Diumenge XV/B
A vegades passa que front les tres lectures de l’Eucaristia, en tens ben prou només amb una quan tens ganes de fer una bona reflexió personal. I açò és el que m’ha passat avui, sobretot, llegint pausadament la d’Amós, primera lectura.
Donem importància a aquesta lectura ja que avui és la primera vegada d’aquest any litúrgic que apareix una lectura d’Amós. L’hem d’aprofitar, idò. Donem importància sense deixar de banda les altres dues.
Qui era Amós? Amós era un dels 12 profetes anomenats menors i va ser el primer profeta escriptor. No era, idò, un profeta professional. Entre noltros avui, podríem dir que no era per res un prevere, un bisbe, una persona que té una tasca important a la Diòcesi o a qualsevol parròquia. Era un més entre tants, un profeta menor, si parlam col·loquialment.
Però la transmissió de la fe recau sobre profetes majors i menors, sobres bisbes i laics, sobre els qui oficialment tenen una tasca a dur a terme o aquells que no tenen un encàrrec oficial. No perquè no hàgim rebut un encàrrec oficial ens hem de veure alliberats de tota responsabilitat.
Aquesta setmana he tingut una convivència amb els seminaristes a dalt del Toro. Entre ells n’hi ha a punt d’acabar, i n’hi ha que just comencen. Tots, però, tenien un encàrrec especial. Tots, almanco, havien de fer possible una bona convivència. Aquesta convivència recau no sols sobre els profetes majors, també els menors. La convivència al Toro va recaure sobre tots, formadors, majors i menors. Una cosa són les tasques que som enviats a fer oficialment durant un temps, i una altra cosa és ser responsable com a creient cada moment i en qualsevol ocasió.
Amós va néixer a Tecoa, a uns vuit kilòmetres del sud de Betlem. El seu ofici era cuidar bous i sicòmors. Però va sentir la veu de Déu i el seu camp de profecia va ser el temple de Betel l’any 750 aC. Aquest temple era comandat, a través d’Amasies, a favor dels interessos estatals. La litúrgia en aquest temple, litúrgia oficial, amagava l’estima de Déu pel seu poble, i pels més humils del poble. El poble era objecte de tractaments inhumans. I què passa? El que sempre passa en aquestes circumstàncies. Amasies acusa a Amós de ser un provocador. Però Amós va repetint, jo he estat cridat per Déu per fer costat als més pobres.
Quants n’hi ha a dins de les nostres comunitats que, sense tenir cap encàrrec especial, ens ajuden a apropar-nos als pobres? Els qui fan feina a Càritas, els qui visiten malalts, els qui quasi bé cada setmana aporten menjar o donatius a favor dels més pobres, ...
Pot ser tots els qui som aquí, també podem ser considerats profetes menors. Però açò no vol dir que no tinguem cap responsabilitat concreta. Pot ser vol dir que no hem rebut un encàrrec de forma oficial (Diòcesi, parròquia, associació, ...). Però hem de ser profetes allà on som. Allà on som hem de transmetre el que ens diu avui st. Pau a la segona lectura:
-Déu ens ha elegit perquè siguem sants, irreprensibles als seus ulls. Déu ens ha elegit a ser sants i no podem ser mediocres, fer les coses a mitges, teniu objectius baixos.
--Déu ens ha destinat a ser fills seus. Déu ens ha omplert de la seva grandesa.
Som enviats, som profetes. Deixem acompanyar-nos pels altres, per la comunitat. Els apòstols van transmetre el missatge de Jesús de dos en dos. Donam importància a la comunitat. La fe no pot ser viscuda individualment o d’espatlles als altres. Ens necessitam.