Homilia diumenge 24 setembre 2017

Diumenge XXV/A 

       Jesús té interès perquè ens aboquem del tot a fer feina a favor de l’evangeli. Fer feina a favor de l’evangeli és treballar perquè tothom es faci amb el fruit que dóna vida. 

       La paràbola que avui ens presenta indica les ganes que té Jesús de que tothom hi faci feina, hi col·labori en la seva missió. Mirau com ens presenta un propietari que, per aconseguir que la seva vinya sigui cuidada, surt ja de bon matí a llogar treballadors. Surt una altra vegada a mig matí. I torna a migdia i a mig capvespre. I si açò fos poc, hi torna una hora abans que es pongui el sol. Tot es dia viu amb aquesta interès: “Que hi hagi persones que s’adonin de la importància de cuidar la meva vinya, el meu Regne, el meu evangeli”. 

       Quan ara començam el curs, què passaria si tots els qui som aquí visquéssim amb aquesta inquietud al cor: “Que tothom conegui l’evangeli, conegui Jesús, conegui Déu, sigui el tipus de persona que desitja Déu”. 

       Segur que els pares i avis, segur que totes aquelles persones que estem en època de viure compromesos a favor dels altres, ens faríem ben presents a les nostres famílies i als nostres llocs de feina, d’activitat i de festa convidant a participar i a viure la catequesi, el club, els grups de matrimonis, Vida Creixent, la pregària, l’Eucaristia, Càritas, ... 

       Una cosa queda ben clara a la paràbola que avui escoltàvem: “Ningú ha de ser un desvagat!”. Una hora abans de pondre’s el sol diu a tots aquells que encara no feien feina: “Que feu aquí tot el dia desvagats, sense fer res!” “Au, anau també vosaltres a la meva vinya!”. 

       S’altre dia em visitava algú que em deia: “Ho hem de fer bé. L’evangeli és un tresor que portam a les nostres mans!”. Som molts els qui avui necessitam i necessiten que algú els deixondesqui i deixen d’anar a la moda, que anar a la moda és escoltar i seguir a qui ens manipulen i no escoltar i seguir Jesús. 

       La lectura d’Isaïes ens recorda que els pensaments i els camins de Déu, no són els pensaments, els camins i les modes del món. Són uns altres, uns altres infinitament més oportuns i necessaris: “Els meus pensaments i els meus camins estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra”. 

       El salm d’avui, el 144, ens crida l’atenció i ens diu com ha de ser la nostra vida. La nostra vida ha de beneir Déu dia rere dia, ens diu. La nostra vida, remarca, no s’ha de cansar mai de lloar Déu. 

       I sant Pau que va assumir plenament l’experiència i la doctrina de Crist, confessa obertament: “Per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany”. 

       St. Pau viu entre dos tocs d’atenció: 

       Primer: Desitja viure en Crist. La seva vida no té cap altre interès, no té cap altra nord. 

       Segon: Mes, la manca de persones decidides a deixar de ser uns vessuts és tanta, que estimant els de Filip, els diu: “El meu desig és morir ja per estar amb Crist (desig de tots els místics, recordem santa Teresa); però, pensant en vosaltres, veig que he de continuar més temps entre vosaltres”. 

       És un bon evangeli el d’avui, i és una bona recomanació el que ens fa sant Pau quan iniciam un nou curs. Carreguem piles i confiem en Déu. Res de vessa. Tots som cridats a fer l’opció de fer feina a favor de Déu i del seu evangeli.

      

Homilia diumenge 17 setembre 2017

Diumenge XXIV/A 17 setembre 2017 

       Avui tornam a descobrir un poc més qui era l’apòstol Pere. És el deixeble curiós que cerca aprofundir en el missatge de Jesús. Li interroga, és atrevit, és sincer,… Aconsegueix que Jesús vagi explicant amb més claredat i senzillesa els misteris del Regne. 

       Avui li demana “quantes vegades haurà de perdonar”. Potser hi ha algun company de camí que té el costum de molestar-lo i, per açò, comença està cansat de perdonar-lo com demana la llei jueva. I Jesús, amb la seva resposta, desborda totes les seves expectatives; “L’has de perdonar, setanta vegades set”, o sia, sempre!. 

       Siguem sincers. Qui no té alguna persona amb qui prefereix no trobar-se perquè la seva presència li desperta sentiments de desconfiança o, per les causes que sigui, no viu amb ella desig de relació? 

       Quan ens costa perdonar, ens convé sempre tenir present l’evangeli i els seus consells o advertiments constants. Advertiments com: “Qui estigui net de pecar, que tiri la primera pedra” “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, no saben el que diuen,no saben que ells també mereixen ser perdonats. 

       Jo crec que avui hem de tenir present com és Déu. Essent els seus fills, havent estat creats a imatge seva, ja ens convindrà tenir present el salm d’avui (el 102). L’orant prega dient: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per el càstig, ric en l’amor”. Si el Senyor ens perdona constantment, és senyal que la nostra vida també ha d’estar a punt constantment a demanar perdó. 

       Hem de viure el sagrament de la reconciliació amb Déu i amb els altres constantment. Hem de revitalitzar aquest sagrament. Sempre ens costarà perdonar si no som conscients que també noltros necessitam demanar perdó constantment. 

       Hi ha un altre salm, el 81, que repeteix: “Tant de bo que el meu poble m’escoltés! Tan de bo que Israel seguís els meus camins”. Quin és el camí que el Senyor, que Jesús, ens mostra avui: “El de perdonar com ell ens perdona!”. 

       Déu perdona sempre. L’evangeli és tot un mostrari del perdó que en nom de Déu ofereix Jesús constantment: Amb la samaritana, amb Zaqueu, amb Pere, amb el bon lladre, amb l’empleat de qui ens parla avui l’evangeli, ... 

       Sant Pau ens ho recorda avui. A qui hem d’imitar, per a qui vivim? I ell ens respon: “Mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Tant si vivim com si morim som del Senyor”. 

       Santa Teresa en un excés de sinceritat deixa escrit en el seu “Llibre de la Vida”: “Primer m’he cansat jo d’ofendre el Senyor que ell e perdonar-me”. Acte de confessió excel·lent! 

       La paràbola de l’evangeli d’avui ens recorda “que el perdó que Déu ens ofereix reclama necessàriament el nostre perdó de cara als demés”. 

       Prou en la nostra vida de tenir present la llei del talió: “Ull per ull i dent per dent!”. 

       Perdonar demana una fortalesa d’ànim que només posseeix qui, confessant-se, se sent de ver pecador, necessitat de ser perdonat. Visquem el sagrament del perdó.

Homilia diumenge 10 setembre 2017

Diumenge XXIII

       L’ individualisme és una de les característiques del moment social actual. Avui molts viuen centrats en ells mateixos sense sentir que també ells han de respondre la incòmode pregunta de Déu a Caín: “On és el teu germà?”

       Amb aquesta pregunta, just a l’inici de la història des de la Bíblia, se’ns proposa que els altres, que la comunitat han de tenir per noltros una importància cabdal. Sense atenció als altres, sense sentit de viure i de ser comunitat, el seguiment de Jesús queda descolorit, desdibuixat. Tots, i els cristians ho hem de sentir intensament, som responsables de la persona que viu al nostre costat.

       La lectura d’Ezequiel (cap. 33) comença avui aixó: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula (a favor dels altres), els has d’advertir de part meva”. Per açò, i ho diu implícitament, hem de viure amb Déu, units a Ell. Per açò el salm 94 ens indica: “Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: No enduriu els vostres cors!”.

       La fe, la nostra relació amb Déu, la pregària, sempre ens acompanya a ser molt sensibles de cara als altres. St. Pau ens recorda que sempre vivim amb un deute: “Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima ha complert la Llei. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei”.

       Quantes vegades, amb la nostra relació amb els altres anam dient expressions com: “No m’enredis, açò no és el meu problema” “Ja tinc prou mals de cap. No en vull tenir més” “No vull saber res. Com més coses sé més nerviós estic!” ...

       No poques vegades ens anam inhibint i deixem que algú quedi desatès front el problema que viu directament, front la seva infermetat, front la seva discapacitat per dur a terme el que ha de dur. 

       I el que és pitjor, no sols ens inhibim a vegades dels problemes dels altres, de les seves actuacions i/o comportaments que no ens agraden, que no els trobem correctes, justs, .... El que fem és conversar-ho amb altres, i fins i tot engrandir-ho. Açò ens converteix amb uns valents “donant l’esquena” i amb uns covards “cara a cara”.

       Hem de fer pregària. La pregària ens ha d’acompanyar sempre. Santa Teresa de Calcuta, festa que celebràvem dimarts passat, dia cinc, deia: “ Resar no és demanar. És posar-se en mans de Déu, a la seva disposició, i escoltar la seva veu en el més profund dels nostres cors”.

       Qui prega, descobreix la importància que tenen els altres. Qui prega descobreix la importància que té la nostra família, que tenen els amics i companys de feina, que té la nostra comunitat cristiana. Qui prega descobreix que el deute que ens acompanya sempre és “estimar, estimar els altres, estimar-los més i més”.

       Ens hem d’acompanyar, de ben acompanyar-nos. Hem d’assumir la responsabilitat d’ajudar-nos a créixer els uns als altres. De dir-nos, amb cordialitat, el que ens agrada i el que no ens agrada. D’escoltar dels altres el que ens agrada sentir i el que no ens agrada sentir.

       Hem de tenir present que la nostra família és com és, en part, segons la responsabilitat que sentim i vivim de cara a ella. I així ho podem dir, del poble, de la Parròquia, del país, de l’Església.

       La pregunta de Déu a Caín, l’hem de mantenir sempre desperta: “Què en fas del teu germà?” Sols “som” si som amb els altres. Despreocupats dels altres la nostra vida es torna individualista i sense sentit.

       Examinem avui com acompanyam.

Homilia diumenge 3 de setembre 2017

Diumenge XXII 

       També avui, com diumenge passat, apareix a primer pla l’apòstol Pere. Però, mentre diumenge passat era admirat per la seva fe sincera en Jesús de qui afirma que “és el Fill de Déu”, avui, manifesta una fe immadura i molt vinculada a la “mentalitat d’aquest món”. El que no és gens estrany si no aprofundim en la identitat de Déu. 

       St. Pau, a la segona lectura, ho recorda a la comunitat cristiana de la Roma d’aquell temps: “No us faceu a l’estil del món present, sigau tal com Déu vol”. Aquesta expressió l’hem de sentir, l’hem de gravar constantment perquè no és fàcil no fer-nos a l’estil del món present. 

       Què demana el món present? Què demana Jesús? 

       El món present el veiem avui retractat en les paraules de Pere quan aconsella a Jesús que no vagi a Jerusalem, que no vulgui convertir la seva vida en un servei per als altres. I manco en un servei que tengui com a conseqüència el martiri, la mort en creu. El món present el veiem avui retractat en aquesta expressió de Pere: “De cap manera! Aquest no pot ser el vostre estil de viure”. 

       Pere reacciona segons la lògica humana i segons les expectatives que el poble d’Israel tenia en el Messies. 

       -Ells esperaven algú que els alliberaria de l’esclavitud de Roma. Com podria ser el Messies esperat qui seria matat, crucificat i, per açò, un perdedor, un frustrat? 

       -La lògica humana ens porta a frenar espontàniament a aquells que estimam, a fer una opció de vida a qui és vocacionat a servir als altres. Què passa normalment quan un fill o filla d’una de les nostres famílies manifesta les seves ganes de fer-se capellà o religiosa, de ser missioner o missionera... O fins i tot, què passa normalment quan a algú se li demana fer un servei gratuït a favor d’una activitat cultural, política, parroquial, eclesial, ...? No poques vegades es respon per part del seu entorn més immediat: “De cap manera! Açò no pot ser el teu estil de vida!” 

       És evident que Jesús i els apòstols, en boca de Pere, ens presenten avui dues maneres oposades de pensar i d’elegir. St. Pere, segons una lògica humana, està convençut de que Déu no pot permetre que el seu fill converteixi la seva vida en una forma de servei tan radical que serà màrtir, crucificat. Jesús, en canvi, està convençut que el seu Pare estima tant a tothom que no pot admetre que l’obra de les seves mans caigui en mans del maligne, del mal. A més, Jesús sap que la fi de cada persona és la resurrecció, no és ni l’èxit ni la vida còmode. 

       Que hi hagi persones que són vocacionades a servir als altres, i fins i tot que hi hagi persones que no tenen por a ser martiritzades, no es deu a la crueltat d’un Déu Pare, sino a la crueltat que provoca el mal en el món. Mentre hi hagi mal en el món els màrtirs es convertiran en el nostre pa de cada dia. Les persones vocacionades a servir als altres incondicionalment es convertiran en una acció d’amor del tot imprescindible. 

       El Papa, per exemple, sap que està en el blanc de no pocs fanàtics d’avui. Però ell no canvia ni una coma del seu pla de servei als altres. No sols no deixa de dir el que creu més convenient per la salut personal del món, si no que també visita i visitarà diversos països (ara Colòmbia i Mèxic) convençut que hi ha d’anar sortejant perills de tot tipus. 

       Avui, Jesús ens diu que el camí de qualsevol cristià ha de ser el camí del servei. Servei a la família, servei als fills, servei als pares grans, servei als malalts, servei a favor de la societat, servei a favor de la fe, ... “Si algú vol venir en mi, que prengui la seva creu i m’acompanyi! Qui regali la seva vida per mi, la recuperarà”. 

       Qui són els nostres referents més immediats avui, diguem-ho una vegada més: els sants i santes, els màrtirs, tots els qui de ver fan feina per aconseguir un món més digne per a tots.