Diumenge 3 (A) de Pasqua
Text de l'Evangeli (Lc 24,13-35): Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?». Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?». Els preguntà: «Què hi ha passat?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que Ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a Ell no l'han vist pas».
Aleshores Jesús els digué: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i Ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar».
I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però Ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!». També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.
Anam seguint aquests diumenge la lectura dels Fets dels apòstols. Cada diumenge coneixem més les actituds de la primera comunitat cristiana i les tenim present per aplicar-les actualment. Avui, quines actituds ens aporten els apòstols i la primera comunitat cristiana?
1.Els apòstols formen un grup de tot unit. “Pere es posà dret amb tots els onze”. Ja no hi ha entre ells ni la traïció de Judes, ni la covardia de Pere, ni els dubtes de Tomàs. Tots són una presència i una veu unida. La unitat és una de les característiques principals de la primera comunitat cristiana. Ho descobrim cada dia repassant el seu comportament.
2. Els apòstols ja no tenen por, no en tenen gens. Pere “alçà” la veu i va dir a la gent coses tan clares i tan reals com:
a) “Escoltau bé”. No escolteu només el que voleu sentir. No amagueu part del missatge que us transmetem. “Escolta bé!”
b) Jesús de Natzaret va ser traït (Judes) i voltros el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Els apòstols ploren la traïció de Judes. Senten profundament al cor que un dels seus més íntims, un de la seva colla, fos el traïdor. I ploren igualment que gent del poble s’haguessin deixat conduir per persones que no van ser fidels a les lleis i van fer el que van voler de Jesús segons els seus interessos egoistes.
Pere, en nom de tots, demana a la gent que recuperin la seva dignitat, el seu criteri personal. Els demana que no seguesquin a qui gaudeix un poder no fent cas del que és just, honrat, noble. Els demana que, a partir d’ara, siguin lliures davant qui ostenta un poder essent un “no creïble”.
c) I al final, Pere, recolzat pels altres 10 apòstols, dóna a conèixer la raó del seu canvi d’actitud, la raó de la seva valentia, la raó del seu missatge: “Déu ha ressuscitat Jesús, noltros en som testimonis”.
La valentia dels autèntics profetes i anunciadors de l’evangeli sorgeix clarament i explícitament de la seva convicció que “Jesús ha ressuscitat i que tots, amb ell, som cridats a la vida”. Els cristians no estem cridats per res a pactar amb tot allò que faci olor de mort, de covardia, de no hi ha res a fer.
d) I Pere acaba dient: “Sapigueu que sempre tenim present el Senyor, Ell ens ensenya el camí que duu a la vida”.
Quin és el camí que duu a la vida, a la felicitat personal i col·lectiva?
El salm d’avui (15) ens ho diu:
1.Ningú com el Senyor fa feliç. Ell és la nostra heretat. Serem feliços si el cercam, si estem amb Ell, si l’escoltam, si el seguim. No cerquem altres camins de felicitat.
2. Estar amb el Senyor ens dóna seny, ell ens aconsella, ell amonesta el nostre cor.
3. Qui està al seu costat, qui es deixa conduir per Ell reposa confiat, no cau en cap tipus de fossa.
I la primera carta de sant Pere, assumint el que ja ens ha dit a la primera lectura i el que ens ha recordat el salm, ens accentua:
a)Vetllau, idò, sobre la vostra conducta! Si Jesús ens ha rescatat de tot tipus de mort i de fosca: Per qui ens deixam conduir? és la pregunta que ens hem de fer constantment.
Que la celebració de l’Eucaristia, com va passar als deixebles d’Emaús, ens sigui del tot útil per intentar no perdre mai la nostra pau i per a proclamar: “Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut als apòstols i a molts”.
L’Eucaristia, com ens recorden els dos deixebles d’Emaús, ens ha de servir per sortir d’ella “contant el que ens passa gràcies a viure la nostra fe en Jesús ressuscitat”.
