Diumenge de Pentecosta
Text de l'Evangeli (Jn 20,19-23): Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».
Veniu Esperit Sant
Avui reflexion sobre un aspecte essencial del misteri de Pentecosta. Pentecosta és la festa de la unitat, de la comprensió, de la comunió humana, com deia el Papa Benet. Tots constatam com en el nostre món, tot i que cada vegada estem més a prop els uns als altres gràcies als mitjans de comunicació, i les distàncies geogràfiques sembla desapareixen, la comprensió i la comunicació entre les persones resulten ser, no poques vegades, superficial i difícil. El diàleg es fa difícil i sorgeixen conflictes intergeneracionals, conflictes entre maneres de ser, de fer, d’entendre. Constantment vivim i ens enteram de circumstàncies que ens fan tornar agressius, distants, desconfiats. La proximitat real no és una tasca fàcil i cadascú sembla tancar-se a dins del seu propi món tot intentant defensar els seus interessos personals. Vivint el que vivim, podem aconseguir les bones presències i la unitat que necessitam?
La lectura del Gènesi (11,1-9) d’aquest diumenge ens regala un dels grans quadres que trobam a l’Antic Testament: l’antiga història de la construcció de Babel. I què és Babel? És la construcció d’un regne on les persones van aconseguir tant de poder que van pensar que ja no necessitarien fer referència a un Déu llunyà ja que eren tan forts que podien construir per ells mateixos un camí que arribaria al cel i ocupar el lloc de Déu. Però precisament en aquesta situació va succeir una cosa estranya i singular. Mentre feien feina junts per a construir la torre, es va donant compte sorpresivament que anaven construint uns contra als altres.
Mentre intentaven ser com Déu, queien en el perill de no ser ni tan sols humans, perdien un element fonamental de la humanitat: la capacitat de posar-se d’acord, d’entendre’ns, d’actuar junts.
Aquest relat bíblic conté una veritat perenne. Veritat que descobrim al llarg de la història. Amb el progrès de la ciència i de la tècnica hem aconseguit el nivell de dominar les forçes de la naturalesa, de manipular els elements, de fabricar ésser vius... Vivint açò, pregar a Déu sembla quasi bé superat, inútil, perquè noltros mateixos podem construir i realitzar tot el que volem. Però no ens adonam que tornam caure en l’experiència de Babel. És veritat que hem multiplicat les possibilitats de comunicar, de tenir informacions, de transmetre notícies, però podem dir que ha crescut la nostra capacitat d’entendre’ns o pot ser, paradoxalment, cada vegada ens entenem manco? No despunta entre els humans un sentit de desconfiança, de sospita, de temor recíproc, fins arribar a ser perillosos els uns per als altres? Així, tornam a la pregunta inicial: Hem aconseguit més unitat i concòrdia?
La unitat i la concòrdia l’aconseguirem tan sols amb el do de l’Esperit de Déu. Ell és capaç de donar-nos un cor nou i una llengua nova, una nova capacitat de comunicar-nos. Açò és el que va passar el dia de Pentecosta. Cinquanta dies després de Pasqua, un vent impetuós va somoure Jerusalem i la flama de l’Esperit Sant va baixar sobre els deixebles reunits. I, acollit per ells, els va encendre el foc diví, el foc de l’amor, el foc capaç de transformar-los. Els va desaparèixer la por, el cor es va sentir més viu, les llengües començaren a parlar amb franquesa, i tots van sentir i entendre l’anunci de Jesucrist mort i ressuscitat. La jornada de Pentecosta, on hi havia divisió i indiferència, va néixer la unitat i la comprensió.
Avui em deman: Com ha de ser l’Església? Com ha de viure per a ser de ver lloc d’unitat i de comunió en la veritat? Actuar com a cristians significa no viure tancats en el propi jo, sinó orientar-se cap el tot. Significa acollir tota l’Església o, millor, deixar-nos que sigui ella la que ens aculli. Així, quan jo parl, pens i actuï com a cristià, no visc centrant-me a mi mateix sinó que ho faig vivint en el tot i a partir del tot. Així és l’Esperit Sant, l’Esperit d’unitat i de veritat. L’Esperit Sant ens convoca a trobar-nos i a acceptar-nos mútuament.
Babel és Babel i Pentecosta és Pentecosta. Allà on els humans volem ocupar el lloc de Déu, sols aconsegueixen oposar-se els uns als altres. En canvi, si ens situam en la veritat del Senyor, l’Esperit ens uneix.
Som cridats a elegir l’impuls que volem seguir: l’egoisme o la generositat. El fruit de Babel és l’egoisme i la violència, l’enemistat i la discòrdia, les gelosies i les dissensions... És una direcció que ens condueix a perdre la nostra pròpia vida. En canvi l’Esperit Sant ens guia a viure una vida que apunta a Déu: amor, alegria, pau (Ga 5,22).
El relat de Pentecosta a l’evangeli de Lluc ens diu que Jesús, abans de pujar al Cel, va demanar als apòstols que restessin units per a rebre l’Esperit Sant. I ells es van reunir amb Maria al Cenacle a l’espera d’aquest succés promès (Fets 1,14).
Units amb Maria, preguem avui també: Veni Sancte Spiritus! Vine Sant Esperit i i emplena els nostres cors i en ells encén la flama del teu amor. Amén.
