Quart del temps ordinari/B
Tots sabem que el llibre del Deuteronomi és el darrer dels cinc llibres que composen el Pentateuc. Avui ens explica el que Moisès diu al poble just abans d’entrar a la terra promesa. Els diu: “El Senyor farà que s’aixequi d’entremig teu, d’entre els teus germans, un profeta com jo que us parlarà en nom de Déu”.
D’aquí arrenca el profetisme, la importància que dóna Déu als profetes a favor del poble. Sabem que els profetes són persones necessàries perquè, des de la seva llibertat, comuniquen al poble no el que desitgen les diverses ideologies que avui i sempre ens rodegen, o els costums, o les modes, sinó el que més ens convé si volem viure feliços fruint de salut integral personal i col·lectiva. Els profetes, i avui més que mai que hi ha tantes veus, informacions i interessos- tenen una missió important i fonamental dins la comunitat.
Els profetes parlen de Déu a una comunitat que és convidada a escoltar-los amb les dues orelles atentes. Profetes que, primer de tot, coneixen i escolten al poble amb les dues orelles atentes. Els profetes no podrien dir res interessant al poble si no fos per ells “interessant” el que el poble viu i pateix.
Avui, per exemple, veiem com sant Pau, profeta de Déu com és, no és un teòric de les paraules. No ralla per dir coses, coses que no interessen al poble. Pau els escolta i els respon. El que interessava saber a la incipient comunitat de Corint, que volia ser fidel a Déu, era si convenia més, per agradar a Déu, casar-se i viure preocupats per pujar i educar una família, o ser persones lliures, sense família, sense preocupacions pròpies, directes i constants, per així estar més atents a Déu. I Pau els respon que allò que Déu vol és que, uns i altres, visquin la seva vocació “sense angoixa”, valorant l’aportació del tot positiva que poden fer tant a un estat com a un altre. Un casat, un pare o una mare, poden fer una aportació fonamental a favor de tota la societat si ben cuiden i eduquen dignament, sobretot, la seva família particular; i una persona lliure de lligams particulars familiars pot fer també una aportació fonamental a favor de tota la societat, i en el nostre cas directament de l’Església, si viu per servir més i millor a la gran família humana i cristiana.
I pensava, quines són les preguntes que avui fem als nostres profetes? Segur que cadascú ens en fem un munt: Qui som? Per a què vivim? Per què ens costa tant la convivència familiar i social, perquè hi ha tantes ruptures familiars, socials, i tantes dificultats culturals, ideològiques?, .... I pensava també, escoltam les respostes dels profetes actuals?. Escoltam el que ens diu el Papa? El que ens diu la vida entregada dels missioners i missioneres? Escoltam i ens adonam de la feina que fa, per exemple, càritas? Escoltam la veu profètica de tants que viuen demanant ajuda i no sols econòmica, també espiritual? Escoltam de cor les informacions que ens arriben dia a dia?
I és que, i arribant ara ja a la lectura de l’evangeli, lectura que ens diu clarament que la gent acudia a sentir la paraula i les respostes de Jesús perquè ensenyava amb autoritat, hem de ser capaços de cercar a qui ensenya amb autoritat:
-Qui escolta amb les dues orelles atentes als altres. Algú me contava d’un capellà de Palma que atén a cadascú com si no hi hagués ningú més al món.
-Qui té els dos ulls atents per a descobrir les necessitats que hi ha arreu i/o almanco al seu entorn més immediat. I és que n’hi ha moltes, moltíssimes. Algú em deia, entre la nostra família de germans, nebots, ties i concos, noltros sempre quedam al marge.
-Qui té els dos peus a punt per acompanyar, per a visitar, per apropar persones distants, persones que han romput les seves relacions per coses, assumptes, circumstàncies no poques vegades a causa de caràcters que no hem educat degudament.
-Qui té les dues mans per ajudar. Quan vaig a veure persones que viuen totes soles o estan malaltes, com agraeixen qui els cuida i qui els visita constantment.
A sant Pau la comunitat de Corint li va demanar quin estat de vida era el més important. I sant Pau els respon. El que fa important una presència no és si és casada o lliure, el que fa important una presència és la seva actitud alliberada d’angoixes i queixes, i a punt de ser “per als altres”.