Diumenge XXI/B - 26 agost 2018
Les paraules centrals d’avui: «També voltros em voleu deixar? I Pere respon: Senyor, a qui aniríem ? Només vós teniu paraules de vida eterna».
Com demana Josuè a tot el poble reunit a Siquem (a mig camí entre Jerusalem i Natzaret i escrivint l’acte del naixement del poble com a tal), també noltros avui ens hem de decidir de ver per prendre partit pel Déu revelat per Jesús o per altres déus.
Sabent que la nostra vida no és únicament un punt sinó una línia que es va desplegant durant tota la nostra vida, no basta que diguem que ja ens vam decidir per Déu el dia del nostre baptisme, primera comunió o confirmació. A cada moment de la nostra vida hem de renovar les nostres promeses baptismals. Els cristians no podem viure de renda. El salm 33 que avui hem resat ens deia: “Beneiré el Senyor en tot moment! Tindré sempre als llavis la seva lloança”. Si Déu és Déu, Ell ens ha d’omplir tot el nostre espai i temps.
Però així i tot, i ho diu l’evangeli d’avui: “Molts dels qui havien seguit Jesús el deixaren dient: “Aquest llenguatge és difícil”. Aplicat avui podem dir: S’havien entusiasmat en la primera comunió, en la festa entorn del sagraments, en la història miraculosa de sants i santes, ... però no s’havien deixat atreure per Déu. Tot el que pertany a Jesús ho troben interessant: consells de Jesús, acompanyament als pobres, ... però els costa deixar-se en dur pel misteri que representa Jesús. Com pot ser, diuen, creure en un Déu que es fa home per salvar els homes i morir com un d’ells? Com pot ser que Déu s’encarni, es faci un més? Com pot ser que Déu es faci Eucaristia?
Avui se’ns demana que sapiguem descobrir que la vida tota és un misteri. Que refusar el misteri és refusar la nostra vida. Avui se’ns demana que estimem el silenci. El silenci no tan sols com un espai de quietud personal, sinó també el silenci com experiència de respecte front el que vivim i no tenim resposta.
Avui se’ns demana que no siguem només cristians que celebren l’Eucaristia i que entre i entre preguen. Avui se’ns demana que siguem sensibles el misteri que hi ha en tot. És enganxador, és positiu, hem de desitjar voler investigar i raonar el que vivim. Però també ens ha de ser enganxador veure que la realitat ens supera sempre més i més. El misteri ens surt a camí cada dia, constantment, i posa en marxa la nostra raó. I la raó va seguint els seus passos i entén el que pot.
La materialitat de la nostra vida, per ella sola, no ens portarà a Déu. És il·luminada per l’Esperit, que l’existència humana, amb tota la seva complexitat, esdevé mediació que ens endinsa en el misteri de Déu.
Déu no s’imposa. El respecte pel silenci que ens ofereix el viure en profunditat demana, per part nostre, refús o acceptació. Jesús no tanca sa porta mai. No la tanca per aquells que volen entrar en relació amb Ell, ni la tanca per aquells que en volen sortir. Sa pregunta que va fer als apòstols és la de sempre i va dirigida a l’Església de tot els temps: “Vosaltres també en voleu deixar?”.
A vegades se’ns demana que l’Eucaristia sigui més participada perquè si no hi ha que s’avorreix. Avui se’ns diu: “Educau per a la participació peròs sobre tot per a viure el misteri de Déu i deixar-nos atreure per ell”.