26 de Desembre: Sant Esteve, protomàrtir
REFLEXIÓ (Joan Bosco Faner Rector Parròquia Sant Esteve)
«Us portaran als tribunals i us assotaran»
Avui, tota l’Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve, Patró de la nostra Parròquia. Parròquia i Patró que tants estimam i a favor de la qual no pocs rebem més, molt més del que donam. I açò que molts donen i no poc. Donen temps, idees, presències... Ofereixen diàlegs interessants... Són l’ànima que ens desperta a una vida pels altres! Gràcies a tots en nom de tots!
L’Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Nadal, ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l’Infant Jesús. Escoltàvem esglaiats, amb cor i ulls de fe: «Els pastors se’n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Sentíem que ésser creients és causa de goig, és causa d’una alegria interior difícilment avaluable. Avui, dia de Sant Esteve, sembla com si ens volgués posar a l’aguait de perills, a l’aguait d’una vida que no poques vegades resulta difícil: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). Aquells que desitjam viure i ser testimonis, com els pastors, de la joia de Nadal, hem de ser també valents com Esteve. Hem de tenir prou profunditat i caràcter cristià per proclamar clarament els valors de l’evangeli a una societat oberta avui a moltes veus i profetes que serveixen altres deus. Els cristians no ens hem de conformar en ser una veu més entre tantes. Hem de voler ser una veu significativa!
El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar-nos a tots; el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui va donar forces a aquell al·lot jove que discutia amb les persones “granades” de la sinagoga, i que... «no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10). Les paraules dels més sabuts sols entren en reflexió davant el testimoni convençut dels més humils. Siguem una Parròquia humil, una Parròquia d’actituds humils si volem que el nostre anunci sigui evangèlic, sigui escoltadís i provoqui conversió!
Recordem avui que l’augment constant de persones que es professaven seguidores de Jesús a partir dels esdeveniments pasquals, així com la diversitat d’origen de qui a Jerusalem s’incorporaven a l’Església en els primers anys de cristianisme, va moure als apòstols a la institució de set diaques. Veiem com l’Església, tot i que reclama fidelitat a les seves arrels, no deixa mai de viure i de provocar aquells canvis institucionals, organitzatius per respondre millor a cada circumstància concreta dels seu llarg caminar. Siguem una Parròquia atenta als canvis de tot tipus per poder encarnar més i millor la nostra fe en el dia a dia i no viure mai desfasats!
Qui figurava com a cap d’aquesta llista de set diaques, era precisament Esteve. Esteve que, com ens remarca el llibre del Fet dels Apòstols: “Ple de gràcia i de poder, realitzava entre el poble grans prodigis i senyals” (Fets 6,8).
Vull remarcar avui que Esteve era una persona “plena de gràcia”. Déu s’hi feia present en ell. Esteve devia passar no poc temps pregant i mirant a Déu, i fent-se amb la seva amistat i a la seva mesura. Ja tenim aquí, també, una actitud que hem de viure amb ganes tots aquells que el tenim com a Patró. Siguem una Parròquia orant i enamorada de la comunió amb Jesús.
Vull remarcar també que Esteve realitzava entre el poble grans prodigis i senyals. No era, idò, aquell tipus de persona rutinària que no posa passió en res del que fa o en res del que diu creure. Esteve realitzava obres que feien deixondir als altres perquè les duia a terme des de la passió en què vivia la seva ànima. Ja tenim aquí, també, una altra actitud que hem de viure amb ganes tots aquells que el tenim com a Patró: ser persones apassionades per Jesús i a favor de totes les activitats pastorals que duem a terme.
Aquesta passió i aquesta amistat profunda amb Jesús l’encaminaren, en aquell temps inici del cristianisme, a viure el martiri. Ell va ser el primer d’entre una multitud de cristians que a través d’aquests 21 segles de temps i de presència cristiana han patit i pateixen una mort violenta per ésser fidels a Jesús. No hi hagi a la nostra Parròquia rutines innecessàries. Visquem apassionats pel que creiem i anunciam. Visquem apassionats, lliure de complexes.
Es va descobrir, segons sembla, el sepulcre de St. Esteve entorn de l’any 415. I les seves despulles van suscitar un gran entusiasme sobretot allà per on després van passar. Coneixem per la carta del Bisbe Sever que també van passar per Menorca. San Agustí, a la seva obra “La ciutat de Déu”, recull aquest entusiasme dient referint-se a les cendres de Sant Esteve que també passejaren pel nord d’Àfrica: “La seva poca pols va reunir una gran multitud: les cendres just es veuen, però els beneficis que d’elles aconseguim són evidents”. Com a Parròquia, facem feina incansablement. Els beneficis no sempre els sabrem avaluar o els descobrirem.
Sant Esteve va ser un màrtir no sols pel com va morir, també pel com va viure. Màrtir vol dir “testimoni”. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l’hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). I durant la seva mort, plenament conscient, entregà la seva ànima a Déu. El llibre dels fets dels apòstols ens diu: «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s’alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55).
Esteve fou un home creient i proclamà en vida i en mort la seva fe. Si els cristians avui som, hem de ser, uns testimonis de Jesucrist, facem com St. Esteve: allò que hem descobert amb els ulls de la fe ho hem de proclamar, de manifestar sense tenir cap por, amb els fets, amb les obres.
Que tots els qui formam part de la comunitat cristiana a St. Esteve, siguem així de valerosos: no tinguem por! Visquem amb passió la nostra vida cristiana