Homilia diumenge 29 d'octubre 2017

Dia litúrgic: Diumenge XXX (A) 

Text de l'Evangeli (Mt 22,34-40): En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «‘Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament’. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos. 

Comentari: Dr. Johannes VILAR (Köln, Alemanya) 

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Estima els altres com a tu mateix»

Avui, l'Església ens recorda un resum de la nostra “actitud de vida” («Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos»: Mt 22,40). Sant Mateu i sant Marc ho posen en boca de Jesucrist; sant Lluc, d'un fariseu. Sempre en forma de diàleg. Probablement li haurien fet al Senyor preguntes similars en altres ocasions. Jesús respon amb el començament del Shemà: oració composta per dues citacions del Deuteronomi i una del llibre dels Nombres, que els jueus fervents recitaven, si més no, dos cops al dia: «Escolta Israel! El Senyor el teu Déu (...)». Bo i recitant-la hom té consciència de Déu en el quefer quotidià, alhora que recorda el que és més important en aquesta vida: estimar Déu per sobre de tots els “deuets” i el proïsme com a un mateix. Després, en acabar el Sant Sopar, i amb l'exemple del lavatori dels peus, Jesús pronuncia un “nou manament”: estimar-nos com Ell mateix ens estima, amb “força divina” (cf. Jn 14,34-35).

Cal la decisió de practicar de fet aquest dolç precepte —més que comandament, és elevació i capacitat— en el capteniment amb els altres: homes i coses, treball i repòs, esperit i matèria, perquè tot és criatura de Déu.

D'altra banda, en ser amarats per l'Amor de Déu, que ens toca en tot el nostre ésser, restem capacitats per a respondre “divinament” a aquest Amor. Déu Misericordiós no solament foragita el pecat del món (cf. Jn 1,29), sinó que ens divinitza, som “partícips” (sols Jesús és Fill per Naturalesa) de la naturalesa divina; som fills del Pare en el Fill per l'Esperit Sant. A sant Josepmaria li agradava parlar de “divinització”, expressió que té arrelament en els Pares de l'Església. Per exemple, escrivia sant Basili: «Així com els cossos clars i transparents, quan reben la llum, comencen a irradiar llum per si mateixos, així també rellueixen els qui han estat il·luminats per l'Esperit. Això comporta el do de la gràcia, alegria interminable, permanència en Déu... i la fita màxima: la Divinització». Desitgem-ho!

Homilia diumenge 22 d'octubre 2017

Diumenge XXIX/A 

       “Donau a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar!”. El tribut al Cèsar, sempre que sigui just s’ha de pagar. El que correspon al César, diran als sants Pares, és tot allò que és material perquè porta la seva marca damunt moneda. I què és el que pertany a Déu? es demanen. I responen: “A Déu li pertany la humanitat perquè cada persona humana és imatge de Déu, porta la marca de Déu”. 

       Quan el Cèsar demana el que demana, voldrà dir Jesús, sempre ha de tenir present que ho demana a qui pertany a Déu i qui pertany a Déu, com ell mateix. Totes les seves actuacions han de passar pel sedàs de Déu. Per què?

       El profeta Isaïes ens respon en nom de Déu a Cir, rei dels perses: Perquè, ... “Jo som el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no ni ha cap altre Déu”. 

       Aquest anunci és el que ha de predicar tot evangelitzador, tot missioner. Pau, el gran evangelitzador, en té plena consciència quan diu a la seva carta als Tessalonicencs, carta seva la més antiga: “No deixam mai de recordar davant Déu, com la vostra fe treballa per a propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats”. 

       Avui, dia del DOMUND, ens hem d’ajudar mútuament a ser evangelitzadors d’aquest Déu, únic Déu existent, que ha deixat la seva imatge gravada en cadascú, en totes les persones. Per açò: 

       -Hem de predicar que, per exemple, els cristians no hem de crear Paradisos fiscals. Paradisos que se’ls apropien tots aquells que no descobreixen Déu en les persones, i que, per ells, el seu deu, el seu ídol, consisteix en emmagatzemar capital i capital encara que sigui a base de narcotràfic, o de prostitució o de no pagar els impostos que han de beneficiar a tots.        El que és de Déu és de Déu!

       -Hem de predicar que, per exemple, no hem de “pagar en negre”, perquè si hi pagam, estafam al món de l’educació, als hospitals, a la seguretat social, als serveis públics que potser criticam perquè no funcionen prou bé. El que és de Déu és de Déu.

       -Hem de predicar, evangelitzar, perquè els nostres diners no vagin a favor de l’avortament i en contra de la vida, a favor dels més rics i en contra dels més pobres, ... El que és de Déu és de Déu. 

       -Hem de ser missioners, hem de predicar, perquè la nostra conversa principal sigui diàriament amb Déu perquè així, ho sabem cert, milloraran també les nostres relacions amb els demés. El que és de Déu és de Déu. 

       Tots som missioners, tots hem de predicar que de Déu tan sols n’hi ha un. I aquest és el Déu revelat en Jesús i que vol que tots visquem com autèntics germans i deixem per sempre odis, enveges, mentides, violències, ...

Homilia diumenga 15 d'octubre 2017

DIUMENGE XXVIII DURANT L´ANY (A)

15/10/2017 (A) 

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 25,6-9) 

      En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. 

      Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort. 

      El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. 

      Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.

Salm responsorial [22,1-3.4.5.6 (R.: 6cd)] 

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,

em fa descansar en prats deliciosos;

em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna.

Em guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. 

R. Viuré sempre a la casa del Senyor. 

Ni quan passo per barrancs tenebrosos

no tinc por de res, perquè us tinc vora meu;

la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta. 

R.

Davant meu pareu taula vós mateix,

i els enemics ho veuen;

m’heu ungit el cap amb perfums,

ompliu a vessar la meva copa.

R.

Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida,

i viuré anys i més anys a la casa del Senyor.

R. 

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,12-14.19-20) 

     Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén. 

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,1-14) 

     En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: 

     «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats. »

  Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits.»

Homilia diumenge 8 d'octubre 2017

Diumenge XXVII/A 

       Avui, tant el profeta Isaïes com l’evangeli, ens presenten una de les imatges més interessants de la Bíblia: La imatge de la vinya. I ens la presenta en tres pensaments. 

       -Primer pensament

       A la Sda. Escriptura el pa representa tot el que necessitam per a viure, l’aigua és el do fonamental que fa possible la vida. El vi és el que alegra el nostre cor. El vi simbolitza l’amor, el tast de Déu. Per açò, la lectura del profeta comença amb un cant d’amor: Déu va plantar una vinya! Déu va establir una història d’amor amb la humanitat. A l’home que havia creat li va donar capacitat d’estimar, capacitat també d’estimar-lo a ell el seu Creador. 

       L´home és imatge de Déu a mesura que li respon amb amor. Déu ens ha creat i espera que l’estimem. Però que passa? I el profeta Isaïes ens expressa el dol de Déu: “Déu esperava que la vinya, que la humanitat, li donaria bon vi, però li dóna vi agre tantes vegades”. 

       -Segon pensament 

       I així arribam al segon pensament de les lectures d’avui. Si l’inici de la creació, de la creació de l’home i de la dona, va ser tota una experiència d’amor, després, ja iniciada la història humana, observam el fracàs de l’home en convertir-se imatge d’un Déu que estima. El vi que Déu esperava que l’home produiria, la festa del dret i de la justícia, s’ha convertit en vi agre, en violència, en marginació, en el patiment de molts. 

       La primera lectura, la d’Isaïes, manifesta el dol que sent Déu. Un Déu enamorat per l’obra de la creació humana duta a terme, i un Déu que no és correspost en aquest mateix amor. 

       A l’evangeli, la imatge canvia. El vi és bo, però els vinyaters es volen fer amb ell i el volen prendre de les mans del seu propietari. Es volen apropiar del que no els pertany. Aquí, en aquesta paràbola, hi ha un advertiment clar per part de Jesús: “No pocs volen i voldran descartar Déu i fer-se a ells mateixos la llei, la paraula, la solució de tot. Déu fa nosa a no pocs. Déu, segons ells, ha de ser exclòs de la vida pública, de la vida normal de la gent. 

       I la paràbola ens diu directe i clarament: “Allà on l’home es converteix en l´únic amo del món, les coses no poden anar bé, no pot existir ni la justícia, ni la veritat, ni la reconciliació”. Certament es pot apartar a Déu del món, però si açò es fa, el món es transforma en un terreny erm, àrid. Un terreny que impossibilita donar vi del bo. 

       -Tercer pensament

       I així, les lectures ens mostren el seu tercer pensament: el judici que fa Déu de la vinya que no produeix vi bo, i als vinyaters que volen prendre el vi i la vinya de les mans de Déu, del seu propietari.

       Déu, constantment i en totes les pàgines de la Bíblia ens convida a la conversió. Conversió que st. Pau a la segona lectura ens explica així: “Germans, interessau-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. I el Déu de la pau serà en voltros”. 

       Jesús diu: “Qui resta en mi i jo en ell, donarà molt de fruit” (Jn 15,5). Del patiment de tants avui a favor d’implantar el que és bo, el que és just, el que és digne, ... ressorgirà l’amor, el bon fruit, la bona vinya. 

       A l’Eucaristia donam gràcies per totes aquelles persones que s’esbraonen, que pateixen, que fins i tot moren, com Jesús, per tornar a donar al vi el seu bon gust. I celebrant l’Eucaristia, ens entra un no sé què interior que ens fa demanar perdó si no som prou constructors d’un món i d’una família que produesqui bon vi i bons obrers. 

        Visquem l’Eucaristia plenament conscients. Donem-ne gràcies a Déu i demanem perdó.

Homilia Diumenge 1 d'octubre 2017

Diumenge XXVI/A 

       Primer de tot: Donem gràcies a Déu per sentir-nos convidats a l’Eucaristia i per participar-hi, cada dia més, amb més ganes i amb més atenció. Si quan algú ens convida estem contents perquè és senyal de que entre noltros hi ha amistat, com no ens hem de sentir feliços quan qui ens crida és Déu. Primer de tot, idò, donem avui gràcies! 

       I accentuem varis punts de meditació a partir de la Paraula de Déu que hem proclamat: 

       -Déu és totpoderós, ho hem dit amb la pregària del principi. Però és totpoderós amb allò que als humans ens costa tant: “En perdonar i amb compatir!”. I ho és com a conseqüència lògica d’una capacitat que ell mateix ens ha atorgat als humans: la llibertat! Sabent que no sempre faríem un bon ús de la llibertat, ell ens accentua “que manifesta el seu poder en la seva capacitat de perdonar i compatir!”. Déu reconeix la grandesa i la feblesa de la llibertat quan està a les nostres mans. No usam massa bé la llibertat! Guerres, violència, insults, fronteres, fam, divisions, ... Com no ha de ser Déu totpoderós, magnànim, sobretot en el perdó, en la misericòrdia! 

       -Qui estan més a prop d’ell? Hi estan aquells que es creuen que tot ho fan bé i que no necessiten canviar en res? Hi estan aquells que fanàticament segueixen amb les seves idees i actituds sense escoltar res i sense rectificar res? No! Estan més a prop de Déu tots aquells o aquelles que admeten amb sinceritat i humilitat el seu mal ús de la llibertat i demanem perdó i es disposen canviar un poc més cada dia. Per açò a prop de Déu segur hi estan molts que avui són assenyalats amb es dit però que a dins d’ells han començat de ver un procés de conversió. 

       -Jesús ens proposa, per açò, una paràbola. Ens diu, hi havia dos fills. Un va dir a son pare que compliria el que li deia i no ho va complir. L’altre, li va dir al principi que no però al final ho va complir. Qui actua correctament? El segon. 

       -Però no és ni el segon ni el primer el que avui la Paraula de Déu ens posa com exemple. Ens posa com exemple un tercer fill. I és sant Pau, a la segona lectura, qui ens el proposa com a referent. Meditem la segona lectura d’avui perquè ens arriba amb un contingut realment extraordinari. Aquest tercer fill és Jesús. 

Jesús ha dit al seu Pare “un sí!” continuat. Un sí! des de l’inici fins el final. I ho ha dit perquè, essent de condició divina, valora l’alta importància que té la humilitat. Tot i que és igual a Déu es va fer no res, va acceptar ser semblant als homes i obedient fins a la mort, i una mort en creu. En tot i per tot Jesús sempre obeeix al Pare. 

       -Déu avui ens demostra en Jesucrist quin és l’autèntic poder que hauríem d’aconseguir ja que l’altre (tenir més, saber més) està a l’abast de qualsevol. L’autèntic poder el té, ens ho accentua sant Pau, qui és humil i qui sap crear unitat. Qui estima. Qui no fa res per rivalitat ni per vanaglòria. Qui considera als altres superior a un mateix. Qui no cerca els seus interessos sinó el de tots. Aquest és el totpoderós! 

       El camí que hem de recorre és molt més que el camí que recorrem per treure un títol universitari o per crear un negoci o una empresa. El camí que hem de recorre és el de la humilitat i el de la unitat. I ser humils, no és fàcil. I crear unitat, tampoc.