Dijous Sant, 2 abril 2015
Us convid a que cada vegada que vinguem a celebrar l’Eucaristia, els diumenges per suposat i si algú pot alguna vegada un dia qualsevol de la setmana, agafeu sempre el llibret de la Missa de cada dia o la Bíblia mateixa, i us faceu amb les lectures. És convenient començar la celebració de l’Eucaristia “ben preparats”. És convenient iniciar-la, concentrats amb Jesús que és el qui ens convoca, que és el qui ens ralla i el qui ens convida entorn d’una taula on el pa i el calze ens fan viure la seva presencia real entre noltros.
Fixats en les lectures:
1. Ens adonam que la primera, que pertany al llibre de l’Èxode, ens fa viure la Pasqua jueva, el record fundacional del poble jueu. Un bon dia, i de la mà de Moisès i per voluntat de Déu, van sortir d’Egipte i es van trobar amb un dur i llarg desert que els conduïa cap a la Terra Promesa, cap Canaan. El desert els conduïa a fer-se amb la seva llibertat. I els diu: “Entorn d’una taula menjau un anyell o un cabrit: cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà”.
Ja va bé que retinguem aquesta actitud tots aquells que de la mà de Jesús volem alliberar-nos de tot el que ens impedeix fer camí avant, progressar en actituds humanes i espirituals. Tinguem clar que progressarem sols si duim unes bones bambes per a fer un llarg camí i si ens hi ajudam d’un bastó que ens acompanyi.
La primera pregunta que em faig i us faig aquest vespre és aquesta: “Volem de ver caminar el llarg camí de la santedat personal? Ens fem amb tot allò que és necessari per aconseguir-ho? Optam per a ser fidels a la pregària diària (pregària que són les sandàlies del camí) i per deixar-nos acompanyar per la comunitat cristiana, per l’Església? (Comunitat, Església que és el bastó, el garrot o garrosa, que ens és imprescindible per a caminar ben segurs i decidits?). Ens importa la pregària? Ens importa l’Església?
2. La segona lectura que pertany a sant Pau i que és una carta que va escriure, sentint el seu cor, a la seva comunitat de Corint, diu: “No us transmet res més que allò que jo he rebut i que ve del Senyor mateix. Jesús, la nit que havia de ser entregat, va prendre pa i vi, en va donar gràcies i va dir: Açò és el meu cos i la meva sang, cada vegada que en menjareu i en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial. Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anunciau la mort del Senyor fins que torni”.
Aquest missatge de sant Pau és el que avui centra la nostra trobada. Sols compartint el pa i el calze, els cristians som transmissors i vivim la mort de Jesús fins que torni. Sols compartint el pa i el calze, sols celebrant l’Eucaristia, vivim, acollim i ens formam una actitud que ens és del tot imprescindible: No hi ha Jesús sense la seva passió i mort. No hi ha cristians allà on no hi ha entrega a favor dels altres. El cristianisme sols es viu allà on l’amor es fa present: servint, estimant, acollint els altres.
La segona pregunta que em faig i que us la faig també a voltros, és aquesta: “Donam importància a l’Eucaristia? Venint a Missa, som conscients del que vivim? Vivim l’Eucaristia concentrats amb el significat profund de tenir sobre la taula un poc de pa i un calze? Entenem que vivint l’Eucaristia desitjam educar-nos per a fer de la nostra vida un servei a favor dels altres? Desitjam l’Eucristia? Superam excuses per a no celebrar-la? Entenem que ella hi és per voluntat expressa de Jesús?
3. I la tercera lectura d’avui, que pertany al capítol 13 de l’evangeli de sant Joan, per més INRI, ens dóna a conèixer el gest que va viure Jesús compartint el seu darrer sopar amb els apòstols: els va rentar els peus.
Després d’haver sopar, i amb total consonància amb el que els havia dit un poc abans sobre el pa i el calze, es va aixecar de la taula, es va treure el mantell, es va cenyir una tovallola, va tirar aigua a un ribell i es va posar a rentar els peus als deixebles i a exixugar-los. Quina era la seva intenció? La mateixa que els va fer viure durant tot aquell sopar que, com és normal en Jesús, sempre hi ha sobretaula, sempre hi ha conversa interessant i gestos.
Tot intentant que entenguessin del tot el que ell pretenia gravar als seus cors, els va dir: “¿Enteneu açò que us acabo de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé en dir-ho, perquè ho som. Si, idò, jo, que som el vostre Mestre i Senyor, us he rentat els peus, també voltros us ho heu de fer els uns als altres. Us he donar exemple perquè també voltros ho faceu tal com jo us ho he fet”.
L’Eucaristia l’hem de viure tal com Jesús la va viure amb els seus amics per primera vegada, tal com ell va exposar la seva intenció. I aquí ve la meva tercera pregunta d’aquest vespre que també us la regal a tots i a totes perquè, qui ho vulgui, se la faci també: Ens consideram mestres d’alguna cosa? Reconeixem que tenim dons que Déu ens ha donat i que els hem de viure a favor dels altres? Els sabem viure des de la humilitat d’aquell que serveix i no d’aquell que ensenya magistralment? Quins són els nostres dons? Quin és la nostra possibilitat de fer un bon servei? Que fem per als altres? Quin servei als altres ens qualifica com a cristians? Quins fets de la nostra vida parlen que som de la colla de Jesús?
Avui és, germans i germanes, dijous sant. No és un dia qualsevol. Per als cristians és un dia excepcional. És un dia fundacional. Avui, entorn de la taula de l’Eucaristia, reconeixem la nostra identitat. Identitat que s’ha de transformar en missió, com ens demana el Papa Francesc.
Germanes i germans, avui vivim i sentim que:
- Som i serem cristians tant en quant ens eduquem entorn de la taula del pa i del calze. Entorn de la taula de l’Eucaristia.
- Som i serem cristians tant en quant ens decidim a viure a favor dels altres.
I ara visquem, i en tot el seu sentit que siguem capaços, el lavatori de peus.