Parròquia Sant Esteve de Ciutadella de Menorca: Homilia Divendres Sant 29 de març 2024

Divendres Sant

Text de l'Evangeli (Jn 18,1—19,42): Després de dir aquestes coses, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró, on hi havia un hort, dins el qual entrà ell amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia el lloc, perquè Jesús s’hi havia reunit moltes vegades amb els seus deixebles. Judes, doncs, havent pres la cohort i guardes dels grans sacerdots i dels fariseus, arribà allí amb llanternes, torxes i armes. I Jesús, que sabia tot el que li havia de succeir, s’avançà, i els digué: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús el Natzarè». Els diu: «Jo soc!». Judes, el qui el traïa, també era amb ells. I quan els digué: «Jo soc!», retrocediren i caigueren per terra. I novament els preguntà: «Qui busqueu?». I ells digueren: «Jesús el Natzarè». Respon Jesús: «Us ho he dit: Jo soc! I si em busqueu a mi, deixeu aquests que se’n vagin». [Això succeí] per tal que es complís la paraula que havia dit: «Dels que m’has donat no n’he perdut cap». Llavors Simó Pere, que tenia una espasa, la tragué i va colpejar el servidor del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. I el nom del servent era Malcus. Digué, doncs, Jesús a Pere: «Fica l’espasa a la beina. ¿És que el calze que m’ha donat el Pare no l’haig de beure?».

Llavors la cohort i el tribú i els guardes dels jueus prengueren Jesús i el lligaren.

I el dugueren primer a Annàs, ja que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. [Aquest] Caifàs era el qui havia aconsellat als jueus: «Convé que un home mori pel poble».

Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. I aquest deixeble era conegut del gran sacerdot i entrà amb Jesús a l’atri del gran sacerdot. Mentrestant, Pere s’havia quedat a la porta, a fora. Sortí, doncs, l’altre deixeble, el que era conegut del gran sacerdot, i parlà a la portera i introduí Pere. Digué llavors a Pere la criada portera: «¿No ets pas tu també dels deixebles d’aquest home?». Diu ell: «No ho soc!». I eren allí els servidors i els guardes, que havien preparat brases perquè feia fred, i s’escalfaven. I també Pere era amb ells escalfant-se.

Llavors el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Li respongué Jesús: «Jo he parlat al món obertament. Jo sempre he ensenyat en la sinagoga i en el temple, on tots els jueus es reuneixen, i no he dit mai res ocultament. Per què m’interrogues? Interroga els qui van escoltar allò que els vaig parlar; mira, aquests saben allò que vaig dir». I quan digué aquestes coses, un dels ajudants dels guardes donà una bufetada a Jesús, dient: «¿Així contestes al gran sacerdot?». Li respon Jesús: «Si he parlat malament, prova quin és el mal; però si he parlat bé, per què em pegues?». I Annàs l’envià lligat a Caifàs el gran sacerdot.

Mentrestant, Simó Pere s’estava dret i escalfant-se. I li digueren: «¿No ets pas tu també dels seus deixebles?». Ell ho negà, i digué: «No ho soc!». Diu un dels servidors del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere tallà l’orella: «¿No t’he vist a l’hort amb ell?». I novament Pere negà, i immediatament el gall cantà.

Llavors porten Jesús des de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no entraren al pretori per no contaminar-se, i així poder menjar la Pasqua. Sortí, doncs, Pilat cap a ells a fora, i diu: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Respongueren, i li digueren: «Si aquest no fos un malfactor, no te l’hauríem pas dut». Els diu, doncs, Pilat: «Preneu-lo vosaltres, i segons la vostra Llei jutgeu-lo!». Li digueren els jueus: «A nosaltres no ens és lícit matar ningú». [Això succeí] per tal que es complís la paraula que Jesús havia dit per a indicar de quina mort hauria de morir.

Entrà, doncs, Pilat altre cop al pretori i cridà Jesús, i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Respongué Jesús: «¿Per tu mateix dius això, o bé altres t’ho han dit de mi?». Respon Pilat: «¿És que potser soc jo jueu? El teu poble i els grans sacerdots t’han dut a mi. Què has fet?». Respongué Jesús: «El meu regne no és d’aquest món. Si fos d’aquest món el meu regne, els meus guardes lluitarien perquè no passés a mans dels jueus. Però, de fet, el meu regne no és d’aquí». Li digué llavors Pilat: «Doncs, ¿tu ets rei?». Respon Jesús: «Tu ho dius que jo soc rei. Jo per a això he nascut i per a això he vingut al món, per donar testimoni de la veritat. Tot aquell qui és de la veritat escolta la meva veu». Li diu Pilat: «Què és la veritat?». I quan hagué dit això novament sortí vers els jueus, i els digué: «Jo no trobo en ell cap causa. És costum entre vosaltres que us deixi anar algú per Pasqua. ¿Voleu, doncs, que us deixi anar el rei dels jueus?». I cridaren altra vegada, dient: «No aquest, sinó Barrabàs!» -Barrabàs era un lladre.

Així, doncs, Pilat prengué Jesús i el flagel·là. I els soldats, trenant una corona d’espines, la hi col·locaren al cap, i el revestiren amb un mantell de porpra, i s’acostaven a ell, i deien: «Salve, rei dels jueus!», i li donaven bufetades.

I surt novament Pilat a fora, i els diu: «Mireu, us el porto fora perquè sapigueu que no trobo en ell cap causa». Sortí, doncs, Jesús a fora, portant la corona d’espines i el mantell de porpra. I els diu: «Heus aquí l’home!». Quan el veieren, doncs, els grans sacerdots i els guardes cridaren, dient: «Crucifica’l, crucifica’l!». Els diu Pilat: «Preneu-lo vosaltres i crucifiqueu-lo, perquè jo no trobo en ell causa». Li respongueren els jueus: «Nosaltres tenim Llei, i segons la Llei ha de morir, perquè s’ha fet Fill de Déu».

Quan Pilat, doncs, va sentir aquesta paraula, va témer més encara. I entrà altre cop al pretori, i diu a Jesús: «D’on ets tu?». Però Jesús no li donà resposta. I li diu Pilat: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc potestat per deixar-te anar i tinc potestat per crucificar-te?». Respon Jesús: «No tindries cap potestat sobre mi si no se t’hagués donat de dalt; per això, qui m’ha posat a mans teves té un pecat més gran».

A partir d’això, Pilat procurava alliberar-lo, però els jueus cridaven, dient: «Si deixes anar aquest, no ets amic del Cèsar! Tot el qui es fa rei es manifesta contrari al Cèsar». I així Pilat, en sentir aquestes paraules, tragué a fora Jesús i s’assegué en el tribunal en el lloc que s’anomena Lithòstrotos, i en hebreu Gabbathà. I era la Parasceve de la Pasqua, cap a l’hora sexta. I diu als jueus: «Heus aquí el vostre rei!». I li cridaren: «Fora, fora, crucifica’l!». Els diu Pilat: «¿El vostre rei crucificaré?». Respongueren els grans sacerdots: «No tenim altre rei sinó Cèsar». Llavors, doncs, els el feu a mans perquè fos crucificat. I prengueren Jesús.

I portant-se ell la creu, sortí cap a l’indret anomenat Lloc de la Calavera -que en hebreu es diu: Gòlgota-, on el crucificaren; i amb ell altres dos, a banda i banda, i enmig Jesús. I Pilat escriví també un títol i el posà sobre la creu. Hi era escrit: «Jesús el Natzarè, el Rei dels jueus». Aquest títol, doncs, el llegiren molts dels jueus, perquè el lloc on crucificaren Jesús era prop de la ciutat. I era escrit en hebreu, llatí i grec. Deien, doncs, a Pilat els grans sacerdots dels jueus: «No escriguis: “Rei dels jueus”, sinó que ell digué: “Soc el Rei dels jueus”». Respongué Pilat: «El que he escrit, he escrit».

Els soldats, doncs, després de crucificar Jesús, prengueren les seves vestidures i en feren quatre parts, una part per a cada un dels soldats. I [també prengueren] la túnica, però la túnica era inconsútil, teixida des de dalt tota ella. Es digueren els uns als altres: «No l’esquincem, sinó fem a sorts de qui serà», per tal que es complís l’Escriptura que diu: S’han repartit entre ells les meves vestidures i s’han fet a la sort la meva túnica. Els soldats, ben cert, feren això.

I s’estaven junt a la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria de Cleofàs, i Maria la Magdalena. Jesús, doncs, quan veié la mare i el deixeble que ell estimava, que era allí, diu a la mare: «Dona, vet aquí el teu fill». Després diu al deixeble: «Vet aquí la teva mare». I des d’aquella hora la prengué el deixeble a casa seva.

Després d’això, sabent Jesús que ja tot s’havia acomplert, per tal que es complís l’Escriptura digué: «Tinc set». Hi havia allí un vas ple de vinagre; clavant, doncs, a una canya d’hisop una esponja xopa de vinagre, la hi acostaren a la boca. Quan Jesús hagué pres el vinagre, digué: «Està acomplert!», i, després d’inclinar el cap, lliurà l’esperit.

Els jueus, doncs, com que era Parasceve, per tal que els cossos no restessin en la creu el dissabte, ja que aquell dissabte era un dia important, pregaren Pilat que els trenquessin les cames i els traguessin. Vingueren, per tant, els soldats i trencaren les cames del primer i de l’altre que va ser crucificat amb ell, però quan arribaren a Jesús, així que veieren que ja estava mort, no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats amb una llança foradà el seu costat, i a l’instant en sortí sang i aigua. I el qui ho veié en dona testimoniatge, i és verídic el seu testimoniatge, i ell sap que diu la veritat, perquè vosaltres cregueu. Aquestes coses han succeït, en efecte, a fi que es compleixi l’Escriptura: No li trencaran cap os, i encara una altra Escriptura diu: Miraran vers aquell que traspassaren.

I després d’això, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat d’emportar-se el cos, i li ho permeté Pilat. Vingué, doncs, i prengué el seu cos. I vingué també Nicodem, el qui havia vingut primer de nit, portant una mescla de mirra i àloe, unes cent lliures. Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l’amortallaren en llenços, amb aromes, com tenen costum de sepultar els jueus. I en el lloc on fou crucificat Jesús hi havia un hort, i en l’hort un sepulcre nou en el qual encara ningú no havia estat mai posat. Allí, doncs, a causa de la Parasceve dels jueus, com que el sepulcre era a prop hi posaren Jesús.

HOMILIA

Alguns diuen que són ateus i punt, però la majoria afirmen que creuen en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres en la persona, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la bondat humana. I jo en què crec? En que creiem tots aquells que avui som aquí? Si som aquí, creiem en un Déu que ressuscita els morts. Creiem que Déu és l’Amor que resisteix, cor obert i sense cap armadura, l’embat terrible de la mort, i d’una mort en creu. Creiem en un Déu que és el protector dels innocents, el salvador de tots els sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de les mans del violent, de qui maltracta i crucifica.

Un “Déu de morts” no molesta. Un “Déu de morts” no es fica en el més aquí. Els injustos, els corruptes, els assassins, poden estar tranquils si tot acaba en la mort. El que és veritablement perillós i comprometedor per a tots els mals tractadors de la història, no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció.

Per açò, en aquesta estona de pregària i de reflexió tinguem present la passió i la mort d’aquell que és el “Déu dels vius”. D’aquell que compleix la voluntat del seu Pare i entrega la seva vida mortal per amor a tota la humanitat. I visquem, també, com Maria l’acompanya en aquest camí, i ho fa amb total fidelitat i confiança. Visquem avui la creu de Jesús recolzats en el testimoni de Maria.

*L’esperança ens ha d’acompanyar sempre a tots els qui creiem en el “Déu dels vius”, a tots els qui, per açò, celebram, front la indiferència d’uns i la condemna d’uns altres, la nostra opció a favor de l’esperança, tot compartint el patiment dels qui avui viuen el descart, la soledat, el patiment, a vegades fins i tot, a causa d’alguns membres de la nostra Església.

Fixant la mirada en Jesús crucificat, l’esperança no ens ha de deixar mai a qui sabem per què, per a què i per a quí viure. L’Esperança mou muntanyes, és dinamisme. Lluita, camina, supera dificultats qui, com Jesús camí cap a Jerusalem, té esperança. Qui no la té, mor angoixat com Judes i tants d’altres. L’esperança entesa com a valor, es refereix sempre al que eixampla el cor. Qui té esperança, porta al cor un missatge de futur, a pesar que visqui moments de dol i patiment.

Vivint el testimoni d’una creu que ens obre a l’esperança, us convid a pregar dient: Fixats en la vostra creu, us demanam, Senyor, l’humil simplicitat de la fe, que no perdem l’esperança quan en la vida, com va passar a la vostra, visquem hores de buidor interior, d’abandonament, quan tot mos sembla problemàtic. Concediu-nos, Senyor, la llum suficient per a no perdre-la mai i per poder traspassar-la als altres quan en tenguin d’ella necessitat. Per açò, Senyor:

Avui, no sé parlar sinó és de mi,

dels meus desitjos i esperances.

De la necessitat que tinc

de trobar sentit al que visc,

d’afavorir el llampec dels ulls,

d’alçar lentament la mirada,

front qualsevol perill.

Avui, no sé parlar sinó és de mi.

Vull embellir la veu dels meus llavis,

d’aconseguir un somrís amic,

de ser coratjós fent camí,

d’encendre foc de nou cada dia,

de netejar el meu pensament,

front qualsevol perill.

Avui, no sé parlar sinó és de mi.

Vull passar fent el bé com Jesús,

confiar en el Pare com ell

pujant, a vegades, com ell, cap a Jerusalem.

Sí, avui, no sé parlar sinó és de mi,

dels meus desitjos i esperances,

de la meva confiança en Vós

front qualsevol perill.

Sí, i ho dic avui fixat en Jesús crucificat: “Senyor, que no perdi mai l’esperança. Sense esperança, ni la vida, ni la fe, ni el patiment, ni la creu, són un valor en sentit profund.

Al peu de la creu estava Maria, la Mare de Jesús i tres dones més. També, al costat de la creu i de Maria, hi era l’apòstol Joan. I..., per açò, em deman: Què sent Maria vivint la mort del seu fill?