Homilia diumenge 30 d'agosto2015

Diumenge XXII/B - 30 agost 2015 

      Les lectures d’avui per a mi es fonamenten amb els verbs: escoltar, complir i evitar o no afegir. Tant el llibre del Deuteronomi (4, 1-2.6-8), com la carta de st. Jaume (1,17-18, 21b-22.27) com l’evangeli de Marc (7,1-8.14-15.21-23) insisteixen en aquest sentit. 

      Moisès diu al Poble: “Escolta els decrets i les prescripcions que avui el Senyor us dóna”. I St. Jaume diu també explícitament: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres”. 

      Escoltar no és un verb sols important en el camp de la comunicació entre persones. Qui no escolta no considera els altres. Qui no segueix i s’endinsa en el que els altres proposen, en passa d’ells. Passa dels seus assumptes, dels seus problemes, de la seva temàtica. Qui no “escolta” el que diu el Senyor viu aquesta mateixa tònica: “Passa del que interessa a Déu passa de les seves intencions, del seu criteri, de les seves advertències”. No escoltar a algú és fer-lo viure un sentiment de refús: no se’n fa cas del que dic! No li creï interès! Quantes vegades sentim i vivim aquesta actitud entre els familiars o aquells que tenim (¿?) per amics. No escoltar, no escoltar als altres i/o a Déu no és sols una mala actitud és, a més, un signe d’insolidaritat, de poc sentit de convivència, de petitesa i empobriment personal. 

      Però tant el Deuteronomi com sant Jaume diran amb fermesa: “Escoltau i compliu el que el Senyor us diu” “No us limiteu a escoltar, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos: posau en pràctica el que el Senyor us proposa”. 

      El verb “complir” no és tan sols indici de que escoltam el que els altres diuen i consideram les seves persones, també és indici de que el que els altres diuen ho consideram important. Sempre hem d’escoltar els altres, el que no sempre hem de fer és complir el que els altres diuen. Una cosa és considerar les persones i una altra és acollir els seus criteris. 

      Arribats a una edat adulta hem de respondre a la nostra consciència. Tots hem de tenir present que som responsables del que diem i fem. Escoltar els altres sí, fer el que els altres fan o diuen sí o no. Sí, si ho creiem just i convenient. No, si creiem que el que se’ns diu o proposa ni és just ni és convenient. 

      Però el que no podem discutir ni refusar és el que diu el Senyor. Perquè..., ho aclarirà el Deuteronomi: “Quina és la nació, per gran que sigui, que tengui uns decrets i unes prescripcions tan justes com les que ens assenyala el Senyor? No hi ha cap governant, ni cap autoritat per ètica que sigui que parli més justament que el Senyor, que Déu. Res hem de discutir del que Déu proposa, “tot el que ell marca ho hem de complir”. I Sant Jaume ens recorda algunes actituds importants que ens assenyala Déu: “ajudar els pobres en les seves necessitats i guardar-nos de la malícia del món!”. 

      I què és el mal? Jesús mateix a l’evangeli de Marc ens respon: “els pensaments dolents que porten a fornicar, robar, assassinar, estafar, enganyar, insultar... a ser ximples i dir tonteries!” 

      I açò és el que hem d’evitar. “Evitar” és el tercer verb important d’avui. Evitar fer mal a algú i evitar carregarà sobre algú càrregues innecessàries. N’hi ha que pretenen tenir a dins de la nostra església més autoritat, més Esperit Sant que el Papa. Són més durs que el Papa en no poques qüestions que es refereixen a problemes familiars o personals. Exigir, exigir, sols el que és just i bo! 

      Com sempre, posem-nos en mans de Déu. Escoltem i complim el que ens diu. Evitem exigir als altres el que no ens diu encara que sigui alguna cosa important per noltros mateixos.

Homilia diumenge 23 d'agost 2015

Diumenge XXI del Temps ordinari. Cicle B 

 Textos: Josué 24, 1-2a.15-17.18b; Ef 5, 21-32; Jn 6, 60-69 

 

     Idea principal: L’Eucaristia ens posa davant una disjuntiva: “També voltros voleu deixar-me?” Què estem disposats a fer: Creure o no creure, seguir i estimar Jesús o deixar-lo. 

     Tots aquests diumenges passats hem reflexionat el capítol 6é de l’evangeli de Joan. Avui l’acabam escoltant les reaccions de qui l’havien seguit i escoltat amb aquestes paraules: “Aquest llenguatge és molt difícil. Qui el pot entendre? Qui el pot seguir?”. El capítol 6é presenta la mateixa disjuntiva que va presentà Josuè al poble per entrar a la Terra Promesa: “Us estimau més seguir amb els déus que hem trobat fent camí (els de la regió occidental de l’Èufrates? Els dels amorreus?) o optau per Jahvè?”. 

     Els déus que es fabrica la gent que no reflexiona massa, són déus elaborats per ells mateixos i, per açò, poc exigents. Són déus que no demanen prioritzar el bé dels altres per damunt del teu propi bé, no exigeixen pagar impostos, Iva, respectar les persones i les coses que pertanyen als altres... Són déus que no exigeixen santificar les festes, no matar la fama ni la vida dels altres, ... En canvi el Déu que condueix a la Terra Promesa, el Déu que es revela en Jesucrist és més exigent que els déus que un mateix es va creant segons interessos personals. 

     La resposta que va donar el poble a Josuè, va ser: “Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus”.

     La resposta que va donar Pere en nom de tots els apòstols, va ser: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna”. 

     Per què uns i altres donen aquesta resposta semblant? Perquè uns i altres tenen experiència de la bondat i de la presència de Déu en les seves vides. Tothom viu per el déu a qui dedica temps i interès. 

     El poble d’Israel ho manifesta així: “Noltros tenim experiència que ha estat Ell que ens ha fet un poble lliure. És ell qui davant els nostres propis ulls ha obrat aquests grans signes”. Pere ho expressa així: “Noltros hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. 

     Qui deixa el Déu revelat per Jesucrist? Aquell que no en té experiència d’Ell. Aquell que no observa atentament la seva vida, i la vida en general. Aquell que no s’adona de les obres que Déu realitza cada dia. Aquell que sols està atent a la crida que li fa la comoditat, l’individualisme, el seu interès personal... Aquell que sols té present el mal que viuen alguns membres de la comunitat cristiana. 

     Avui se’ns presenta també a noltros aquesta disjuntiva: Voleu seguir els déus que anau creant mitjançant el mercat, el consum, el poder, la mentida... o voleu ser fidels al Déu de Jesucrist? 

     En el fons, tots sabem que optarem segons amb quin déu hi hagi la nostra experiència més propera, més sensible... Segons amb quin déu hi dediquem més el nostre temps i la nostra passió. 

     A qui escoltem més? A qui dedicam més temps? A quina part ens col·locam quan sentim parlar:

 

     -Dels qui fan un servei gratuït a favor dels altres i dels qui van a la seva i sols cerquen el seu interès?

     -Dels qui són fidels als seus compromisos de parella i de família i dels qui escolten una crida sense compromís de res?

     -Dels qui celebren l’Eucaristia i preguen i dels qui celebren l’Eucaristia i la pregària sols quan viuen una circumstància familiar o social? 

El Déu a qui farem cas és aquell a qui servim pas a pas mentre anam fent el nostre camí.

Homilia diumenge 16 d'agost 2015

Diumenge XX/B 

Texts: Pro 9, 1-6; Ef 5, 15-20; Jn 6, 51-58 

      La saviesa, que és Déu, Ell és la Paraula feta carn en Jesucrist, 

      1.Per mitjà del llibre dels Proverbis crida als illetrats, a qui mai pensa i reflexiona: “Veniu a menjar el pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu, avançareu pel camí del coneixement”. 

      2.Per mitjà de Sant Pau als cristians d’Efes, els convida també a tenir seny. I ho fa donant aquests consells: 

      1.Fixeu-vos bé com viviu; no sigueu com la gent que no sap que fa sinó com gent de seny.

      2. Mirau de treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents.

      3. No sigueu d’aquells que no fan cas de res. Mirau d’entendre què vol el Senyor.

      4. Deixau que us ompli l’Esperit Sant. 

      Qui vol tenir seny, qui vol reconduir la seva vida, qui vol aportar bona nova en aquests temps de necessitats... “s’ha de deixar omplir de l’Esperit Sant”. I qui vol omplir-se de l’Esperit Sant s’ha d’asseure’s a menjar el pa i el vi a la taula del Senyor. S’ha de sentir convidat i ha d’acceptar participar del banquet que Déu ens prepara. 

      Aquests dies, uns i altres, seiem junts a no poques taules d’amics i familiars. I seiem junts perquè ens sentim convidats a participar-hi. Aquesta mateixa crida l’hem de sentir de part de Déu. No pot ser, és lleig, no és propi de persones que tenen seny, no és propi de persones batiades, no fer cas d’aquesta crida. 

      L’Eucaristia és la taula que ens uneix íntimament amb Jesús. I units en Jesús a la taula de l’Eucaristia: 

        1.Vivim la seva presència real.

      2.Ens alimentam de la seva Paraula i Persona. Paraula i Persona que tots en tenim necessitat. St. Francesc de Sales dirà: De l’Eucaristia tots en tenim necessitat “els perfectes per a no decaure i els imperfectes per aspirar a la perfecció; els forts per a no flaquejar i els dèbils per enfortir-se; els malalts per a recobrar la seva salut i els sans per a no emmalaltir”.

      3.Ens nodrim de la seva vida divina.

      4.Com els apòstols, compartim amb Jesús el seu darrer sopar.

      5.Ens renova el baptisme, la nostra familiaritat amb Ell.

      6.Ens acompanya a distanciar-nos des pecat.

      7.Ens ajuda a viure la immortalitat que ens espera. 

      L’Eucaristia provoca en noltros:

      - Un efecte cristològic. Ens uneix a Crist. “Ja no sé si som jo que visc o si és Crist qui viu en mi” (St. Pau)

      - Un efecte eclesiològic. Ens fa viure la nostra fraternitat. Som la comunitat dels fills de Déu. Ens fa sentir que som l’església de Jesús i que hem dee testimoniar Jesús.

      - Un efecte escatològic. L’Eucaristia ens apropa el banquet futur amb Déu. 

      Però és clar, per a formar part d’aquest banquet:

      1. Hem de viure la fe. No menjam i bevem un pa i un vi qualsevol. Menjam i bevem el cos i la sang de Crist.

      2. Hem de ser humils. Som uns necessitats que tenim fam de Déu.

     3. Hem de participar-hi amb el vestit de festa. Nets interiorment i exteriorment. St. Joan Maria Vianney deia: “No us deman que vingueu a l’Eucaristia amb vestits i signes propis dels rics, però sí arranjats i amb la cara i les mans netes”.

 

So volem ser assenyats, què convé tenir present?

Homilia dissabte 15 d'agost 2015

15 de agost, Solemnitat d’Asumpció. Ciclo B 

Texts: Ap 11, 19ª; 12, 1.3-6a. 10ab; 1 Co 15, 20-27; Lc 1, 39-57 

     Idea principal: El misteri gloriós de l’Assumpció és la contrapartida del misteri de l’Anunciació.

     Síntesis del mensaje: Si Maria es troba al cel en cos i ànima no hi ha lloc al pessimisme: La humanitat no està condemnada a la corrupció. Si Maria ha estat assumida per Déu, no hi ha lloc a cap tipus d’orgull: no som suficients! Per aconseguir la nostra realització total, depenem de Déu.

     Punts de la idea principal: 

     En primer lloc, facem un poc d’història del dogma de l’Assumpció. Des del s. VI, tal dia com avui ha rebut el nom de la dormició de la Verge, títol que avui segueix gaudint a Orient juntament amb el de “Trànsit de Maria”. 

     En el segle VII fou adoptat per la Litúrgia romana i es va difondre a Occident amb el nom d’Assumpció de Maria.

     La litúrgia romana actual la considera com la “festa del seu destí de plenitud i benaurança, de la glorificació de la seva ànima immaculada i del seu cos virginal, de la seva perfecta glorificació amb Crist ressuscitat”. Una festa que proposa a l’Església i a tota la humanitat la imatge consoladora de l’esperança final; la glorificació de Maria és el destí de tots aquells que Crist ha fet germans tenint en comú amb ells la carn i la sang (Pau VI, Marialis Cultus, 6). 

     L’Assumpció de Maria és un dogma definit solemnement per Pius XII l’1 de novembre de 1950 amb la constitució apostòlica “Munificentissimus Deus”. Maria participa de la resurrecció de Crist ja que va estar unida perfectament amb ell, escoltant la seva paraula i practicant-la. 

     En segon lloc, aquest misteri gloriós és la contrapartida del misteri de l’Anunciació. En el misteri de l’Anunciació, la gran humilitat de Maria provocà Déu que va baixar a les seves entranyes. En el misteri de l’Anunciació, Maria acull Déu que es va enamorar de la seva joventut i que ara la vol al seu costat. I així com per mitjà de l’Anunciació, Maria possibilità l’entrada de Déu a aquest món fent-se en certa manera la porta d’entrada, per l’Assumpció és duta al cel convertint-se, en certa manera, en la “porta del cel” (ianua coeli), segons les lletanies lauretanes del rosari. 

     Maria és així l’escala de Jacob per la qual Déu baixa al món (Anunciació), i per la qual el món de les persones ascendeix a Déu (Assumpció). 

     Finalment, la glorificació de Maria assumeix un valor de signe escatològic per a tot el poble de Déu que camina cap al Senyor. L’Assumpció encoratja a qui es troba entremig de dificultats lluitant contra el pecat i la mort.

     L’Assumpció de Maria és un punt de referència que ens compromet en el nostre caminar diari. Si la nostra plena realització és Déu, el nostre pas a pas ens hi ha de dur.

 

     Ni pessimisme, la mort no té la darrera paraula. Ni orgull, estem en mans de Déu. Creiem que un dia, per gràcia de Déu, aconseguirem la nostra realització total. 

     St. Joan Damascè, el més il·lustre transmissió d’aquesta tradició, diu: “Convenia que la Mare de Déu visqués el que viu el seu fill i que fos venerada per tota criatura com a Mare i fidel serventa de Déu”.