Homilia diumenge 21 d'abril 2024

 

Diumenge 4 (B) de Pasqua
 


Text de l'Evangeli (Jn 10,11-18):
En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les ovelles. El mercenari, el qui no és pastor, del qual no són pròpies les ovelles, veu el llop que ve, abandona les ovelles i fuig; i el llop les arrabassa i les dispersa, perquè és mercenari i no li importen les ovelles. Jo soc el bon pastor i conec les meves, i les meves em coneixen. Així com el Pare em coneix, també jo conec el Pare; i dono la meva vida per les ovelles. I tinc altres ovelles que no són d’aquesta pleta. També aquestes convé que jo les meni, i escoltaran la meva veu, i es farà un sol ramat, un sol pastor. Per això el Pare m’estima, perquè dono la meva vida per recobrar-la altre cop. Ningú no me la pren, sinó que jo la dono per mi mateix. Tinc el poder de donar-la i el poder de recobrar-la novament. Aquest manament he rebut del meu Pare».

Homilia diumenge 14 d'abril 2024

 

Diumenge 3 (B) de Pasqua


Text de l'Evangeli (Lc 24,35-48):
En aquell temps, els deixebles referiren les coses que havien succeït en el camí, i com el conegueren en la fracció del pa.


I mentre estaven parlant d’aquestes coses, ell es presentà enmig d’ells, i els digué: «La pau sigui amb vosaltres!». Contorbats i espantats, pensaven que veien un esperit. I els digué: «Per què esteu pertorbats i per què s’aixequen aquests pensaments en els vostres cors? Mireu les meves mans i els meus peus, que soc jo mateix! Palpeu-me i mireu, perquè l’esperit no té carn ni ossos com veieu que jo tinc». I havent dit això, els mostrà les mans i els peus. I a ells, encara sense creure per l’alegria i plens d’admiració, els digué: «¿Teniu alguna cosa per menjar?». I ells li oferiren un tros de peix a la brasa. I prenent-lo davant d’ells, se’l menjà.

I els digué: «Aquestes són les paraules que us he dit quan encara era amb vosaltres: que convenia que es complissin totes les coses que han estat escrites sobre mi en la Llei de Moisès i en els Profetes i en els Salms». Aleshores els obrí l’enteniment per a entendre les Escriptures. I els digué: «Així està escrit: que el Crist patiria i ressuscitaria d’entre els morts al tercer dia, i que es predicaria en el seu nom la conversió per a la remissió dels pecats a totes les nacions, començant des de Jerusalem. I vosaltres sou testimonis d’aquestes coses.

Homilia diumenge 07 d'abril 2024

 

Diumenge 2 de Pasqua
 
 

Text de l'Evangeli (Jn 20,19-31):
En arribar el capvespre d’aquell primer dia de la setmana, i estant tancades les portes d’on eren els deixebles per por dels jueus, es presenta Jesús i es posa enmig d’ells, i els diu: «La pau sigui amb vosaltres!». I dient això, els mostra les mans i el costat. Els deixebles es van alegrar, doncs, veient el Senyor. I els digué altra vegada: «La pau sigui amb vosaltres! Com el Pare m’envià, així us envio jo». I dit això, bufà i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant: aquells de qui perdoneu els pecats els seran perdonats, i aquells de qui els retingueu, els seran retinguts».


Però Tomàs, un dels Dotze, el qui es diu Dídim, no era amb ells quan vingué Jesús. Els altres deixebles li deien: «Hem vist el Senyor!». Però ell els digué: «Si no veig en les seves mans la marca dels claus, i no fico el meu dit en la marca dels claus, i no fico la meva mà en el seu costat, no creuré».

I vuit dies després els seus deixebles eren novament a dintre, i Tomàs amb ells. Vingué Jesús, tancades les portes, i es presentà enmig d’ells, i digué: «La pau sigui amb vosaltres!». Després diu a Tomàs: «Porta el teu dit aquí i mira les meves mans, i porta la teva mà i fica-la en el meu costat, i no sigues incrèdul sinó fidel!». Respongué Tomàs, dient: «[Ets] el Senyor meu i el Déu meu!». Li digué Jesús: «Perquè m’has vist has cregut? Benaurats els qui sense haver vist han cregut!».

I molts altres signes feu Jesús en presència dels seus deixebles que no han estat escrits en aquest llibre. Però aquests s’han escrit perquè cregueu que Jesús és el Crist, el Fill de Déu, i perquè, creient, tingueu vida en el seu nom.

Homilia diumenge 31 de Març 2024 PASQUA

 

Diumenge de Pasqua (Missa del dia)
 


Text de l'Evangeli (Jn 20,1-9):
El primer dia de la setmana Maria la Magdalena anà molt de matí al sepulcre, quan encara era fosc, i veu la pedra treta del sepulcre. Se’n va corrent a Simó Pere i a l’altre deixeble a qui estimava Jesús, i els diu: «Han pres el Senyor del sepulcre i no sabem on l’han posat!». I sortí Pere amb l’altre deixeble, i anaren al sepulcre. Corrien tots dos al mateix temps, però aquell altre deixeble corregué per davant de Pere més de pressa, i arribà el primer al sepulcre. I havent-se inclinat, veié els llenços caiguts però no hi entrà. Vingué després també Simó Pere, que el seguia, i entrà al sepulcre i veié els llenços caiguts; i el sudari que havia estat al seu cap no caigut com els llenços, sinó a part, enrotllat en un lloc. I llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat el primer al sepulcre, i veié i cregué; ja que encara no havien entès l’Escriptura: que ell havia de ressuscitar d’entre els morts.

 HOMILIA

 Diumenge de Pasqua

  


          Ja fa uns dies que notam
que sa fosca i ses hores de la nit, han deixat pas a la primavera, a hores de més llum i a dies més llargs. La llum venç la fosca de la nit. Aquest element cosmològic els creients el veiem  al servei de Pasqua.

            Ahir a la nit, entorn del foc nou de la Vetlla Pasqual, celebràvem Jesús que va fer el pas de la fosca del sepulcre a la llum.

            Per açò, del relat de la resurrecció de Jesús segons Marc –com escoltàvem ahir a la nit o avui a l’evangeli de Joan- que no ens passi per alt aquest detall: “Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé van comprar espècies aromàtiques, per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, van arribar al sepulcre a la sortida del sol”. O segons mos narra Joan: “El diumenge Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i va veure que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre”.

            Aquest “molt de matí”! no és nomes una apreciació cronològica, és també un símbol que mos recorda la creació de la llum, quan tot era fosc, en el primer dia de la creació, com llegíem ahir vespre a la lectura del Gènesi: “La terra era un món buit sense cap ordre... i Déu va digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir”.

            Déu és llum, Déu la crea, Déu no vol que visquem a les fosques ni que noltros siguem creadors de fosca. La fosca sempre és signe de desorientació, de pecat, d’absència de Déu. La llum és símbol de la seva presència.

            La primera expressió de la Bíblia és “Que existeixi la llum!” “Que es vegi la bellesa de la creació” “Que es contempli a plena llum que hem estat fets a imatge i semblança de Déu”.

            Maria Magdalena, Maria, la Mare de Jaume, i Salomé, van ser tres dones matineres, dones que es van aixecar “de bon matí” durant la sortida del sol, i van viure la sorpresa de la resurrecció de Jesús, la nova creació, Jesucrist ressuscitat “llum – presència, anunci, testimoni- a favor de tots els pobles”.

Avui, Dia de Pasqua, que ens arreli el cor que “hem de ser matiners!”. Aquesta és la consigna que dóna sant Pau al carta als romans: “Ja és hora d’aixecar-nos. S’acaba la nit i el dia és a prop. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca... i comportem-nos dignament com a ple dia”.

Jesús ha ressuscitat!. No podem ser cristians que enterren Jesucrist i no l’anuncien. S’ha acabat el sepulcre. S’ha acabat la covardia dels apòstols que, front la dificultat de la creu i del sepulcre, havien silenciat la seva amistat profunda en Jesús i l’anunci del seu missatge i persona.

Ens hem d’aixecar, i ja de bon matí, hem de viure i de manifestar que vivim en Ell, amb Ell i per Ell.

Els cristians hem de ser matiners en aquesta societat que viu molts moments de fosca, de nit. Els cristians hem d’anunciar que Jesús ha ressuscitat i que no hem d’escoltar “plenament” a ningú més que ell. Hem d’escoltar a tothom, cert, però tot el que escoltem, el que veiem, el que pensam... tot ha de passar per l’anunci, pel criteri, pel pensament de Jesús. Ell és l’únic Déu. Ell és l’únic que afirma que amb ell, la seva persona, el seu missatge ressuscita de totes les èpoques i modes. Èpoques i modes, passen. I ell en surt viu i ressuscitat de totes. Cap ideologia, cap interès, es pot convertir en Déu per noltros els cristians. Ell és l’únic! És l’únic que reneix de les cendres de tot el que passa.

Que no se’ns vegi adormits, entristis, amagats, covards, pessimistes... Les fosques existents en aquesta època actual han de rebre l’anunci de la persona i del missatge de Jesús. Jesús ens necessita i ens necessita desperts.

La llum, la flama del Ciri Pasqual ens acompanyarà durant cinquanta dies, set diumenges –i ens acompanyarà com si fos tot aquest temps un sol i gran diumenge. Que la flama d’aquest ciri ens recordi i ens animi a ser matiners. A viure el missatge de Jesús “deixondits”. El pregó pasqual d’ahir vespre deia: “Que Jesús i el seu missatge siguin “com l’estel del matí que mai es pon”. Visquem desperts! Anunciem el missatge de Jesús.

Homilia dissabte 30 de març 2024 Vigilia de Pasqua

 Dissabte Sant

 


Text de l'Evangeli (Mc 16): Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol.  Es deien entre elles:
--¿Qui ens farà rodolar la pedra de l'entrada del sepulcre?
  Llavors van alçar els ulls i s'adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa.  Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren.  Ell els diu:
--No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat.  Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir."
  Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por.

 

 

HOMILIA VIGÍLIA DE PASQUA

            


Avui, la carta als Romans, que sempre sol ser la segona, ens ha arribat després d’altres fragments bíblics.

            El del Gènesi, que ens ha presentat a Déu com el Déu de la vida, el Déu de la creació, el Déu que fa desaparèixer la fosca i ens il·lumina amb la llum del sol o dels estels.

            El de l’Èxode, que ens recorda com Déu vol que el poble d’Israel i  que noltros avui, ens posem en actitud de marxa, i que deixem les esclavituds que vivim actualment.

            El d’Isaïes, que també ens fa evident que Déu és el qui sacia de vida a tots els qui viuen assedegats, a tots els qui cerquen.

            El d’Ezequiel, a qui el Senyor comunica que mos abocarà aigua pura i mos donarà un cor nou un cor de carn, suprimint el nostre cor de pedra.

            I seguint aquest mateix estil i camí que presenta Déu a l’Antic Testament (un camí d’un Déu que crea i infon vida, que allibera d’esclavituds, que satisfà als assedegats, que regala cors de carn suprimint els de pedra...) hem tingut present també la carta als Romans escrita per sant Pau a la comunitat cristiana primitiva, que pertany al Nou Testament on els diu: “Els qui heu estat batiats en Jesucrist, heu estat sepultats amb ell a la mort, per a ressuscitar també amb ell d’entre els morts, perquè a partir d’ara no siguem més esclaus ni del pecat ni de la mort”.

            I després d’aquestes cinc lectures, ens ha arribat avui, en aquesta Vetlla de Pasqua, l’evangeli de sant Marc, cap 16, on hi hem trobat la raó de la nostra fe que ha de formar totalment la nostra vida. No creiem en un Déu mort, creiem en un Déu viu!!!, ens ha remarcat.

            Marc ens ho ha accentuat avui quan ens ha comunicat que Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé, que havien comprat espècies aromàtiques per anar a ungir el cos mort de Jesús, es troben amb la pedra apartada del sepulcre, i amb el sepulcre buit, i el que encara és més sorpressiu, amb un jove vestit de blanc –un àngel, un missatger de Déu- que els diu: “No tingueu por. Cercau Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat, no hi és aquí. Anau a dir als deixebles i a Pere que anirà davant vostre a Galilea”.

            Que concluim aquest vespre amb gran goig a l’ànima?

            Que som deixebles d’un Déu “viu” que ens crida a viure, a trobar sentit a la vida i que mos repeteix amb el seu testimoni personal que qui troba sentit a la vida és el qui l’entrega a favor dels altres, que l’entrega incondicionalment, l’entrega totalment, fins el final i del tot.

            La Resurrecció de Jesús és una veritat que no hem de deixar de tenir present mai els cristians de totes les èpoques, tampoc els cristians d’avui, noltros. Som cridats a viure i a regalar vida. Som cridats a regalar la nostra vida diària a favor dels altres per a viure un dia en plenitud “la vida que Déu mateix ens té preparada”.

            I avui, en aquesta Vetlla Pasqual sentim l’encàrrec de Jesús: “Anau a dir-ho als deixebles i a Pere”.

            Unes dones (Maria Magdalena, Maria i Salomé) són les encarregades de dir als qui havien viscut més a prop de Jesús, els deixebles i Pere, avui podríem dir (Al Papa, als bisbes i capellans) que “Déu és Viu”, que comuniquem vida. Que la nostra cara, el nostre testimoni, la nostra paraula animi, contagiï de festa a tothom.  Unes dones són les encarregades de dir a l’església, i des del seu inici, que no hem de ser una església, uns cristians, entristits, angoixats, pessimistes, frustrats, front les esclavituds i les crucifixions del moment. Jesús és viu. Jesús surt victoriós de qualsevol creu, de qualsevol befa, de qualsevol marginació, de qualsevol soledat que podem viure.

            Avui, en aquesta Vetlla de Pasqua, els cristians, els batiats, hem de fer un propòsit: “Viure Pasqua no com un dia més de la nostra cronologia eclesial, sinó com el dia escollit per Déu perquè aprenguem la gran lliçó de la història: “Res venç a Déu!” Qui margina Déu no el vencerà, no el vencerà tampoc qui el deixa en soledat ni qui en fa befa d’ell o el descarta del seu camí”. Jesús és el ressuscitat. Jesús,  Déu mateix, sempre en surt victoriós de qualsevol acció en contra d’ell.

            El missatger de Déu vestit de blanc diu a les dones, mos diu avui:  Anau a dir als deixebles i a Pere que anirà davant seu a Galilea”.

            Galilea és la pàtria de la família de Jesús. És el lloc on Jesús es va fer amic dels seus amics, i dels pecadors; és allà on ell va compartir taula i mirades amb tants i tantes; és allà on ell va escoltar, va curar, va acompanyar, va perdonar. Galilea és ca nostra.

            A noltros també se mos diu avui que anem a Galilea, a ca nostra, a la nostra família, al nostre entorn, i en ell anunciem que Déu és viu. Que és viva la seva paraula i el seu missatge. Que és viva la seva persona.

            No tinguem por d’anunciar a Galilea, d’anunciar a ca nostra i entre els més propers, que el Déu de Jesús no és Déu segons modes. És el Déu de sempre. El Déu d’ahir, el Déu d’avui, i el Déu que ens acollirà amb ell també demà. Ressuscitem cada dia més a Déu de la nostra vida.

Homilia Divendres Sant 29 de març 2024

 

Divendres Sant

 

Text de l'Evangeli (Jn 18,1—19,42):
Després de dir aquestes coses, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró, on hi havia un hort, dins el qual entrà ell amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia el lloc, perquè Jesús s’hi havia reunit moltes vegades amb els seus deixebles. Judes, doncs, havent pres la cohort i guardes dels grans sacerdots i dels fariseus, arribà allí amb llanternes, torxes i armes. I Jesús, que sabia tot el que li havia de succeir, s’avançà, i els digué: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús el Natzarè». Els diu: «Jo soc!». Judes, el qui el traïa, també era amb ells. I quan els digué: «Jo soc!», retrocediren i caigueren per terra. I novament els preguntà: «Qui busqueu?». I ells digueren: «Jesús el Natzarè». Respon Jesús: «Us ho he dit: Jo soc! I si em busqueu a mi, deixeu aquests que se’n vagin». [Això succeí] per tal que es complís la paraula que havia dit: «Dels que m’has donat no n’he perdut cap». Llavors Simó Pere, que tenia una espasa, la tragué i va colpejar el servidor del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. I el nom del servent era Malcus. Digué, doncs, Jesús a Pere: «Fica l’espasa a la beina. ¿És que el calze que m’ha donat el Pare no l’haig de beure?».


Llavors la cohort i el tribú i els guardes dels jueus prengueren Jesús i el lligaren.

I el dugueren primer a Annàs, ja que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. [Aquest] Caifàs era el qui havia aconsellat als jueus: «Convé que un home mori pel poble».

Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. I aquest deixeble era conegut del gran sacerdot i entrà amb Jesús a l’atri del gran sacerdot. Mentrestant, Pere s’havia quedat a la porta, a fora. Sortí, doncs, l’altre deixeble, el que era conegut del gran sacerdot, i parlà a la portera i introduí Pere. Digué llavors a Pere la criada portera: «¿No ets pas tu també dels deixebles d’aquest home?». Diu ell: «No ho soc!». I eren allí els servidors i els guardes, que havien preparat brases perquè feia fred, i s’escalfaven. I també Pere era amb ells escalfant-se.

Llavors el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Li respongué Jesús: «Jo he parlat al món obertament. Jo sempre he ensenyat en la sinagoga i en el temple, on tots els jueus es reuneixen, i no he dit mai res ocultament. Per què m’interrogues? Interroga els qui van escoltar allò que els vaig parlar; mira, aquests saben allò que vaig dir». I quan digué aquestes coses, un dels ajudants dels guardes donà una bufetada a Jesús, dient: «¿Així contestes al gran sacerdot?». Li respon Jesús: «Si he parlat malament, prova quin és el mal; però si he parlat bé, per què em pegues?». I Annàs l’envià lligat a Caifàs el gran sacerdot.

Mentrestant, Simó Pere s’estava dret i escalfant-se. I li digueren: «¿No ets pas tu també dels seus deixebles?». Ell ho negà, i digué: «No ho soc!». Diu un dels servidors del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere tallà l’orella: «¿No t’he vist a l’hort amb ell?». I novament Pere negà, i immediatament el gall cantà.

Llavors porten Jesús des de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no entraren al pretori per no contaminar-se, i així poder menjar la Pasqua. Sortí, doncs, Pilat cap a ells a fora, i diu: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Respongueren, i li digueren: «Si aquest no fos un malfactor, no te l’hauríem pas dut». Els diu, doncs, Pilat: «Preneu-lo vosaltres, i segons la vostra Llei jutgeu-lo!». Li digueren els jueus: «A nosaltres no ens és lícit matar ningú». [Això succeí] per tal que es complís la paraula que Jesús havia dit per a indicar de quina mort hauria de morir.

Entrà, doncs, Pilat altre cop al pretori i cridà Jesús, i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Respongué Jesús: «¿Per tu mateix dius això, o bé altres t’ho han dit de mi?». Respon Pilat: «¿És que potser soc jo jueu? El teu poble i els grans sacerdots t’han dut a mi. Què has fet?». Respongué Jesús: «El meu regne no és d’aquest món. Si fos d’aquest món el meu regne, els meus guardes lluitarien perquè no passés a mans dels jueus. Però, de fet, el meu regne no és d’aquí». Li digué llavors Pilat: «Doncs, ¿tu ets rei?». Respon Jesús: «Tu ho dius que jo soc rei. Jo per a això he nascut i per a això he vingut al món, per donar testimoni de la veritat. Tot aquell qui és de la veritat escolta la meva veu». Li diu Pilat: «Què és la veritat?». I quan hagué dit això novament sortí vers els jueus, i els digué: «Jo no trobo en ell cap causa. És costum entre vosaltres que us deixi anar algú per Pasqua. ¿Voleu, doncs, que us deixi anar el rei dels jueus?». I cridaren altra vegada, dient: «No aquest, sinó Barrabàs!» -Barrabàs era un lladre.

Així, doncs, Pilat prengué Jesús i el flagel·là. I els soldats, trenant una corona d’espines, la hi col·locaren al cap, i el revestiren amb un mantell de porpra, i s’acostaven a ell, i deien: «Salve, rei dels jueus!», i li donaven bufetades.

I surt novament Pilat a fora, i els diu: «Mireu, us el porto fora perquè sapigueu que no trobo en ell cap causa». Sortí, doncs, Jesús a fora, portant la corona d’espines i el mantell de porpra. I els diu: «Heus aquí l’home!». Quan el veieren, doncs, els grans sacerdots i els guardes cridaren, dient: «Crucifica’l, crucifica’l!». Els diu Pilat: «Preneu-lo vosaltres i crucifiqueu-lo, perquè jo no trobo en ell causa». Li respongueren els jueus: «Nosaltres tenim Llei, i segons la Llei ha de morir, perquè s’ha fet Fill de Déu».

Quan Pilat, doncs, va sentir aquesta paraula, va témer més encara. I entrà altre cop al pretori, i diu a Jesús: «D’on ets tu?». Però Jesús no li donà resposta. I li diu Pilat: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc potestat per deixar-te anar i tinc potestat per crucificar-te?». Respon Jesús: «No tindries cap potestat sobre mi si no se t’hagués donat de dalt; per això, qui m’ha posat a mans teves té un pecat més gran».

A partir d’això, Pilat procurava alliberar-lo, però els jueus cridaven, dient: «Si deixes anar aquest, no ets amic del Cèsar! Tot el qui es fa rei es manifesta contrari al Cèsar». I així Pilat, en sentir aquestes paraules, tragué a fora Jesús i s’assegué en el tribunal en el lloc que s’anomena Lithòstrotos, i en hebreu Gabbathà. I era la Parasceve de la Pasqua, cap a l’hora sexta. I diu als jueus: «Heus aquí el vostre rei!». I li cridaren: «Fora, fora, crucifica’l!». Els diu Pilat: «¿El vostre rei crucificaré?». Respongueren els grans sacerdots: «No tenim altre rei sinó Cèsar». Llavors, doncs, els el feu a mans perquè fos crucificat. I prengueren Jesús.

I portant-se ell la creu, sortí cap a l’indret anomenat Lloc de la Calavera -que en hebreu es diu: Gòlgota-, on el crucificaren; i amb ell altres dos, a banda i banda, i enmig Jesús. I Pilat escriví també un títol i el posà sobre la creu. Hi era escrit: «Jesús el Natzarè, el Rei dels jueus». Aquest títol, doncs, el llegiren molts dels jueus, perquè el lloc on crucificaren Jesús era prop de la ciutat. I era escrit en hebreu, llatí i grec. Deien, doncs, a Pilat els grans sacerdots dels jueus: «No escriguis: “Rei dels jueus”, sinó que ell digué: “Soc el Rei dels jueus”». Respongué Pilat: «El que he escrit, he escrit».

Els soldats, doncs, després de crucificar Jesús, prengueren les seves vestidures i en feren quatre parts, una part per a cada un dels soldats. I [també prengueren] la túnica, però la túnica era inconsútil, teixida des de dalt tota ella. Es digueren els uns als altres: «No l’esquincem, sinó fem a sorts de qui serà», per tal que es complís l’Escriptura que diu: S’han repartit entre ells les meves vestidures i s’han fet a la sort la meva túnica. Els soldats, ben cert, feren això.

I s’estaven junt a la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria de Cleofàs, i Maria la Magdalena. Jesús, doncs, quan veié la mare i el deixeble que ell estimava, que era allí, diu a la mare: «Dona, vet aquí el teu fill». Després diu al deixeble: «Vet aquí la teva mare». I des d’aquella hora la prengué el deixeble a casa seva.

Després d’això, sabent Jesús que ja tot s’havia acomplert, per tal que es complís l’Escriptura digué: «Tinc set». Hi havia allí un vas ple de vinagre; clavant, doncs, a una canya d’hisop una esponja xopa de vinagre, la hi acostaren a la boca. Quan Jesús hagué pres el vinagre, digué: «Està acomplert!», i, després d’inclinar el cap, lliurà l’esperit.

Els jueus, doncs, com que era Parasceve, per tal que els cossos no restessin en la creu el dissabte, ja que aquell dissabte era un dia important, pregaren Pilat que els trenquessin les cames i els traguessin. Vingueren, per tant, els soldats i trencaren les cames del primer i de l’altre que va ser crucificat amb ell, però quan arribaren a Jesús, així que veieren que ja estava mort, no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats amb una llança foradà el seu costat, i a l’instant en sortí sang i aigua. I el qui ho veié en dona testimoniatge, i és verídic el seu testimoniatge, i ell sap que diu la veritat, perquè vosaltres cregueu. Aquestes coses han succeït, en efecte, a fi que es compleixi l’Escriptura: No li trencaran cap os, i encara una altra Escriptura diu: Miraran vers aquell que traspassaren.

I després d’això, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat d’emportar-se el cos, i li ho permeté Pilat. Vingué, doncs, i prengué el seu cos. I vingué també Nicodem, el qui havia vingut primer de nit, portant una mescla de mirra i àloe, unes cent lliures. Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l’amortallaren en llenços, amb aromes, com tenen costum de sepultar els jueus. I en el lloc on fou crucificat Jesús hi havia un hort, i en l’hort un sepulcre nou en el qual encara ningú no havia estat mai posat. Allí, doncs, a causa de la Parasceve dels jueus, com que el sepulcre era a prop hi posaren Jesús.
 
 
HOMILIA 

            Alguns diuen que són ateus i punt, però la majoria  afirmen que creuen en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres en la persona, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la bondat humana. I jo en què crec? En que creiem tots aquells que avui som aquí? Si som aquí, creiem en un Déu que ressuscita els morts. Creiem que Déu és l’Amor que resisteix, cor obert i sense cap armadura, l’embat terrible de la mort, i d’una mort en creu. Creiem en un Déu que és el protector dels innocents, el salvador de tots els sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de les mans del violent, de qui maltracta i crucifica.

            Un “Déu de morts” no molesta. Un “Déu de morts” no es fica en el més aquí. Els injustos, els corruptes, els assassins, poden estar tranquils si tot acaba en la mort. El que és veritablement perillós i comprometedor per a tots els mals tractadors de la història, no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció.

            Per açò, en aquesta estona de pregària i de reflexió tinguem present la passió i la mort d’aquell que és el “Déu dels vius”. D’aquell que compleix la voluntat del seu Pare i entrega la seva vida mortal per amor a tota la humanitat. I visquem, també, com Maria l’acompanya en aquest camí, i ho fa amb total fidelitat i confiança. Visquem avui la creu de Jesús recolzats en el testimoni de Maria.

*L’esperança ens ha d’acompanyar sempre a tots els qui creiem en el “Déu dels vius”, a tots els qui, per açò, celebram, front la indiferència d’uns i la condemna d’uns altres, la nostra opció a favor de l’esperança, tot compartint el patiment dels qui avui viuen el descart, la soledat, el patiment, a vegades fins i tot, a causa d’alguns membres de la nostra Església.

 

Fixant la mirada en Jesús crucificat,  l’esperança no ens ha de deixar mai a qui sabem per què, per a què i per a quí viure. L’Esperança mou muntanyes, és dinamisme.  Lluita, camina, supera dificultats qui, com Jesús camí cap a Jerusalem, té esperança. Qui no la té, mor angoixat com Judes i tants d’altres. L’esperança entesa com a valor, es refereix sempre al que eixampla el cor. Qui té esperança, porta al cor un missatge de futur, a pesar que visqui moments de dol i patiment.

Vivint el testimoni d’una creu que ens obre a l’esperança, us convid a pregar dient:            Fixats en la vostra creu, us demanam, Senyor, l’humil simplicitat de la fe, que no perdem l’esperança quan en la vida, com va passar a la vostra, visquem hores de buidor interior, d’abandonament, quan tot mos sembla problemàtic. Concediu-nos, Senyor, la llum suficient per a no perdre-la mai i per poder traspassar-la als altres quan en tenguin d’ella necessitat. Per açò, Senyor:

Avui, no sé parlar sinó és de mi,

dels meus desitjos i esperances.

De la necessitat que tinc

de trobar sentit al que visc,

d’afavorir el llampec dels ulls,

d’alçar lentament la mirada,

front qualsevol perill.

Avui, no sé parlar sinó és de mi.

Vull embellir la veu dels meus llavis,

d’aconseguir un somrís amic,

de ser coratjós fent camí,

d’encendre foc de nou cada dia,

de netejar el meu pensament,

front qualsevol perill.

Avui, no sé parlar sinó és de mi.

Vull passar fent el bé com Jesús,

confiar en el Pare com ell

pujant, a vegades, com ell, cap a Jerusalem.

Sí, avui, no sé parlar sinó és de mi,

dels meus desitjos i esperances,

de la meva confiança en Vós

front qualsevol perill.

            Sí, i ho dic avui fixat en Jesús crucificat: Senyor, que no perdi mai l’esperança. Sense esperança, ni la vida, ni la fe, ni el patiment, ni la creu, són un valor en sentit profund.

            Al peu de la creu estava Maria, la Mare de Jesús i tres dones més. També, al costat de la creu i de Maria, hi era l’apòstol Joan. I..., per açò, em deman: Què  sent Maria vivint la mort del seu fill?

 

Mort el fill en els seus braços

es clouen totes les veus

i el silenci es torna obscè.

L’aire expandeix toc de tomba

i els sospirs són de les roses

d’un jardí sens jardiner.

Mort el fill en els seus braços

la pensa molesta el cor

i el cor s’atura sens vida.

Qualsevol gest i paraula

despulla l’ofec que sent

l’ànima que ha estat ferida.

Mort el fill en els seus braços

les entranyes s’encongeixen

i es clouen els ulls materns

evocant íntims secrets

que travessant el seu cor

creen el buit de l’avern.

Mort el fill en els seus braços

no hi ha consol agradós,

l’ànima com cristall fràgil

pateix l’esqueix de la pèrdua

i tan sols desitja unir-se

a l’amor que s’ha marcit.

Mort el fill en els seus braços

cruel és la soledat,

perversa la creu del fill,

crua la maternitat.

Mes, en els seus ulls fiats

es filtren ales subtils.

 

           

            Desconsolats en aquesta vall de llàgrimes on, com Jesús, sentim tantes vegades el pes de la creu, del desànim i del dolor,  cerquem refugi en Maria i desitgem ser acompanyats per ella en tot moment. A ella li diem avui:

            Maria, mare de Jesús i mare nostra,  vós que als peus de la creu, vau mantenir viva la flama de la fe en Jesús, el vostre Fill,  enmig d’una total soledat i obscuritat, pregau per nosaltres. Feu que en els moments de soledat, d’angoixa i de patiment, sempre trobem en vós aquell cor maternal que ens acompanya a fer camí per a aconseguir la meta que Déu, gràcies a Jesucrist, ens ha promès: la resurrecció!