Homilia diumenge 28 de maig 2023

 

Diumenge de Pentecosta



Text de l'Evangeli (Jn 20,19-23):
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».
 
HOMILIA
 
 

Veniu Esperit Sant

      


    Avui reflexion sobre un aspecte essencial del misteri de Pentecosta. Pentecosta és la festa de la unitat, de la comprensió, de la comunió humana, com deia el Papa Benet. Tots constatam com en el nostre món, tot i que cada vegada estem més a prop els uns als altres gràcies als mitjans de comunicació, i les distàncies geogràfiques sembla desapareixen, la comprensió i la comunicació entre les persones resulten ser, no poques vegades, superficial i difícil. El diàleg es fa difícil i sorgeixen conflictes intergeneracionals, conflictes entre maneres de ser, de fer, d’entendre. Constantment vivim i ens enteram de circumstàncies que ens fan tornar  agressius, distants, desconfiats. La proximitat real no és una tasca fàcil i cadascú sembla tancar-se a dins del seu propi món  tot intentant defensar els seus interessos personals. Vivint el que vivim, podem aconseguir les bones presències i la unitat que necessitam?

          La lectura del Gènesi (11,1-9) d’aquest diumenge ens regala un dels grans quadres que trobam a l’Antic Testament: l’antiga història de la construcció de Babel. I què és Babel? És la construcció d’un regne on les persones van aconseguir tant de poder que van pensar que ja no necessitarien fer referència a un Déu llunyà ja que eren tan forts que podien construir per ells mateixos un camí que arribaria al cel i ocupar el lloc de Déu. Però precisament en aquesta situació va succeir una cosa estranya i singular. Mentre feien feina junts per a construir la torre, es va donant compte sorpresivament que anaven construint uns contra als altres.

          Mentre intentaven ser com Déu, queien en el perill de no ser ni tan sols humans, perdien un element fonamental de la humanitat: la capacitat de posar-se d’acord, d’entendre’ns, d’actuar junts.

          Aquest relat bíblic conté una veritat perenne. Veritat que descobrim al llarg de la història. Amb el progrès de la ciència i de la tècnica hem aconseguit el nivell de dominar les forçes de la naturalesa, de manipular els elements, de fabricar ésser vius... Vivint açò, pregar a Déu sembla quasi bé superat, inútil, perquè noltros mateixos podem construir i realitzar tot el que volem. Però no ens adonam que tornam caure en l’experiència de Babel. És veritat que hem multiplicat les possibilitats de comunicar, de tenir informacions, de transmetre notícies, però podem dir que ha crescut la nostra capacitat d’entendre’ns o pot ser, paradoxalment, cada vegada ens entenem manco? No despunta entre els humans un sentit de desconfiança, de sospita, de temor recíproc, fins arribar a ser perillosos els uns per als altres? Així, tornam a la pregunta inicial: Hem aconseguit més unitat i concòrdia?

          La unitat i la concòrdia l’aconseguirem tan sols amb el do de l’Esperit de Déu. Ell és capaç de donar-nos un cor nou i una llengua nova, una nova capacitat de comunicar-nos. Açò és el que va passar el dia de Pentecosta. Cinquanta dies després de Pasqua, un vent impetuós va somoure Jerusalem i la flama de l’Esperit Sant va baixar sobre els deixebles reunits. I, acollit per ells, els va encendre el foc diví, el foc de l’amor, el foc capaç de transformar-los. Els va desaparèixer la por, el cor es va sentir més viu, les llengües començaren a parlar amb franquesa, i tots van sentir i entendre l’anunci de Jesucrist mort i ressuscitat. La jornada de Pentecosta, on hi havia divisió i indiferència, va néixer la unitat i la comprensió.

          Avui em deman: Com ha de ser l’Església? Com ha de viure per a ser de ver lloc d’unitat i de comunió en la veritat? Actuar com a cristians significa no viure tancats en el propi jo, sinó orientar-se cap el tot. Significa acollir tota l’Església o, millor, deixar-nos que sigui ella la que ens aculli. Així, quan jo parl, pens i actuï com a cristià, no visc centrant-me a mi mateix sinó que ho faig vivint en el tot i a partir del tot. Així és l’Esperit Sant, l’Esperit d’unitat i de veritat. L’Esperit Sant ens convoca a trobar-nos i a acceptar-nos mútuament.

          Babel és Babel i Pentecosta és Pentecosta. Allà on els humans volem ocupar el lloc de Déu, sols aconsegueixen oposar-se els uns als altres. En canvi, si ens situam en la veritat del Senyor, l’Esperit ens uneix.

          Som cridats a elegir l’impuls que volem seguir: l’egoisme o la generositat. El fruit de Babel és l’egoisme i la violència, l’enemistat i la discòrdia, les gelosies i les dissensions... És una direcció que ens condueix a perdre la nostra pròpia vida. En canvi l’Esperit Sant ens guia a viure una vida que apunta a Déu: amor, alegria, pau (Ga 5,22).

          El relat de Pentecosta a l’evangeli de Lluc ens diu que Jesús, abans de pujar al Cel, va demanar als apòstols que restessin units per a rebre l’Esperit Sant. I ells es van reunir amb Maria al Cenacle a l’espera d’aquest succés promès (Fets 1,14).

          Units amb Maria, preguem avui també: Veni Sancte Spiritus! Vine Sant Esperit i i emplena els nostres cors i en ells encén la flama del teu amor. Amén.

 

Homilia diumenge 21 de Maig 2023


Ascensió del Senyor (A)



Text de l'Evangeli (Mt 28,16-20):
En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».
 
 
 
HOMILIA

 

 


Jesús, a la muntanya de Galilea diu als onze deixebles:

“Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra” “Anau a convertir tots els pobles” “Bategeu-los en el nom del Pare. Del Fill i de l’Esperit Sant”.

Sant Pau, remarca que Jesús té certament “plena autoritat al cel i a la terra” quan diu amb la intenció de que sols “fixem els nostres ulls en Jesús”. I és que Jesús, ascendint, com remarca sant Pau: “Seu a la dreta del cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Déu Pare ho ha posat tot sota els peus de Jesús, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud”.

I les lectures d’avui reforcen que, ascendint Jesús al cel, l’Esperit de Déu emplena tota l’Església, l’Església és creada per Déu per a ser la seva revelació.

 I si l’Església és creada per a ser la revelació de Déu, si noltros com a comunitat cristiana hem de revelar Déu, l’hem de donar a conèixer i convidar a viure’l, quines actituds hem de tenir? Quines actituds hem de viure com Església? Sant Pau accentua aquestes:

 1)     Preg perquè Déu us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació. Hem de pregar noltros també perquè tots els cristians que gràcies al baptisme hem rebut el do de l’Esperit, en siguem conscients. Hem de cultivar l’espiritualitat, la pregària, el diàleg amb Déu. L’hem de cultivar perquè, com accentua sant Pau:

2)     Coneguem de veritat qui és ell. No el coneixerem si no vivim comunió amb Déu. Si no en feim d’aquest sagrament una vivència i un compromís constant. Sense comunió amb Déu, sense relació constant amb Ell, no hi ha possibilitat de conèixer-lo. Per açò continua insistint sant Pau:

3)     Preg, també, perquè Déu il·lumini la mirada interior del vostre cor. Mirada que no ha de ser superficial, que no ha de ser un vist i no vist. Mirada que capti el més profund del que som i del que vivim. Per açò sant Pau ens hi ajudi quan ens comunica de què s’adona qui té mirada interior profunda:

 – Capta quina és l’esperança a la qual ens ha cridat Déu, l’heredat que ell té preparada als sants. L’Esperança bàsica, fonamental, és completar en Déu la nostra vida el dia que també noltros pugem al cel. I aquesta esperança es fa creïble avui amb l’experiència de la nostra comunió diària amb Déu. Aquesta comunió, aquesta relació és la única que ens ha d’importar essencialment.

 Per açò la primera lectura d’avui, dels Fets dels apòstols, ens recorda que també noltros avui, com a un altre temps Teòfil i els apòstols, hem de parlat de tot el que Jesús ha fet i ensenyat. El que ell ha fet i ensenyat és l’únic que ens importa estant ell per damunt de tots els governants i els qui tenen autoritat, poder o senyoria.

 Volem viure l’esperança, volem recollir l’heretat que Déu ens té preparada el dia també de la nostra ascensió al cel? Visquem el que Jesús va viure: “Atent a Déu Pare (pregava i vivia per Ell), i atent als altres, servidor de tots i especialment dels més indefensos”.

La possibilitat de que es compleixi en noltros l’esperança que Déu ens té reservada és que l’estimem a Ell sobre totes les coses i als altres tal com Jesús els ha estimat.

 

 

Homilia diumenge 14 de maig 2023

 

Diumenge 6 (A) de Pasqua





Text de l'Evangeli (Jn 14,15-21):
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres. D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell».
 
 
HOMILIA  
 

            Avui seguim en el Cenacle i assistim a les darreres paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles abans de partir al Pare (l’Ascensió).  Els deixebles tenen por a tres coses: a) A no ser valents davant les dificultats que viuran b) A sentir-se enfora d’Ell, sentir-se sols c) I a que es refredi entre ells el seu amor per l’anunci i la seva unitat.

a)     Tenen por a no ser valents davant les dificultats. Fins ara Jesús havia estat per ells consol, defensa, fortalesa, mestre proper, referent indiscutible... i ara tenen por que, sense la seva presència “visible”, no tenguin ningú que els ajudi a superar proves i a seguir avant. Per`açò Jesús els diu: “Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi en voltros per sempre”. L’Esperit els va acompanyar constantment i els apòstols van ser fidels a Jesús en tot moment, fins al final. I van tenir dificultats tan internes com externs. Internes perquè no pocs jueus demanaven que els pagans acollissin les seves lleis, les seves normes. I externes perquè van ser constantment perseguits pel poder de romà i pel poder del Temple jueu. Noltros també avui som acompanyats per l’Esperit. L’Esperit de Déu és present i ens ajuda a tenir fortalesa per a seguir avant, i ens ajuda a no perdre la nostra esperança davant les dificultats que avui trobam a dins i a fora. A dins, per moltes raons. Tantes vegades ens demanam: Com aconseguir que la catequesi tengui avui la seva importància?Com aconseguir que sigui important la participació activa i constant a les celebracions i trobades comunitàries? Com aconseguir que uns i altres ens sentim que formam Església? I externes: Com aconseguir que les persones, joves i no tan joves, captin la presència de Déu en tantes realitats del nostre dia a dia? Què fer per aconseguir que a tothom li sigui respectat el dret a la vida, a tenir una formació ètica...?

b)     Els apòstols tenien por a sentir-se sols. Jesús els diu clarament: “Me’n vaig, però no us deixaré orfes. Pas a pas comprendreu que “Jo visc en el Pare, el Pare viu, en mi, i jo en voltros”. Els apòstols, i noltros també, van comprendre pas a pas que la seva mirada, el seu cor, el seu pensament havia de romandre en comunió amb Jesús. A vegades cantam aquella cançò que l’hem de dur gravada al cor: “No fixeu els ulls en ningú més que Ell”. Si vivim despistats, si no prestam la nostra atenció a Jesús, si no regalam temps a la pregària..., no viurem la comunió amb Jesús i, és clar, el sentirem enfora. Quants n’hi ha avui que senten Déu enfora perquè no li dediquen atenció,  no es fixem en Ell, no entren en comunió amb Ell. Ningú necessita a ningú, tots sentim enfora a aquells amb qui no hi mantenim relació, que no els hi prestam atenció. “Si em prestau atenció, si manteniu relació amb jo –diu Jesús- no us sentireu orfes perquè jo no us he deixat orfes. Sols deman el vostre interés, que tingueu ganes de relació, de comunió amb jo”.

c)      Els apòstols tenen por de que, amb el temps, la relació que havien mantingut amb ell es refredi, que es refredi les seves ganes d’anunciar l’evangeli. I Jesús els diu: “Si m’estimau, guardareu els meus manaments”. Perquè la nostra relació no es refredi heu de ser fidels i heu de viure amb ganes el que us he ensenyat, el que heu vist de jo. Per açò, la nostra fe, la nostra comunió amb Ell no es refredarà si la mantenim viva constantment. Si cada dia, acabant una jornada, feim examen de consciència i ens demanam amb sinceritat: Li he estat fidel? La meva presència i actuació l’ha tingut present?. Qualsevol relació –la del matrimoni, la de la família, la de Déu i noltros, mereix dur a terme aquest examen diari. La de Déu, també.