Diumenge II d’Advent – 9 desembre 2018
Text de l'Evangeli (Lc 3,1-6): L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: «És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat; i tothom veurà la salvació de Déu».
HOMILIA
No sempre mos és fàcil als cristians donar aquest aspecte de persones salvades ja que, a vegades, vivim situacions personals i socials no gens fàcils. Però avui Joan Baptista, personatge central de la litúrgia, mos diu que ell creu oportú i creïble predicar l’esperança de l’evangeli des del desert, des d’una situació gens fàcil.
Ser creïbles en situacions fàcils no és massa normal. Ser-ho, en situacions difícils sí que ho és. Jo crec en sa bondat que hi ha en algú quan és capaç de mantenir-se serè quan viu una circumstància difícil. Aquests dies, i avui també, hem visitat el geriàtric de sta. Rita. Per jo és creïble sa bondat que viuen persones que, patint, saben transmetre un somriure. Són creïbles els cristians d’aquest temps i de tots els temps que, perseguits, mantenen viva la seva fe.
Aquestes persones resulten ser com Joan Baptista que, vivint al desert, demanen obrir al Senyor una ruta, demanen aplanar-li el camí, demanen no perdre’l de vista mai, demanen confiar amb ell constantment.
Va passar en temps de Tiberi, Ponç Pilat, Herodes, Felip i Lisànies, Anàs i Caifàs. Però també passa avui en temps del Papa Francesc, del bisbe Francesc, en temps que ens governen qui ens governa, en temps que mentre uns rallen amb coherència de la dignitat de les persones i de la igualtat de gènere, uns altres surten pel carrer i fan destrossa, ... És igual el temps que vivim. En qualsevol temps s’ha de sentir la veu de Joan Baptista que demana i des del desert: “Obrir una ruta al Senyor!” !Obrir, mostrar un camí per arribar a ell!”
Durant el segle VI aC., el profeta Baruc, secretari que va ser del profeta Jeremies, anima al poble jueu quan aquest viu l’exili a Babilònia i quan sent a l’ànima que no té ganes de cantar vivint a una terra estrangera. Li diu concretament: “Treu-te el vestit de dol, engalana’t. Alça el cap i veuràs com els teus fills es reuneixen, es tornen a trobar”. En temps de desert, Baruc i en nom de Déu, intenta mantenir viva l’esperança del poble d’Israel.
En el segle I, Sant Pau, escrivint des de la presó (temps de desert) als cristians de Filips, no perdet la seva capacitat d’animar quan els diu: “Sempre us tenc present en la meva pregària. Sempre pens en tot el que heu contribuït a causa de l’evangeli. Sempre desig que el vostre amor s’enriqueixi més o més”. Ja deia el mateix, Sant Pau, diumenge passat als cristians de Tessalònica.
Avui, any 2018, tu i jo, i tots, som convidats a fer el que a un altre temps feien Baruc, sant Joan Baptista i Sant Pau: “Convidar a uns altres a que obrin una ruta al Senyor” “A que mai el deixen de banda” “A que sembrin –com diu el salm 125-, tot i que potser en llàgrimes, esperant el goig la sega”. “A que tothom es disposi a estimar més i més”.
Mos ho hem de dir constantment i hem d’aconseguir que corri entre uns i altres: “Els cristians mai hem de viure indiferents front la situació del temps que ens toca viure”. Recordem el que deia Bernanos: “Allò contrari a un poble cristià, és un poble trist, un poble desanimat, un poble que no surt al carrer i proclama la Bona Nova arreu: a la parella, als fills i néts, als veïns, a la societat, ...”.