Diumenge XXII/B - 30 agost 2015
Les lectures d’avui per a mi es fonamenten amb els verbs: escoltar, complir i evitar o no afegir. Tant el llibre del Deuteronomi (4, 1-2.6-8), com la carta de st. Jaume (1,17-18, 21b-22.27) com l’evangeli de Marc (7,1-8.14-15.21-23) insisteixen en aquest sentit.
Moisès diu al Poble: “Escolta els decrets i les prescripcions que avui el Senyor us dóna”. I St. Jaume diu també explícitament: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres”.
Escoltar no és un verb sols important en el camp de la comunicació entre persones. Qui no escolta no considera els altres. Qui no segueix i s’endinsa en el que els altres proposen, en passa d’ells. Passa dels seus assumptes, dels seus problemes, de la seva temàtica. Qui no “escolta” el que diu el Senyor viu aquesta mateixa tònica: “Passa del que interessa a Déu passa de les seves intencions, del seu criteri, de les seves advertències”. No escoltar a algú és fer-lo viure un sentiment de refús: no se’n fa cas del que dic! No li creï interès! Quantes vegades sentim i vivim aquesta actitud entre els familiars o aquells que tenim (¿?) per amics. No escoltar, no escoltar als altres i/o a Déu no és sols una mala actitud és, a més, un signe d’insolidaritat, de poc sentit de convivència, de petitesa i empobriment personal.
Però tant el Deuteronomi com sant Jaume diran amb fermesa: “Escoltau i compliu el que el Senyor us diu” “No us limiteu a escoltar, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos: posau en pràctica el que el Senyor us proposa”.
El verb “complir” no és tan sols indici de que escoltam el que els altres diuen i consideram les seves persones, també és indici de que el que els altres diuen ho consideram important. Sempre hem d’escoltar els altres, el que no sempre hem de fer és complir el que els altres diuen. Una cosa és considerar les persones i una altra és acollir els seus criteris.
Arribats a una edat adulta hem de respondre a la nostra consciència. Tots hem de tenir present que som responsables del que diem i fem. Escoltar els altres sí, fer el que els altres fan o diuen sí o no. Sí, si ho creiem just i convenient. No, si creiem que el que se’ns diu o proposa ni és just ni és convenient.
Però el que no podem discutir ni refusar és el que diu el Senyor. Perquè..., ho aclarirà el Deuteronomi: “Quina és la nació, per gran que sigui, que tengui uns decrets i unes prescripcions tan justes com les que ens assenyala el Senyor? No hi ha cap governant, ni cap autoritat per ètica que sigui que parli més justament que el Senyor, que Déu. Res hem de discutir del que Déu proposa, “tot el que ell marca ho hem de complir”. I Sant Jaume ens recorda algunes actituds importants que ens assenyala Déu: “ajudar els pobres en les seves necessitats i guardar-nos de la malícia del món!”.
I què és el mal? Jesús mateix a l’evangeli de Marc ens respon: “els pensaments dolents que porten a fornicar, robar, assassinar, estafar, enganyar, insultar... a ser ximples i dir tonteries!”
I açò és el que hem d’evitar. “Evitar” és el tercer verb important d’avui. Evitar fer mal a algú i evitar carregarà sobre algú càrregues innecessàries. N’hi ha que pretenen tenir a dins de la nostra església més autoritat, més Esperit Sant que el Papa. Són més durs que el Papa en no poques qüestions que es refereixen a problemes familiars o personals. Exigir, exigir, sols el que és just i bo!
Com sempre, posem-nos en mans de Déu. Escoltem i complim el que ens diu. Evitem exigir als altres el que no ens diu encara que sigui alguna cosa important per noltros mateixos.