Homilia Dilluns 2 Desembre 2020

2 de Novembre: Commemoració de tots els fidels difunts

Text de l'Evangeli (Lc 23,33.39-43): Quan els soldats arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».

HOMILIA 

 

     Aquesta diada ens ajuda a recordar tantes i tantes persones, conegudes i desconegudes, que mos han passat al davant en el camí de la vida i de la fe. Aquest record mos ha de fer renovar la nostra fe en la resurrecció. Hem estat creats per viure. La nostra meta és Déu, no és el no res.

      La mort, les morts, ocupen cada dia, avui, espais llargs de comentaris entre noltros i des telediaris a causa de la pandèmia que vivim. Tot açò mos fa pensar en la fragilitat de la nostra vida i en la presència constant de la mort. La pregunta que em faig és: Quina opció adoptam els cristians davant la mort?

      St. Francesc d’Assís parlava de la mort com de la “companya mort”: ja sigui una mort tranquil·la, després d’una llarga vida, o després d’una penosa malaltia, o amb la pèrdua d’una persona estimada, o amb violència, o amb un accident, o amb una pandèmia que mai haguérem imaginat...

      Tots avui som més conscients que som mortals. Avui, ho crec, les circumstàncies actuals mos fan tenir davant els ulls un tema que molts no volem tenir, que volem esquivar. La mort no mos ha de ser mai tabú. Entre noltros suren expressions variades segons la nostra opció davant la vida i la mort. Expressions com: “la vida és així” “com és que Déu permet tot açò” “ha arribat la seva hora” “ha acabat de patir” “que al cel ens puguem veure”...

      Davant la mort l’evangeli mos convida a asserenar cors confiant en Déu. La fe mos infon sempre esperança: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. La fe ens encamina cap a la casa del Pare “cap el cel de la plenitud”. I sant Joan dirà: “Passem de la mort a la vida si estimam!”.

      Estimar és cosa del cor. El cor té raons que la ment no entén, diu un pensador francès, en Pascal. El cor té capacitat de fer-se amb el misteri de la vida i de la mort, i té capacitat de confiar en Déu i posar-se a les seves mans.