Homilia diumenge 31 març 2019

 Diumenge IV (C) de Quaresma 

Text de l'Evangeli (Lc 15,1-3.11-32): En aquell temps, veient que tots els cobradors

d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».

HOMILIA

      La Paràbola del Fill pròdig o del Pare misericordiós, cada any ens dona l’oportunitat de fer un bon examen de consciència. 

      Si ens fixam amb el fill petit veiem que no sap apreciar tot el que la vida li ha ofert. Nascut en una família benestant, no se sent satisfet amb l’amor dels seus ni amb els recursos que té a les mans. El que vol és abandonar la casa paterna i viure experiència noves. Viu una greu deficiència: valora sa llibertat i l’exigeix, però el que no valora és la llar, el clima d’afecte que tots necessitam. Va fent el que vol però no sap fer-se amb amics veritables. I la llibertat que no té el recolzament de l’amistat, de la llar, de l’amor, cau en la frustració personal, en la seva autodestrucció. Al final encerta. Segueix essent lliure, però ara la seva llibertat anirà profundament unida a les seves ganes de ser considerat, de ser estimat, de ser acollit: “Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no meresc que em diguin fill teu; pren-me amb els teus treballadors”. Voler viure lliurement sense cercar ser considerat és un mal camí, és una mala opció. 

      Si ens fixam amb el fill major, veiem que ha estat considerat, que ha gaudit de l’amor del seu pare i dels recursos que rebia. Però no ha aprés reflexionar el que és estimar. Ha viscut l’amor que rebia, però no ha après a donar-lo. El fill major no viu un amor altruista, viu un amor egoista. Exigeix que se’l consideri: “He passat molts d’anys a casa teva i no ets estat capaç de donar-me gràcies i fer festa especial per jo. I ara que ve aquest fill teu després de viure una vida sense nord, ens convides a tot a una festa i fas matar el vedell gras”. Quina actitud més desagradable viu el fill major. El seu pare li ha de recordar: “Fill, tu sempre ets estat amb jo i tot el que és meu és teu. Però ara hem d’alegrar-nos, perquè aquest germà teu, que donàvem per mort, ha tornat viu”. Hem d’alegrar-nos, li diu son pare, perquè aquest germà teu ha tornat a entendre l’importància que té tenir casa, tenir pares, rebre amor, tenir llar. L’amor egoista del fill major deixa sense casa a molts. L’amor egoista no cerca la reconciliació que ens demana avui la lectura de sat. Pau als Corintis: Déu ens confia el servei de la reconciliació. Nosaltres portam el missatge de la reconciliació. Nosaltres som ambaixadors de l’amor altruista. De l’amor que acull i obre les portes als altres, de l’amor que no deixa mai ningú a l’intempèrie. 

      I, finalment, si ens aturam a reflexionar la presència del Pare, aquesta sí que és una presència d’amor gratuït, altruista. Un amor que no es considera a ell mateix. Un amor que excusa l’amor egoista que viuen els seus dos fills: “Pare dona’m la part de l’herència que em toca. I ell li repartí els seus béns” (El fill més jove). “He passat tants d’anys al teu servei, i mai has fet per mi res d’extraordinari, i ara ho fas per aquest fill teu que és un perdut”. El Pare estima als seus dos fills. La seva presència, presència cordial i acompanyant, els manifesta clarament que la reconciliació sols és possible allà on hi ha perdó i capacitat d’obrir portes a qui ha quedat al carrer.