Diumenge 2 de Pasqua
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
HOMILIA
Idees centrals de l’Eucaristia d’avui:
1. La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima.
Els cristians hem viure units. La única manera de viure units és trobar-nos, examinar-nos front la Paraula de Déu i extreure conclusions unànimes sobre diverses qüestions i circumstàncies de la vida. Ens hem de trobar junts. Ens hem de regalar temps. Hem de aprofundir en el diàleg. (Eucaristia, Catequesi... Festes,Saludar-nos pes carrer...)
2. Tots tenien els béns en comú. Ningú entre ells era indigent, aparcat, oblidat. La visita als malalts, Càritas, l’escolta a persones amb necessitat... era i és essencial a una comunitat cristiana. Ningú entre noltros ha de sentir mai soledat. Mos hem d’organitzar d’una manera tal, que tots, uns i altres, ens sentiguem acompanyats sempre, però sobretot en moments de dificultat.
3. Els creients eren molt ben vistos de la gent. Jo entenc que, en el fons, eren respectats i, si voleu, fins i tot referents. La nostra vida no ha de ser mai rutinària, indiferent... Al Diari Menorca de divendres, hi havia unes entrevistes fetes a dos dels nostres seminaristes. I una de les preguntes era: “Ser seminarista és anar contra corrent?”. I ells responien: “Voler fer present Déu enmig d’un món que molts li donen l’espatlla, ho és certament” (J. Denclar) “Ho és quan no es reconeix que el capellà és un company de camí” (T. Salord). Som cridats avui a que Déu sigui respectat i que l’Església sigui acollida com la que ens acompanya fent camí. Som cridats a viure molt èticament i coherentment si volem ser respectats i, humilment, referents.
4. A la segona lectura, sant Joan ens diu: “No hi ha ningú que estima al seu pare sense estimar als seus fills que han anscut d’ell. Si estimam Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimam els fills de Déu”. Ens ho hem de recordar un dia sí i l’altre també. Els cristians que vivim que Déu és Pare ens hem d’esforçar per viure entre tots com a germans. La mirada cordial i el perdó, ha de ser entre noltros constant.
5. I les paraules de Jesús a Tomàs, de l’evangeli d’avui, també ens han de tocar el cor: No siguis incrèdul, siguis creient! No ens hem de deixar endur per la indiferència que molts viuen avui. Un pare em deia divendres, després d’una trobada de pares,: “Reconec que avui reflexionam molt poc”. Sense reflexionar ens endur la corrent que tenim al costat. I no ens ha d’endur la corrent del costat, sinó la corrent que hi ha dins nostre. L’Esperit Sant. No siguem “incrèduls” Siguem creients! Escoltem l’interior.