Diumenge XIX/B 12 agost 2018
Avui veiem com el profeta Elies fuig cap el desert. Per què? Perquè se sent amenaçat de mort per la Reina Jezabel a causa d’haver promogut les ganes d’estimar Déu i fugir dels baals, ídols sense ètica, com dèiem diumenge passat.
Fugir cap el desert és una acció primitiva, acció de conservació. Fugir al desert és escapar de les mans de qui mos vol fer callar per sempre.
En el desert, Elies se sent cansat. La seva pregària és desesperada: “Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida”, diu. Aquesta és una pregària que alguns fan –hem fet, potser- en més d’una ocasió. Experimentat un fracàs, una infermetat, una soledat, ... mos hem sentit enfora de tots i de tot, fins i tot de Déu mateix. L’única solució que se’ns acut és fugir, desaparèixer. No és aquesta una pregària valenta i confiada. És una pregària filla d’un greu desert interior.
Com respon Déu a la pregària d’Elies? Déu l’escolta, el compren, li renova les forces i el convida a seguir endavant pel camí de la vida. Déu li fa veure que encara no ha arribat la seva hora. Encara no ha acabat la seva missió i ha de seguir fent camí: “Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer”, li diu.
“Aixeca’t i menja!” La resposta de Déu a Elies mos introdueix a la lectura de l’evangeli i de st. Pau. L’evangeli mos diu “Qui menja el meu Cos i la meva Sang viurà per sempre”. Aquesta expressió, Cos i Sang, vol expressar en hebreu: “Qui entra en comunió total amb la meva persona, aquest viurà per sempre”.
Què hem de fer quan mos sentim cansats, frustrats, tot sols, ...? Fer pregària, entrar en relació total amb Déu, confiar amb Ell.
Aquests dies hem celebrat les festes de st. Llorenç i santa Clara. St. Llorenç, segle tercer, mor màrtir. Com tots els màrtirs, segur que el seu final el va viure en pau posant-se en mans de Déu. I sta. Clara escriu: “Feliç aquell que s’uneix a Déu. Déu el retorna a la vida”.
Déu retorna a la vida a tots els qui en Ell confien. No sols Elies, també st. Francesc, st. Ignaci, Sta Teresa, ... A tants i tantes en circumstàncies diverses i difícils.
Una persona em deia s’altre dia: “Me sent insatisfeta i és que res poc. He de resar més”. He de resar més! Dic jo també avui escoltant a st. Pau. I és que... retornar a la vida, viure!, no és propi de persones mediocres. Viure és propi de persones que es cuiden constantment i seriosament. De persones que entenen que viure no és sols obrir els ulls, rallar i fer. Viure és, ho diu avui st. Pau a la carta als efesis: “Revestir-se de la naturalesa de Déu, de la seva manera de ser”. I repeteix: “Som fills estimats de Déu: imitem el nostre Pare”.
I qui vol imitar Déu ha de fer una feinada en ell mateix. Una feinada preciosa. Una feinada que val la pena, però feinada. St. Pau diu: “Enfora de noltros tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol casta de dolenteria. Siguem bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdonem-nos tal com Déu mos perdona”.
Els manuals d’urbanitat no tenen avui massa bona premsa. Sembla que no pocs avui no saben arranjar assumptes si no és a base d’imposicions i d’agressivitat. I sofrir agressivitat, o fins i tot no tenir a les mans les coses tal com volem, porta a molts a viure al desert, a sentir-se frustrats, a patir dol greu al cor.
Volem viure en pau? No siguem agressius i posem-nos en mans de Déu. Aquest consell evangèlic és superior a qualsevol altre flash.