Homilia diumenge 28 maig 2017

Ascensió del Senyor 

        Hem escoltat a la primera lectura com la comunitat dels apòstols estava reunida en el cenacle, amb Maria, la mare de Jesús. Açò ja és una estampa de l’Església. D’una Església que endinsa les seves arrels en Pasqua. 

       El Cenacle és el lloc on Jesús va instituir l’Eucaristia i el sacerdoci. És el lloc on, ressuscitat d’entre els morts, els va transmetre la força de l’Esperit. 

       Ascendint, va ordenar als apòstols que no es fessin enfora de Jerusalem, que restessin junts al Cenacle, fins a l’arribada de l’Esperit. I ells, esperant l’Esperit, restaren, en el Cenacle, acompanyats de Maria. 

       Estar junts va ser la condició proposada per Jesús per a rebre l’Esperit. I la pregària perllongada va ser el pressupost de la seva concòrdia. 

       A vegades algú pensa que l’eficàcia de l’evangelització, de la catequesi, de la missió, consisteix en fer una bona programació i posar-la en pràctica a base de compromís. El Senyor, certament, espera i desitja el nostre compromís, la nostra col·laboració, però abans de qualsevol resposta nostra és necessari seguir la seva iniciativa: restar units i actuar sota la protecció de l’Esperit. 

       Segons el Papa Sant Joan Pau II, la família cristiana, restar i viure junts, ha sigut sempre la primera via de transmissió de fe, i avui també té grans possibilitats de ser-ho. 

       A partir d’aquí, en aquest temps de l’Ascensió i d’espera de Pentecosta, les famílies cristianes ens hem d’esforçar a ensenyar a resar als fills i a resar amb els fills. Ens hem d’esforçar per celebrar units els sagraments. Ens hem d’esforçar per introduir-los en la vida de l’Església. 

       Avui donarem als qui combreguen, com hem fet sempre, el Nou Testament. Llegiu el Nou Testament en família. Il·luminem la nostra vida de cada dia amb la Paraula de Déu. Que les nostres cases siguin com un petit cenacle on es viu la unitat, l’Eucaristia, la pregària. 

       Des de la Parròquia intentam, cada vegada més, que les famílies prengueu consciència de la vostra vocació missionera i us comprometeu a donar testimoni de Crist. 

       El Papa Sant Joan Pau II ja deia: “Una autèntica família, fonamentada en el matrimoni, és per ella mateixa una “Bona Nova” per al món”. I va afegir: “A l’Església li ha arribat l’hora de la família”. I el Papa Benet repetia: “Avui més que mai és urgent i necessària la presència de les famílies cristianes”. 

       No descuidem la qualitat de les relacions i dels valors humans més profunds. A més de la catequesi parroquial i de la celebració de l’Eucaristia, és molt important, esperant més profundament l’Esperit, el testimoni i el compromís de les famílies cristianes. 

       Que els pares avui visqueu festivament la vostra paternitat i maternitat. El bé de la família cristiana és també el bé de l’Església. 

       Siguem transmissors de la promesa que el Senyor ascendint al cel ens fa a cadascú de nosaltres: “Jo seré amb vosaltres fins a la fi del temps”.

Homilia diumenge 21 maig 2017

Diumenge VI de Pasqua 

        La primera lectura, capítol VIII dels Fets dels apòstols, ens narra la missió del diaca Felip a Samaria. Allà anuncià la Paraula de Déu. La frase que conclou aquesta part del text diu: “I la gent d’aquesta província se n’alegrà molt”. 

        Aquesta expressió ens dóna entendre com canvia la vida d’aquells que escoltant la Paraula de Déu, l’acullen i la posen en pràctica. 

        L’autor de la primera lectura, ens diu que per fugir de la persecució religiosa que van patir els convertits de Jerusalem al cristianisme, tots els deixebles, manco els apòstols, van deixar Jerusalem i es van dispersar per aquell entorn. Entre qui se’n va anar hi havia Felip, un dels set diaques de la comunitat. Felipe a Samaria, enmig d’una població menyspreada i quasi excomunicada pels jueus, va anunciar Jesús. Aquest anunci va omplir d’alegria als samaritans. 

        I aquesta és la nostra missió. La nostra missió és escampar l’evangeli. Qui l’escolta i l’acull, s’omple d’alegria. Una alegria que potser no és viscuda rient cada dia, però sí és viscuda tenint una gran pau interior. Una alegria que dóna sentit a la vida. Podem pensar amb molta gent d’ara i d’un altre temps, gent d’a prop i gent d’enfora: Teresa de Calcuta, el Papa Francesc, no poques persones que converteixen el seu treball amb una ajuda a favor dels altres i sense mirar rellotge, persones que fan gratuïtament un treball solidari a Caritas, a la Creu Roja, a Vicent Ferrer, a les Residències de persones grans, ... 

        Una neboda em va fer una entrevista, treball a dur a terme de l’escola de religió. La pregunta era: Què és per tu ser capellà? Igual haguera pogut dir: Què és per tu ser cristià? Llegint i pregant amb aquest text dels Fets, he estat content perquè la resposta que li vagi donar és la mateixa que van viure els samaritans una vegada foren coneixedors de Jesús i de l’evangeli: “La meva missió, li vaig dir, és aconseguir el ben ésser, la felicitat de les persones”. 

        Hi ha res millor? Hi ha res més gran? Hi ha res més estimulant? El mateix Sant Pau anomena als anunciadors de l’evangeli: “servidors de l’alegria”. Els diu als de Corint: “No volem imposar la nostra fe, sols volem contribuir a la vostra alegria” (2Co 1,24). 

       Si aquesta és la nostra missió: “Fer feliços a la gent!”, la pregunta que ens hem de fer és: “Què hem de fer per fer feliços a la gent” en un món on l’alegria fa tanta falta?

        Xerrava a s’altra amb algú que em comentava una cosa familiar que li roagava el cor, i em deia: “A pesar de tot confii amb Déu. Ell m’ajudarà”. 

        Per escampar alegria, ha d’habitar en noltros la pau, la serenor. Com? Confiant plenament amb Déu. I confia de ver en Déu qui confirma, ratifica, viu constantment la fe. 

        La primera lectura que ens diu que hem de ser “transmissors d’alegria”, ens diu també que hem de deixar, per la imposició de mans” que l’Esperit habita en noltros.

        La setmana passada confirmàvem 21 persones. Quina sort quan el sagrament de la confirmació és de ver una afirmació de la nostra fe, una ratificació. 

        Qui confirma constantment la seva fe, constantment confia en Déu. Tot ho posa a les seves mans. I descansar en Déu et dóna pau, serenor, alegria. 

        Els grans sants, St. Francesc d’Assís, Germà Foucould, pregant, diuen: “Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau, allà on hi hagui tristesa hi posi jo alegria, ...” “Senyor, feu de mi el que vulgueu, el que vós voleu de mi ho vull”.

      

Homilia diumenge 14 maig 2017

Diumenge V de Pasqua 14 maig 2017 

      És evident que l’expressió dona da per Jesús a Tomàs és la que avui hem de tenir present. La pregunta de Tomàs ve a dir: “Senyor digue’ns quin és el camí que mena allà on anau!”. I Jesús li diu: “Jo som el camí, la veritat i la vida”. 

      1.En tant que camí, Jesús ha de ser qui acompanya els nostres passos. Acompanyar és alguna cosa molt important. Em van fer pregària d’aquesta paraula dijous passat a “espai de pregària”. Acompanyar ve d’una paraula llatina (cum panis). Acompanyar vol dir compartir pa, taula, vida. 

      Els apòstols accentuen que ells han d’acompanyar a la comunitat amb la predicació, amb la paraula, amb la comunicació cara a cara. Açò, ells, no ho poden deixar de fer mai de mai. A partir d’aquí la Parròquia ha d’aprendre el compromís feliç d’acompanyar donant importància a la catequesi a tots els nivells, a la predicació durant l’eucaristia, tenint les portes obertes per mantenir diàleg amb qui toca a les portes. 

      2.En tant que veritat, Jesús ens fa comprendre que aquest acompanyament s’ha de fer sempre amb una gran cordialitat. La paraula i la vida de la parròquia han de ser coherents, han de ser creïbles. I d’on vindrà la coherència? D’on vindrà la veritat? Fixem-nos-hi: com que Déu és amor, el manament de Jesús no pot ser altre que el d’aprendre a estimar, ja que és l’únic camí que ens prepara a la trobada amb Déu. 

      A partir d’aquí com a Parròquia, i quan dic com a parròquia dic entre tots els qui formam part d’ella participant a l’Eucaristia cada dia o cada setmana o formant part de la seva demarcació parroquial, hem d’intentar ser una comunitat a l’escolta de tots els qui ens arriben per a celebrar un sagrament, per a comunicar-nos una necessitat, ... Hem de ser una comunitat oberta a les necessitats socials. Una de ses coses que crec que podem aportar a la nostra societat avui, si la volem bé acompanyar, és: “atendre als pobres” “tenir conviccions i ser-lis fidels” “Ser profunds i reflexius”, .... Si féssim açò, encara que només fos açò, ja faríem una aportació extraordinària. 

      3.I en tant que vida, Jesús espera que compartir la vida amb noltros un dia i definitivament. Per açò la pregària no és un plus en la nostra vida cristiana. No podem dir: “mentre siguem bones persones, ja va bé” “mentre els nostres fills siguin bones persones, ja va bé”, ... La pregària, la comunicació amb Déu, el descobriment de Déu en la nostra vida ens és essencial. 

      I pregar no és dir paraules a Déu. Pregar és estar amb ell. S’altre dia una dona em deia, imitant inconscientment a molts sants i santes com Joan Maria Vianney o Sta. Teresa: “Jo no sé resar, res poc. Però a vegades entr a una església i em pos davant el sagrari i el mir. No sé si prec o no, però és el que faig”. Pregar, com estimar, no és dir paraules. Pregar, com estimar, és fruir de la companyia de s’altre i tenir la capacitat i les ganes de mirar-lo. 

      Jesús és el camí la veritat i la vida. Reflexionem i traguem les conclusions que cadascú cregui per a ell les més convenients.

Homilia diumenge 7 de maig 2017

Diumenge IV de Pasqua. Jornada mundial per a les Vocacions 

       La primera lectura, dels Fets dels apòstols, ens assenyala que som comunitat. I ho diu donant importància al baptisme, signe sagramental com és que ens aparta del mal (Apartau-vos de la gent innoble). I ens assenyala, que formam part dels qui escolten Jesús (Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batiar i s’afegiren ala comunitat). 

       Crear i formar comunitat és molt important. Hem de formar comunitat. La predicació la duen a terme els de la comunitat i la comunitat acull als nous vinguts. Gràcies als qui cada dia celebrau l’Eucaristia i als qui la celebrau cada diumenge. Gràcies als qui viviu cada setmana l’espai de pregària, formau part de Càritas, feu catequesi, netejau l’Església, visitau malalts, .... Voltros sou els qui feu possible que uns altres vegin l’Església viva i oberta, i s’hi afegeixin. 

       A què és compromet la comunitat una vegada formada entorn de l’Eucaristia? St. Pere a la segona lectura ho respon dient: “A obrar el bé i a sofrir amb paciència”. I diu clarament: “Aquesta és la vocació de la comunitat ja que també Crist va patir per tots”. I posar una sèrie d’exemples: 

       -Quan l’insultaven, no responia insultant. Insultar, menysprear, apartar del nostre cercle, no és ni pot ser mai estil cristià. No pot ser l’estil d’una família cristiana, ni l’estil de cap cristià enlloc. Tots els qui, gràcies al Baptisme, creiem en la dignitat de cada persona, tots som imatge de Déu, hem de relacionar-nos estimant, comprenent, perdonant, ... És difícil? Segur!        La meta dels cristians no és gens ni mica baixa, és altíssima. En quant a la relació amb els demés, la nostra meta sempre és “l’amor de Déu”. 

       -Quan el turmentaven, no responia amb amenaces. Qui judica són els jutges justs, se’ns diu clarament. Noltros no! I és que, i també ho diu sant Pere clarament: “No visquem com a pecadors, sinó com a justos!”. Sta Teresa diu: “El nostre comportament no pot ser conclusió de les nostres raons per a defensar-nos o atacar. Únicament ha de ser conclusió del nostre amor”. 

       Qui és el bon pastor d’una comunitat? Tota comunitat ha de tenir un Pastor, un responsable, un Bon Pare. Qui és?. L’evangeli de Joan, avui, ens presenta també una sèrie de característiques del Bon Pastor: 

       -Ell és la porta de les ovelles. Porta que crida a la comunitat a obrir-se per acollir tothom. I porta que, tancada, assenyala la comunitat que escolta atentament la Paraula de Déu i viu els sagraments. 

       -Les ovelles reconeixen la seva veu i se senten reconeguts per ell. Ell coneix els seus noms. El Bon Pastor es relaciona amb la comunitat. La cuida, la forma, es el toc d’alerta a no acomodar-se. És com la campana que avisa a sortir fora per anunciar la Paraula de Déu i a afegir-ne uns altres a la comunitat. 

       El Pastor de la comunitat és essencial. Sense pastor la comunitat es desfà. Ell és com el pare de família que mentre viu, sempre és l’eix de trobada dels familiars. 

       Avui és el dia mundial de pregària per les vocacions a ser “pastors” de la comunitat. Preguem! Avui se’ns diu que el nostre primer compromís és pregar perquè hi hagi vocacions a “crear, augmentar i cuidar” la comunitat”. 

       Preguem avui pels nostres seminaristes. I preguem també perquè arreu del món hi hagi persones decidides a continuar aquesta missió preciosa i imprescindible de crear i formar comunitat cristiana.