Alguns
diuen que són ateus i punt, però la majoria
afirmen que creuen en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres
en la persona, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la
bondat humana. I jo en què crec? En que creiem tots aquells que avui som aquí? Si som aquí, creiem en un Déu que
ressuscita els morts. Creiem que Déu és l’Amor que resisteix, cor obert i
sense cap armadura, l’embat terrible de la mort, i d’una mort en creu. Creiem
en un Déu que és el protector dels innocents, el salvador de tots els
sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de les mans del violent,
de qui maltracta i crucifica.
Un
“Déu de morts” no molesta. Un “Déu de morts” no es fica en el més aquí. Els
injustos, els corruptes, els assassins, poden estar tranquils si tot acaba en
la mort. El que és veritablement
perillós i comprometedor per a tots els mals tractadors de la història, no és
l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció.
Per
açò, en aquesta estona de pregària i de reflexió tinguem present la passió i la
mort d’aquell que és el “Déu dels vius”. D’aquell que compleix la voluntat
del seu Pare i entrega la seva vida mortal per amor a tota la humanitat. I
visquem, també, com Maria l’acompanya en aquest camí, i ho fa amb total
fidelitat i confiança. Visquem avui la creu de Jesús recolzats en el testimoni
de Maria.
*L’esperança ens ha d’acompanyar sempre a tots
els qui creiem en el “Déu dels vius”, a tots els qui, per açò, celebram, front la
indiferència d’uns i la condemna d’uns altres, la nostra opció a favor de l’esperança, tot compartint el patiment
dels qui avui viuen el descart, la soledat, el patiment, a vegades fins i tot, a
causa d’alguns membres de la nostra Església.
Fixant la
mirada en Jesús crucificat, l’esperança no ens ha de deixar mai a qui
sabem per què, per a què i per a quí viure. L’Esperança mou muntanyes,
és dinamisme. Lluita, camina, supera dificultats qui, com Jesús camí cap a
Jerusalem, té esperança. Qui no la té, mor angoixat com Judes i tants
d’altres. L’esperança entesa com a valor, es refereix sempre al que eixampla el
cor. Qui té esperança, porta al cor
un missatge de futur, a pesar que visqui moments de dol i patiment.
Vivint el testimoni d’una creu que ens obre a
l’esperança, us convid a pregar dient: Fixats en la vostra creu, us demanam,
Senyor, l’humil simplicitat de la fe, que no perdem l’esperança quan en la
vida, com va passar a la vostra, visquem hores de buidor interior,
d’abandonament, quan tot mos sembla problemàtic. Concediu-nos, Senyor, la llum
suficient per a no perdre-la mai i per poder traspassar-la als altres quan en
tenguin d’ella necessitat. Per açò, Senyor:
Avui, no sé parlar sinó és de mi,
dels meus desitjos i esperances.
De la necessitat que tinc
de trobar sentit al que visc,
d’afavorir el llampec dels ulls,
d’alçar lentament la mirada,
front qualsevol perill.
Avui, no sé parlar sinó és de mi.
Vull embellir la veu dels meus llavis,
d’aconseguir un somrís amic,
de ser coratjós fent camí,
d’encendre foc de nou cada dia,
de netejar el meu pensament,
front qualsevol perill.
Avui, no sé parlar sinó és de mi.
Vull passar fent el bé com Jesús,
confiar en el Pare com ell
pujant, a vegades, com ell, cap a Jerusalem.
Sí, avui, no sé parlar sinó és de mi,
dels meus desitjos i esperances,
de la meva confiança en Vós
front qualsevol perill.
Sí,
i ho dic avui fixat en Jesús crucificat: “Senyor,
que no perdi mai l’esperança. Sense esperança, ni la vida, ni la fe, ni el
patiment, ni la creu, són un valor en sentit profund.
Al peu de la creu estava Maria,
la Mare de Jesús i tres dones més. També, al costat de la creu i de Maria, hi
era l’apòstol Joan. I..., per açò, em deman: Què sent Maria vivint la mort del seu fill?
Mort el fill en els seus braços
es clouen totes les veus
i el silenci es torna obscè.
L’aire expandeix toc de tomba
i els sospirs són de les roses
d’un jardí sens jardiner.
Mort el fill en els seus braços
la pensa molesta el cor
i el cor s’atura sens vida.
Qualsevol gest i paraula
despulla l’ofec que sent
l’ànima que ha estat ferida.
Mort el fill en els seus braços
les entranyes s’encongeixen
i es clouen els ulls materns
evocant íntims secrets
que travessant el seu cor
creen el buit de l’avern.
Mort el fill en els seus braços
no hi ha consol agradós,
l’ànima com cristall fràgil
pateix l’esqueix de la pèrdua
i tan sols desitja unir-se
a l’amor que s’ha marcit.
Mort el fill en els seus braços
cruel és la soledat,
perversa la creu del fill,
crua la maternitat.
Mes, en els seus ulls fiats
es filtren ales subtils.
Desconsolats en aquesta vall de
llàgrimes on, com
Jesús, sentim tantes vegades el pes de la creu, del desànim i del dolor, cerquem refugi en Maria i desitgem ser acompanyats
per ella en tot moment. A ella li diem avui:
Maria,
mare de Jesús i mare nostra, vós que als
peus de la creu, vau mantenir viva la flama de la fe en Jesús, el vostre
Fill, enmig d’una total soledat i
obscuritat, pregau per nosaltres. Feu que en els moments de soledat, d’angoixa
i de patiment, sempre trobem en vós aquell cor maternal que ens acompanya a fer
camí per a aconseguir la meta que Déu, gràcies a Jesucrist, ens ha promès: la
resurrecció!
