Homilia diumenge 31 de gener 2016

Diumenge IV/C 31-gener- 2016 

      He pregat i he reflexionat entorn de dues idees i a partir de les lectures d’avui: 

          1. Sense amor, fer el que fem no té cap valor.

    2. Déu és el Déu de tots, ningú el posseeix en exclusivitat. 

     1. 

     Normalment ens sentim orgullosos de les qualitats que tenim i ens fan específics, especials, propis: Saber cantar, rallar, cuinar, ... Ser simpàtics, saber argumentar, ser senzills, ... St. Pau indica el do de conèixer llengües, el do de profecia, el do de fer miracles, ... 

     Però a la conclusió que arriba st. Pau i que ens aconsella que sempre tinguem present és: “Si les qualitats que tenim no les exercim des de l’amor, no tenen cap valor”. 

     Sempre haurem d’agrair a Déu els nostres dons, les nostres qualitats. Dons i qualitats que ens donen satisfacció, que ens fan ser útils, que ens creen autoestima. Però aquests carismes no els hem d’exhibir com un privilegi sinó com un servei. A partir de les nostres qualitats som cridats a ser útils a favor dels altres. 

     Si un és un bon cuiner o una bona cuinera més que esperar tenir premis i mostrar els seus trofeus, el que ha d’esperar és satisfer la fam dels altres i que trobin el menjar bo. Aquesta ha de ser la seva pretensió, el servei de la seva responsabilitat. 

     Ningú nega que no estem contents si algú ens dóna gràcies. Ningú nega que la posada en pràctica de les nostres qualitats no hàgim d’esperar una remuneració. El que st. Pau diu és: “El que facem, tot allò que ens fa sentir útils als demés, ho hem de viure com la nostra responsabilitat. Ho hem de fer amb amor i amb serietat”. 

     Amagar per timidesa alguna de les nostres qualitats o amagar-les per fugir de les nostres responsabilitats, no és gens aconsellable des de la solidaritat que hem de viure i manco des de l’exigència evangèlica que hem de tenir present des del dia del nostre baptisme. 

     A favor de la família, del poble, de la parròquia, ... tots ens hi hem de fer present des del que sabem fer, des del que som. Avui, hi mirant l’entorn més immediat nostre: necessitam educadors, polítics amb experiència i consciència cristiana, persones, pares i mares, joves que ens ajudin a recolzar i animar el club parroquial, la catequesi, la neteja de la Parròquia, l’espiritualitat que hem de cuidar tots, la vivència de l’Eucaristia, ... Parlava amb un polític que ens hem de responsabilitzar tots a favor de l’educació. 

     2. 

     Vivim un temps de pluralisme i varietat. Aquesta diversitat es converteix no poques vegades en motiu de tensions. Alguns, defensant el que creuen, es tanquen fanàticament i no escolten els altres. Uns altres, han perdut les seves arrels i conviccions i tant els dóna tot. I hi ha qui, sense perdre ni les seves arrels ni els seus principis, s’obren, escolten, rectifiquen, aporten, intensifiquen... 

     Jesús, fill de Josep i Maria, és una persona d’arrels. Constantment torna al poble de les seves arrels, Natzaret. Ell va ser conegut fins i tot “com el natzarè”. 

     Però així i tot, tot i que anava arreu sense amagar la seva pertinença, ... Tot i que a l’inici de la seva vida adulta els de Natzaret estaven orgullosos d’ell, ell s’hi fa present amb una novetat: “La proclamació de l’evangeli”. D’un evangeli que havia d’anar més enllà del poble jueu. Que havia de fer entendre al poble jueu que ells no eren els únics elegits per Déu tot i que havien estat, des del seu inici, el poble escollit per a començar la revelació de Déu. 

Jesús els diu que ell ha estat escollit per anunciar que mai més hem d’excloure ningú, que mai més hem de tenir gent marginada, ... Mai més hi ha d’haver pobres, persones obligades a sortir del seu propi país, persones que posin barreres al seu país per fer-lo únicament per ells, ... Avui a no pocs països els costa molt obrir portes i admetre i atendre les diferències que vivim a dins d’un clima de sana convivència! 

     Amb Jesús, Déu desqualifica el fanatisme excloent! 

Demanem-nos: 

     Qui som? Som persones fanàtiques que no escoltam? Persones passotes que passam de tot? Persones obertes als altres, amb conviccions i arrels? 

     Un dia més som convidats a reflexionar en presència de Déu i de la seva Paraula. Fem-ho! És necessari, és essencial reflexionar. I els qui som cristians, fer-ho davant Déu.

Homilia diumenge 24 de gener 2016

Diumenge III/C 24-XI-2016 

      Després d’anar per diversos pobles de la Galilea creant expectació pel que feia i deia, Jesús va anar a Natzaret, on s’havia criat. Natzaret era un poble de poca importància i amb fama de gent incrèdula. 

      La poca religiositat dels natzarens no va influir en la formació de l’infant, adolescent i jove Jesús. La seva predisposició d’entrar en diàleg amb Déu Pare i el clima religiós de la seva família van contrarestar l’influx -em aquest cas negatiu- de la poca o nul·la religiositat del poble. 

      Què ens ofereix aquesta primera observació? Que l’influx de l’ambient no sempre és irremeiable. L’ambient d’un poble forma, certament. Però les conviccions personals, la força de voluntat que un adquireix, el clima de fe familiar són capaços de fer front a l’atracció que exerceix l’ambient. 

      És molt important que arran d’aquestes lectures ens demanem en primer lloc:

      1. Religiosament, quin és l’ambient que vivim com a poble i com a família?

      2. Quina formació oferim per fortificat la nostra la voluntat? 

      Tot i reconeixent quina seria l’expectació de Natzaret davant la presència de Jesús (segur que encuriosida i crítica: Què ens pot dir es fill del fuster des poble?, ...), Jesús, en dissabte, es dirigeix a la Sinagoga i fa ús del dret que tot israelita té de llegir públicament la paraula de Déu i afegir unes paraules d’interpretació, exhortació, consell... 

      I a partir d’aquí, encetam una segona reflexió sabent: 

      - Que el sacerdot Esdres llegia en presència de tot el poble reunit a la plaça, el llibre de la      Llei. El llegia dret a dalt d’una tarima de fusta i a la vista de tothom, també dret. 

    I la lectura era pronunciada amb to ben clar. 

      -Que tot el poble escoltava atentament la lectura i “plorava”. Plorava per què? Perquè justs arribats de l’exili feia temps que no havien gaudit d’aquest espai. Se sentien profundament agraïts. 

      -Que els levites n’exposaven el sentit perquè fos entenedora. 

      1. Els lectors, ens hem d’esforçar a fer una bona proclamació de la Paraula

      2.Tots l’hem d’escoltar atentament.

      3.L’homilia ha de tenir la intenció d’aprofundir la Paraula.

      4. La lectura s’ha d’escoltar amb gratitud. 

      I l’expressió final de l’evangeli de Lluc, que avui encetam i que ens acompanyarà durant tots aquests diumenges de l’any jubilar, és contundent: “Açò que avui sentiu contar de mi (que proclam la llibertat dels captius, el retorn a la llum, l’any de gràcia del Senyor), és el compliment d’aquestes paraules”.

 

      Jesús, amb aquestes paraules, els diu a tots que ell és el Messies esperat i ens diu també:       Que sols serà creïble la proclamació de la Paraula si aquesta Paraula és viva, és viscuda tant per aquell que la proclama com per qui la interpreta. I açò ens fa obrir els ulls a la nostra responsabilitat. I és la tercera reflexió d’avui: 

      1. Ens alliberam i alliberam d’esclavituds, possessions malsanes, ...? 

      2. Ens apropam més a la llum, a la veritat de tot? Aprofundim, dialogam, ... 

      Atents a la segona lectura, Pau als cristians de Corint, hem de sentir i assumir el nostre compromís. Compromís divers perquè tenim qualitats i responsabilitats diverses. Però tots hem de ser conscients que ens hem de comprometre. I estem? En què?

Homilia diumenge 17 de gener 2016

St Antoni Abat 

Reivindic la vida contemplativa 

     Avui, 17 de gener, els menorquins celebram la Festa de St. Antoni Abat o de sant Antoni d'Egipte. St. Antoni es representa vestit amb mantell, cogulla i l'hàbit fosc propi dels frares antonians; porta bàcul d'abat que a vegades es substituït per un bordó acabat en forma de crossa o amb una tau grega. Altres atributs són: un llibre obert, el porquet i una flama, damunt del llibre o a terra. Aquesta flama ens recorda la malaltia cutània coneguda per alguns com a foc de Sant Antoni, amb que es coneix també la pesta negra. És el patró de remats i tot tipus d'animals domèstics. A vegades, també, se'l representa rodejat de dimonis o monstres que volen representar les temptacions que va patir el sant quan feia vida d'anacoreta a Egipte. 

     Essent sant Antoni el patró de Menorca i essent avui “la Diada del poble menorquí”, els cristians menorquins no tan sols som convidats a participar d’aquelles activitats formatives i reivindicatives que es fan arreu dels nostres pobles, també a formar-nos a partir d’aquelles virtuts o experiències del sant que ens són significatives. 

     Avui desig assenyalar l’admiració, l’agraïment i la bellesa com unes de les emocions viscudes per aquest sant amic de l’austeritat. Persones amants del desert com Sant Antoni Abat, troben el sentit profund de cada cosa fent un llarg alè i contemplant agraïts i esbalaïts la bellesa del cel, la força dels instints, l’alegria de l’ésser. Els amants del desert escolten sobretot la música del cant que sorgeix de l’interior. El seu interior es forma gràcies a la concentració a la qual els convida el desert, símbol d’austeritat. M’agrada romandre a prop dels qui han tastat la riquesa del silenci, de la soledat, de la contemplació. Em trob satisfet interiorment llegint llibres, apropant-me a persones que fan de la seva vida una opció contemplativa, un cau de bellesa interior, una comunió amb qui és l’artífex de l’estètica, de la Paraula que sorgeix del més íntim i profund de tot: Déu! Deia Antony de Mello: “Al pobre no sols se li ha de saciar la gana de pa, sinó de bellesa”. I és que la bellesa enriqueix, allibera, ens ajuda a madurar. Dostoievski assenyalava: “La bellesa pot salvar el món”. 

     Segur que la vida de st. Antoni va ser una vida de sorpresa admirativa. Ell va entendre, com els grans filòsofs, que l’admiració és el motor del saber. I és que “admirar-se” no és mirar, tampoc observar atentament. És “soprendre’s” de com són les coses, és interrogar-se sense fer ús de les paraules. Escriu Soren Kierkegaard: “L’admiració és l’inici de tota comprensió pregona”. 

     St. Antoni sentia que l’admiració no és el resultat d’un defecte de la raó sinó l’expressió de la seva insuficiència. El savis, els artistes, els poetes, els sants, els místics, “s’admiren”. 

     René Descartes considera que l’admiració és una de les grans passions de l’ànima. Admirar-se és viure. Cercar el silenci o contemplar, és viure. Per açò avui, dia del sant amant del desert, amant de la concentració interior, faig una pregària: “Senyor, concediu-nos el plaer de la contemplació. Que aquest plaer sigui viscut i escampat per persones que desitgen amb tot el cor optar pel silenci, per la contemplació, per la pregària agraïda, per l’austeritat i la humilitat. Amén”.

Homilia diumenge 10 gener 2016

              

Baptisme del Senyor 

      Aquest diumenge tanca el cicle de Nadal i ens disposa a encetar el temps normal durant l'any. 

      Aquest cicle el tancam recordant el baptisme de Jesús i, des d'ell, tenint també present el nostre baptisme. 

      Avui veiem com Jesús, inicia la seva tasca com a Messies, destapa la seva identitat més original, més pròpia, deixant-se batiar per Joan Baptista. 

      I descobrim que, rebent i vivint el baptisme, sent una veu que, com si esquincés el cel, com qui fos la seva decisió unir cel i terra, va dient: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en ell m'hi he complagut”. 

      Atents al baptisme de Jesús entenem la importància que té i ha de tenir el nostre baptisme. 

      Què fa Jesús abans de rebre el baptisme? Prega. Jesús prega perquè ja ha descobert Déu i la seva relació amb Ell. Prega perquè, rebent el baptisme, desitja viure cor a cor amb Déu. Ha descobert que la vida sols en Déu té sentit. La vida i tot el que en ella forma part: el naixament, el creixement, la madurasa, la mort, els moments de felicitat, els moments que colpeixen l'ànima, les sorpreses constants... Perquè ha entés que tot s'ha de viure acompanyat de Déu. 

      No és estrany, així, que s'evangelista Lluc digui: “I mentre Jesús, pregava, s'obrí el cel”.  Açò és una expressió metafòrica. Expressa que, quan algú prega, cel i terra s'uneixen. L'home ha descobert que té una dimensió transcendent que li és fonamental. Ha descobert que per relacionar-se amb qui té al costat i amb el que té al costat, s'ha d'amarar de cel, de Déu. S'ha de deixar inundar de Déu. S'ha de col·locar sota la mirada de Déu. 

      I tampoc és estrany que digui: “I baixà cap a ell l'Esperit Sant en figura corporal com un colom”. Allà on Déu és present, hi ha sempre l'Esperit Sant. Allà on Déu és present l'espiritualitat surt a camí. Espiritualitat vol dir “passió per l'ànima” “passió per a comunicar als altres el que ens sorgeix de més endins”. 

      Qui no descobreix el seu fons, la seva intimitat, la seva espiritualitat, no sent la seva pertinença a Déu, no sent en ell la presència de l'Esperit. 

      I l'experiència del Baptisme de Jesús s'acaba sentint-se estimat per Déu: “Tu ets el meu Fill estimat, en tu m'he complagut”. 

      Aquestes mateixes experiències de Jesús en el seu baptisme ens les hem d'aplicar quan vivim i recordam el nostre baptisme. 

     Perquè qualsevol dels nostres baptismes tenguin experiència “cristiana”, “de Crist”, l'hem de viure des de la pregària: Qui batia ha descobert Déu o ha de tenir, almanco, ganes de descobrir-lo més i més. Ganes de fer-se amb Ell. Ganes de dipositar la seva vida a les seves mans. 

      Qui batia s'ha de despertar a la dimensió de transcendència. Déu no és un Déu enfora. Déu és present en cada persona, en la natura, allà on hi ha algú que estima, ajuda, comparteix, perdona i demana perdó, actua misericordiosament... Un batiat es topa amb Déu constantment. 

      Qui batia ha de fer opció per la profunditat, per anar endins, per fugir de la mediocritat, per tenir ganes de comunicar el més íntim. 

      Qui batia s'ha de sentir estimat per Déu. Estimació que comporta una manera d'estar i de viure concreta: misioner valent i pacífic de l'amor de Déu, de la seva presència, de la seva misericòrdia, del seu compromís a favor dels cecs a la Llum que cerquen veure, sords a la Paraula que tenenen ganes de sentir, insensibles al tacte que tenen ganes d'estimar, …. 

      Batiar-se, batiar, comporta una presència ben significativa en el nostre dia a dia. Tinguem present el que Pau de tras deia a les seves comunitats: “No apagueu l'Esperit!”. Sols una església que fa cas a l'Esperit és l'Església de Crist