Dia litúrgic: Diumenge IV (C) d'Advent
Text de l'Evangeli (Lc 1,39-45): Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».
HOMILIA
Hi ha, avui diumenge, algunes circumstàncies que en són magistrals per a viure la fe. Us les comunic:
1.A l’evangeli de Lluc, Maria no s’atura per autocontemplar-se com a escollida per Déu. Que hagi estat acollida la motiva (després d’haver donat gràcies a Déu: “La meva ànima magnifica el Senyor perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa i poble (Betlem)” a visitar la seva serventa Elisabet i servir-la amb la seva necessitat.
Un altre gran aprenentatge mos dóna Maria en aquest temps d’Advent.
Confiar en Déu, creure en Ell, conversar en Ell, ens dóna peu a relacionar-nos amb Ell amb un pla de gratitud i, a més, el que tampoc i pot faltar, el posar-nos a servir, ajudar, a ser útils als altres. Aquestes dues actituds han d’estar presents en noltros constantment: Donar gràcies a Déu i servir als demés. Imitem Maria: Conversem amb Déu amb gratitud i que les necessitats dels altres ens motiven a fer-los costat.
2. Avui hem introduït la celebració amb unes paraules d’Isaïes: “Oh cel, deixau caure la rosada. Que el bé plogui dels núvols, i que la terra obri el seu si, per fer-ne germinar la salvació”. En aquesta poètica expressió d’Isaïes hi ha el desig de tota la humanitat a ser feliç, a ser salvat.
El que passa, no poques vegades, és que volem satisfer es nostre desig de salvació, de felicitat, no en metes altes com és viure segons Déu, sinó en mesquineses i fins i tot en inhumanitats. No pocs avui, com diu el filòsof jueu convertit al cristianisme, Fabrice Hadjhadj, posen la satisfacció de la set de felicitat en coses que mai ens podem omplir d’una manera més o manco plena, sinó d’una manera ràpidament transitòria i molt poc existencial: es menjar, s’esport, es vi, una feina de renom, ... Aquest filòsof diu: “Per a satisfer la nostra set de felicitat siguem humans a l’estil de la humanitat que viu el Déu de Jesús”.
3. Per açò, i aquí hi ha la tercera observació que m’ofereix aquest diumenge quart d’Advent. A la llum del misteri de Jesús entenem que hem de seguir el sentit últim i no els febles desigs que no omplen el cor humà. Per a la fe cristiana, l’actitud humana més madura, també avui, per qui vol ser feliç, no és l’entusiasme ingenu en viure per tenir salut, conservar-te jove, ... o en presumir de tenir qualitats per ser un bon músic, un bon intel·lectual, ... No és tampoc caure en el modern escepticisme d’afirmar amb orgull que no crec en res, ni esper res, ... Ni és viure el cinisme de criticar als creients o als qui ofereixen la seva vida per fer costat als més febles, ...
Quina és l’actitud humana més madura? És el clima de l’Advent cristià. És cercar la nostra felicitat com Maria, no en la nostra autocontemplació, sinó en la nostra atenció als demés. És seguir la pauta del profeta Isaïes: Que plogui damunt noltros el sentit profund del viure. És en definitiva, alliberar-nos de l’egoisme, de la por a perdre el que no és realment essencial. És ser persones atentes a l’Esperit.