Homilia 21 de setembre 2014







Diumenge XXV 21 setembre 2014

      Idea principal. La lògica de Déu no és la nostra. La lògica de Déu és la misericòrdia. La nostra, se salva qui pot.

      La salvació se’ns diu avui, no ens vindrà per si hem complert o no un contracte bilateral, per si ens ho hem guanyat o no. La salvació ens vindrà només perquè Déu és compassiu, perquè és misericordiós. Ens vindrà perquè Jesucrist ens salva.

    Si fem un esforç per entrar a dins de la lògica de Déu hem de dir que:

      1. Ens costa entendre-la. Ens costa generalment obrar sols enduts per la misericòrdia Obrar així és jutjat per molts “com obrar fent parts i quarts”. Obrar així, se’ns diu, és motiu de conflictes en tots els camps. Res d’obrar fent parts i quarts, diem. A cadascú, el que correspon.

      La paràbola de l’evangeli a què es refereix?

      Es refereix a que els pagans rebran la mateixa salvació que els jueus tot i que no han estat el poble elegit des de l’inici i han arribat més tard.

      La paràbola, es pot referir també que aquells que es porten bé just al final de la seva vida rebran la salvació igual com la rebran aquells que durant tota la seva vida s’han preocupat per obrar correctament.

      La paràbola, es pot referir també a que els missioners, els capellans, els metges sense fronteres, els màrtirs... rebran la mateixa salvació que aquells que no han fet altra cosa que complir bé la seva missió normal de pares, de professors, de mecànics. Aquells que sembla no han fet res d’extraordinari.

      2. Jesús ens fa obrir els ulls. A Déu li importa més la misericòrdia que la justícia. Teniu enveja, els diu a qui reclamen justícia, perquè jo som bondadós?

      Qui és bondadós no paga als altres segons el que els altres han fet. Qui és bondadós actua segons la misericòrdia que hi ha al seu cor. Ja sabem, acompanyats per st. Pau, que qui estima no té enveja, tot ho excusa tot ho perdona. Déu excusa les nostres infidelitats, els nostres pocs compromisos, els nostres retards a l’hora de convertir-nos. Els excusa perquè la seva capacitat d’estimar és infinita.

      La salvació de Déu és sempre gratuïta. I açò és el que ens vol dir aquest evangeli. El missatge no tracta directament del conflicte laboral que sembla hi ha entre els treballadors de la vinya perquè es paga a tots igual quan no tots han fet la mateixa feina. El que ens vol dir és que “Déu ens salva no perquè ho meresquem sinó perquiè Ell és bondadós i misericordiós”.

      I és que, qui de noltros pot merèixer el cel, pot merèixer la companyia de Déu, pot merèixer Déu? En el fons se’ns diu que tots estem cridats al futur que ens prepara Déu i que sols el podrem viure perquè Ell vol.

      I és que, en el fons, res de tot allò que és important ens pertany, res és obra nostra. La naturalesa no és obra nostra. La vida no és obra nostra. L’amistat no és obra nostra. El Cel no és obra nostra. Déu no és obra nostra.

      3. Quina lliçó hem d’aprendre? Avui se’ns diu: El que importa no és construir un món des de la justícia sinó des de la misericòrdia. El que importa no és posseir, tenir... Importa donar més del que rebem, perdonar més del que som perdonats, estimar més del que som estimats.

      4. Avui és un dia que hem de valorar aquells que fan el que fan sense esperar res a canvi. Gent que fa feina, per exemple, a la Parròquia a qualsevol àmbit i no cobren res de res. Aquells que fan feina a qualsevol altre camp sense cobrar res de res. Aquests, aquests són presència de Déu entre noltros.

      Pensament final: Consideram la salvació com a resulta de la justícia o de la gràcia? La salvació és pura gràcia.







Homilia 14 de setembre 2014



Diumenge XIV. 14 de setembre 2014 Exaltació de la Creu 

Idea central: MIRAR AMB FE EL CRUCIFICAT 

     Toquem amb els peus a terra: La festa que avui celebrem els cristians és incomprensible i fins i tot absurda per a qui desconeix el significat de la fe cristiana en el Crucificat. Quin sentit pot tenir celebrar una festa que se'n diu "Exaltació de la Creu" en una societat que cerca apassionadament el "confort" la comoditat i el màxim de benestar? 

     Si no aprofundim, el significat d’aquesta festa no la pot entendre la nostra cultura actual. Com és possible seguir encara avui exaltant la creu? Exaltar una creu no és una manera morbosa de viure exaltant el dolor i de cercar el sofriment? Hem de continuar alimentant un cristianisme centrat en l'agonia del Calvari i les nafres del Crucificat? 

     Els cristians hem de saber explicar el significat de la creu. De la creu que hi ha en totes les nostres esglésies i parròquies, i la creu que hi hauria d’haver en qualsevol casa cristiana. Si no el sabem explicar, és normal que molts avui hagin suprimit la creu de les seves cases, o del coll com a distintiu de ser dels de Jesús, com si fos un reducte d’una cultura passada. 

     Per un cristià la creu ni molt manco ha passat de moda. No ha passat de moda si aprofundim el seu significat. 

     Quan els cristians mirem el Crucificat no enaltim el dolor, la tortura i la mort, sinó l'amor, la proximitat i la solidaritat de Déu que ha volgut compartir la nostra vida i la nostra mort fins a l'extrem. 

     Tenint la creu ben alt a qualsevol església o casa, no afirmant que sigui el sofriment el que salva sinó l'amor de Déu que se solidaritza amb la història dolorosa de l'ésser humà. No és la sang la que, en realitat, neteja el nostre pecat sinó l'amor insondable de Déu que ens acull com a fills. La crucifixió és l'esdeveniment en el que millor se'ns revela el seu amor. 
 
     Descobrir la grandesa de la Creu no és atribuir no sé quin misteriós poder o virtut al dolor, sinó confessar la força salvadora de l'amor de Déu quan, encarnat en Jesús, surt a reconciliar el món amb ell. La creu no és signe de dolor, és signe d’amor. D’un amor incondicional que no és possible practicar sense entrega, sense patiment, sense dolor. A la creu no s’hi ressalta el dolor, s’hi ressalta l’amor. 

     En aquests braços estesos que ja no poden abraçar els infants i en aquestes mans que ja no poden acaronar els leprosos ni beneir els malalts, els cristians "contemplem" Déu amb els braços oberts per acollir, abraçar i sostenir les nostres pobres vides, trencades per tants de sofriments. 

     En aquest rostre apagat per la mort, en aquests ulls que ja no poden mirar amb tendresa les prostitutes, en aquella boca que ja no pot cridar la seva indignació per les víctimes de tants abusos i injustícies, en aquests llavis que no poden pronunciar el seu perdó als pecadors, Déu ens està revelant com en cap altre gest el seu amor insondable a la Humanitat. 

     Per açò, ser fidel al Crucificat no és cercar creus i sofriments, sinó viure com ell en una actitud d'entrega i de solidaritat acceptant si és necessari la crucifixió i els mals que ens poden arribar com a conseqüència. 

     A una vida "crucificada", viscuda amb el mateix esperit d'amor amb què va viure Jesús, només li espera resurrecció. 

     Sols hi pot haver esperança, resurrecció a una família, a una societat on l’amor predomina. 

     Però... perquè predomini l’amor, no és cert que els pares s’han d’entregar, s’han de sacrificar...? No és cert que els responsables d’una societat han de ser uns autèntics servidors? 

     Una empresa, un país, que sols sospira l’èxit sense l’entrega, en aquesta societat si que no hi ha esperança. En aquesta societat sols es pot esperar la seva desaparició. 

     Mantinguem l’esperança a les famílies i a la societat educant a favor de l’amor i de l’entrega. A favor de la Creu que salva.


Homilia 07 de setembre 2014



Diumenge XXIII  7 setembre 2014 

      Quina és la idea principal d’aquest diumenge: La correcció fraterna. Correcció que ha de ser fraternal perquè tan sols aquell que corregeix estimant té dret i obligació a corregir. 

      Síntesi del missatge: Déu ens invita a corregir-nos fraternalment. La primera lectura, d’Ezequiel, ens diu que tots som sentinelles els uns dels altres. Que ens hem d’avisar mútuament de tot allò que freni o espanyi el camí de la nostra salvació, el camí de l’evangeli. I ens hem d’ajudar mútuament perquè el Senyor ens demanarà compte si no ho fem perquè tots som responsables de tots. 

      Quines són les passes d’aquesta correcció? Ens ho diu avui l’evangeli de Mateu: Primer, en particular i en privat; després, demanant ajuda a altres germans perquè qui ha de ser corregit s’adoni de la importància de l’advertència que se li fa; tercer, si ni així qui ha de ser corregit fa cas, la comunitat ha de ser saber que aquest no vol ser de la comunitat per la manera en que actua. 

      Els tres passos han de ser motivats sempre per l’amor, ens diu també avui Sant Pau a la carta als cristians de Roma. L’amor és el motor de totes les accions d’un cristià, també la de corregir. 

Tinguem present que: 

      1.La correcció fraterna és una de les constants de la pedagogia de Déu ja a l’Antic testament. Moisès corregeix constantment, i en nom de Déu, al Poble d’Israel. Els profetes parlen també que la Paraula de Déu fereix al cor amb la intenció que siguem sempre aprenents de l’amor (Jer 2,30; 5,3; Ez 6,9). Job diu explícitament: Feliç l’home que se sent corregit per Déu (5,17). I el llibre dels Proverbis afirma: “A qui Déu estima, corregeix” (3,11). Déu mateix al Levític demana corregir al pròxim (19,17) 

      2.La correcció fraterna la va posar en pràctica Jesús amb els apòstols, amb els caps religiosos i polítics del moment, amb el poble. Déu corregeix als caps religiosos perquè volien manipular Déu segons els seus interessos. Jesús corregeix les injustícies i falsetats dels caps polítics i els diu clarament que tenir autoritat no és tenir poder, és servir. Jesús corregeix el poble perquè sols el segueix pels miracles que fa, no pel camí a seguir que mostra. 

      3.També noltros hem de posar en pràctica la correcció fraterna. Estimar al pròxim no és sinònim de callar i deixar que tot segeueixi igual. Estimar no és sols ajudar als altres quan tenen necessitat d’aliment, de casa o de vestit. Estimar és també advertir, corregir, cridar l’atenció. 

      Així idò, avui, reflexionem: 

      - Què és el que hem d’ajudar a corregir –sempre des de l’amor- a la nostra família: espòs, esposa, fills... 

      - Què és el que hem de corregir entre amics? 

      - Què hem de corregir en el nostre treball? 

      - Què hem de corregir com a pares que batiam els fills, que els acompanyam a la primera comunió, que apuntam els fills a catequesi...? 

      - Què hem de corregir com a comunitat cristiana, com a Parròquia? 

      Demanem a Déu que ens ajudi a corregir allò que fa falta corregir de noltros mateixos.