Diumenge XXI (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 13,22-30): En aquell temps, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb vós, i heu ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers»
HOMILIA
Mentre feia camí cap a Jerusalem, passant per viles i pobles ensenyant, algú li va demanar...
Jesús no perd es temps. Ell sap que el missatge que porta al cor és el més important de tot, i aprofita els llocs per on passa per ensenyar. No desaprofitem cap moment dels 24 hores per a transmetre l’evangeli. Tot i que no serà fàcil per diferents actituds i respostes obtingudes, transmetem per allà on passam “evangeli”. No hi ha res que importi més.
Mentre ell passa i ensenya, algú li demana: “Senyor, són pocs els qui es salven?”. Segur que qui li demana ha entès que el missatge de Jesús costa ser acollit. I costa perquè, ho sabem prou, és més fàcil caure en sa temptació de pensar en un mateix que fer l’opció de pensar amb els altres. És més fàcil dir: “És que jo tenc dret a... “ “És que el més interès és...” que no dir: “És que el dret dels altres és...” “El que els altres tenen necessitat de...”.
Què li respon Jesús?
Jesús li respon amb to cordial però vertader. No li respon dient que es salva tothom perquè les portes del Regne, de la salvació, són amples, molt amples. No! Jesús li respon dient: Els qui se salven travessen portes estretes, són exigents en tot allò que fan i pretenen, no cerquen solucions que per ser fàcils mai són solucions.
A vegades, ho confès, qued amb el cor estret, perquè persones en concret que no es plantegen seriosament en canviar de vida, em demanen que els ajudi donant-los doblers, i la meva resposta és: “T’ajudaré si et dic que no. Perquè si et dic sí et faràs mal perquè continuaràs vivint a costa dels altres”.
La resposta de la salvació sempre passa “per portes estretes”, sempre reclama posar bona voluntat, ganes de sortir-ne de ver de circumstàncies concretes.
Si jo avui tenc present aquests casos, Jesús responent en aquella ocasió tenia present aquells companys seus que per ser “jueus”, que per “pertànyer al poble elegit” creien que ja tenien la salvació assegurada. Jesús els diu: “No basta pertànyer al poble elegit, no basta... el que sigui, perquè molts dels qui creuen que són primers –ja que gaudeixen de privilegis i de comoditats-, pot ser passaran a ser darrers”.
Les paraules de Jesús avui són exigents. Però és que aconseguir un amor autèntic, un matrimoni fidel, un sacerdoci entregat, un poble honrat, una persona equilibrada... no és fàcil. Demana esforç, bona voluntat, exigència personal.
Possiblement qui li va demanar si són molts o pocs els qui es salven, esperava una resposta com: “No passis pena es salvarà tothom. Tu fer el que vulguis amb qui vulguis i com vulguis, Déu és bo i ell –sense cap esforç teu- ja et salvarà”. Açò no va així en cap camp de la nostra vida.
Però, tot i que a tots ens convé passar “per la porta estreta” si volem arribar a ser persones dignes de la vida i de Déu, també és ver, com diu l’evangeli d’avui que:
“Passar per la porta estreta, ens condueix a una festa, a seure a sa taula en el Regne de Déu”. I aquest és en el fons el seu missatge: “Posau voluntat en ser bones persones perquè el que desitj és que tots participeu de la festa que ens prepara Déu Pare: “I vindrà gent d’Orient i d’Occident, del nord i del Sud, i s’asseuran a sa taula en el Regne de Déu”.
Visquem en l’esperança de que un dia participarem de Déu, Ell ho vol i noltros també. Però siguem conscients que Déu ens demana esforç, voluntat, ganes de participar-hi de ver.