Diumenge tretze/B 1.juliol.2018
Un dia o un altre, tots vivim situacions límit que mos fan aturar i veure sa vida d’una altra manera. Sa mort d’una persona molt estimada, un accident, pèrdua d’un negoci, una infermetat lletja, la desconfiança que et crea un amic, ....
I tots, davant aquestes situacions mos demanam: per què? Per què m’ha tocat precisament a mi? Alguns, fins i tot, aquestes circumstàncies els fan perdre la seva fe en Déu.
Avui l’evangelista Marc mos presenta dues d’aquestes situacions límits i mos comunica com són afrontades tant pels qui les pateixen com per Jesús mateix. Es tracta de dues dones. Una, està afectada per una malaltia crònica que li dura des de fa 12 anys, i aquesta malaltia la fa ser impura, dona marginada socialment i religiosament.
-Quina és la reacció d’aquesta primera dona? Està desesperada però no es resigna. Cerca metges que la curin i no en troba cap capaç de fer-ho. Sense resultats positius s’atreveix anar a trobar Jesús no fent cas de tots els costums i lleis que la feien “dona marginada”. És una dona, que trobant ses portes tancades arreu posa sa seva confiança en Jesús, tanta, que espera que ell la curi tan sols tocant la seva roba i sense que ell se n’adoni. Jesús sent que algú l’ha tocat justet, justet, i... mira, cerca qui ha estat. Qui ha estat aquell, aquella que sa fe amb ell ha estat tan total que no ha fet cas de costums i normes de marginació cultural. Front la seva valentia i confiança, Jesús li diu: “La teva fe t’ha salvat, vés-te-n en pau!”
-Qui és la segona dona que mos presenta avui l’evangelista Marc? És una al·lota de 12 anys i filla de Jaire, cap de la sinagoga. Jaire pretenia inquietar Jesús perquè curés la seva filla. No li inquietes més, li diuen alguns. La teva filla ja ha mort. Què diu Jesús a Jaire: “Tenguis fe i no tenguis por!” “La teva filla no és morta”. Front la resurrecció de la filla de Jaire, els qui havien rigut de Jaire i de Jesús no saben què han de pensar quan aquesta al·lota de 12 anys s’aixeca i es posar a caminar.
Què és l’important d’aquest evangeli d’avui? No són els miracles, és la fe. Els miracles són sa conseqüència que viu aquell, aquella persona que té fe. Qui té fe, de cap mal no en té por.
Què mos salva de les situacions límits que vivim? Mos salva sa Fe, sa Fe en Jesús. Ses dues dones, desesperades, es troben en Jesús, i Jesús retorna a una, sa seva llibertat i dignitat com a persona que és, poc importa que sigui home o dona; i retorna a una altra sa vida, i retorna sa pau al cor desesperat d’un pare.
No importa es miracle, importa sa fe. No sempre serà fàcil sa lluita per sa igualtat entre home i dona com per altra part avui insisteix st. Pau als de Corint (2Cor 8). Avui mos repeteix, entre voltros heu de cercar “la igualtat”. “Igualtat entre rics i pobres, homes o dones, persones amb unes discapacitats o amb unes altres (tots en tenim), ... Importa tenir capacitat de lluita, capacitat de no perdre sa fe mai tot intentant aconseguir el que és just i mos ho impedeix els costums, lleis, .... Quantes coses avui mos demanen als cristians sa nostra capacitat de lluita i fermesa: Immigració, avortament, eutanàsia, família, transparència en tot el que duem a terme, igualtat entre home i dona, fe enmig d’un món agnòstic i indiferent, altruisme front tantes situacions d’egoisme, ...
Importa trobar-nos amb Jesús sempre. Importa resar. Importa posar en mans de Déu allò que mos angoixa. Ell mos donarà sa capacitat de no desconfiar mai i de seguir lluitant tant si em cur com si no em cur, tant si visc com si mor. No importen tant es miracles ara i aquí, importa no perdre sa fe mai. Sa fe de que sabrem afrontar diverses circumstàncies sabent que Jesús mos acompanya.