Homilia diumenge 9 Agost 2020

 

Diumenge XIX (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 14,22-33): Quan la gent hagué menjat, Jesús va fer pujar els

deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'Ell cap a l'altra riba, mentre Ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari.

A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: «És un fantasma!». I es posaren a cridar de por. Però de seguida Jesús els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Pere li contestà: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús li digué: «Vine». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà a enfonsar-se i cridà: «Senyor, salveu-me!». A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'Ell i exclamaren: «Realment sou Fill de Déu».

HOMILIA

Aquests dies la Paraula de Déu ens crida l’atenció amb la necessitat del silenci i de la Pregària. Es veu que vol que ens ho gravem al cor.

-En el silenci d’una muntanya Déu es deixa experimentar per Elies. I ho fa en el so d’un aire suau, no en el so d’una ventada tan forta que esmicolava muntanyes, o d’un terratrèmol o d’un foc encès.

-Jesús després de despedir als deixebles i a la gent, acull també el silenci d’una muntanya perquè té necessitat de resar. I allà resa fins a les tres de la matinada.

Resar, el silenci, la quietud d’una muntanya, la quietud del camp, d’un lloc silenciós qualsevol avui se’ns presenta imprescindible per a poder envestir les ones, les dificultats de la vida. No perdem el temps quan resam o quan esteim en quietud, tot al contrari. La quietud ens pacifica i la pregària ens enforteix. St. Joan d’Àvila ens diu: “Si ens adonéssim del negoci que feim quan esteim amb el Senyor, hi estaríem molt més”.

Jesús, resant, portant al cor la quietud regalada pel temps compartit amb Déu, camina tranquil per les ones, per les dificultats de la vida. Pere també ho vol. Fins i tot ho intenta quan veu la quietud que viu Jesús. Però és prest quan s’enfonsa. És prest que les dificultats de la vida l’ofeguen i crida: “Senyor, salvau-me!”.

Pere no ha experimentat encara el valor de la pregària, no ha viscut e

ncara temps de quietud i d’intimitat en Déu. Li manca fer-se amb Déu, estar amb ell. Li manca confiar en Déu.

Jesús repeteix als apòstols el que han d’aprendre: No tingueu por! Quina poca fe! Per què dubtau!

Les dificultats dels apòstols desapareixen quan Jesús torna estar amb ells i comparteix la barca, comparteix la vida, el temps, les circumstàncies amb ells.

Hem passat uns dies de quietud i de pregària al Seminari amb els seminaristes majors. Tenint present al patró dels capellans, sant Joan d’Àvila, teníem present unes paraules seves extretes de sant Pau (1Tes 3,8): “Revivim si vivim amb ell”.