Diumenge XIX/B
Dues realitats ens presenta la Paraula de Déu:
- Murmuració- Jo som el pa que dóna vida1.El llibre dels Reis ens presenta Elies com murmura. Està cansat. Sent que la Paraula que profetitza no li duu més que maldecaps. Sols espera una cosa: Deixar-ho tot! Morir! Posar punt final a tot. La murmuració és fruit de la decepció, del fracàs. És aquell estat d’ànim que aflora quan la il·lusió s’ha fet miques. És l’antítesi de la il·lusió. Elies es decep perquè se sent desil·lusionat. Quan la decepció és profunda, quan s’ha donat tot i no s’ha aconseguit quasi bé res, un desitjaria morir. Quan una persona se sent estèril, inútil... és prest i viu enmig d’un mar de patiment. Quan un se sent fèrtil, jove, fort, animat... planifica, crea projectes... Mentre hi ha il·lusió hi ha hi ha desig, hi ha moviment, hi ha vida. Record una persona que va aprendre alemany quan ja tenia prop de setanta anys. Em deia: “He de despertar el cervell, he de poder establir relacions amb altra gent”. Record també a una altra, que havent quedat cega als seus 65 anys va aprendre braile i llegia poemes i llibres en contingut. Parlar amb ella era un gust. No tenia la llum dels ulls, però vivia la il·lusió a l’ànima.
Per què es decep Elies?
Hi ha qui es decep de si mateix. Observa que no és capaç de fer allò que es proposava. No pot culpar ningú. Sols a ell mateix. A la seva mandra, a la seva incapacitat, a la seva manca de voluntat i de coratge. Hi ha qui es decep dels altres. Havia posar en ells confiança. D’ells esperava suport i consol. I res del que esperava s’ha fet realitat. Hi ha qui es decep de la feina. L’havia començada il·lusionat, confiava en progressar, però s’ha trobat amb un munt d’obstacles i s’ha anat encongint a poc a poc. Hi ha qui es decep de la vida. Esperava que sempre fos primavera i s’ha trobat amb l’hivern que refreda o amb l’estiu que no et deixa quasi bé respirar. Hi ha qui es decep de Déu. Li ha pregat insistentment, però se sent abandonat.
Elies es decep perquè la reina Jezabel, una fenícia adoradora del déu cananeu baal, el persegueix. I ell ha de tornar a rere. A de desfer el camí de l’Èxode que porta a la terra promesa i ha de tornar a reviure l’aliança amb Déu. I tornant a passar pel desert es troba sol i cansat. Ja n’hi ha prop! diu. Vull descansar per sempre! Que prediqui un altre que sols Déu és Déu!.
2.Però tant la carta de st. Pau als cristians d’Efes, com l’evangeli de Joan, reclamen que no murmurem, que no visquem mai decebuts.
- St Pau ho diu amb aquelles paraules seves que són pròpies d’un home vessat a la persecució i als desenganys: “Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, qualsevol dolenteraria... Sigueu compassius i bondadosos...”
-St. Joan assenyala el remei que ens donarà sempre fortitud per a tirar avant: Jesucrist. “Jo som el pa que dóna la vida. Sense mi els vostres pares moriren. Ningú dels qui mengin d’aquest pa morirà, es decebrà.
Tots passam per situacions de dificultat i desànim, com Elies al desert. Recordem avui especialment aquells que la vida se’ls fa insuportable o que tot ho veuen tan negatiu que ja no tenen esperança.
Optem per no perdre mai el nostre contacte amb qui és el pa que dóna vida a fi de ser com àngels que, fent camí, animen els qui es cansen de fer-lo.