Diumenge II després de Nadal
Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
HOMILIA
L’evangeli d’avui, pròleg de st. Joan, comença dient: Al principi existia qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
On i quan hi ha una paraula autèntica, una paraula que té contingut i seny? Hi és allà i quan el que es diu o el que s’escolta, ens revela Déu, la seva persona, la seva ensenyança, tot el que Déu és i espera de noltros.
Per açò sols aquesta Paraula, com mos assenyala el llibre de Jesús fill de Sira, primera lectura, pot parlar, fer-se present a les reunions. A les reunions que, gràcies a aquesta Paraula, són reunions del Déu Altíssim. És Déu mateix qui ha assenyalat on ha d’habitar la seva Paraula. Ha d’habitar entre els fills d’Israel, del nou Israel. Ha d’habitar entre tots els habitants i països del món.
Qui és capaç d’escoltar i fer-se seva aquesta Paraula entén perfectament el que diu sant Pau als cristians d’Efes:
- Déu ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions. Ens ha beneït amb el do de la vida, de la família, de la fe, de la descoberta de l’amor i de l’esperança.
- Déu ens ha elegit perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Qui mastega aquesta Paraula, qui la fa seva, reconeix que el seu destí és la santedat i que, per açò, la seva vida ha de ser en tot i per tot una vida assenyada. La mediocritat, la indiferència, la manca d’amor, d’esperança i de fe, no duen ni el vestit ni el contingut de la Paraula de Déu.
- Déu ens ha destinat a ser fills seus. La Paraula de Déu revela a Déu quan diu: Déu és sant, Déu és Amor. Noltros som fills d’un Déu sant i un Déu Amor. Aquesta és la nostra paternitat, el per què i el per a què de la nostra existència. Som cridats a ser sants i a estimar si volem ser fidels a la nostra creació, al per què de la nostra existència. Ningú serà mai feliç si no aspira a la santedat i si no estima per damunt de tot altra cosa.
Seguint sant Pau a la seva carta als d’Efes:
Hem de pregar perquè Déu ens concedeixi els dons espirituals:
1.D’entendre la revelació, el contingut de la seva Paraula
2.I de gaudir d’una mirada interior que capti:
-A quina esperança ens ha cridat
-A quina esperança ens ha cridat
-Quina riquesa ens té reservada
-I quina és l’heredat que ens té preparada entre els sants