Text de l'Evangeli (Lc 15,1-3.11-32): En aquell temps, veient que tots els cobradors d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
La paràbola del Fill pròdig, si l’escoltam amb atenció, no l’oblidam mai. A través d’una història entranyablement humana, Jesús ens descriu el cor del Pare. Un cor de Pare que acompanya els seus dos fills a la reconciliació entre ells i amb ell mateix.
Avui tenim molt a aprendre del Pare, del Fill petit i del fill major. Quan hem trobat una cosa que hem perdut i que ens resultava important, es produeix en el nostre cor una gran alegria. Molt més gran és i ha de ser l’alegria que estem cridats a viure quan tornam a trobar-nos amb persones o amb familiars que havíem perdut, que havíem deixat de relacionar-nos.
La paràbola d’avui ens convida a tenir un cor d’autèntic pare o mare, un cor entranyable. Un cor que cada dia prega i obre la porta de casa perquè entri qui s’ha fet enfora d’ella.
Qui coneix el quadre de Rembrand “El retorn del fill pròdig”, i l’observa amb deteniment, no pot deixar de fixar els ulls en les dues mans del pare. Una mà és forta, té call (en el quadre representa el pare), l’altra mà és sensible i delicada (en el quadre representa la mare). Les dues mans acullen el fill, el perdonen i l’abracen.
La paràbola i el quadre ens representen com viu Déu la seva paternitat i maternitat. Un pare i una mare, a semblança de Déu, sols tenen un interès: Que el fill, que la filla, que els germans i germanes entrin a casa en pau i retrobin el sentit i el goig de viure segons les seves arrels. Arrels que fructifiquen: perdó, reconciliació, diàleg, examen de consciència, abraçades, pau...
I ens presenten també actituds diverses de fills, de persones.
Hi ha qui, com el fill petit, el fill pròdig, deixen de tenir present els bons valors apresos a casa i somniem un món diferent, una vida diferent: viure satisfaccions fàcils, esporàdiques, superficials... Satisfaccions que, inconscientment, els encaminem a la perdició: pèrdua d’autoestima, pèrdua d’amics, de casa, de compartir taula diari, de feina... I acaben dormint es carrer sense tenir res i sense tenir al seu costat gent que de ver els estimi.
Hi ha qui, com el fill major, han quedat a casa, són més o manco complidors dels seus deures, frueixen més o manco de les avantatges de tenir una casa i una taula per a compartir... però no han après a estimar. Sols han après que tenen “drets” perquè no han sortir de casa ni han abandonat els pares, però no tenen present que també tenen el “deure” de recollir i d’abraçar a qui torna a la casa, a la foganya familiar sense res i desposseït del sentit de tot.
El Pare, la mare s’obre als dos fills. Els pares, les mares, són aquells que no deixen mai de confiar que els seus fills un bon dia tornaran a beure de les arrels que fan possible l’abraçada i de fer-se de nou amb el sentit del viure: el perdó, l’acompanyar, recorre el camí que mai s’ha de deixar.
És aquesta paràbola molt indicada en aquests temps de quaresma, preparació per a Pasqua, quan l’Església mos convida a la reconciliació amb un mateix, amb els altres, i amb Déu. Quan l’Església ens convida a fer un examen de consciència i viure el sagrament del perdó. Sagrament que noltros viurem dia 31 d’aquest més, dijous, a les 20,15h. A tots ens convé retornar a la casa del Pare anant de la mà, units, uns i altres.
