Dia litúrgic: Diumenge II després de Nadal 05/01/2020
Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
HOMILIA
*De la primera lectura me qued amb aquestes observacions del llibre de Siràcida:
-El Senyor de l’univers m’ha donat una ordre: “Fes d’Israel la teva herència”. Israel és el poble de l’Aliança. Déu i Israel conversen junts i pacten. Què pacten: “Estima el Senyor el teu Déu amb tot el teu pensament, amb tot el teu cor, i estima als altres!” I pensava: Vull ser feliç? La resposta la tenc aquí: Estima, estima!. Encara que estones em venguin hores baixes que em demanen no estimar i sols pensar amb jo mateix. No m’he de deixar vèncer per aquesta temptació. Sols serà feliç si, a pesar de tot, estim.
El llibre de Siràcida continua dient: “Sols trec brotada quan el Senyor és la meva heretat”. Aquests dies d’inici d’any ens desitjam moltes coses: salut, benestar,sort, ... El que ens hem de desitjar amb tot el cor és: “Que el Senyor sigui la nostra heredat!” Estimem Déu per damunt de tot i de tots, estimem Déu amb tot el nostre pensament i cor.
*De la segona lectura me qued amb aquestes expressions de sant Pau als cristians d’êfes:
-Beneït sigui Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist i que ens ha elegit perquè fóssim sants. La felicitat, la benedicció a favor de la nostra vida, ens vindrà tan sols si la nostra meta és la santedat. Ningú que escull una vida mediocre arriba a ser feliç. Ningú que estima més els seus interessos i comoditat que “estimar Déu i als altres” és feliç. Quan escoltam o vivim l’angoixa al cor perquè no tenim salut, perquè no mos donen la raó, perquè anam just de doblers, perquè vivim problemes familiars, ... no deixam d’estimar Déu i als altres. La meta de la santedat, i només aquesta meta, ens regala la felicitat.
*De l’evangeli segons sant Joan, em qued amb aquestes advertències:
-Tenia en Ell la Vida, i la Vida era la llum dels homes. La Vida és present en el món, però el món no la reconeix. Però a tots els qui la reconeixen se’ls concedeix ser fills de Déu. Fills de la Vida. Els concedeix ser “amats del Pare”. Persones que mai se senten orfes. Persones que sempre i en tota ocasió se senten estimades.
Constantment cantam entre noltros: “No fixeu els ulls en ningú més que Ell”. Siguem intel·ligents. Que ningú i res ens robi el cor més que Déu. Que ningú i res ens despisti cercant Felicitat allà on no hi és.