart d’Advent. A la llum del misteri de Jesús entenem que hem de seguir el sentit últim i no els febles desigs que no omplen el cor humà. Per a la fe cristiana, l’actitud humana més madura, també avui, per qui vol ser feliç, no és l’entusiasme ingenu en viure per tenir salut, conservar-te jove, ... o en presumir de tenir qualitats per ser un bon músic, un bon intel·lectual, ... No és tampoc caure en el modern escepticisme d’afirmar amb orgull que no crec en res, ni esper res, ... Ni és viure el cinisme de criticar als creients o als qui ofereixen la seva vida per fer costat als més febles, ... 

     Quina és l’actitud humana més madura? És el clima de l’Advent cristià. És cercar la nostra felicitat com Maria, no en la nostra autocontemplació, sinó en la nostra atenció als demés. És seguir la pauta del profeta Isaïes: Que plogui damunt noltros el sentit profund del viure. És en definitiva, alliberar-nos de l’egoisme, de la por a perdre el que no és realment essencial. És ser persones atentes a l’Esperit.