Homilia diumenge 30 juny 2019

Diumenge XIII (C) 30 juny 2019

Text de l'Evangeli (Lc 9,51-62): Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser

endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè Ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es va girar i els renyà. I se n'anaren en un altre poble.

    Mentre feien camí, un li digué: «Et seguiré arreu on vagis». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». A un altre li digué: «Segueix-me». Ell respongué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li contestà: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu». Un altre li digué: «Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva». Jesús li va respondre: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu».

 HOMILIA

     Quan hem viscut l’ordenació diaconal de Sebastià Bosch, ja va bé tenir present avui les tres lectures per aprofundir en la radicalitat de la vocació a seguir Jesús que els batiats hem de viure. 

      La primera lectura ens exposa l’inici de la vocació profètica d’Eliseu, on els gestos són més importants que les paraules. Aquí el gest d’Elies de tirar sobre Eliseu la capa, el mantell que portava, és del tot significatiu. El gest d’Eliseu de cremar totes les eines del seu treball per a oferir un sacrifici a Déu expressa la seva disponibilitat per a seguir la crida que Elies, en nom de Déu, li fa. La crida de Déu és sempre prioritària i passa per damunt d’altres obligacions o hobbis que puguem tenir. 

      Anunciar l’evangeli és prioritari tant per en Sebastià Bosch ( avui nou diaca permanent) com per qualsevol altre cristià. Tots tenim una vocació, vocació diferent (pares, diaca, capell+a, empresari, obrer, polític, ...), però el seu fons és el mateix:   Proclamar i viure l’evangeli en el nostre camp concret. La qüestió d’avui és: “Ho fem? Vivim amb interès anunciar l’evangeli de Jesús en el lloc concret de la nostra vocació?. 

      La segona lectura, carta de Pau als Gàlates, carta d’indubtable autenticitat paulina, es pot considerar com un himne a llibertat cristiana. La carta diu expressament: “Per a la llibertat ens ha alliberat Crist!”. No siguem esclaus de res que ens impedeixi la proclamació i la vivència de l’evangeli. Cadascú ha de viure la seva vocació amb amor i oferint amor. La centralitat de l’amor es fa patent quan Pau afirma que la llei superior a totes les altres no és altre que: “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19,18; Mc 12,31, Rm 13,9).

      Avui pregant concretament perquè Sebastià Bosch visqui la seva vocació des d’aquest itinerari que marca sant Pau, demanem també avui que “siguem persones vocacionades tal com Déu mana!”. Estimar, valorar, respectar a tothom és la nostra vocació profunda i comuna, és la nostra actitud vocacional fonamental. 

      La tercera lectura ens presenta Jesús camí cap a Jerusalem. Aquesta és la part més extensa de l’evangeli de Lluc. Part on Jesús viurà la seva mort, la seva resurrecció i la seva ascensió al Cel.

      Al llarg de tot aquest itinerari Jesús es centra sobretot a ensenyar als seus deixebles i a través de paràboles. Només hi ha en tot aquest apartat quatre curacions. Quasi bé tot el relat té un sol interès: el camí interior que fan Jesús i els seus deixebles. El destí de Jesús serà el destí dels deixebles. Per açò avui es presenten tres breus instruccions, aprenentatges sobre el seguiment: 

     1. Una persona, que no coneixem el seu nom, es presenta a Jesús. Està disposat seguir Jesús allà on sigui. I Jesús li diu que “seguir-lo” és estar disposat en no tenir cap lloc concret on reposar el cap. Qui vol seguir Jesús ha de ser lliure. Res de pactar amb la comoditat o una vida fàcil i regalada. 

     2. A una altra persona, també sense dir nom, Jesús li diu: “Seguim!”. I aquesta està disposada però demana poder complir amb els seus lligams familiars. I la resposta de Jesús és clara: El primer de tot és anunciar l’evangeli! L’evangeli és el primer que ha de viure qualsevol cristià, qualsevol vocacionat. 

     3. I una altre persona, també anònima, s’apropa a Jesús li diu que el vol seguir però que el deixi viure els lligams que té amb els seus més propers. I Jesús li torna a respondre que “Qui té la mà en coses que no són allò “primer”, l’evangeli, no és digne d’ell”. 

      És significatiu que no es doni la identitat d’aquests personatges i que no es sàpiga tampoc si van seguir Jesús o no. En aquestes tres actituds hi som reflectits tots els vocacionats de tots els temps. La crida i les conseqüències són clares. Quina és la nostra resposta?