Diumenge II (C) de Quaresma
Text de l'Evangeli (Lc 9,28-36): En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Joan i
A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: «Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. Llavors va sortir del núvol una veu que deia: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.
Homilia
Montcada, 12 de febrer de 2019
Benvolguts amics i amigues de Ciutadella:
No deu passar-vos moltes vegades que us escrigui una carta algú que no coneixeu. A mi, almanco, em semblaria estrany. Deixeu que, en primer lloc, em presenti. Som en Pau Pons, tenc 22 anys, som de Maó i som seminarista.
Semina... què!? A alguns de vosaltres us sonarà aquesta paraula. D’altres tal vegada no l’haureu sentit mai. No us preocupeu. Tractaré d’explicar-vos-ho. Els seminaristes som les persones que esteim al seminari. I un seminari (que ve de la paraula llavor en llatí) és el lloc on anam a formar-nos els qui sentim que Déu ens crida a ser capellans. Així, al seminari estudiam, resam i hi vivim els seminaristes per tal que doni fruit la llavor de la vocació sacerdotal que Déu ens ha regalat.
La paraula vocació també la coneixeu. Entre vosaltres estic segur que hi ha qui vol ser metge, policia, mestre d’escola, inclús alguns futbolistes! A mi, per cert, m’agrada molt la música i també l’arqueologia. La vocació és allò que ens crida i que ens atreu; per tant, allò del que volem fer el nostre projecte de vida.
Ara bé, tots els qui batejats, més enllà de les nostres professions (metge, policia, mestre...), tenim una vocació en comú: ser cristians significa seguir a Jesús, fer que la nostra vida s’assembli a la d’Ell. Açò, emperò, ho podem fer de moltes maneres: casant-nos, com a monjos, com a missioners... i també, clar està, com a capellans o sacerdots. Aquest últim és el meu cas.
És probable que, en aquests moments, molts de vosaltres us estigueu demanant com pot saber algú que Déu l’està cridant a ser capellà. Ja us dic que no es tracta de sentir una veu d’ultratomba com en les pel·lícules. No. Però sí es tracta d’escoltar el nostre cor, de prendre consciència del regal que és la vida: una vida que hem de saber aprofitar bé i dedicar a allò que realment ho val. Hem de mirar-nos a nosaltres mateixos i demanar-li a Déu què vol de cadascú. Cada vocació, com cada persona, és única i irrepetible. Intentaré ara, idò, compartir amb vosaltres la meva experiència, conscient, emperò, que en les coses de Déu el llenguatge sempre se’ns queda curt...
Us he comentat que m’agrada molt la música. Tant és així que des dels sis o set anys (no ho record bé) he tocat la guitarra. Després de fer la primera comunió (2006), vaig integrar-me al grup de guitarristes de la parròquia de la Concepció de Maó. Van anar passant els anys fins que el 2010, amb la catequesi de confirmació, vaig tenir l’oportunitat de fer l’últim tram del Camí de Santiago. És una experiència inoblidable que, sens dubte, us recoman. Va ser fent aquest camí que va sorgir la possibilitat del sacerdoci. Molt em va ajudar el capellà que ens acompanyava. Jo era un jove més de la parròquia, però un jove que se sentia atret, i no poc, pel testimoni d’entrega i generositat dels capellans. En el fons del meu cor, niava el desig de ser un més d’ells.
L’any següent, el 2011, vaig poder participar en una trobada mundial de la joventut (JMJ) amb el Papa Benet XVI a Madrid. Com em va impactar veure tants joves i de tants països tan compromesos amb la seva fe! Poc a poc anava descobrint que quan deixam entrar a Déu en la nostra vida, Ell no ens deixa indiferents, sinó que ens mostra amb la seva pedagogia pacient una altra manera d’entendre i viure aquesta única vida que tenim: des de l’amor i la gratuïtat.
Així continuaria fins el 2014, moment en què, acabats el batxillerat i la selectivitat, vaig ingressar amb molta il·lusió al Seminari de Menorca. Actualment, hi estic fent ja el cinquè curs. El temps, com sabeu, vola, fuig. He de confessar-vos, no obstant això, que aquella il·lusió i aquelles ganes amb les que vaig començar mai les he perdut. Em passa més bé a l’inrevés: veient què gran és Déu i també la necessitat que tenim d’Ell, m’entusiasma cada vegada més el fet de trobar-me en aquest camí de formació per al sacerdoci.
No vull cansar-vos ni tampoc allargar-me massa més. Cada 19 de març, dia de Sant Josep, celebram el dia del Seminari. Ara ja coneixem tots què és un seminari i qui i per què hi viu allà. Mentiria si digués que no m’agradaria veure els seminaris, convents... plens de vocacions. I tampoc seria honest dir que la gran vocació cristiana només és cosa de capellans i monges. La vocació cristiana és per a cadascun de nosaltres. Però l’hem de descobrir. Cal aturar-se i reflexionar. Cal conèixer cada dia més i més a Jesucrist. Ell, no en tingueu cap dubte, ens espera. Li feim falta per anunciar al món el seu missatge d’esperança.
Dia 19 de març celebram el dia del Seminari. Amb aquesta carta els seminaristes menorquins volem convidar-vos a que reflexioneu sobre la vostra vocació. I a que ho feu sense por, sense vergonya. No hi ha res a perdre, sinó tot al contrari: Déu ens ofereix vida per lliurar-la, per alleugerar els patiments, per acompanyar a la gent... La nostra existència és un regal de Déu a través dels nostres pares, i els regals són per compartir-los, no per guardar-se’ls per a un mateix. Nosaltres, els seminaristes, hem reflexionat sobre la nostra existència i la nostra vocació. Ens sentim cridats al sacerdoci. Jesús ens ha robat el cor. No descarteu necessàriament aquesta opció. Nosaltres no ho vam fer, i no ens en penedim. En donam gràcies contínuament.
Pau. [pauponse@hotmail.com]
P. D.: us escric des de Montcada, el poble valencià on els seminaristes de Menorca vivim el nostre temps de seminari.